LA FI DEL PROGRÉS – 8 – EL SUBSTITUT

Auguste Comte, pare entre altres de la filosofia positivista i de la sociologia, va escriure una frase que ha fet història: «L’amor per principi, l’ordre per base, el progrés per fi». El seu programa, amb els dos darrers conceptes com a guia, va ser molt seguit arreu, i se’n troben rastres a llocs com la bandera del Brasil, on va prendre forma de lema: «Ordem e progresso» («Ordre i progrés»). És el vestigi del que es van anomenar «dictadures d’ordre i progrés» implantades a alguns països d’Amèrica llatina a cavall del segles XIX i XX que, amb un patró hereu del despotisme il·lustrat, pretenien modernitzar les seves societats.

I la paraula «progrés» va donar nom a obres literàries, revistes i diaris, alguns dels quals encara es publiquen, i també a pobles i ciutats: en les versions en francès, en anglès, en castellà i en portuguès, la Wikipedia en llista desenes, sobretot a Amèrica, la terra promesa durant l’auge del concepte. Potser la més gran que porta aquest nom és Progreso de Castro, també anomenada només Progreso, un port de la península de Yucatán, a Mèxic, on viuen 37.000 persones i que està situada en un braç de terra que separa una llacuna del mar. La ironia, trista, és que aquesta petita ciutat està ara mateix directament amenaçada d’acabar sota el nivell del mar a causa del canvi climàtic.

És improbable que el gruix dels habitants de Progreso hagin captat aquesta ironia, i segurament el que més els preocupa és què passarà en les pròximes dècades amb la seva ciutat i les seves cases, si hauran de marxar i continuar la seva vida en un altre lloc. A més, amb una economia basada en el turisme, com en tants altres llocs, per a ells el futurs és ple d’incerteses.

Però les incerteses les tenim ara mateix tots els humans: cap on va tot? Què hem de fer? Hem de seguir corrent sense parar, perseguint un futur que sempre se’ns acaba escapant? L’autor d’aquest assaig opta per canviar de preguntes, i proposa la següent, plantejada en els termes de Salvador Pániker: com es pot aconseguir que el procés crític, a través del pluralisme, creï una mena de mística col·lectiva que ens permeti als humans evitar els efectes perniciosos que ens causa el progrés? O més planerament: què podem fer per sortir de la sínia on estem tots ficats?

Ja hem vist que possiblement el pitjor dels efectes perniciosos del nostre sistema sociopolític és la influència del que aquest autor ha anomenat filibusterismes argumentatius, que són capaços de frenar i bloquejar el procés crític. També hem vist que els que els exerceixen ho fan aprofitant les regles del joc d’una manera que pot ser interpretada com a malintencionada, però que habitualment només obeeix als esforços d’un determinat camp social per prosperar o, almenys, sobreviure. Però també aprofiten les característiques de la condició humana més biològicament condicionades, sobretot les que actuen més inconscientment i que fins ara han quedat força fora de l’abast de l’àmbit científic. En aquest sentit, els dos últims capítols s’han dedicat a analitzar com són i com funcionen algunes d’aquestes característiques en els nivells mental i social.

Tot això ha servit per evidenciar que la naturalesa humana més profunda, la que està determinada pel nostre genoma, i que correspon a l’evolució biològica, molt possiblement no es podrà canviar mai, però que allò que sí que es pot canviar, que és el sistema amb el qual ens organitzem els animals «evolucionats» que som els humans, allò que Rof Carballo va anomenar ordit, Pierre Bourdieu habitus i en aquest assaig s’ha rebatejat com a fractals mentals i socials, tampoc no és gens fàcil de canviar. Almenys no de la manera ràpida que sembla que exigirà l’adaptació de l’espècie als límits del planeta d’una manera viable, «sostenible» i poc traumàtica a curt, mig i llarg termini.

També ha permès veure que en els humans aquests fractals mentals i socials estan determinats per la naturalesa del llenguatge, per allò que s’ha anomenat aquí evolució «memètica» o «segona evolució», i ha permès analitzar com aquesta evolució ha anat propiciant la creació i ampliació constant dels fractals lingüístics, en un ecosistema semàntic d’estructura jeràrquica en la que els memes més abstractes, els capaços d’abastar més àmbit de significació, acaben situant-se al capdamunt de tot.

