MANIFEST PER UNA INDÚSTRIA «ORGÀNICA»

Els éssers vius, siguem bacteris, invertebrats, plantes o mamífers, som organismes amb un metabolisme tancat però alhora obert, perquè necessitem agafar energia i matèria del nostre voltant per poder fer funcionar aquest metabolisme i també anar tornant aquesta matèria al nostre entorn.

Així, des del principi dels temps i per poder sobreviure, tots els éssers vius ens hem alimentat del nostre entorn més o menys immediat i hi hem retornat com a deixalles la matèria que hem fet servir. Aquestes deixalles es converteixen en aliment per a altres éssers vius, en unes cadenes tròfiques que ens fan dependre els uns dels altres.

El conjunt de tots aquests éssers vius és la biosfera, que forma un tot en el qual la matèria es recicla constantment, un sistema enorme que pot ser analitzat com un sol ecosistema i en el que res no és realment «residu», sinó que tot sempre acaba sent reutilitzat per altres éssers vius o retorna al medi com a matèria més o menys inert.

Els humans hem viscut fent això fins fa relativament poc, malgrat que el nostre èxit com a espècie i el nostre creixement exponencial fa mil·lennis o segles que ja ha alterat molts ecosistemes, alguns dels quals s’han convertit en deserts, o gairebé.

Però en l’últim segle tot això ha canviat a pitjor, sobretot amb l’explosió de la química, que ha permès crear molècules i materials que no havien existit mai en la biosfera, materials que fem servir i llancem al medi en forma de residus, i que hem descobert que la biosfera no ho té gens fàcil per reciclar-los i incorporar-los.

Els plàstics són potser el paradigma d’això, materials que duren molt (cosa que és precisament el què buscaven els que se’ls van inventar) i que es resisteixen a ser degradats i assimilats pels éssers vius. Durant molts anys això no ens ha importat massa, però les últimes dècades hem descobert que, a més d’embrutar i acumular-se en el medi, aquests polímers estan inundant les cadenes tròfiques en forma de microplàstics. I no sabem encara massa bé quines conseqüències tindrà per al conjunt de la biosfera. I per a nosaltres, que en formem part.

Malgrat això, aquestes mateixes últimes dècades hem fet servir cada vegada més plàstics i i hem inventat més materials sintètics per fabricar-ho tot, i a sobre hem generalitzat cada vegada més productes d’un sol ús, de manera que el problema no està precisament en regressió, sinó en plena expansió. I els crits d’alarma dels activistes ambientals que fa dècades que ho denuncien, de moment han aconseguit tímides legislacions que només permeten recuperar o reciclar una petita part d’aquests materials.

A sobre la retòrica del màrqueting que fan servir les empreses que els produeixen i que els usen, és capaç de convèncer a molta gent que aquest problema s’està resolent, quan el cert és que això és lluny de ser així. Com a exemple, tots els missatges sobre els materials «reciclables», que no vol dir en cap cas que es reciclin de debò, tal com s’ha anat denunciant els últims anys sobre l’enviament massiu de residus i deixalles a països pobres on el més normal és que es limitin a «valoritzar-los» tot cremant-los, i això anant bé.

El resultat final és que la biosfera s’ha anat omplint cada vegada de més i més materials sintètics que els éssers vius que la conformen no poden metabolitzar, de manera que ja estan alterant ecosistemes sencers, encara no sabem amb quines conseqüències, la incertesa és enorme.

Davant tot això, no és viable aprofundir en les polítiques i protocols actuals, sinó que s’imposa la necessitat d’un canvi radical que passi per redissenyar tota la indústria incorporant-hi la «filosofia» de la biosfera: fabricar pensant en la reincorporació a les cadenes tròfiques dels materials utilitzats, sobretot dels d’un sol ús (que s’haurien de limitar al mínim), i integrant-ho tot pensant en el llarg termini, en el llarguíssim termini.

De fet, ja hi ha molts dissenyadors i fabricants més petits i més grans que intenten fer això de manera honesta, però el cert és que el gruix de la indústria n´és força aliena, i només fan petits esforços per aparentar que els preocupa, i després fan grans esforços perquè tothom ho sàpiga. És el que es coneix com a «rentat verd» o «greenwashing» (que, per cert, es podria canviar per altres conceptes més idonis, com «pintat verd» o «maquillatge verd», en aquest enllaç s’explica perquè)

Fer aquesta enorme reconversió no serà fàcil, i difícilment s’aconseguirà només a base de legislació i reglaments governamentals: la resistència a adoptar-los ja s’ha vist que és enorme, i genera dinàmiques filibusteres de negacions a diversos nivells, de manera que el millor seria buscar altres maneres d’arribar-hi.

Sigui com sigui, els humans tenim pendent adaptar-nos a la biosfera i deixar de ser el càncer que se l’està menjant. Perquè ara mateix el més urgent és intentar frenar o mitigar el canvi climàtic, però tenim molts fronts oberts i hem de començar a abordar-los.

@jmcampsc

@retroprogres

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s