LA NACIÓ ESPANYOLA ENCARA NO EXISTEIX

El principal problema polític que hi ha Espanya no és el projecte independentista català bastit en les últimes dècades, ni tampoc la dificultat d’encaix de Catalunya sinó, molt al contrari, la dificultat d’encaix del concepte de nació espanyola dins de l’estat.

Potser això pot sonar sorprenent, però no ho és gens: el cert és que l’única definició acceptable i acceptada que pot fer-se d’aquesta nació ara mateix és que coincideix amb els límits territorials i ciutadans del que és actualment l’entitat política anomenada Regne d’Espanya.

Això evidentment és molt problemàtic, perquè nega realitat a les nacions diguem-ne «perifèriques» que hi ha a l’Estat espanyol, sobretot la catalana i la basca. Es pot afegir que aquestes sí que estan força ben definides, també en termes territorials, amb aspiracions més o menys clares d’unificar els territoris de parla catalana i basca respectivament en unitats polítiques.

No hi ha massa dubtes que l’oposició radical de l’administració central a que aquestes entitats polítiques puguin constituir-se i articular-se mínimament, prové sobretot de la impotència que sent el nacionalisme espanyol davant de l’impossible teòric de casar les dues coses: l’Estat espanyol i la nació espanyola.

En el fons aquest nacionalisme espanyol aspira a tenir un estat com el francès, en el qual les nacions perifèriques ja han estat absorbides i s’han convertit en simples identitats folklòriques. Però Espanya no està en aquest estadi: molt al contrari, les nacions perifèriques van estar políticament i culturalment molt anorreades durant el franquisme, però van florir amb força un cop acabat aquest.

La transició va suposar un intent de construir un estat més o menys plurinacional, i la Constitució va ser una solució de compromís relativament bona, perquè llavors va semblar que era una base adequada per fer-ho, malgrat que només esmenta una nació, la «Nación española», així, en majúscules, i les altres són «nacionalidades» que col·loca al mateix nivell que les «regiones».

Com ja és ben sabut, i està present en la realitat quotidiana del dia a dia, la cosa no va quedar només en les paraules: precisament l’objectiu de la creació de l’estat de les autonomies va ser un intent més o menys clar de diluir el perfil de les nacions perifèriques equiparant-les a les regions, i dotant aquestes de les mateixes competències i atribucions, el famós «café para todos» de l’Alfonso Guerra. És a dir: no era un objectiu positiu, sinó negatiu ja d’arrel, i el motiu principal era, un cop més, la indefinició de la nació espanyola, que va necessitar definir-se en negatiu, en detriment de les altres nacions.

Tot i aquesta asimetria degradant, durant unes dues dècades va semblar que la cosa anava relativament bé, o almenys regular, però va arribar l’any 2.000, José María Aznar va aconseguir la majoria absoluta, i va considerar que havia arribat el moment de solucionar allò que, segons ell i els seus, no era com havia de ser.

Però com que no tenien un projecte alternatiu de nació, la «solució» va ser recuperar la definició de la nació espanyola bastida pel règim franquista, que era, de fet, «la idea de España» que a la que tantes vegades es va referir Aznar durant el seu mandat. Això sí, no van admetre mai de manera explícita que fos la recuperació de l’Espanya de Franco, però sí que es va notar de manera implícita en els discursos i, cada vegada més, en les accions i les decisions. Des de llavors, a poc a poc, aquest nacionalisme espanyol va anar recuperant l’hegemonia que durant la transició havia perdut en favor d’una idea d’Espanya més d’esquerres i més descentralitzada.

Des de llavors també ha anat diversificant la representació política i ampliant el seu espectre, primer amb Ciutadans i més recentment amb Vox, que hores d’ara formen juntament amb el PP el trident principal del nacionalisme espanyol, amb el PSOE simplement anant a remolc i fent veure que n’està al marge, però alhora, per no quedar-se al marge, abandonant la idea d’Espanya que havien defensat durant dècades.

En aquesta nova hegemonia, Vox ha assumit l’exposició directa i clara de l’ideari base, aquell que els altres dos partits pensen però no gosen dir obertament. El seu creixement enorme els últims anys només es pot interpretar amb aquesta clau: hi havia una part de la ciutadania espanyola que és com si hagués estat esperant poder votar un partit com aquest.

Però sobretot, han estat els poders centrals de l’estat, els tres tradicionals, però també el quart i potser se’n podrien afegir uns quants més, els que han avalat el projecte polític implícitament franquista de Vox, incorporant-lo i normalitzant-lo a una velocitat inaudita, amb la ficció que és plenament normal i «constitucional».

I és que Vox es declara ferventment constitucionalista, però abomina del títol VIII de la Constitució, el que defineix l’Espanya autonòmica, titllant-lo d’un intent benintencionat però fracassat d’encaixar tots els elements, i reclamant una recentralització política radical i, evidentment, un únic govern i un únic Parlament per a tot l’estat. Per tant, un programa polític netament inconstitucional, i de manera ben explícita.

