SÓM ADDICTES ALS COMBUSTIBLES FÒSSILS, I ENS CAL DESINTOXICAR-NOS SI VOLEM SOBREVIURE

Energia i escalfament planetari

Ja sabem que el que provoca l’escalfament del planeta és cremar combustibles fòssils, però malgrat tot no som capaços de reconèixer que l’única solució per aturar o almenys mitigar la crisi climàtica, és gastar menys energia, i ens enganyem a nosaltres mateixos, creient-nos els presumptes experts que neguen que sigui necessari i asseguren que es trobaran tecnologies que ho solucionaran i que evitaran que haguem de renunciar al gruix de productes i serveis dels que gaudim.

Hi contribueix la il·lusió que les energies renovables substituiran en pocs anys les fòssils, il·lusió creada entre altres motius per esforços com la reconversió del sector automobilístic per fabricar cotxes elèctrics, o el màrqueting de multitud d’empreses que emeten missatges optimistes basats en l’anomenada economia verda i sostenible, però el cert és que això no passa de ser una il·lusió.

Perquè la civilització occidental actual és molt dependent, (de fet addicta) a l’energia abundant i barata, en necessita moltíssima per poder produir i distribuir l’enorme quantitat de productes i serveis que consumeix constantment, i el gruix de l’energia que fa servir surt dels combustibles fòssils: el carbó, el petroli i el gas natural. I això malgrat que durant els segles XIX, XX i el que portem del XXI, s’han desenvolupat amb més o menys encert altres fonts d’energia: la nuclear i també les renovables, antigament l’eòlica i la hidràulica, i més recentment les solars tèrmica i fotovoltaica i la nova eòlica sobretot.

Tot i que cada dia permeten produir més quantitat d’energia, aquestes fonts renovables no podran reemplaçar mai del tot les fòssils: cada dia necessitem més energia, perquè els productes i serveis que “necessitem” continuen augmentant, per alguns, pocs, als quals renunciem pensant en el medi ambient, n’afegim d’altres que anul·len l’esforç. I l’energia nuclear de fusió i les noves generacions d’energia nuclear de fissió, després de dècades de promeses, de moment són només això, promeses d’un futur que cada vegada sembla més lluny.

El resultat de tot plegat és que, malgrat el desplegament de les renovables, l’ús dels combustibles fòssils continua augmentant. Qui en tingui dubtes, que s’informi amb obres com Petrocalipsis, d’Antonio Turiel, que expliquen amb moltes dades i molt de rigor que mai es podrà aconseguir tanta energia de les renovables o la nuclear actual com s’ha extret de les fòssils, i deixen clar que afirmar el contrari és una quimera, perquè va contra les lleis de la termodinàmica, és a dir, contra la natura.

SAPS QUIN ÉS EL “PREU ENERGÈTIC” DELS SERVEIS I PRODUCTES QUE FAS SERVIR?

Som drogaddictes

En resum, es pot dir que ara mateix la humanitat sencera es comporta com una persona que ja ha començat a acceptar la seva addicció, però que encara nega que sigui un problema greu, i es vol convèncer que té la situació controlada, com el drogaddicte protagonista de la cançó d’ExtremoduroMe estoy quitando”, o els del documental promogut pel Gran Wyoming del mateix títol.

Tot això genera discursos moderadament o bastant optimistes que els responsables polítics es fan seus per transmetre tranquil·litat als ciutadans. Però aquest discursos són fantasies, perquè es basen molt més en desitjos i esperances que no pas en fets i realitats, són equivalents als que s’expliquen a si mateixos els drogaddictes per autoconvèncer-se. En el fons només són un sedant que ajuda a suportar el malestar general, una fugida endavant que nega les dimensions del problema.

Enfront aquests discursos optimistes hi ha els pessimistes, els de la gent que fa anys i dècades que avisen que el canvi climàtic és una realitat que està provocant una crisi planetària de conseqüències enormes i imprevisibles. Però ho han fet i ho fan sobretot des de posicionaments polítics d’esquerra més o menys radicals i ecologistes, i per això la immensa majoria de la gent no s’ha sentit interpel·lada, i els ha rebutjat i els rebutja com a aliens o com a extremistes.