L’autor els ha anomenat «memes sagrament», ha identificat el de «Déu» com el que pot arribar a significar-ho tot, i el de «progrés» com a l’hegemònic en el món actual, malgrat tenir un grau d’abstracció menor. Tot això suggereix que, en el món actual, aquests grans conceptes estan actuant de manera molt intensa i determinant sobre una humanitat que no n’és massa conscient, una humanitat, en la qual, paradoxalment, sembla estar molt estesa la creença que les paraules en general, i aquestes en particular, en realitat no són tan determinants, sinó que el que és realment important són les condicions materials de l’existència humana. Aquesta creença sembla que va acompanyada de la convicció que el llenguatge és només una eina per organitzar aquestes condicions materials, no per estructurar sistemàticament tots els aspectes de la condició humana.

El cert és que això converteix els «memes sagrament» en pràcticament símbols naturals, evidents i diàfans per a qui hi creu, realitats més sòlides que la realitat sensible. I amaga els processos històrics que han permès la seva construcció i articulació. Processos que, com hem vist en el cas del progrés analitzat per Bury i Nisbet, són llargs i farragosos i van acompanyats de canvis en les condicions de vida dels humans i en les cosmovisions que comparteixen, en una dinàmica sistèmica en la que tot està estretament interrelacionat. És a dir, van fer falta segles perquè s’anés conformant el «raïm memètic» del paradigma del progrés i també perquè desplacés el paradigma de la providència divina per acabar convertint-se en el principi explicatiu del món humà.

Però ja hem vist les limitacions d’aquest paradigma, perquè ens proporciona un punt de vista amb una «ceguesa tirèsica» considerable i ens amaga els riscos i incerteses que comporta l’estil de vida que ha propugnat i que estem practicant. El filòsof Nassim Nicholas Taleb ha dedicat el gruix de la seva obra, que ha titulat precisament «Incerto», a analitzar aquests riscos i a denunciar com de cecs estem davant d’ells. Taleb es centra en la idea que els humans hem cregut que «l’absència d’evidència» dels riscos que encara no coneixem i que, per tant, ens són desconeguts, és «evidència d’absència».

Ho va simbolitzar en el títol de l’obra que el va fer famós, «El cigne negre», relatiu a la creença ancestral que els cignes d’aquest color no existien ni podien existir, perquè mai ningú no n’havia vist cap. Creença que va passar a millor vida quan a finals del segle XVII es van descobrir cignes negres a Austràlia. En aquesta obra Taleb va inventar-se un país anomenat Extremistan, que és on ens situem els humans quan actuem sense tenir en compte que hi ha riscos que no coneixem i confiem excessivament en el control dels que ja coneixem.

A Extremistan és on passen aquests «cignes negres», que són esdeveniments molt rars i inesperats que tenen impactes extrems i que, a posteriori, és a dir, retrospectivament, el raonament humà ens fa creure que eren previsibles i, fins i tot, que algú els va preveure. Els que passen a Extremistan són catastròfics, catàstrofes com la primera guerra mundial o, en menor mesura, els atemptats jihadistes de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units. Però no no tots els cignes negres ho són, de catastròfics: per exemple, Taleb també considera que l’ordinador personal i internet són cignes negres, és a dir, descobriments o esdeveniments no esperats ni planificats que han acabat determinant molt el món humà.

En el que s’ha centrat Taleb, de fet, és en reintroduir la incertesa en el món actual, una incertesa que l’ideal del progrés s’havia esforçat per esborrar de la consciència humana.

Va començar fent-ho en el seu camp professional inicial, l’econòmic, denunciant que tota la indústria del risc financer està basada en fal·làcies sense rigor científic i que la immensa majoria d’economistes que pretenen ser experts en risc, són l’equivalent als bruixots de les cultures considerades primitives, que es dediquen també, amb rituals i relats mítics molt convincents, a reduir l’angoixa dels seus conciutadans davant la incertesa del món.

Després ha aplicat aquesta incertesa a cada vegada més àmbits. En realitat, ho ha fet amb les eines que el paradigma dels sistemes complexos fa dècades que està creant (de fet, un dels seus màxims referents és Benoît Mandelbrot, el descobridor dels fractals), però ha calgut esperar-lo a ell perquè, amb el seu estil vehement i provocador, evidenciés de manera clara la quantitat enorme de riscos que prenem els humans sense ser-ne conscients. En definitiva, és una mostra més de la força amb la que l’ideal del progrés encara està arrelat en el nostre inconscient col·lectiu.

