Quan sigui, la cosa podria anar més o menys així:
UNES AUTONÒMIQUES MÉS?
Després de la convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya, de setmanes de múltiples primàries i d’una pluja continuada de noms ja coneguts i d’alguns no tant coneguts en les futures llistes dels partits, cau una notícia inesperada: l’ANC i Òmnium anuncien que s’han posat d’acord per promoure una nova candidatura per a les eleccions.
L’anunci provoca un considerable terrabastall, sobretot pels «detalls» de la proposta: no l’organitzaran aquestes entitats directament, sinó que ho farà una plataforma unitària creada expressament; a més els candidats no seran polítics professionals o en actiu, sinó persones de la societat civil escollides pel seu activisme i el seu prestigi personal.
Però el que més enrenou comporta és que les entitats demanen a tots els partits independentistes, els nous i els vells, que no formalitzin candidatures, i deixin que la llista unitària que promouen sigui l’única que demani el vot independentista. A més, i per acabar-ho d’adobar, hi haurà el compromís que, si la llista guanya per majoria absoluta de vots i, per tant, té majoria absoluta al Parlament, els diputats que surtin no escullin president de la Generalitat.
Això implicarà que la legislatura naixerà pràcticament morta i pocs mesos després caldrà convocar noves eleccions, però l’objectiu serà tot un altre: convertir unes eleccions autonòmiques en l’equivalent exacte d’un referèndum d’autodeterminació.
Els següents dies els àmbits independentistes són escenari de debats encesos i apassionats sobre la viabilitat del moviment de les entitats, sobretot dins dels partits grans, els aparells dels quals s’oposen radicalment a acceptar la proposta, mentre els partits nous, després d’expressar peròs i reticències, la comencen a veure amb uns altres ulls.
Mentrestant, els àmbits no independentistes interpreten el moviment com un pas més en el desgavell de l’independentisme, al qual veuen camí d’una futura dissolució i de convertir-se, un cop més, en un moviment marginal i residual.
Alguns recordaran que la llista que volen impulsar les entitats és la materialització d’un projecte nascut el juliol del 2015, quan l’independentisme planificava com concórrer a les eleccions del 27S: és l’anomenada Llista Sense President, desenvolupada a partir d’una proposta del llavors vicepresident d’Òmnium, Quim Torra, i enterrada pocs dies després en favor de Junts pel Sí.
EL MITJÓ ES VA GIRANT
Després de l’anunci, que ha deixat desconcertat l’independentisme, els partits vells fan veure que es concentren en acabar de perfilar les seves llistes i els seus programes, però en tot moment estan mirant de refiló a la plataforma acabada de néixer que, efectivament, comença a organitzar la llista unitària.
En públic no gosen atacar-la, tot i que en privat i per sota les taules fan tot el possible per fer-la fracassar, però l’impuls amb què ha nascut i la il·lusió que ha despertat en una part significativa de la ciutadania independentista, condemnen aquests intents al fracàs. I poc a poc, a mida que van passant els dies i comencen a fer-se públics els noms dels integrants de la llista i aquests van guanyant presència i protagonisme mediàtic, el clima general va mutant gairebé imperceptiblement però sense pausa.
Alguns dels nous partits independentistes, conscients que tenen poques possibilitats d’aconseguir representació i que la llista unitària compleix part dels seus objectius, fan el pas i anuncien que es retiren de la cursa electoral, posposant la seva participació a les segones eleccions i, per tant, refiant-se que la llista tindrà èxit.
En paral·lel va augmentant la pressió als aparells dels partits vells perquè els imitin, des de dins i des de fora, de moment sense èxit. I els partits no independentistes, o unionistes, o com se’ls vulgui anomenar, també van treballant les candidatures i els programes electorals, però sense poder evitar haver-se de referir contínuament al nou projecte independentista.
S’acaba el termini per presentar candidatures i, efectivament, la llista unitària es formalitza, igual que les dels partits independentistes vells i alguns dels nous, però ja amb l’atenció mediàtica plenament centrada en anar explicant els detalls de l’organització de la llista unitària i les conseqüències de la seva aparició.
En el període fins l’inici de la campanya formal, les entrevistes als diferents «candidats unitaris» omplen les pàgines dels diaris i les pantalles dels mitjans digitals, mentre cada vegada més veus independentistes de pes i de prestigi es ‘converteixen’ i argumenten a favor de la llista unitària, tot pressionant obertament els partits vells perquè retirin les candidatures.