També perquè molts d’aquests discursos s’han concentrat en denunciar el capitalisme com a responsable de la situació, descrivint aquest sistema econòmic en la seva pitjor versió, com una mena de dimoni pelut, reforçant així el rebuig de bona part dels ciutadans, que ho perceben com una actualització de posicionaments ideològics caducs que, amb la crisi climàtica com a excusa, s’han renovat per intentar un nou assalt a l’hegemonia.

El fenomen Greta Thunberg

Tot això ha malbaratat i malbarata els esforços dels científics i els activistes climàtics per explicar les dimensions de l’amenaça que suposa aquesta crisi, perquè els ha condemnat a una difusió relativament minoritària i a tenir poca incidència en els discursos polítics i econòmics i, per tant, en les decisions que es prenen. I potser per això només quan ha irromput en l’espai públic un discurs potent com el de Greta Thunberg i el moviment engegat per ella, Fridays For Future, que evita curosament alinear-se amb cap mena de posicionament ideològic concret, el discurs hegemònic ha començat a canviar.

Thunberg i FFF centren el seu missatge en acusar els líders mundials de no estar actuant contra la crisi climàtica i limitar-se a emetre discursos tranquil·litzadors que afirmen que sí que s’està actuant. Això genera una pressió important en aquests polítics, que es veuen obligats a qüestionar-se de debò el que estan fent, però el missatge es concreta en un relat simplista i força maniqueu, en el que els dolents són els polítics i les grans empreses, que són els que fan veure que actuen sense fer-ho, i els bons són els ciutadans en general, que són impotents davant d’això.

Això desplaça el gruix de la responsabilitat cap amunt, exonerant els ciutadans “normals” de la que puguin tenir, i contribuint a endarrerir els canvis que puguin fer en les seves vides quotidianes per mitigar el problema sense necessitat d’esperar grans canvis político-econòmics per començar a actuar. Perquè, no ens enganyem, els canvis comporten renunciar a bona part de les comoditats de què gaudim els que disposem de prou recursos econòmics, com productes exòtics o no tan exòtics produïts o fabricats arreu del món, viatges també arreu del món, més a prop o més lluny, bona calefacció i bon aire condicionat a casa, etc, etc, etc. Hi ha moltes coses a les que podem començar a renunciar ja ara.

Perquè, de fet, sempre hi ha i hi haurà el perill, la temptació, o com se li vulgui dir, que moltes persones, col·lectius o països sencers, esperin a que comencin a canviar els altres, o es neguin a canviar, amb l’excusa que l’acció d’una sola persona, d’una sola ciutat o d’un sol país no és determinant, i així, uns pels altres, els humans continuem fent com si no passés res i tot vagi empitjorant cada vegada més, que és el que de fet ja està passant des de fa dècades.

El bloqueig

Així, l’espai públic està ocupat per discursos oposats que es contradiuen i es contraresten, i el resultat és que les rutines i els hàbits individuals i col·lectius no s’estan canviant al ritme necessari per frenar de debò el problema. És el mateix que passa en la ment dels drogaddictes, que es bloquegen amb els discursos contradictoris que s’expliquen a si mateixos, i queden passivament dominats per l’hàbit que els està perjudicant.

Quina sortida o sortides hi ha a aquesta situació? Caldrà que comencin a passar coses grosses de debò perquè els humans, col·lectivament, reaccionem? És cert que ja estan passant coses grosses, però en general són desastres naturals similars als que han passat més o menys sempre, i el gruix de gent no acaba de creure’s que estiguin passant més sovint i amb més intensitat que abans, que ja hagi arribat la crisi climàtica de debò, vaja.

A més, aquestes coses grosses acostumen a passar lluny i ens arriben per la tele o per internet, i difícilment ens interpel·len a fer grans canvis en la nostra vida, potser únicament ens conformarem amb enviar uns quants diners per ajudar als damnificats i prou. I secretament desitjarem que, quan arribin les afectacions greus a prop nostre, a nosaltres ens afectin el mínim possible.

El progrés i els seus fills

Però no és un problema individual, que afecti a les persones una a una, és un problema col·lectiu, més que col·lectiu, planetari, i és el fruit d’una inèrcia que no depèn només del presumpte maquiavel·lisme de les forces capitalistes, sinó sobretot de la potència de l’ideal en què es basen pràcticament tots els programes polítics actuals, siguin de dretes o d’esquerres.