Taleb posa un exemple molt eloqüent en el que sí que s’ha aconseguit reduir els riscos al mínim: l’aviació. Segons explica, s’ha aconseguit perquè hi ha una organització internacional extremadament eficaç que fa dècades que analitza al detall tots els accidents aeris que hi ha al món, i les seves conclusions extremadament rigoroses s’apliquen també amb un rigor extrem. Qualifica aquest rigor de «paranoic», però no pejorativament o negativament, sinó com un elogi al que considera que és un exemple que s’hauria de copiar en altres camps, com l’econòmic.

Perquè, en el fons, amb la introducció de la incertesa el que està fent el paradigma dels sistemes complexos és recuperar una de les característiques principals del paradigma de la providència divina: l’acceptació que els humans no podem controlar-ho tot. Aquest seria, de fet, un dels principals efectes «retroprogressius» d’aquest nou paradigma, i implicaria, no el retorn als postulats de la creença en una divinitat que tot ho pot i que procura per nosaltres, sinó la limitació de l’autoconfiança extrema en les possibilitats de dominar la naturalesa que el paradigma del progrés ha comportat. I en el fons, l’acceptació que no som totpoderosos com a espècie, sinó que tenim moltes limitacions, una de les quals és, precisament i malgrat el que la literatura de ciència ficció, per exemple, ens hagi pogut fer pensar de nosaltres mateixos, una capacitat molt limitada de preveure el futur.

Taleb assenyala que això passa perquè la imaginació humana és molt més limitada del que creiem, i posa un exemple molt cridaner i sorprenent: fa uns 6.000 anys que els sumeris van inventar la roda, però han calgut més d’un segle i mig de ferrocarril i tres quarts de segle d’aviació comercial perquè a algú se li acudís aplicar aquest antic invent a les maletes de viatge. Dècades i dècades durant les quals desenes de milions de persones, moltes d’elles molt intel·ligents i brillants, van haver d’arrossegar les maletes en els trajectes per anar i tornar dels aeroports i estacions de tren i autobús, i també a dins dels aeroports i estacions allà on no hi havia carretons per portar-les, fins que a algú se li va acudir que era una bona idea posar-hi rodes i tothom el va copiar.

Cal fer marxa enrere?

En tot cas, les nostres limitacions sumades a l’excés de confiança causat per l’ideal del progrés i per la ceguesa tirèsica que porta associada (i per l’acció dels filibusterismes argumentatius, cal dir-ho), ens han portat problemes greus durant el seu regnat. Per exemple, no sé si Taleb qualificaria de cignes negres els efectes secundaris molt perniciosos d’algunes opcions tecnològiques preses en determinats moments del passat i que, després de dècades, ha calgut canviar. Tres exemples: l’amiant utilitzat com a aïllant en la construcció i en moltes altres aplicacions, el DDT en l’agricultura i en la neteja en general, i el tetraetilplom (és a dir, plom) com antidetonant a a la benzina dels motors de combustió.

Podríem afegir altres exemples de com organitzem la nostra vida que molt possiblement caldrà canviar en un futur no gaire llunyà, per exemple, els vàters, aquests aparells que ens permeten desempallegar-nos de les deixalles orgàniques que surten del nostre cos d’una manera molt neta, asèptica i inodora. Per fer-ho, però, calen quantitats enormes d’aigua que, per aconseguir-la, s’han hagut de dedicar molts recursos per captar-la, potabilitzar-la i transportar-la, recursos que es poden considerar directament malbaratats, perquè l’ús que li se li dona no aprofita les qualitats de consum que té. I més enllà d’això, també cal muntar enormes canalitzacions per portar aquesta aigua amb deixalles orgàniques fins a grans instal·lacions on depurar-la. I després encara queda el problema de què fer amb les deixalles finals.

Ja hi ha hagut alguns esforços per buscar alternatives a aquest sistema tan pràctic des del punt de vista domèstic i tan nociu des del punt de vista ecològic, però canviar-lo de manera massiva ens costarà molt, perquè comportarà abandonar la visió «neta» que tenim de nosaltres mateixos i que, en el fons, implica el rebuig de bona part de la nostra naturalesa biològica. Rebuig des d’un punt de vista conceptual, però també de percepció: ens hem acostumat a evitar les olors naturals que comporta aquesta naturalesa, no només dels excrements i l’orina, també del cos en general, i això ens ha portat a un excés de neteja que també ha tingut contrapartides negatives, no només per al medi ambient.

