L’AUTODETERMINACIÓ ÉS UN OBJECTIU METAPOLÍTIC QUE EXIGEIX L’ÚS D’EINES METAPOLÍTIQUES

EL GRAN EQUÍVOC

En tot aquest procés sobiranista o independentista que amara Catalunya des de fa més de 10 anys, hi ha un equívoc monumental que està frenant la definició d’una solució viable: la insistència en les urnes, en el votar i en la democràcia l’ha equiparat amb la política més convencional, la que ens convoca cada quatre anys als col·legis electorals per renovar les institucions existents.

És un equívoc perquè del que es tracta no és d’actualitzar o posar al dia cap d’aquestes institucions, que és el que es fa en les convocatòries electorals habituals, sinó crear-ne de noves, d’institucions, i això no és un fet polític, sinó metapolític. Per si aquest concepte, el de metapolítica, sorprèn, intento tot seguit explicar-ne el significat.

En una democràcia la política és tot el conjunt d’activitats que impliquen prendre decisions col·lectives per organitzar la vida de la societat, i té lloc en tot un seguit d’institucions en les quals els representants dels ciutadans debaten, acorden, porten a terme i supervisen aquestes decisions. En el cas d’Espanya aquestes institucions són principalment els ajuntaments, les províncies, les autonomies i l’administració central de l’estat.

Quan del que es tracta és de crear les institucions mateixes, ja s’entra en un nivell superior de decisions, perquè la creació i la definició de les noves institucions condicionarà i determinarà el marge per prendre totes les decisions polítiques futures, i per això aquest nivell superior es pot qualificar de metapolític, és a dir, per sobre de la política, la política convencional, s’entén.

LA NACIÓ ESPANYOLA ENCARA NO EXISTEIX

La secessió, acte metapolític

Proposar una secessió, que és el que està fent el moviment independentista català a Espanya, no implica renovar la composició de les institucions existents, sinó crear-ne de noves, i per tant és un fet metapolític. Aquí hi ha un altre equívoc, o potser l’arrel del primer: en general es considera que la Generalitat i el Parlament de Catalunya ja són com una mena d’embrió de l’estat català i, per tant, les institucions del futur estat seran les mateixes, però reforçades. El cert és que això no és així, ni remotament.

Per què tot l’edifici institucional del Regne d’Espanya en el qual està inserida Catalunya les considera només institucions autonòmiques, al mateix nivell que els parlaments i els governs de les altres 16 autonomies, supeditades en tot moment a la jerarquia de l’administració central, que és la que ostenta l’autoritat suprema dins del regne.

I aquest ha estat el gran error de l’independentisme: fer servir aquestes institucions com si ja no ho fossin, d’autonòmiques, perquè ha estat l’excusa perfecta per a les institucions centrals de l’estat espanyol per actuar jurídicament contra els lideratges independentistes. És a dir, perquè quedi clar, es van llançar a una piscina buida, molt possiblement perquè havien fet massa promeses també buides, i perquè en la cursa per veure qui era més independentista, es van empènyer els uns als altres fins que hi van caure tots plegats.

Per tant, i malgrat que molt possiblement el Parlament d’una Catalunya independent continuarà estant a l’edifici de la Ciutadella i la seu del govern estarà a la Plaça de Sant Jaume, seran institucions d’una naturalesa política completament diferent de les que hi ha ara. Seran, literalment, institucions noves de trinca que hauran d’afrontar la seva acció quotidiana en un marc institucional completament nou i amb unes atribucions completament noves.

La qual cosa també exigirà una actitud completament nova dels representants que n’estiguin al càrrec, perquè els exigirà prendre decisions sense la tutela de l’administració central que ara tenen per sobre. Això es pot considerar l’equivalent a una majoria d’edat, és a dir, l’assumpció que no hi ha una dependència vers una entitat superior, que en últim terme sempre és l’autèntic responsable.

LES INSTITUCIONS AUTONÒMIQUES NO SÓN UN PRE-ESTAT CATALÀ

EL REFERÈNDUM, UN RITUAL DE PAS

En aquest sentit, el procés de passar d’una Catalunya autonòmica a una Catalunya independent exigeix l’equivalent al que en antropologia s’anomena ritual de pas, concepte creat per l’etnòleg francès Arnold van Gennep, i que defineix els moments especials en el que els individus canvien de rol social. Van Gennep va adonar-se que moltes societats han creat rituals específics que ajuden a fer aquests passos i acceptar-ne les conseqüències, tant als protagonistes, els que canvien de rol, com a la resta a acceptar-ho. I precisament el ritual de pas més important, i també el més comú i habitual és el que permet passar de menor d’edat a adult.

