CAL UN SISTEMA D’INFORMACIÓ FIABLE I CLAR SOBRE L’ÚS DE L’ENERGIA PER COMBATRE LA CRISI CLIMÀTICA
Malgrat l’existència de negacionismes més o menys interessats, no és massa agosarat afirmar que la immensa majoria de gent cada vegada té més clar que cal començar a reduir de debò les emissions de gasos d’efecte hivernacle el més aviat possible.
També que això només es pot fer baixant dràsticament el consum d’energia d’origen fòssil, cosa que, mentre la producció d’energies renovables no sigui més alta, només es pot aconseguir utilitzant cada vegada menys energia en general.
El «preu energètic»
Però hi ha un petit gran problema: la informació sobre els costos energètics dels productes i serveis és molt escassa, de manera que, per molt conscienciats que estiguem, els ciutadans/consumidors/usuaris ho tenim força difícil per prendre decisions en funció d’aquest paràmetre.
Perquè ho puguem fer en base a fets contrastats i no a creences, aquesta informació hauria de ser a tot arreu. És a dir, que a les etiquetes, a les factures, als catàlegs, a les webs, als fulletons publicitaris, etc, de tot el que comprem o fem servir, hi hauríem de trobar, ben clar i ben destacat al costat del preu en diners, el «preu energètic» que suposa el bé o servei contractat o comprat.
L’etiquetatge europeu
De fet, ja hi ha en marxa alguns esforços en aquest sentit: un exemple notable és el sistema europeu d’etiquetatge d’eficiència energètica, que els ciutadans es troben cada vegada més sovint a l’hora d’anar a comprar, amb un codi de lletres i de colors força simple i clar.
En aquestes etiquetes, generalitzades en l’àmbit dels grans electrodomèstics des de fa força anys, s’hi troba el consum anual estimat en quilowatts/hora, a més d’altres informacions sobre les característiques dels aparells o de la despesa d’aigua que suposen les rentadores i els rentavaixelles, per exemple.
Només es troba informació fragmentària
No ofereixen, però, altres informacions tant o més importants, com l’energia que ha calgut per fabricar-los, o la que es necessitarà per desballestar-los i reciclar-los quan acabin el cicle de vida. A més, és un sistema que s’aplica a molt pocs àmbits encara, i la immensa majoria en queden al marge.
I així, les persones preocupades pel canvi climàtic i que volen contribuir a mitigar-lo, es troben en dilemes com: què gasta més energia, rentar els plats a mà o amb rentavaixelles? Sí, els fabricants asseguren que els rentavaixelles són molt més eficients, però no aporten tota la informació necessària per poder calcular el cost energètic total de la vida de l’aparell i poder-lo comparar amb l’alternativa manual.
El mateix passa amb els cotxes elèctrics, que s’estan començant a generalitzar i que es venen assegurant que són «ecològics» perquè el seu funcionament no genera gasos d’efecte hivernacle. Però això amaga tant les emissions que ha comportat la seva fabricació, que són superiors a les dels cotxes de motors d’explosió, com també l’origen de l’electricitat amb la que funcionen, i que en un percentatge encara molt elevat, prové de cremar combustibles fòssils.
Cotxes «ecològics»?
Això implica que l’adjectiu «ecològic» sigui més aviat una etiqueta per fer creure que no impliquen emissions de gasos d’efecte hivernacle, cosa que només és certa parcialment, amb un percentatge que pot arribar a ser molt reduït. I el més important: suposen perpetuar el contrasentit de dedicar l’energia disponible a desplaçar màquines molt pesades per transportar poca càrrega, sovint una sola persona.
Tot i això ja comencen a sovintejar les comparatives energètiques que permeten conèixer les diferències abismals en l’impacte ambiental que hi ha entre fer un trajecte en avió, en cotxe (sigui mogut per combustibles fòssils o per electricitat) o en tren, per exemple, i que en alguns casos contemplen tota l’energia del cicle de vida d’aquests aparells. Però l’abast d’aquests esforços és limitat, i es redueix als àmbits ciutadans més conscienciats.
La potència del «rentat verd»
En canvi, tenen molta més difusió els missatges d’empreses i proveïdors de serveis que, amb tècniques de màrqueting que es poden qualificar de «rentat verd» (es a dir, «greenwashing»), asseguren que estan fent els seus «deures ambientals» i estenen la impressió que les coses estan canviant a millor de manera continuada i sense aturador. Ja hem vist com els cotxes elèctrics poden entrar sense massa problemes en aquesta categoria.
Tot plegat està fent que s’estengui una mena de convenciment generalitzat que l’anomenada «economia verda» està de debò substituint a la contaminant, mentre en paral·lel i paradoxalment, per exemple, l’ús de l’aire condicionat continua generalitzant-se, es normalitza socialment i les factures energètiques acaben pujant més a l’estiu que a l’hivern, i els totals anuals continuen augmentant. I les emissions, també.