Aquest ideal és el del progrés, creat pels il·lustrats francesos i escocesos durant el segle XVIII i que a principis del segle XIX es va convertir en la pastanaga que la civilització occidental ha perseguit durant més de 200 anys per millorar les vides dels ciutadans. I ho ha aconseguit, però a costa de generar problemes nous que ja s’ha vist que són tant o més greus que els que volia solucionar.

Sobre aquest ideal se n’ha bastit un altre, el del desenvolupament, que ha dominat bona part del segle XX i que encara és hegemònic, i també el del creixement econòmic, que és el dogma que ha impel·lit i continua impel·lint l’economia mundial cap endavant d’una manera presumptament “racional”, però que, de fet, és irreflexiva i embogida.

I ho és perquè precisament els economistes “clàssics” diuen que no es pot deixar de “créixer” perquè és el que manté la maquinària econòmica en funcionament, i que si es frena, hi haurà recessió i caos i tothom patirà. I s’han empescat una nova il·lusió, el desenvolupament sostenible o sostenibilitat, per fer creure que es pot seguir creixent i alhora “salvar el planeta”, és a dir, salvar la civilització tal com la coneixem ara.

I el gruix del món polític i empresarial s’hi han apuntat de manera entusiasta perquè els convé mantenir aquesta il·lusió, i la difonen d’una manera que, tot i que pot no semblar-ho, també és irreflexiva i embogida.

Perquè el cert és just el contrari: si no es fan canvis ràpids de manera més o menys ordenada per deixar de “créixer”, llavors seran els límits planetaris es que frenaran el creixement, de fet ja ho estan fent, empenyent-nos cap al caos i el campi qui pugui.

Hi ha alternativa?

L’alternativa, per tant, passa per centrar-nos en refer tota la vida socioeconòmica entorn la reducció radical de l’ús de l’energia, cosa que comportarà molts canvis, alguns d’ells a pitjor, però si es fa d’una manera conscient i amb voluntat constructiva, no necessàriament ha de comportar un empitjorament radical de la vida de la gent.

Tot això implica que la humanitat sencera ha d’actuar com si fos pobra energèticament, perquè de fet ara mateix ja ho és, si ho comparem amb les dècades que acabem de viure. El problema és com distribuir aquesta “pobresa” de manera que no acabi agreujant les diferències socials fins a límits que poden ser catastròfics, a més de molt injustos.

Si ho sabem fer, molt possiblement d’aquí a uns anys o unes dècades els humans mirarem enrere i ens sorprendrem que la nostra espècie hagi arribat a principis del segle XXI fent un ús tan irracional de l’energia i dels recursos del planeta en general, tant minerals com biològics.

Però per poder fer-ho hem d’aconseguir abandonar l’ideal del progrés, que ara ja està clar que és un mite inabastable i que el seu programa, el “desenvolupament” de manera igual cap amunt de tots els humans, és una quimera que ens aboca a l’esgotament de la biosfera, i el nostre final serà similar al del càncer que s’acaba morint perquè ha devorat el cos del que s’alimentava.

El retroprogrés, candidat a substitut

El més segur, tanmateix, és que necessitarem un nou ideal que ens guiï en aquesta “reconversió” de la nostra civilització, amb l’objectiu d’adaptar-nos de debò al planeta i oblidar-nos dels contes de la vora del foc que afirmen que en els pròxims segles podrem “conquerir l’espai” i convertir-nos en una “espècie multiplaneta”, en expressió delirantment recent del magnat Elon Musk, en la línia de l’optimisme desmesurat de les obres de ciència ficció del segle XX que feien creure que això de passejar-se per la galàxia de planeta en planeta seria imminent.

Aquest autor fa una modesta aportació: el substitut de l’ideal del progrés pot ser el concepte de retroprogrés, proposat pel filòsof Salvador Pániker ara fa gairebé 40 anys, i que cada dia que passa sembla més bon candidat, perquè permet trencar la naturalesa unilineal de l’ideal del progrés, de via única cap al futur, en cert sentit, gairebé de destí fatal.

Per si us interessa, us deixo aquí a sota l’enllaç a un assaig que he dedicat a desenvolupar aquest concepte i també la viabilitat que té per convertir-se en l’ideal de la nova etapa de la humanitat:

LA FI DEL PROGRÉS

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s