«La primera vegada que vaig sentir parlar sobre l’escalfament global vaig pensar que no podia ser cert. Perquè si fos cert, no parlaríem d’una altra cosa. Quan engeguessis la televisió, parlarien d’això. A la ràdio, als diaris, mai llegiries ni escoltaries una altra cosa. Com si es tractés d’una guerra mundial. Però ningú no ho fa…«
Greta Thunberg, 30 de maig del 2018
Oficialment la presentació en societat de Greta Thunberg va ser el 20 d’agost del 2018, el dia en què es va instal·lar davant del parlament suec per reclamar als partits polítics del país, que poques setmanes després es presentaven a les eleccions, que es comprometessin a fer polítiques contra el canvi climàtic.
Però el cert és que la seva entrada en l’escena de l’activisme mediàtic va ser gairebé 3 mesos abans, el 30 de maig (o sigui, avui fa 3 anys exactes) amb la publicació d’un article al diari Svenska Dagbladet, el tercer de més circulació a Suècia. Aquesta publicació va ser fruit d’un concurs del diari, que va demanar articles sobre el canvi climàtic escrits per joves. Aquesta és la nota que va publicar el diari per acompanyar-lo:
L’article més compartit les darreres 24 hores és el de Greta, de 15 anys, que va quedar en el segon lloc al nostre concurs per a joves. No us el perdeu! Descriu les inseguretats i els temors que sent pel canvi climàtic. Per què menteixen els polítics? Ella s’ho pregunta, escriu que ara tenim la responsabilitat d’actuar i diu que Suècia no es pot considerar un país capdavanter pel que fa a emissions, com de vegades diuen els polítics, sinó que som nosaltres els que necessitem ajuda.
Va obrir un compte a Instagram per celebrar-ho, i el va estrenar amb una captura de la llista dels articles més compartits del diari del dia següent, 1 de juny, i l’únic comentari que l’acompanyava era «L’article més compartit a SvD dos dies seguits«, amb un parell de cares de felicitat:
També va publicar una fotografia de l’article, que posteriorment va esborrar:
Aquí teniu la traducció del text:
HO SABEM, I ARA PODEM FER ALGUNA COSA
Vull sentir-me segura.
Quan torno sola a casa a la tarda.
Quan estic asseguda al metro.
Quan dormo a la nit.
Però no em sento segura.
Perquè… com em podria sentir segura sabent que estem en la crisi més gran de la història de la humanitat? Quan sé que, si no actuem ara, ja serà massa tard?
La primera vegada que vaig sentir parlar sobre l’escalfament global vaig pensar que no podia ser cert. Perquè si fos cert, no parlaríem d’una altra cosa. Quan engeguessis la televisió, parlarien d’això. A la ràdio, als diaris, mai llegiries ni escoltaries una altra cosa.
Com si es tractés d’una guerra mundial. Però ningú no ho fa…
I si algú ho fa, gairebé mai ningú està d’acord amb el que diuen els científics.
L’altre dia estava veient un debat polític a la televisió i vaig veure com mentien. Van dir que no era bona idea invertir en la reducció d’emissions a Suècia, perquè som un “país líder” de debò, i que el que hauríem de fer és “ajudar altres països» a reduir les seves emissions.
Suècia no és un “país líder”, els suecs emetem un promig d’11 tones de CO2 per persona i any, estem en el vuitè lloc mundial segons WWF.
Som nosaltres els que necessitem ajuda.
No entenc com poden mentir així a la televisió. Potser molts adults es pensen que els problemes climàtics són difícils d’entendre?
Potser per això, quan es dedica un programa al clima, es converteix en un programa per a nens? Vaig entendre el problema del clima quan tenia 12 anys i vaig decidir no volar més ni tornar a menjar carn.
La crisi climàtica és el problema més gran de la nostra època.
Tot i així, tothom creu que podem resoldre aquesta crisi sense fer cap esforç, sense fer sacrificis.
“Pensa en positiu!”, em diu tothom.
És com si, quan el Titanic va xocar amb l’iceberg, s’haguessin assegut tots i haguessin començat a parlar de quines històries podrien explicar els supervivents i com de famosos es farien. O quants llocs de treball es crearien per ajudar-los.