Sistema d’informació energètica
Per tot això, fa falta un sistema que calculi de manera sistemàtica l’energia dedicada a cada procés industrial o de serveis o de logística i que la informació generada acompanyi el procés durant tot el seu cicle de vida, perquè el tinguin ben present tant els responsables de la seva producció com els ciutadans que els fan servir i se’n beneficien.
De fet, això representa traslladar a l’energia la lògica de l’economia, en què els preus són els transmissors de la informació necessària perquè el sistema funcioni, gràcies a que permet una comptabilitat a tots els nivells per fer quadrar els balanços. L’energia barata i pràcticament il·limitada de la que s’ha gaudit durant bona part del segle XX i del que portem del XXI ha permès que, pel que fa a l’energia, no calgués quadrar res.
El «debat energètic»
La posada en marxa d’un sistema com aquest provocarà encesos debats pràcticament arreu sobre quins són els costos energètics reals de les coses que fem servir, debats que possiblement podran arribar a ser dramàtics i traumàtics en alguns casos, però que seran una transició necessària per aconseguir que les decisions que es prenguin siguin ajustades a les necessitats de la realitat energètica.
Perquè ara, quan cal prendre una decisió que implica un «dilema energètic», el que tenim a mà la major part de les vegades no és informació fiable, sinó més aviat creences i percepcions que molt sovint són molt distorsionades i allunyades de la realitat, i suposen anar a cegues.
Un sistema necessari
És urgent i necessari perquè permetrà que les decisions que ara es prenen en l’àmbit purament econòmic (planificació, producció, promoció, venda, compra, etc) incorporin la variant energètica com a element cabdal a l’hora de prendre-les, tant pel que fa a empreses i governants com als ciutadans/consumidors/usuaris, a diferència d’ara, que és només un element més, i només contemplat pel seu cost monetari.
En últim terme servirà per situar al centre de la consciència individual de cadascú la importància de la dimensió energètica de l’economia i, per tant, per incorporar-ho de manera molt rellevant a la consciència col·lectiva.
Comptabilitat energètica
Evidentment, serà una comptabilitat d’una naturalesa sensiblement diferent a l’econòmica: aquesta està basada en els costos materials i humans, d’obtenció i de transformació d’allò que s’acaba comercialitzant, a més del concepte més o menys eteri de «valor afegit», que inclou l’ambició econòmica dels responsables dels productes i, es clar, la dialèctica entre l’oferta i la demanda, que ho acaba d’ajustar tot.
La comptabilitat energètica, en canvi, ha d’aspirar a ser molt més «objectiva», a reflectir el càlcul més exacte possible de la quantitat d’energia que ha calgut per produir el producte o servei concret. Però també haurà d’incloure un aspecte relatiu molt important: l’origen de l’energia, si s’ha generat de manera més o menys «bruta» o més o menys «neta».
Energia «bruta» vs. energia «neta»
Això ha de permetre anar desterrant els mitjans de producció i els productes que requereixen combustibles fòssils, i substituir-los el més ràpidament possible pels que es puguin qualificar d’autènticament renovables i sostenibles.
Perquè si al costat del preu econòmic, és a dir, la quantitat de diners que haurà de treure’s de la butxaca per aconseguir el producte o servei, hi ha també un «preu energètic», que no haurà de pagar en aquell moment, però que sap que haurà de pagar per una altra banda, ell o els seus descendents, llavors les decisions canviaran.
Canvis sistèmics
Més enllà de la consciència ecològica o ambiental o climàtica o energètica que pugui tenir cadascú, si en l’espai públic irromp un mecanisme com el descrit aquí, això necessàriament haurà de tenir grans conseqüències en les decisions econòmiques del gruix de ciutadans/consumidors/usuaris.
I això necessàriament repercutirà en els fabricants i proveïdors, que es veuran obligats a canviar de prioritats i d’estratègies, i anar abandonant tot allò que tingui a veure amb els combustibles fòssils, que ja han quedat del tot obsolets, malgrat ningú no ho hagi programat, ans al contrari.
Una Wikipedia de l’energia
Les dificultats d’implantar un sistema com aquest, però, poden ser enormes, sobretot en forma de resistències i d’inèrcies dels àmbits polítics i empresarials que ara prenen el gruix de decisions sobre l’energia i que funcionen amb criteris molt allunyats del que aquí s’està exposant.
Però aquestes resistències poden ser desbordades i fins i tot neutralitzades i anul·lades mitjançant un ús creatiu d´internet i els telèfons mòbils, amb aplicacions que facilitin als ciutadans/usuaris/consumidors tota la informació disponible.
L’ideal seria fins i tot una mena de Wikipedia de l’energia que, amb un sistema de voluntariat en xarxa, vagi polint, ampliant i perfeccionant la informació per ajustar-la al màxim a la realitat, de manera que podria imposar-se com ha fet la Wikipedia, al marge de qualsevol suport institucional o empresarial.
Josep Maria Camps Collet
cròniques subsidiàries 