Segurament ja haureu endevinat quin és el ritual de pas disponible en el cas que ens ocupa: el referèndum d’autodeterminació. De fet, un referèndum d’aquestes característiques molt possiblement és l’acte metapolític incruent més gran que pot haver-hi, perquè és el que permet crear un estat nou, que és la institució política per excel·lència, i per això els independentistes en volen un de propi. I tant la celebració d’un referèndum com les conseqüències que té impliquen l’acceptació generalitzada tant de la legitimitat de la seva celebració com de les conseqüències del seu resultat.

I precisament per això l’administració central del Regne d’Espanya es nega tan rotundament i tan radicalment a acceptar ni remotament la possibilitat que es faci cap mena de referèndum d’aquest tipus a Catalunya, perquè el simple fet d’acceptar-lo ja és acceptar la possibilitat que s’independitzi, i molt possiblement és l’últim que farà mai.

De fet, tot fa pensar que els responsables de l’administració central són més conscients de la naturalesa metapolítica del procés independentista que no pas els mateixos promotors i líders d’aquest procés, que no han aconseguit en cap moment donar del tot la impressió d’haver-se cregut l’abast del seu propi projecte, sinó que més aviat n’han fet un simulacre, i és això precisament el que més se’ls està retraient des de fa 3 anys i mig.

LA CISMOGÈNESI I EL REFERÈNDUM INVERS

Lideratges subalterns

Una explicació plausible d’això l’aporta el concepte de cismogènesi creat per Gregory Bateson, en concret, la variant de la cismogènesi complementària: els líders independentistes no han estat capaços d’abandonar el paper subaltern que la dependència respecte l’administració central els ha reservat, potser perquè no s’han arribat a creure que portar a terme el projecte exigeixi de debò l’’haver d’assumir una actitud autènticament hegemònica, no autonòmica o dependent, confrontant amb l’adversari metapolític, que no polític, fins a les últimes conseqüències.

En aquest sentit, una mostra clara d’això és que després del referèndum de l’1O els líders independentistes no van defensar de debò els resultats reals del referèndum, sinó que es van concentrar a denunciar la violència policial contra els ciutadans, cosa que va contribuir a desviar l’atenció d’aquells resultats i a treure’ls legitimitat, una legitimitat que ara mateix només continua defensant una minoria d’independentistes.

I podria haver estat un moviment estratègic de gran profunditat, perquè fent-ho haurien tret importància i transcendència a l’acció policial, recordant que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil només van poder actuar en un percentatge molt reduït de col·legis electorals, i haurien recordat i destacat que en la immensa majoria dels altres s’havia votat amb normalitat, minimitzant així el poder de l’administració central i maximitzant el valor dels resultats.

Hauria estat una estratègia intel·ligent que hauria forçat una interpretació molt diferent del que va passar aquell dia, no només a Espanya, sinó a tot el món. Una estratègia anàloga a la mítica tornada de Josep Tarradellas de l’exili, no la sortida al balcó de la Generalitat per dir «Ja soc aquí», sinó com va encarar la negociació prèvia a Madrid amb Adolfo Suárez. Si ho recordeu, en la primera reunió es van tirar els trastos pel cap i no van arribar a cap acord, però quan va sortir i els periodistes li van preguntar com havia anat, en Tarradellas va dir «molt bé, ha anat molt bé», descol·locant així a Suárez i companyia, que van acabar admetent la restauració de la Generalitat abans que hi hagués una Constitució aprovada.

L’INDEPENDENTISME CATALÀ: SIMPLE DESIG O AUTÈNTICA DETERMINACIÓ?

Possibilitats

Però preguntareu: en el moment que estem ara, com es podria canviar la situació, quin ritual de pas es podria fer servir? Doncs les possibilitats són escasses, i aparentment l’única disponible és fer el que ha predicat la CUP fins fa poc: optar per la desobediència. On portaria aquesta opció? Doncs sembla clar que, en el millor dels casos, portaria a una insurrecció o rebel·lió, amb una confrontació directa i generalitzada amb el poder establert de l’administració central, i amb el risc de caure en enfrontaments violents que això comporta.

Els governants independentistes, però, s’han esforçat sempre per evitar-ho, també les conseqüències jurídiques per als màxims responsables, però malgrat això, aquests van acabar acusats de rebel·lió i finalment els van condemnar per sedició, en una maniobra de creativitat jurídica equivalent a la que en el seu moment es va fer servir per «encaixar» les «nacionalitats històriques» en la Constitució, tot plegat per acabar equiparant-les amb la resta de regions.

Però realment no hi ha cap altre ritual de pas, cap eina metapolítica al marge de la rebel·lió o del referèndum d’autodeterminació? Doncs el cert és que sí, almenys una: l’anomenada Llista Sense President, creada pels mateixos líders independentistes l’estiu del 2015, descartada llavors i promoguda des d’aquest blog des de la tardor del 2016, de moment sense èxit.