Perquè cada vegada hi ha més evidència que les al·lèrgies, que s’han generalitzat enormement en el món occidental i occidentalitzat, són degudes en bona part a aquest excés de neteja, perquè el sistema immunitari ho rep com a agressions externes. Perquè, cal recordar-ho sempre, som éssers biològics amb un genoma consolidat en un moment en què el nostre fenotip tenia una vida quotidiana a anys llum de l’actual. Aquest també és l’origen al qual es referia Salvador Pániker, i la solució, es clar, no ha de passar per tornar a les condicions de vida del paleolític, però sí admetre que l’ideal de progrés ens ha portat a una situació que cal revisar. I precisament perquè la nostra imaginació és limitada, ara mateix segurament no ens podem imaginar quines poden ser les solucions que trobarem.

Una evidència claríssima que ens recorda la nostra naturalesa biològica i també com de difícil ens resulta admetre-ho, és la crisi del coronavirus viscuda aquest 2020: és un virus nou que s’ha estès ràpidament entre els humans, matant sobretot gent gran i amb patologies prèvies, però també gent relativament jove. Ja hem vist que l’evolució biològica s’ha anat aturant per a la nostra espècie des de fa mil·lennis, però quan apareix un actor nou a la biosfera que ens afecta directament, aquesta evolució s’activa de manera dràstica. I molt traumàtica i trasbalsadora, perquè ja no hi estem acostumats. La recerca científica de les últimes dècades ha descobert que aquesta biosfera és un ecosistema extremadament complex del qual nosaltres només som un element més i que els virus i els bacteris, que hem arribat a considerar com a «brutícia» a eradicar, en són una part essencial i, per tant, també són una part essencial de nosaltres mateixos.

Som un element més de la biosfera, però amb unes característiques molts especials: som els portadors i els executors de la segona evolució, que ens ha permès un creixement rapidíssim en termes geològics i biològics, un creixement exponencial en número d’individus i també en afectació al nostre entorn. Això ens ha convertit en un element molt desequilibrant, perquè és un creixement equivalent al de les plagues o les malalties més agressives. Com li retreia l’agent cibernètic Smith a Morpheus, el líder de la resistència humana de la pel·lícula Matrix, se’ns pot considerar com un virus, o com el càncer que s’està menjant la resta de la vida d’aquest planeta.

I a aquestes alçades, un cop constatat tot això, en què queda el progrés? Doncs es pot veure com una mena d’esport d’elit en què l’objectiu primordial, al qual es dediquen la major part d’esforços, és continuar avançant cap endavant, en una cursa de fons sense cap altre finalitat que arribar el més lluny possible i anar establint rècords cada vegada més alts. Una cursa de fons que exigeix molts sacrificis als humans que hi participen i, encara més important i, sobretot, paradoxal, als recursos naturals que estem explotant com si no hi hagués d’haver un demà.

Una finalitat que hores d’ara ja és poc més que un significant flotant o buit més del tipus que van definir Laclau i Mouffe, i que veiem cada vegada més buit com més constatem que el balanç entre el que perdem i el que guanyem cada cop és més desequilibrat, un cop aconseguides fites inimaginables fa uns segles. Com en un esport d’elit, que després de dècades de competicions contínues, els rècords cada vegada són més difícils de trencar, havent arribat als límits que pot oferir el cos humà.

Perquè passa això? El que permet veure el paradigma dels sistemes complexos és que el món humà funciona com un sistema nerviós, una mena d’enorme cervell d’abast planetari en el qual cadascun de nosaltres és com una neurona que té múltiples contactes amb altres humans i en el que, a través d’aquests contactes i de les xarxes que es creen, circulen els memes formant imatges del món humà en base a aquests memes i als seus raïms semàntics, una dinàmica col·lectiva que cada vegada és més unitària a tot el món. Això ens permet anar adaptant-nos a les circumstàncies, però a un ritme que potser serà massa lent perquè aquesta adaptació no sigui traumàtica en les pròximes dècades.

La dificultat per fer-ho la condensa un conte metafòric que va fer servir el polític i activista ambiental nord-americà Al Gore al seu llibre sobre el canvi climàtic «Una veritat incòmoda», publicat el 2007: la humanitat ara és com una granota dins d’una olla plena d’aigua al foc que es va escalfant a poc a poc i que acabarà bullida si algú no la rescata. La similitud la fa, precisament, al·ludint a les característiques dels «sistemes nerviosos» de les dues entitats, humanitat i granota, que no són capaços de reaccionar als canvis graduals i lents, per molt significatius i transcendentals que siguin per a la seva supervivència. Gore es va mostrar molt optimista llavors, afirmant que «nosaltres som diferents de la granota», perquè «tenim la capacitat de rescatar-nos a nosaltres mateixos». De moment, això està per veure.

