Presento aquí una tesi molt simple i gens original: EL PROGRÉS, com a projecte principal de l’espècie, ESTÀ ESGOTAT. Fa força dècades que molts humans ho tenen força clar i cada vegada n’hi ha més que s’afegeixen a aquesta opinió. Però aparentment aquesta convicció intel·lectual no produeix els efectes desitjats, sembla com si només fos l’equivalent a uns quants cubells d’aigua neta llançats a una gran piscina bruta.
La tesi continua amb el convenciment que això està passant perquè, malgrat l’esgotament, el projecte té molta inèrcia, sobretot perquè per a molts humans encara es projecta cap al futur amb garanties d’èxit, encara genera una confiança molt poderosa. A més, i potser encara més important, l’acompanyen projectes secundaris poc qüestionats que reforcen aquesta inèrcia.
I concep el progrés com un projecte humà engegat pel moviment que anomenem Il·lustració, però que al mateix temps té una certa autonomia respecte dels humans que el gestionen i sobre els quals actua. Aquesta autonomia li ha estat atorgada pel poder del llenguatge, i ha estat possible perquè els humans encara no som plenament conscients d’aquest poder i, per tant, no el controlem.
La hipòtesi que defensa aquest autor és que la solució, si n’hi ha, passa per la substitució del projecte del progrés per un de millor i de força com a mínim equivalent. És a dir, que metafòricament parlant, el mateix progrés està esperant un recanvi que corregeixi els seus defectes i guiï la civilització occidental (i amb ella l’espècie humana) en una direcció que pugui garantir, més o menys, el seu futur a mig i llarg termini.
La hipòtesi es completa amb una proposta concreta: que el projecte substitut estigui centrat en el concepte de RETROPROGRÉS, creat i desenvolupat pel filòsof Salvador Pániker.
Els principals avantatges d’aquesta proposta són diversos: la primera és que la noció de retroprogrés trenca la naturalesa unilineal del progrés, de via única cap al futur, en cert sentit, gairebé de destí fatal.
La segona és que ho fa centrant-se en el que Pániker va anomenar el «procés crític», és a dir, en un debat continu en el que l’objectiu no és guanyar als altres sinó posar a prova la viabilitat i el sentit reals dels projectes col·lectius.
I la tercera, i no menor, és que el retroprogrés no parteix de zero, sinó que aprofita la feina feta pel progrés i la continua, incorporant-hi, això sí, un dispositiu de seguretat que ara no té, i que li permeti reorientar-se quan sigui necessari. Perquè no estem seguint un camí prèviament traçat, ja que, com va dir el poeta, no hi ha camins, sinó esteles al mar.
Precisament per això, i seguint a Alan Watts, i malgrat que el signe dels temps sembli reclamar el contrari, no tenim pressa: en aquesta feina ens podem prendre tot el temps que calgui. Sosté l’autor que els resultats positius d’una actitud com aquesta, aparentment paradoxal, poden ser sorprenentment ràpids.
I proposa també seguir el consell que va donar Henry David Thoreau a Walden, el d’«enfonsar els nostres peus a través del fang d’opinions i prejudicis i tradició i engany i aparença, aquest al·luvió que cobreix el planeta; a través de París i de Londres, de Nova York, de Boston i de Concord; a través de l’església i l’estat, de la poesia, la filosofia i la religió; fins que arribem al fons dur, a la roca, a allò que puguem anomenar realitat. I poder dir: és aquesta, sense errar».
Malgrat els seus esforços i la seva tossuderia, ni tan sols Thoreau va aconseguir arribar a aquest fons tan desitjat. I gairebé dos segles després l’autor d’aquest text ha arribat al convenciment que el camí que li queda a la humanitat per arribar-hi encara serà llarg, si és que mai hi arriba. Aquí es limita a proposar un possible canvi de rumb.
Aquest canvi de rumb es basa en la proposta de Pániker, i incorporant-hi també allò que el paradigma dels sistemes complexos ha consolidat des que ell la va concebre. Un paradigma que, més que venir a substituir res, el que està fent és completar allò que estava incomplet, a causa de les propietats desequilibrants de l’ideal del progrés.
És a dir: no comporta en cap cas tornar enrere, com el prefix «retro-» podria fer pensar, sinó més aviat agafar impuls per poder superar el bloqueig en què la humanitat està com a civilització, no només pel canvi climàtic, sinó en general per l’ajustament que té pendent amb la biosfera en la que ha nascut i de la que depèn completament. En aquest sentit, el canvi climàtic possiblement només és el primer avís de gran magnitud de la necessitat d’afrontar aquesta feina pendent.
Josep Maria Camps Collet
cròniques subsidiàries 