La defineixo una vegada més: és una llista independentista unitària que es presentarà a unes eleccions autonòmiques convencionals i, gràcies a les seves característiques, les convertirà en l’equivalent exacte a un referèndum d’autodeterminació.

Quines són aquestes característiques? Doncs serà unitària perquè tots els partits polítics independentistes renunciaran a presentar llistes pròpies; no hi haurà polítics professionals, sinó ciutadans seleccionats pel seu prestigi dins la societat civil; i finalment, en cas de victòria no escollirà president de la Generalitat, cosa que forçarà la celebració d’unes segones eleccions autonòmiques.

LA LLISTA SENSE PRESIDENT CONTINUA SENT LA MILLOR OPCIÓ

Una eina amb qualitats metapolítiques

Perquè té dimensió metapolítica aquesta llista? Doncs perquè permetrà als ciutadans anar a votar una llista el significat únic i exclusiu de la qual serà el suport a la independència de Catalunya, és a dir, a un projecte metapolític, no pas polític. Insisteixo, gràcies a aquesta llista els seus vots es convertiran en “metavots”, perquè tindran els mateixos significat i valor que els vots d’un referèndum d’autodeterminació.

Perquè és una opció molt millor que el referèndum de l’1O? Doncs perquè llavors es van utilitzar les institucions autonòmiques com si fossin un pre-estat català, i es va obrir una porta immensa perquè l’administració central actués jurídicament contra els responsables d’aquestes institucions. Amb la Llista Sense President això no passarà, perquè el marc utilitzat seran unes eleccions normals, amb totes les garanties de fiabilitat dels resultats, i també la protecció jurídica per a tothom que comporta el marc institucional d’unes autonòmiques.

Perquè és millor opció que les «eleccions plebiscitàries» del 27S? Doncs perquè malgrat l’excepcionalitat que va suposar Junts pel Sí, no ho va ser prou com perquè es convertís en una eina plenament metapolítica. La raó és que hi havia polítics professionals a la llista i també projectes polítics concrets. A més s’hi barrejaven els interessos no polítics d’aquests polítics i partits, legítims es clar, però que impedien la interpretació metapolítica que es pretenia anomenant-les “plebiscitàries”.

A la Llista Sense President, en canvi, només hi haurà ciutadans que representaran únicament l’aspiració dels altres ciutadans que hi votin a favor de constituir un estat propi a Catalunya, i no hi haurà cap possibilitat d’interpretar-la d’una altra manera, ni com a projecte personal de cap polític professional ni com a estratègia partidista de cap força política.

En definitiva, aquesta llista crearà un parèntesi d’excepcionalitat metapolítica, buidant les eleccions autonòmiques del contingut polític habitual, és a dir, escollir els representants d’un parlament autonòmic, tot atorgant-li un contingut metapolític de primer ordre, el mateix que tenen els referèndums d’autodeterminació.

LA QUEIXA COM A ACCEPTACIÓ DE LA DERROTA

Caldran lideratges amb mentalitat hegemònica

Que no serà formalment un referèndum amb tots els ets i uts? Certament, però l’equivalència serà tan clara que ningú la podrà posar veritablement en dubte. Caldrà, això sí, que els lideratges de l’independentisme defensin aferrissadament aquesta equivalència fins les últimes conseqüències, a diferència del que van fer amb l’1O. El seu format “legal” hauria de garantir que no es pugui actuar jurídicament contra ells.

En tot cas, però, els lideratges hauran d’estar a l’alçada del nivell metapolític de l’ús d’una eina d’aquestes característiques, perquè portarà el conflicte del nivell de cismogènesi complementària en el que està ara fins molt a prop del d’una cismogènesi simètrica, en la que s’hauran de medir de tu a tu a un adversari metapolític que disposarà d’eines de tota mena.

Per tant, llavors la feina estarà lluny d’estar completada, però s’haurà fet un pas de gegant, la mena de salt quàntic que aquest enorme moviment independentista anhela des de fa més de 10 anys. Perquè s’haurà exercit de debò el dret d’autodeterminació, cosa que comportarà canvis a molts nivells, de manera col·lectiva seran canvis polítics i socials, de manera individual seran psicològics, i afectaran a totes les persones implicades.

I s’haurà exercit aquest dret d’una manera inèdita, sorprenent, intel·ligent i incruenta, cosa que afectarà a la moral dels dos bàndols metapolítics. En definitiva, haurà estat un autèntic ritual de pas, cosa que sempre comporta canvis molt profunds i irreversibles.

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

QUIN SERÀ L’EFECTE DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT EN UNES ELECCIONS AUTONÒMIQUES?

2 thoughts on “L’AUTODETERMINACIÓ ÉS UN OBJECTIU METAPOLÍTIC QUE EXIGEIX L’ÚS D’EINES METAPOLÍTIQUES

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s