L’era del retroprogrés?

Arribem a la tesi principal d’aquest assaig: des de fa unes quantes dècades estem en un procés equivalent al que va comportar la substitució de Déu (o la providència divina) com a principi explicatiu del món per l’ideal del progrés. En el repàs de l’anàlisi filològico/historiogràfico/filosòfic fet per autors com Bury i Nisbet del que va suposar aquell procés, s’ha pogut veure que no va ser una substitució sobtada i fàcil d’una paraula o concepte o ideal per un altre, sinó d’una evolució força lenta i farragosa. I és molt lògic que ho fos: són «memes suprems» que en el fons depenen de molts altres memes o conceptes menys abstractes que els serveixen de base. És a dir: els fractals lingüístics tenen un funcionament sistèmic en el qual els memes no funcionen aïlladament, sinó que estan tots interconnectats, molts de manera directa, els que tenen més a prop al seu «raïm memètic».

Segons la tesi exposada, ara estem en un procés similar al de llavors, en el que el raïm memètic del progrés ha quedat obsolet, la seva amplada semàntica ha quedat desbordada pel nou paradigma científic nascut durant el segle XX, paradigma que ha comportat la configuració d’un raïm alternatiu. En el moment en el que estem ara, aquest raïm alternatiu no té encara un meme suprem del qual penjar. Sigui quin sigui aquest meme, la seva amplada semàntica haurà de coincidir amb la d’aquest nou raïm. Ara mateix no sabem quan es produirà la substitució, potser han de passar anys, potser fins i tot dècades, perquè aparegui i es consolidi.

Tampoc sabem quin serà el meme substitut, però podem avançar les condicions que haurà de complir: haurà de tenir prou amplada semàntica com per ajuntar els dos raïms memètics, tant el del progrés com el dels sistemes complexos. El del progrés és el que correspon al que s’ha anomenat aquí ciència ontològica, la que ha imperat durant tot el regnat del progrés, i el segon és el que correspon a la ciència relacional. La suma d’aquestes dues «ciències» en minúscules és actualment la Ciència pròpiament dita, perquè ni una ni l’altra poden actuar ara mateix per separat, es necessiten mútuament, la primera com el mètode tradicional per aconseguir «avançar» en tots els àmbits científics, la segona per «obrir» el treball científic cap als àmbits i territoris que la primera no pot abordar.

La tesi es completa amb una proposta concreta: que el substitut sigui el concepte encunyat per Salvador Pániker, el de RETROPROGRÉS. L’autor ha trobat molts motius per fer aquesta proposta: el primer és que no implica una ruptura radical amb el que ara tenim, sinó una evolució. És a dir, no parteix de zero, deixant de banda el què significa el progrés, sinó que l’incorpora, però afegint-li una mena de mecanisme de seguretat que ara no té, en el sentit avançat per Juan Rof Carballo. Aquest mecanisme allibera de l’obligació d’anar sempre endavant, i permet mirar enrere i valorar si hi ha aspectes que s’haurien de replantejar i desmuntar si s’evidencia que són més nocius que beneficiosos. Però per què cal conservar el progrés com a guia? Doncs perquè hi ha un progrés que és real, malgrat que no té tot el significat de l’ideal mitificat.

Aquest progrés real coincideix amb la segona evolució exposada en aquest assaig, l’evolució cultural que l’aparició del llenguatge va propugnar i que és la que ha permès a l’espècie humana diferenciar-se tant i tant de la resta d’espècies vives. Tant que hem arribat a considerar-nos completament diferents d’elles. De fet, quan es contempla el recorregut de la humanitat des del paleolític fins ara amb una perspectiva històrica, apareix gairebé automàticament i de manera molt poderosa el concepte teleològic i moral del progrés. I és comprensible que aquest concepte aixequés el vol i es mitifiqués precisament quan el món humà es va començar a veure a sí mateix amb aquesta perspectiva històrica. Ara ens cal alliberar-lo d’aquesta càrrega moral i teleològica.

I el meme «retroprogrés» permet fer-ho, perquè l’ajunta amb la semàntica profunda dels sistemes complexos. De fet, es basa en un dels principals conceptes d’aquest paradigma: el de «retroalimentació» («feedback»), que és bàsic i central en l’explicació del funcionament dels sistemes complexos, perquè descriu el mecanisme amb el qual aquests sistemes, especialment els vius, s’autoregulen internament. I és això precisament el que s’ha exposat més amunt: a la concepció que tenim els humans del nostre propi món, li cal afegir un mecanisme d’autoregulació que l’ideal del progrés no té.