EL COP D’EFECTE
En pocs dies l’erosió ja és molt considerable i, malgrat que ho continuen negant, comencen a avaluar què els pot suposar la retirada. En aquest punt, l’opinió que la llista unitària té potencial per provocar un terratrèmol polític de proporcions inèdites ja és majoritària en l’independentisme, i els dos grans partits, en una mena d’armistici, contacten en secret per prendre una decisió.
Pocs dies després, en una roda de premsa conjunta, anuncien que retiren les candidatures i ho justifiquen admetent que la situació política exigeix unitat, i que la iniciativa de les entitats els ha proporcionat un format unitari que els permet fer un parèntesi en el conflicte que arrosseguen. A preguntes dels periodistes, també han d’admetre que els beneficia el fet que el govern que comparteixen pugui continuar en funcions uns quants mesos més. Un parell de dies després és la candidatura de l’esquerra independentista radical la que s’hi afegeix i anuncia que retira la candidatura.
Les poques candidatures independentistes petites que encara es mantenien s’afegeixen a la retirada en els següents dies, de manera que les entitats han aconseguit l’objectiu aparentment impossible que sigui una candidatura autènticament unitària. I a partir d’aquest moment tothom, unionistes i independentistes, ciutadans i experts, del país i de fora, es van fent conscients de l’efecte que provocarà aquesta llista, és a dir, es va estenent el convenciment que els vots que rebi tindran una única interpretació possible: el suport a la independència.
EL PÀNIC
Quan falta poc per la campanya electoral augmenten exponencialment als mitjans catalans i espanyols i a les xarxes socials les veus unionistes que alerten que la llista independentista pot guanyar les eleccions per majoria de vots i convertir-les així en l’equivalent exacte d’un referèndum d’autodeterminació exitós.
Estan esparverats perquè hi ha moltes enquestes que ho vaticinen i, a més a més, els alarma molt veure que l’efecte balsàmic de la llista i de les expectatives que ha aixecat està fent desaparèixer els debats acarnissats entre independentistes i que, molt al contrari, s’està imposant un clima de sòlida unitat que ha fet revifar l’eufòria d’anys passats.
La majoria d’aquestes veus exigeixen accions contra l’independentisme, però l’única acció possible és la il·legalització de la llista. Per això reclamen al govern espanyol que ho demani i al sistema judicial, Junta Electoral Central i Tribunal Constitucional inclosos, que ho executi. Mentrestant, aquestes instàncies entren en un frenesí considerable per analitzar la viabilitat jurídica d’una il·legalització com aquesta, forçant al màxim una maquinària molt ben greixada durant anys d’accions continuades contra l’independentisme.
El debat es centra en les diferències amb l’1-O: llavors el Parlament va crear expressament legislació per celebrar el referèndum i també teòricament per preparar institucionalment l’anomenada «desconnexió», mentre que la Generalitat va organitzar el referèndum, tot i que força d’amagat, per intentar evitar les accions judicials en contra; en canvi ara només hi ha una candidatura que es declara independentista, igual com n’hi ha hagut tantes altres abans, i que es presenta a unes eleccions autonòmiques complint els requisits legals d’aquestes, de manera que no hi ha cap marge clar per iniciar mesures judicials amb els arguments de llavors.
Evidentment, els partits de l’oposició al Congrés dels Diputats reclamen una i una altra vegada al govern espanyol que actuï contra la llista, i aquest encarrega a l’Advocacia de l’Estat que analitzi la situació creada, mentre la Fiscalia, no està massa clar si per iniciativa pròpia o també per petició del govern espanyol, igualment ho fa. I en paral·lel, als jutjats van plovent tot de denúncies de partits, entitats i particulars contra la llista, denúncies que els jutges comencen a mirar-se amb lupa per veure si hi troben argumentacions jurídiques sòlides que els permetin actuar sense risc per a ells.
Mentrestant, el president del govern espanyol intervé per dir que en democràcia cal admetre que l’independentisme només és una opció política més que cal respectar tant com les altres, i insisteix que una cosa és l’acció de les institucions controlades per independentistes i una altra molt diferent una candidatura en unes eleccions. Però no s’està d’alertar els votants catalans que optar per la llista unitària és optar per la ruptura i per l’abisme, i els commina a votar les altres candidatures.