El vaixell s’hauria enfonsat del tot sense importar el què haguessin fet. Però nosaltres podem evitar el xoc. Sabem que l’iceberg hi és. Fins i tot sabem les coordenades exactes. Però no reduïm la velocitat, ni canviem la direcció. I després ens elogiem a nosaltres mateixos perquè podríem haver deixat anar llast per reduir el pes. I mentrestant augmentem la velocitat.
La reduirem a temps?
Si arribo als 100 anys viuré fins el 2103.
Quan pensem en el futur ara, ja no pensem més enllà del 2050. Llavors en el millor dels casos encara no hauré arribat a la meitat de la meva vida. I què passarà després? El 2078 celebraré el meu 75 aniversari.
Si tinc fills i nets, potser vindran a celebrar aquell dia amb mi.
Potser parlarem de quan era nena.
Potser els explicaré sobre vosaltres.
Com voleu ser recordats llavors?
El que feu o el que no feu ara mateix afectarà la vida dels meus fills i els meus nets.
Potser preguntaran per què no vau fer res i perquè els que sabien i podien dir alguna cosa no ho van fer.
Greta Thunberg, 15 anys
L’èxit d’aquest article, que ja prefigurava el discurs que pocs mesos després la va fer mundialment famosa, li va donar una certa visibilitat al país, i diversos activistes climàtics suecs es van posar en contacte amb ella per parlar de possibles accions conjuntes, intent que no va fructificar.
El febrer del 2019, en resposta a un tuit de la mateixa Greta que es queixava dels rumors i mentides que ja circulaven sobre ella, un dels participants en aquella trobada, el meteoròleg Martin Hedberg, va explicar el motiu:
Vaig participar en una trobada telefònica amb la Greta, en Bo (Thoren) i altres el juny del 2018. Després d’una estona, la Greta va concloure: «No sou prou radicals, he de fer alguna cosa pel meu compte», i va penjar. Va continuar fent les seves coses a la seva manera. Per això li estic molt agraït.
La vaga escolar
Sembla que en aquella conversa ja es va plantejar la proposta d’engegar una vaga escolar, inspirant-se en els estudiants d’un institut de Florida, als Estats Units, que s’havien negat a tornar a classe després d’una matança, però la resta de participants no va «comprar» la idea.
Va decidir tirar endavant sola, malgrat que el camí no devia ser fàcil per a una noia de 15 anys que llavors ja tenia un historial complicat: crisi personal als 11 anys, negant-se a menjar durant uns quants mesos (sembla que aquest episodi és el responsable de la seva aparença infantil, perquè li va frenar el creixement), diagnòstic de síndrome d’Asperger, mutisme selectiu i altres patologies mentals, etc.
Es va centrar en la idea de la vaga escolar, malgrat que no va trobar suports, ni tan sols per part dels seus pares, que de tota manera tampoc es van veure en cor d’oposar-s’hi. De fet, no en devien fer gaire drama, tenint en compte que llavors la tossuderia de la filla ja els havia convertit en vegans i també havien decidit no agafar mai més un avió, cosa que va comportar la fi de la carrera internacional de la mare, Malena Ernman, com a cantant d’òpera.
L’estiu del 2018 va fer molta calor a Suècia, i als boscos del nord va haver-hi grans incendis forestals, molt inusuals per a aquelles latituds, i allò molt possiblement la va acabar de convèncer. La famosa vaga escolar la va començar el 20 d’agost, i des d’aquell dia fins el 16 de setembre, dia de les eleccions legislatives a Suècia, va instal·lar-se cada dia a l’exterior de l’edifici del parlament suec, al centre d’Estocolm, força a prop de casa seva, acció que va generar la imatge icònica (que se’m perdoni la redundància) que ja tenim tots a les nostres retines d’una noia quasi nena amb el cartell «Skolstrejk för klimatet» asseguda arran d’una paret.
Però possiblement l’activisme de carrer ja l’havia començat abans, durant el juliol. Almenys, qui escriu aquest text, que va ser de vacances a Estocolm la darrera quinzena de juliol, li sembla haver vist una nena o noia asseguda en un carrer del centre de la ciutat amb una pancarta al·lusiva a la crisi climàtica, però no n’està segur i no ho ha pogut confirmar.