Mentrestant, durant aquests 20 anys el programa independentista d’ERC de finals dels anys 90 ha passat de ser marginal a ser completament hegemònic a Catalunya. Però l’independentisme no pot atribuir-se’n el mèrit: el què ha passat és una reacció de la societat catalana a aquest nacionalisme espanyol en plena expansió. I en la reacció, ha abraçat un projecte que el gruix d’aquesta societat s’havia negat a prendre’s seriosament fins llavors.

Tot plegat ha passat en una dinàmica que es pot condensar en una paraula: cismogènesi, concepte que defineix els conflictes en els quals les parts que s’enfronten van augmentant la bel·ligerància mútua gradualment al llarg del temps, de manera que els canvis són prou lents com per no ser-ne del tot conscient, però que a la llarga, per acumulació, són força notables i profunds.

En aquest sentit, en la cismogènesi Espanya-Catalunya no són només els ciutadans que es defineixen com a catalans els que no són conscients de com ha estat la seva pròpia deriva cap a l’independentisme, sinó també els que es defineixen com a espanyols de la seva cap al nacionalisme de patró franquista. I a causa d’aquesta inconsciència ara aquesta majoria ha assumit com a propi el programa d’aquest nacionalisme espanyol. De manera que uns i altres, independentistes i espanyolistes, no són conscients que estan defensant uns idearis que van ser marginals i minoritaris durant força temps, concretament l’últim quart del segle XX i part d’aquest XXI.

L’independentisme ja hem vist quin recorregut ha tingut: degut al seu cofoisme, ha errat estrepitosament l’estratègia i ara s’arrossega en ple procés de regressió i de fragmentació, un procés que molt possiblement acabarà amb la tornada a l’autonomisme possibilista. Un replegament estratègic que, irònicament, ara mateix encarna ERC, cosa que bona part dels altres independentistes denuncia i combat amb acarnissament, però sense saber aportar una alternativa viable.

I aquesta derrota humiliant ha estat davant d’un nacionalisme que ara mateix aspira a un nou anorreament dels nacionalismes que percep com a il·legítims, perquè li disputen l’espai territorial i ciutadà que considera propi. Però, recordem-ho, el considera propi de la nació espanyola perquè no ha estat capaç de definir-la de manera legítima i clara, cosa que l’angoixa profundament.

On es pot veure, on es pot detectar aquesta angoixa? Doncs n’hi ha diversos exemples: un ha estat la dificultat notable de l’ús de la bandera espanyola com a símbol quotidià, no oficial, durant tota la transició, i quan ha arribat el franquisme voxista se l’han reapropiada sense complexos com a símbol propi; un altre, la negació radical que existeixi un nacionalisme espanyol; i un tercer, estretament lligat amb el segon, per evitar haver d’admetre aquest nacionalisme, l’aparició d’un eufemisme anomenat «patriotisme constitucional».

Però potser el més important és la convicció més o menys inconscient que qui es defineix com a català és, de fet, una mena d’estranger que està il·legítimament dins de la seva nació, l’espanyola. Això entronca profundament amb l’Espanya franquista i amb les denominacions pejoratives com «polacos», equivalents a les expressions despectives que històricament van utilitzar els britànics contra els irlandesos mentre van ser una colònia seva, o a França els parlants de llengües minoritàries qualificades col·lectivament i pejorativament com a «patois».

Aquest és el mecanisme psicològic profund que ha permès i està permetent a l’aparell judicial espanyol tractar els independentistes catalans com a ciutadans de segona, de fet com a estrangers sense drets, no obertament, sinó utilitzant els procediments judicials opacs que es poden qualificar arbitraris. I també amb la retòrica judicial, que quan cal permet justificar pràcticament qualsevol resolució o sentència.

En la mateixa línia, la deformació de la realitat que es produeix quan algú afirma que el castellà està en perill a Catalunya prové no d’una mala fe descomunal ni d’un projecte de genocidi cultural més o menys calculat, sinó d’un fet més senzill, però més profund i, en el fons, més preocupant: la inconcebibilitat que un idioma com el català pugui ser considerat al mateix nivell que l’espanyol.

Però insisteixo: el problema d’arrel és la indefinició d’aquest ens sociopolític que la Constitució anomena «Nación española», una indefinició que permet afirmar sense massa problemes que aquesta nació no existeix, perquè es confon amb el conjunt d’un estat que en té més, de nacions. O, en altres paraules, que Espanya no és una nació, sinó un estat. Això vol dir, ras i curt, que no existeix el «problema catalán», sinó que, molt al contrari, hi ha un «problema español» enorme.

Perquè la intenció més o menys explícita, més o menys inconscient dels defensors de la nació espanyola és que les nacions basca i catalana passin a ser una mena d’Iparralde i Catalunya Nord respectivament, on allò basc i allò català siguin poca cosa més que el contingut publicitari dels fulletons turístics regionals.

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s