M’ha costat molt escriure aquest text, perquè no sabia com començar-lo ni com continuar-lo, perquè ja s’ha dit de tot sobre la crisi climàtica i tothom, fins i tot els que neguen la seva realitat, estan al cas del que pot passar si es compleixen el que auguren les recerques, els informes i les notícies que s’han publicat els últims anys.
L’escric des del convenciment que estem a l’inici d’un canvi de cicle històric d’unes dimensions enormes, segurament mai vistes, però també des de la certesa que ningú no sap què passarà, ni exactament ni aproximadament, igual que gairebé ningú no va saber preveure fins a quin punt un nou virus faria tremolar sencer el món humà.
Però sobretot l’escric des de la perplexitat de mirar al meu voltant i adonar-me que, malgrat tot, la immensa majoria de la gent continua fent com si els canvis que haurem de fer en les nostres vides fossin de petita escala, una escala que no ens exigirà gaire més que optar per un cotxe elèctric en comptes d’un de gasolina o de diesel.
I també l’escric amb la sensació que el gruix de nosaltres estem esperant que les coses canviïn en el nostre entorn més o menys immediat per començar a canviar nosaltres mateixos, com si estiguéssim a la línia de sortida d’una carrera esperant sentir el tret per començar a córrer.
O com si fóssim els protagonistes de l’obra de Samuel Beckett, els que estan esperant que vingui en Godot per dir-los el que han de fer, una espera que els desespera, però alhora els impedeix de prendre cap decisió.
SOM ADDICTES ALS COMBUSTIBLES FÒSSILS
Perquè així és com molta gent sembla que ha entès la situació: que són els altres els que han de començar a canviar, principalment els polítics, que se suposa que han d’organitzar els canvis i obligar les empreses a adaptar-se, i després nosaltres ja els seguirem més o menys obedientment o més o menys queixant-nos, però acatant de manera més o menys resignada els canvis més o menys petitons que ens tocarà fer.
Però hi ha una altra opció: començar a modificar els nostres hàbits quotidians amb l’objectiu de reduir el consum d’energia, sobretot de combustibles fòssils, que és el principal origen del problema.
Aquesta opció té un gran avantatge: en comptes de la passivitat que suposa esperar que passin coses, exigeix una actitud activa per analitzar els hàbits de consum i prendre decisions d’acord amb les nostres possibilitats, i també de la informació de la qual disposem.
CONEIXES EL «PREU ENERGÈTIC» DELS PRODUCTES I SERVEIS QUE FAS SERVIR?
Com es pot fer això? Aquesta és una pregunta que depèn molt de l’estil de vida de cadascú, i les respostes poden ser molt diferents, jo només puc explicar el meu cas, que és l’únic del qual puc donar fe:
Tinc 59 anys, visc a Barcelona i em moc en bicicleta i tren, un hàbit amb el que, des que en tenia 35, vaig anar substituint l’ús del cotxe i de la moto, i ara fa més de 10 anys ja no tinc ni un ni l’altra.
Cada dia vaig en bicicleta a la feina, que tinc a uns 10 quilòmetres de casa i quan necessito un cotxe, el llogo pels trajectes curts -principalment carsharing- i pels llargs faig servir el de la meva mare, que vaig a buscar en tren perquè viu a 35 quilòmetres.
També fa 20 anys vaig decidir fer-me vegetarià, és dir, deixar de menjar carn i peix, i ara mateix fa 4 anys que no pujo cap avió, un medi de transport que evitaré en el futur tan com pugui.
També faig servir carmanyoles, bosses per anar a comprar i altres estris per evitar al màxim els envasos, bosses i altres objectes de plàstic o altres materials que es converteixen en residus immediatament, i procuro estalviar el màxim d’aigua a casa, reutilitzant la de la dutxa i la de la banyera per evitar llançar aigua potable neta pel water.
Aquests són els canvis que he fet fins ara i n’hi aniré afegint més a mida que em vagi fent conscient d’altres afectacions negatives dels meus hàbits quotidians.
No ho explico perquè el que he fet hagi de servir de model per a ningú, cada persona, cada família, cada llar, és un cas particular i té els marges d’acció que té, ho explico per exposar algunes de les coses que es poden fer sense esperar canvis exteriors.
I el que he fet fins ara no és cap heroicitat, només són decisions que he pres conscientment per contribuir als canvis necessaris. Ni tampoc són sacrificis enormes que hagin empitjorat la meva vida, continua sent més o menys com era abans, però tinc la tranquil·litat d’esperit de no ser un subjecte passiu que es limita a amagar el cap sota l’ala amb l’esperança que tot plegat sigui un somni.
Afegiré que també estic convençut que, quan molta gent faci el pas i comenci a canviar de manera profunda els hàbits quotidians, governs i empreses es veuran obligats a fer ells també canvis profunds per deixar de cremar combustibles fòssils i rebaixar de debò la petjada ecològica col·lectiva.
Josep Maria Camps Collet
cròniques subsidiàries 