Incorporar-lo explícitament al mateix «meme» que ha de condensar la imatge que tenim del nostre món humà i de la seva dinàmica primordial, pot provocar un fenomen necessari: la «mística», la capacitat col·lectiva de veure més enllà de les paraules que reclamava Pániker a la seva obra filosòfica. I això ho pot fer a través de facilitar la comprensió de com funcionen els sistemes complexos, que permet veure el món amb uns nous ulls, i poder-se treure les ulleres «tirèsiques» de l’ideal del progrés. En aquest sentit, un retroprogrés com a meme suprem amb el paradigma dels sistemes complexos en lloc destacat del seu raïm, aporta un ingredient bàsic: el de veure’ns a nosaltres mateixos, els humans, com a part de la biosfera d’una manera molt integrada, lluny de l’efecte provocat pel programa de la Il·lustració, centrat en la raó i el progrés, que va «separar-nos» conceptualment, però també de fet, de la natura.

En realitat es pot dit que la ment humana «animal» prelingüística, com a sistema de percepció, anàlisi i pensament sobre l’entorn, era apta per concebre el món sensible com a un sistema complex. Però un cop el llenguatge va prendre el control, va adoptar un funcionament molt més lineal, molt menys holístic i va perdre bona part d’aquesta capacitat. És precisament a això al que es refereix Salvador Pániker quan proposa recuperar l’origen i també quan apel·la a la mística, l’estat mental que permet relativitzar el paper del llenguatge simbòlic.

Evidentment, el poder d’abstracció del llenguatge ha permès analitzar, disseccionar la realitat i això ens ha permès transformar-la amb la segona evolució, però també ha tingut com a conseqüència que a la ment humana lingüística se li hagi fet difícil percebre la complexitat, en bona part havíem perdut aquesta capacitat de percepció holística a causa de l’adopció del funcionament lineal del llenguatge. I molt possiblement que el progrés hagi estat un «meme sagrament» tan fort ha estat a causa d’aquesta naturalesa: malgrat ser tan abstracte, per a la ment lingüística lineal, segurament ha estat, és encara, gairebé un símbol natural, potser el primer gran sagrament que no ha tingut aspecte de sagrament, sinó que ha condensat la linealitat que evoca el relat històric de la humanitat, amb el seu desenvolupament científico-tecnològic com a guia a seguir.

I per poder percebre la visió holística i sistèmica del món humà i de la biosfera a partir del llenguatge, cal «desembolicar-la» com si fos un cabdell per convertir-la en un fil únic, un relat, per poder comunicar-lo i reconstruir-lo després en una altra ment. És un procés difícil, el mateix que està està experimentant l’autor intentant explicar la seva tesi, perquè ho ha de fer a base d’encadenar moltes frases una darrere l’altra per donar coherència a un discurs que permeti al lector anar dibuixant i reproduint en la seva ment la mateixa tesi i la vagi ajustant als seus propis fractals lingüístics i, a través d’aquests, a la totalitat dels seus fractals mentals, per poder percebre-la de manera completa, holística, no lineal.

Amb el nou paradigma el meme «retroprogrés» també incorpora la incertesa. I incorporant-la contraresta els seus efectes perniciosos, perquè de fet és una protecció contra ella. Ho és perquè ens commina a aplicar el principi de precaució, aquest principi que ha brillat per la seva absència durant les últimes dècades, en què hem tingut el progrés com a bandera per portar-ho tot al màxim sempre, aprofitant els recursos també al màxim. Un principi que ens recorda que val la pena deixar marges de seguretat que limitin els riscos que comporten els cignes, tant els blancs, els que ja coneixem, però als quals no fem gaire cas, però sobretot als negres. Un principi que es fa present quan s’invoca la màxima de Gregory Bateson, «la ciència mai no prova res», que reclama mantenir les conclusions científiques sempre en quarantena de provisionalitat, i no convertir-les alegrement en veritats absolutes. Recordar, en definitiva, que només són models més o menys ajustats a la realitat, però que estan en permanent estat de revisió. Estat que el paradigma dels sistemes complexos ens recorda que, en la majoria de casos, molt possiblement serà per sempre, o almenys com a mínim per a totes les generacions d’humans que som vius en aquest moment.