En tot cas, amb 15 anys la Greta no podia votar a les eleccions, però la seva intenció era influir en la campanya electoral perquè els partits es comprometessin a fer polítiques per reduir les emissions del país. No va aconseguir aquest objectiu, però la seva iniciativa va atreure l’atenció dels que passaven per davant del Parlament, i també d’activistes i de periodistes, que van començar a donar-li cada vegada més difusió i volada.
Campanya «patrocinada»?
Aquest és un dels moments en què els que la combaten han interpretat que la seva vaga va ser fruit d’una campanya orquestrada amb intencions fosques: de la seva acció se’n va fer ressò Ingmar Rentzhog, format a Climate Reality, la «factoria d’activistes climàtics» d’Al Gore, que després va fundar l’organització We Have No Time (No tenim temps), i que ha estat relacionat amb lobbies energètics del país. Sembla que Rentzhog va tenir un cert paper en la popularització de la vaga de la Greta a Suècia, i força grups negacionistes s’han basat en això per considerar-la una titella d’aquests lobbies.
L’inici de la vaga també va coincidir amb la publicació d’un llibre de la seva mare titulat Scener ur hjärtat (Escenes del cor), signat pels 4 membres de la família, els pares i les dues filles, sobre el drama viscut amb la Greta i la posterior «conversió» de tota la família a la causa climàtica. Això va portar els negacionistes a considerar que la vaga havia estat una simple promoció del llibre.
El cert és que totes dues acusacions són construccions a posteriori per intentar desmuntar i negar la legitimitat del discurs i el moviment engegats per la Greta. Proves d’això són que la primera edició del llibre va publicar-se amb una fotografia de la mare a la portada, força coneguda a Suècia des de fa anys (per exemple, va representar el país al festival d’Eurovisió el 2009), i que la segona, el novembre, ja portava la imatge icònica de la Greta amb la pancarta davant del Parlament, és a dir, una mena d’acceptació que la presumpta promoció va convertir-se en molt més important que el motiu de la promoció; i que el títol original era tan poc atractiu o engrescador, que la majoria de traduccions han optat per canviar-lo per frases o expressions dels discursos de la Greta.
Portada de la versió italiana
del llibre de Malena Ernman «Scener ur hjärtat»
amb el títol «La nostra casa s’està cremant»
En tot cas, el ràpid i ampli ressò que va tenir la seva iniciativa va depassar les possibles maquinacions que hi hagués pogut haver entorn d’ella, i es va convertir en molt poc temps en un fenomen planetari. Sobretot per una decisió estratègica que va fer la Greta a mitjans de setembre, quan ja s’havien celebrat les eleccions: va convertir la vaga de diària en setmanal, amb el divendres com a dia escollit, i amb l’etiqueta #FridaysForFuture, que va fer fortuna. Això li va permetre mantenir-la en el temps (ara mateix porta ja 145 setmanes ininterrompudes) i que estudiants d’arreu del planeta poguessin afegir-s’hi sense entrar en conflictes excessius amb els respectius sistemes escolars.
Però segurament la vaga sola no hagués tingut l’èxit que ha tingut si no fos per la capacitat de la Greta de generar un discurs nou i molt potent sobre la crisi climàtica, un discurs que ha sabut concentrar de manera excepcional la magnitud del repte immens al qual s’enfronta l’espècie humana amb el canvi climàtic. A banda de les entrevistes i els posts a les xarxes socials que va fer els primers mesos, la principal concreció d’aquest discurs va ser una de les anomenades Ted Talks, conferències curtes davant d’auditoris plens, gravades i difoses per les xarxes socials per l’organització del mateix nom sota el lema «Ideas worth spreading» («idees que val la pena difondre»)
Precisament val la pena tornar a veure aquest discurs de la Greta, de només 11 minuts i gravat a Estocolm el novembre del 2018, tot just mig any després de donar-se a conèixer: vestida amb un folre polar blau elèctric d’estar per casa, desgrana a poc a poc la seva història i la seva visió sobre el canvi climàtic, amb una cadència hipnòtica que captura l’atenció des del primer moment:
Mentrestant la seva vaga escolar havia començat a ser replicada per joves estudiants a països com Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit, Austràlia, etc, amb convocatòries gairebé sempre fetes per noies de la seva mateixa edat o una mica més grans, que es van anar organitzant al voltant de l’etiqueta creada per ella, FridaysForFuture, i tot plegat s’ha acabat convertint en un moviment planetari.
