El concepte d’UNILATERALITAT es va «enganxar» de manera indissoluble al projecte independentista català en el mateix moment en què va començar a semblar viable organitzar un referèndum d’autodeterminació. Llavors molts partidaris del referèndum van invocar el dret de l’independentisme a tirar pel dret sense demanar permís a ningú, i a l’altra bàndol es van aixecar moltes veus escandalitzades per aquesta «unilateralitat» titllant-la d’il·legal i d’il·legítima, entre molts altres qualificatius negatius.
Però no van ser només els contraris a l’autodeterminació els que es van omplir la boca amb el terme per denostar el projecte: també els mateixos independentistes se’l van fer seu i en van fer bandera.
Una prova clara és el concepte de RUI, o sigui, «referèndum unilateral d’independència», que va fer fortuna després del més que relatiu fracàs de Junts pel Sí el 27S, fins al punt que aquest concepte es va convertir en la catifa que va portar a la celebració de l’1O.
Però aquesta insistència en la pretesa unilateralitat de l’independentisme ha amagat una altra unilateralitat molt més bel·ligerant i, sobretot, molt més efectiva: la del projecte nacionalista espanyol per anar minant la nació catalana en tots els fronts disponibles, començant pel més bàsic: la negació més absoluta de la seva existència, i continuant amb una segona negació, la naturalesa «nacionalista» del propi projecte nacional.
Això es va plasmar de manera diàfana a la constitució del 1978, que només va reconèixer una Nació, així, en majúscules, i admetent el mal menor del succedani «nacionalitat» com a concessió a les aspiracions catalanes i basques, innovació que va quedar definitivament neutralitzada quan tant les nacions perifèriques com totes les regions espanyoles van poder accedir al mateix estatus polític: el de comunitat autònoma.
Durant un parell de dècades la ficció va semblar que funcionava, però quan el nacionalisme espanyol va considerar que el català s’estava passant de la ratlla, promovent un estatut d’autonomia que reforçava el caràcter nacional, va activar l’unilateralisme de manera decidida i va passar-li el ribot en totes les instàncies possibles, culminant amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que va aprofitar per eliminar les ambigüitats de l’anterior estatut que havien permès «excessos» com, per exemple, la immersió lingüística.
És a dir, accions totes encaminades a empetitir el marge de la nació catalana amb l’objectiu d’engrandir l’espanyola, castellana, o com se’n vulgui dir, però mai presentant-les com les accions radicals i agressives que són, ans com allò natural i «neutre» que cal fer de manera lògica i automàtica en aquests casos. Però no ho és gens, de neutral, forma part del programa metapolític del nacionalisme espanyol per reduir a les nacions perifèriques a simples curiositats folklòriques, seguint l’exemple del que ha fet França, això ho exposo en aquest text: LA NACIÓ ESPANYOLA ENCARA NO EXISTEIX.
El problema de base és que ambdós nacionalismes tenen una legitimitat equivalent, però conviuen dins d’una entitat estatal que políticament i jurídicament només en reconeix una de nació, l’espanyola, mentre la nació catalana disposa únicament de les legitimitats simbòlica, cultural i històrica. Per això quan la primera utilitza les eines i procediments de l’estat contra la segona, pot aparentar que no exerceix cap mena d’unilateralitat, ans la pura neutralitat institucional de l’estat.
Això fa que aquesta unilateralitat pugui exercir-se de manera plena i oberta sense oposició aparent, a banda de les més aviat tèbies queixes i manifestacions que acostuma a articular el nacionalisme català. I l’exerceix sense mai anomenar-la pel seu nom, ans amb una naturalitat que la fa invisible a les institucions europees i a l’estranger en general, a banda dels mateixos nacionalistes espanyols.
Un exemple molt actual de tot això, ara que el nacionalisme espanyol ja té encarrilada la qüestió més «metapolítica», és el progressiu arraconament dell català a Catalunya, on un activisme cívico-judicial suposadament en favor del bilingüisme està assetjant de manera molt activa i eficient els pocs àmbits on el català encara té preeminència, mentre calla sobre els que la seva presència és residual, com als mons judicial i audiovisual, per exemple.
Això denota que aquests activistes en favor del «bilingüisme» en el fons estan treballant per poder viure a Catalunya sent purament monolingüe -en castellà, evidentment-, cosa que a sobre permet al nacionalisme espanyol que s’ho mira tot des de Madrid o des de províncies afirmar sense cap mena de vergonya que el problema no és general de l’estat espanyol, sinó només intern de Catalunya.
En resum, que aquesta suposada «unilateralitat radical» del nacionalisme català és una pàlida ombra de l’unilateralitat real que exerceix a plaer el nacionalisme espanyol, que sí que és de debò radical, especialment des que ha pogut criminalitzar obertament les aspiracions d’autodeterminació, gràcies als garrafals errors estratègics dels lideratges independentistes.
Quin marge li queda, doncs, al sobiranisme català? Doncs lluny del camí pseudocriptoneoautonomista d’ERC i també de la retòrica tan abrandada com buida de Junts i de la CUP -compartida, per cert, pels dirigents d’ERC en els actes de partit-, el més òptim per mantenir la flama encesa és reconstruir l’imaginari propi allunyant-se de les soflames superlatives òrfenes d’accions equivalents, tot fugint de conceptes com «unilateralitat».
Perquè suggereix una radicalitat que no només no és real, sinó que a més situa l’indepentisme en la perifèria conceptual subalterna que li ha reservat el nacionalisme espanyol. Això és obra de totes les variants del nacionalisme espanyol, fins i tot la versió suposadament light representada per les forces polítiques que ara governen Espanya, el PSOE i Unides Podem, que poden permetre’s el luxe de mostrar-se paternalistes i benevolents amb els “socis” pretesament indepes.
Perquè l’independentisme, si de debò vol superar la fase hipotètica i somiadora en la que ha tornat a caure, ha d’emetre un discurs central i hegemònic de debò, un discurs que no pugui ser acusat fàcilment de radical i extremista, i que inclogui de manera implícita totes les queixes del maltracte que rep per part de l’aparell de l’estat, però sense esmentar-les mai, considerant-les fets incontestables que no cal ni mencionar, i fer-les servir com a punt de partida -no com ara, que són només punt d’arribada- per anar molt més enllà retòricament.
I alhora acompanyar aquesta retòrica d’una praxi allunyada al màxim possible de l’acceptació del marc jurídico-polític de l’estat, però sense arribar a transgredir-lo. Que com es fa això? Doncs explorant creativament les possibilitats disponibles de la legislació estatal, un exemple a seguir és, de manera destacada, l’activisme jurídico-polític utilitzat per Josep Costa per defensar-se de les acusacions de desobediència al TC quan era vicepresident de la mesa del Parlament.
I també explorar els àmbits que no estan fèrriament controlats per la legislació estatal, per bastir eines i procediments que canviïn la dinàmica social i econòmica en funció dels interessos del nacionalisme català, per anar alliberant la societat catalana dels mecanismes que estan diluint-la de manera progressiva i agressiva per incorporar-la a una Espanya ja clarament uninacional.
Un canvi d’estratègia com aquest dels lideratges indepes donaria marge als ciutadans a obrir debats ara inexistents, i a imaginar noves maneres i eines de generar un canvi en la tendència derrotista actual. I pels que esteu pensant: aquest té molta retòrica, però poques propostes reals i factibles, llegiu (o rellegiu) això i imagineu-vos què passaria si es portés a la pràctica:
COM SERÀ L’EFECTE REFERÈNDUM DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT
Josep Maria Camps Collet
cròniques subsidiàries 