És un meme que té més avantatges: potser un dels més importants és que és explícitament dual, a més format per dos conceptes antagònics que, per tant, conformen una paradoxa, potser la paradoxa que més en defineix com a espècie en aquests moments. Aquesta naturalesa paradoxal li ha de permetre enfrontar-se amb èxit als filibusterismes argumentatius dels camps socials que el sentin com una amenaça. És a dir: difícilment li passarà com al concepte de «desenvolupament sostenible/sostenibilitat», al qual només els ha calgut escurçar temporalment el seu significat (el que implica això de ser sostenible en el temps) per desactivar-lo completament. La naturalesa paradoxal del retroprogrés pot permetre, per exemple, plantejar obertament que els problemes complexos exigeixen solucions complexes que poden passar, si cal, per solucions simples de sentit oposat aplicades simultàniament, per exemple. I que això sigui una paradoxa no serà massa important si el resultat és la solució total o parcial del problema en concret.

En canvi, el progrés no permet implementar solucions similars, és un «meme» unidimensional que no té cap rival o oposat que li faci de contrapès i molt possiblement per això el seu programa és tan desequilibrant. En aquest sentit, a Salvador Pániker se’l podria incloure en la llista de filòsofs «compatibilistes», per haver-se inventat aquest concepte i també per haver fet afirmacions com que «la llibertat la fan possible dos determinismes de signe contrari: el codi genètic i el caos». El seu compatibilisme, ja s’ha dit anteriorment, incorporava de manera explícita el paradigma dels sistemes complexos. I amb el retroprogrés, és a dir, la proposta d’anar endavant i endarrere a l’hora, va plantejar una immensa paradoxa que, paradoxalment, pot propiciar la recuperació de l’equilibri.

De fet, igual que el retroprogrés assimila el paradigma dels sistemes complexos, es pot dir que el progrés és anàleg a la teoria de l’evolució biològica de Charles Darwin, centrada en la idea de la supervivència dels més aptes, que suggereix implícitament que hi ha una millora constant en aquesta supervivència. I això implica, es clar, una projecció teleològica cap al futur. En canvi, en el nou paradigma el concepte central és l’equilibri del tot que, en aquest cas, és el planeta en el seu conjunt. Aquesta idea no exigeix necessàriament una millora constant, és a dir, que l’equilibri ja implica una mena de perfecció, una completesa que contradiu la possibilitat de millora, perquè l’objectiu a assolir és l’equilibri.

Però paradoxalment, el paradigma mateix converteix el progrés en una realitat força sòlida quan s’hi incorpora la segona evolució, que ens permet als humans «desenvolupar-nos» (en un sentit no biològic, però sí fenotípic) indefinidament, com a éssers permanentment incomplets i, per tant, amb la possibilitat d’anar «completant-nos» indefinidament. Això implica que sempre serem potencialment desequilibrants, cosa que caldria tenir sempre ben present. I no necessàriament és teleològic, almenys no inconscientment teleològic, cosa que sí passa amb l’ideal del progrés. En aquest sentit, el retroprogrés pot promoure una mena de teleologia conscient de naturalesa molt diferent a l’actual.

No sabem quin serà

El retroprogrés, es clar, només és una proposta, i molt difícilment acabarà sent la que s’imposarà com a substitut del progrés. Però l’autor insisteix: sigui quin sigui el concepte que finalment el substitueixi, la perspectiva històrico-cultural que ha exposat en aquest assaig mostra clarament que estem en ple procés d’aquesta substitució. Una perspectiva que permet preveure també que, sigui quin sigui el substitut, tindrà una vida més o menys llarga (unes dècades, uns segles…), però que pràcticament segur que, tard o d’hora, l’evolució científico-filosòfico-tecnològica que hi hagi hagut sota el seu regnat haurà portat a un nou estadi en el qual s’haurà convertit en obsolet, i requerirà una nova substitució.

També es pot avançar que el substitut el viurem com un sagrament, i la relació que hi tindrem serà molt similar a la que hem tingut amb els sagraments de Déu i del progrés. Ho mana la nostra naturalesa profunda, que podríem anomenar «biofenotípica» i també la naturalesa profunda del llenguatge. I haurà d’incorporar la incertesa, no deixar-la de banda com ha fet el progrés, sinó introduir-la perquè ens serveixi també de guia a l’hora d’actuar. I cal recordar-ho: serà més una reintroducció que una introducció pura, perquè en bona part, és la incertesa que ja contemplava el «meme» Déu, que reclamava humilitat davant la inescrutabilitat de la providència divina, i que el progrés va canviar per una actitud oposada: arremanguem-nos i controlem-ho tot, que res no escapi al nostre control.