Poques setmanes després la van convidar a la conferència COP24 de l’ONU, celebrada a Polònia, a Katowice, en la seva primera intervenció en un fòrum internacional i on, amb un discurs també curt, va fer servir elements del seu primer article:
El meu «descobriment»
Però tot això ho vaig saber després: personalment vaig «descobrir-la» de debò en un tuit de l’activista i autora nord-americana Naomi Klein el gener del 2019, que en retuitejava un altre de la mateixa Greta, amb un foto seva dins d’una tenda de campanya a Davos, on va anar per participar en la reunió anual del Fòrum Econòmic Mundial. Amb un somriure esplèndid, hi destacava que a l’exterior hi havia una temperatura de 15 graus sota zero:
La meva primera impressió va ser: perquè la Naomi Klein s’ha fixat en aquesta noia? Però l’endemà, com a redactor del portal de notícies 324cat de la CCMA, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, em va tocar escriure la meva primera notícia sobre ella i el seu pas per Davos i en la que hi vaig incloure les paraules que va adreçar als assistents a una reunió informal de personatges famosos i empresaris i gestors d’abast mundial, en la que els va dir a la cara el següent:
Algunes persones, algunes empreses, alguns industrials en particular han sabut exactament quins valors impagables han estat sacrificant per continuar guanyant inimaginables quantitats de diners. I crec que alguns dels presents pertanyen a aquest grup de gent.
L’ACTIVISTA DE 16 ANYS GRETA THUNBERG A DAVOS: «ALGÚ TÉ LA CULPA DEL CANVI CLIMÀTIC»
El descobriment de la Greta em va afectar molt, perquè el seu discurs i el seu exemple casava d’una manera molt profunda amb pensaments, reflexions i sensacions que jo havia tingut des de feia dècades, però que havia mantingut soterrats, potser perquè no havia trobat cap suport exterior per treure-les i treballar-les. Tot això va emergir llavors en mi, i em va portar a escriure un text molt més personal, que vaig penjar al meu blog poques setmanes després:
GRETA THUNBERG, UN MIRACLE NECESSARI
Tot plegat em va fer entendre perquè tanta gent s’havia fixat en ella i l’havia agafat com a referent, i em va fer pensar que molt possiblement m’havia passat el mateix que a totes aquelles altres persones que, inspirades pel seu exemple, havien decidit passar a l’acció.
Des de llavors he seguit la seva trajectòria, i gairebé cada pas que ha fet, cada decisió que ha pres i cada paraula que ha sortit de la seva boca no ha fet més que reafirmar-me en la convicció que, malgrat la seva curta edat, és una de les persones més lúcides i determinades del planeta, i per tant, una de les més valuoses.
Tot aquest recorregut l’ha retratat de manera excepcional el documentalista suec Nathan Grossman, que la va seguir des del primer dia de la vaga escolar fins al discurs davant l’Assemblea General de l’ONU a Nova York el setembre del 2019, recorregut que va condensar en la pel·lícula «I am Greta«. També la mateixa Greta en el programa de la ràdio pública sueca Sveriges Radio emès el juny del 2020 i publicat en forma de text per la revista Time unes quantes setmanes després, i en el qual relatava el que havia viscut des del discurs de l’ONU fins a l’inici de la pandèmia, i analitzava el seu propi paper en el moviment contra la crisi climàtica.
Fa uns mesos vaig escriure aquest article sobre això:
GRETA THUNBERG JA ÉS MAJOR D’EDAT, HO SOM NOSALTRES TAMBÉ?
Perquè hem hagut d’esperar la Greta?
En tot cas, vist ara tot això en perspectiva 3 anys després de que comencés la seva vida pública, la pregunta que em ve de manera molt poderosa és: perquè tot això no ha passat fins que ha arribat la Greta? Perquè no han tingut el mateix efecte els discursos ambientalistes i ecologistes de les últimes dècades, els discursos dels que se suposava que partien de conviccions similars a les de la Greta?
