Fa 4 anys centenars de milers, o millor dit, milions de catalans van llevar-se el dia 1 d’octubre amb il·lusió i temor per anar a posar una papereta a dins d’una urna de plàstic de fabricació xinesa amb el logotip de la Generalitat. El que va passar aquell dia ja és història, mentre la il·lusió ha quedat desada al calaix i el temor s’ha convertit en resignació.
Aquell vot, van prometre, serviria per exercir el dret d’autodeterminació, i la victòria del sí s’havia de convertir poc després en el naixement de la República Catalana, així, en majúscules. Més o menys tothom tenia clar que, si de debò es materialitzava, hi havia moltes possibilitats que la situació s’emmerdés molt i es convertís en una autèntica rebel·lió però, malgrat tot, els que van anar aquell dia als col·legis electorals estaven disposats a assumir el risc.
No val la pena burxar més en la ferida ni continuar projectant responsabilitats i culpes de perquè tot plegat es va torçar: bona part dels indepes estan molt barallats entre ells precisament perquè s’hi dediquen en cos i ànima des de llavors. Però sí que val la pena intentar sortir d’aquesta sínia que manté el país en una dinàmica perversa que l’impedeix evolucionar.
I com es pot sortir de la sínia? Doncs admetent que l’estratègia era equivocada, molt equivocada, i buscant-ne una de nova. Així dit sona molt senzill, i fins i tot massa fàcil, però no ho deu ser, perquè els líders de llavors, que són els mateixos que ara, continuen mantenint-la, sense acceptar que es qüestioni, i entretenint-se en detalls que poden tenir la seva importància, però que són insignificants quan es té en compte el conjunt.
El punt clau és que va ser una estratègia «o tot o res», que ja es va veure que aquests líders no estaven disposats a portar fins a les últimes conseqüències ni a assumir-ne plenament la responsabilitat, i malgrat això, ho van pagar car i ho estan pagant encara.
I preguntareu: quina és l’estratègia alternativa? Doncs prendre la iniciativa en múltiples fronts per augmentar la pressió de manera constant, però sense portar-la mai al límit, amb més o menys retòrica però amb fets reals de debò, més modestos uns, més ambiciosos els altres, amb la intenció d’anar forçant un canvi progressiu del clima que permeti als indepes deixar de sentir-se víctimes i recuperin la il·lusió que van viure durant uns quants anys fins la fatídica tardor del 2017.
I hi ha un front en concret que, si es supera una certa massa crítica, pot obrir el camí i arrossegar tots els altres de manera definitiva: la celebració d’un referèndum alternatiu a tots els intentats fins ara, un referèndum que formalment no ho és, però que precisament per això es podrà fer, i que tindrà una repercusió molt més gran que l’1-O, perquè posarà en marxa dinàmiques noves que sorprendran a tothom, perquè seran inesperades, demolidores i incruentes alhora.
Alguns ja ho haureu endevinat: es tracta de la Llista Sense President, aquesta fórmula inventada per alguns lideratges indepes l’estiu del 2015 i que llavors es va desar al calaix, on ha estat fins ara.
Aquí teniu l’argumentari del perquè pot fer el que pot fer: L’AUTODETERMINACIÓ, UN OBJECTIU METAPOLÍTIC
I aquí un relat de com pot impulsar-se i com pot funcionar: L’EFECTE REFERÈNDUM DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT
Perquè des de fa 4 anys, quan el «tot o res» es va convertir en poc més que res, l’independentisme va a la deriva, limitant-se a reaccionar als embats -aquests sí que són embats!- d’un Estat espanyol que es va prendre molt més seriosament el projecte independentista que no pas els seus propis impulsors.
Josep Maria Camps
cròniques subsidiàries 