EL MOMENT CRÍTIC
La campanya electoral confirma els temors dels unionistes més pessimistes: l’independentisme ha assumit que, malgrat que formalment no ho és, està davant de l’equivalent d’un autèntic referèndum d’autodeterminació amb prou garanties com perquè tingui efectes polítics reals, l’objectiu anhelat durant tant de temps.
Per això els actes de la llista unitària es converteixen en festes multitudinàries mai vistes que gairebé deixen les manifestacions dels 11 de setembre en simples assajos. A mida que passen els dies l’alarma unionista va pujant de to, amb intervencions apocalíptiques acompanyades d’anàlisi jurídico-polítiques en favor de la il·legalització de la llista unitària. Mentrestant, les diferents accions judicials que s’han acabat concretant i els recursos que han anat posant els advocats de la plataforma unitària han anat empenyent l’assumpte fins el Tribunal Constitucional.
Aquest, a pocs dies de les eleccions, viu la sessió més convulsa i intensa de la seva història, una sessió que s’eternitza perquè són conscients que la decisió que prenguin, sigui quina sigui, tindrà efectes transcendentals. La pressió els arriba per totes bandes: de l’independentisme, que en plena eufòria sembla de debò disposat a ocupar els carrers indefinidament si la decisió és negativa, i de l’unionisme i de les institucions espanyoles en general, que els reclamen que frenin definitivament les aspiracions de l’independentisme.
A més, a aquestes alçades el món sencer està pendent del que passa a Espanya, i les notícies sobre aquestes eleccions autonòmiques catalanes tan peculiars ocupen les portades dels diaris d’arreu del món, mentre els independentistes es diuen «ara sí que el món ens mira de debò!».
Finalment, i només dos dies abans de les eleccions, el TC no gosa prendre una decisió dràstica i acaba dictaminant que no és procedent il·legalitzar la llista unitària, amb l’argument que, malgrat que els seus objectius no caben en la Constitució, pesa més l’article 16 i altres que defensen la llibertat ideològica. Però en el fons la decisió es deu al vertigen que li ha provocat la fórmula de la llista, autènticament unitària i sense oferir cap front prou sòlid com per atacar-la jurídicament.
LA VICTÒRIA
La jornada electoral comença amb unes expectatives màximes i amb les emocions de tothom a flor de pell. La pràctica totalitat dels ciutadans cridats a les urnes senten, ara sí, que el d’avui serà el vot de la seva vida, i aquesta sensació de transcendència amara tothom. L’unionisme en pes, amb els nervis destrossats, literalment resa perquè la llista unitària no aconsegueixi més del 50% dels vots i això ajuda que, malgrat la tensió, no hi hagi cap incident remarcable.
El recompte de vots és més vigilat i fiscalitzat que mai per garantir la fiabilitat dels resultats, amb observadors internacionals cridats per les parts per validar la netedat del procés electoral. Els resultats són concloents: la llista unitària guanya amb una majoria absoluta de vots més o menys rotunda, 52%, 56%, 63%, el que sigui, però guanya clarament, mentre que, evidentment, la suma dels vots obtinguts per totes les altres candidatures no arriba al 50%.
L’eufòria que això provoca és històrica, històrica de debò, i omple els carrers de manera molt i molt massiva. Malgrat que alguns unionistes amb mal perdre intenten provocar incidents, la nit és eminentment festiva i la immensa majoria de la gent que la celebra es queda desperta i omple places, platges i miradors per veure sortir el sol, una mena de ritual simbòlic improvisadament proposat i difós per les xarxes socials.
Un relat de política ficció? Exactament, això és el que és.
Un relat possible? Definitivament sí.
Un relat que podria convertir-se en realitat? Potser difícilment, però els independentistes haurien de plantejar-se si, amb la situació actual, el moviment té alguna alternativa realment viable que no sigui la Llista Sense President.
En el següent enllaç trobareu les argumentacions de perquè la Llista Sense President continua sent la millor opció per a l’independentisme: https://bit.ly/2GxfkUb
I també podeu llegir el següent text sobre la naturalesa metapolítica del projecte independentista català:
L’AUTODETERMINACIÓ ÉS UN OBJECTIU METAPOLÍTIC QUE EXIGEIX L’ÚS D’EINES METAPOLÍTIQUES
Josep Maria Camps
cròniques subsidiàries 