És la seva història personal? És el seu exemple vital? És la potència del seu discurs? És el conjunt de tot plegat? És la convicció i la radicalitat amb què ho fa tot? Potser és que els discursos anteriors s’han emès des d’un sentiment adlerià, des d’una mentalitat subalterna, des d’un derrotisme prèviament assumit?
O potser, quan han intentat ser possibilistes, han estat només un element més de l’esfera mediàtica i prou, com li ha passat al principal activista climàtic fins l’arribada de la Greta, l’Al Gore? Aquest cas el vaig analitzar en un text anterior:
UNA VERITAT INCÒMODA PER A AL GORE: L’EFECTIVITAT DE GRETA THUNBERG
El cert és que tots aquests discursos anteriors han quedat assenyalats com a curiositats interessants per llegir-ne algun article i després passar a una altra cosa i poca cosa més o, molt al contrari, estigmatitzats com a «radicals» i poc realistes pels discursos hegemònics, fins i tot com a menyspreables i ridículs per algunes de les línies més dures d’aquests discursos hegemònics.
El més probable és que això hagi passat perquè la immensa majoria d’aquests discursos radicals s’han fet des de posicions polítiques subalternes, posicions gairebé sempre situades a l’esquerra o a l’extrema esquerra de l’espectre ideològic, i això ha estat un llast insalvable que ha impedit que es poguessin percebre com a rellevants per qui no estigués ja situat políticament i mentalment en aquests àmbits.
Ambició i lucidesa
En aquest sentit, sembla que la Greta ha intuït aquest perill, i per això ha renunciat en tot moment a incloure en el seu discurs cap element polític que el situés en cap àmbit concret, ni a dreta ni a esquerra, i s’ha limitat a reclamar acció política contra la crisi climàtica i prou. I ho ha fet amb molta ambició, buscant tenir la màxima incidència possible, una ambició que va depassar la dels activistes suecs que van contactar fa gairebé 3 anys amb ella, que llavors no van saber valorar la seva energia i la seva determinació.
El que també és cert és que ella ha arribat en un moment en què les evidències sobre els perills i els riscos que comporta el canvi climàtic són tan enormes que val la pena reaccionar ara, malgrat que encara hi hagi marge per al dubte de quan arribaran les pitjors conseqüències del canvi climàtic.
Sobretot perquè, a banda d’aquest mateix canvi climàtic, ara ja és més que clar que la dinàmica de la humanitat al planeta està sent l’equivalent a la d’una plaga en un ecosistema o a la d’un càncer en un organisme viu, cosa que o revertim, o ens «reverteix» a nosaltres.
És a dir, que això de «salvar el planeta» no és més que un mantra per continuar enganyant-nos a nosaltres mateixos: en tot cas serà el planeta o la biosfera la que es salvarà de nosaltres, aniquilant la nostra civilització.
Projecte propi
La meva intenció amb aquest text és tancar la sèrie d’articles i textos que he escrit i transcrit sobre i de la Greta, i dedicar-me a partir d’ara a construir el meu propi relat i la meva pròpia història en relació a la situació que vivim com a espècie, que em fascina i m’espanta a parts iguals.
De fet, em plantejo continuar la feina que ja vaig començar fa uns quants anys, abans de conèixer-la, aprofitant el meu bagatge personal i tot allò après a la universitat estudiant història i antropologia social, i que s’ha concretat en l’anàlisi i estudi del concepte de retroprogrés creat pel filòsof Salvador Pániker fa gairebé 40 anys.
Un concepte que permet veure que els humans estem captivats per un mite, el del progrés, que ara mateix ens fa molt més mal que bé, i que només podrem canviar de debò i adaptar-nos de debò al planeta quan l’abandonem per un de millor, i que podria ser, precisament, el del retroprogrés.
Per si us interessa, podeu llegir els següents textos on s’exposa en què consisteix el retroprogrés:
SALVADOR PÁNIKER I EL RETROPROGRÉS
HEM DE CANVIAR EL PROGRÉS PEL RETROPROGRÉS?
Josep Maria Camps Collet
cròniques subsidiàries 