Amb el que ha passat des del 2017 s’ha estès la impressió generalitzada, fins i tot entre els més sobiranistes, que això del projecte independentista ja ha passat a millor vida, o almenys que ha quedat aparcat indefinidament.
Sobretot perquè el partit que està en procés de creixement, ERC, ha fet una aposta claríssima per refredar-ho i projectar-ho cap un futur indefinit. Bé, el seu líder, Oriol Junqueras, va situar en un article aquest futur en uns 20 anys a partir d’ara, però sense concretar massa gens què ha de passar perquè després de 2 dècades les coses hagin canviat substancialment.
I la força que va coliderar políticament el procés, que després de tot un seguit de metamorfosis i escisions més o menys incruentes, ara s’anomena Junts, manté un perfil retòric força més elevat, però sense acabar de ser capaç de fer propostes clares i concises ni de mantenir un to mobilitzador equivalent, i ha vist com a poc a poc ha anat perdent l’hegemonia de la que havia gaudit fins fa poc en benefici d’ERC.
Pel que fa a les entitats civils que van coliderar-ho amb aquestes forces, l’ANC i Òmnium, la primera, malgrat que últimament ha revifat, està en un procés de debat intern més aviat intens que frena qualsevol iniciativa realment trencadora, a diferència dels seus inicis el 2012 i els anys següents, mentre la segona ha entrat en una certa letàrgia, arrossegada del període que va tenir el líder a la presó. Totes dues entitats malgrat tot, mantenen un perfil retòric alt, al nivell del de Junts.
Tot això es llegeix des del bàndol unitarista espanyol com una victòria del relat legalista, que ha aconseguit projectar una imatge pràcticament criminal del projecte independentista, no pas gaire lluny del que va passar amb l’esquerra abertzale del País Basc, amb la diferència enorme que en aquest cas no només no hi ha hagut terrorisme (malgrat els esforços policials i judicials per simular-ho) sinó una absència quasi total de violència. Tot amb l’objectiu de negar cap mena de legitimitat al dret d’autodeterminació, presentant-lo com a radical i trencador de la concòrdia de la democràcia que «ens hem donat entre tots», i amb una retòrica mediàtica i judicial acarnissada.
Aquesta visió la comparteix el partit que està governant l’estat ara mateix, el PSOE que, liderat per Pedro Sánchez, es manté en el discurs que el problema no és a Espanya, sinó només a Catalunya, i que la solució passa per una mena de pacificació i de «reconciliació» exclusivament dins de Catalunya en la que l’independentisme renunciï al projecte.
Com que les forces que estan governant les institucions a una i altra banda ara mateix es mantenen en uns discursos amb el to relativament baix, sembla doncs que un revifament del conflicte queda mooolt llunyà.
Però malgrat tot, aquesta calma aparent pot ser esborrada en qualsevol moment per tornar al clima encès que va viure el país fa 5 anys.
El canvi pot venir de diversos factors, però tothom té clar que el més probable és que hi hagi un canvi de lideratge en el bàndol metapolític centralista espanyol, amb una pujada al poder de la dreta, que no oblidem que té com a objectiu no declarat esborrar les «nacions perifèriques» per convertir Espanya en un país mononacional similar a França. En aquest esquema no massa hipotètic, les accions per aconseguir-ho reactivaran la cismogènesi que viu aquest estat des de fa dues dècades, portant-la en molt poc temps a un punt àlgid equivalent al que vam viure el 2017.
Per això l’independentisme s’hauria de preparar per aquesta possibilitat desenvolupant i activant els pocs mecanismes que li poden permetre fer front a aquesta més que probable ofensiva, entre els quals destaca l’anomenada Llista Sense President.
Recordeu com funcionarà quan es posi en marxa:
L’EFECTE REFERÈNDUM DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT
I llegiu el seu argumentari, el perquè pot produir un terrabastall metapolític enorme i força incruent en benefici de les aspiracions sobiranistes de la nació catalana:
cròniques subsidiàries 