Perquè ara, 200 anys després de l’eclosió del concepte i dels efectes que ha tingut el seu programa, ja sabem que la complexitat del món fa que aquesta il·lusió de control sigui una quimera, un mite pràcticament religiós. Mite que, a més, ens fa patir molt perquè, a sobre, ens fa sentir responsables de coses que no podem controlar i per tant, hiperresponsables, amb el patiment que això comporta. Almenys, l’estadi actual del nostre coneixement científic del món encara no ens permet adoptar aquesta actitud gairebé xulesca que ha acompanyat tant sovint el programa del progrés, amb tot de mascles alfa dient: ‘deixeu-me, que això ho controlo jo’, sense que hi hagi conseqüències que poden ser molt greus.

Arribats a aquest punt, cal respondre a unes quantes preguntes que segurament ja s’estan materialitzant en la ment del lector: tot canviarà quan aquesta nova paraula (o potser no tan nova, perquè encara no sabem quina serà, potser serà vella) hagi pres el lloc del progrés? La resposta és que no, no tot canviarà. L’efecte que tindrà aquesta nova paraula serà incorporar a l’imaginari col·lectiu planetari els canvis de cosmovisió que ja s’han produït o que s’estan produint, però que encara no han aconseguit fer-se prou presents. Serà només el símbol que condensarà tots aquests canvis (o recuperacions), el meme que, quan l’agafem i l’aixequem metafòricament amb la mà, arrossegarà un raïm que evocarà tot aquest món, un món que en alguns aspectes serà molt antic (l’origen) i en altres serà molt nou (els sistemes complexos).

Quin futur pot dibuixar tot això? Doncs davant la incertesa real que hi ha i davant de la convicció que la seva imaginació és limitada, l’autor prefereix no intentar fer pronòstics. En tot cas, l’avala la constatació que aquesta limitació en la capacitat imaginativa és compartida per l’espècie sencera: mentre els pronosticadors es dedicaven a augurar viatges interestel·lars i enginyeria genètica capaç de «reinventar» l’animal humà i la natura sencera, ningú (però és que ningú) va ser capaç de pronosticar un fenomen com internet, que és el que ens està canviant de debò en aquest segle XXI. I encara no sabem cap a on, malgrat que ens doni la impressió que ja tenim molta perspectiva.

Internet, per cert, és la metàfora perfecta dels sistemes complexos, l’exemple més clar i més a l’abast que tenim del que són i el que signifiquen: la seva qualitat sistèmica, amb les tecnologies associades, com les xarxes socials, etc, està intensificant la interconectivitat entre els humans fins a nivells estratosfèrics, accelerant de manera enorme tots els fenòmens associats a la interacció humana, com si el cervell metafòric que formem tots els humans col·lectivament hagués fet un sal quàntic que encara no tenim ni idea de en què ens està convertint. En aquest sentit, és molt possible que ja hagin aparegut i apareguin en el futur propietats emergents d’aquest sistema que potser ens costarà dècades entendre i posar-los nom.

En tot cas, l’autor només gosa pronosticar que el principal repte per a l’espècie humana és esbrinar com pot fer servir de manera conscient la segona evolució per adaptar-se al planeta d’una manera autènticament sostenible, és a dir, a llarg termini, a ser possible, llarguíssim. Perquè ara, i gràcies sobretot al paradigma dels sistemes complexos, ja comencem a entendre com funciona la primera evolució, però encara no tenim ni idea de fins on pot arribar la segona. Els pròxims segles, o potser mil·lennis, tindran la paraula.

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

LA FI DEL PROGRÉS

0 – Introducció

1 – El progrés és un procés

2 – El retroprogrés

3 – El desordre místic d’Occident

4 – El complex de Tirèsies

5 – Els mapes del futur

6 – Fills de la segona evolució

7 – El gran sagrament

BIBLIOGRAFIA

Bateson, Gregory: Espíritu y naturaleza, Amorrortu, Buenos Aires, 1993

Bourdieu, Pierre: La distinción. Criterio y bases sociales del gusto, 2006, Taurus, Madrid

Bourdieu, Pierre: El sentido práctico, 2008, Siglo XXI, Madrid

Briggs, John i Peat, F. David: Espejo y reflejo. Del caos al orden, Barcelona, Gedisa, 1990

Bury, John B.: La idea de progreso, (1920) 2008, Alianza Editorial, Madrid

Capra, Fritjof: La trama de la vida, Anagrama, 1998, Barcelona

Dawkins, Richard: El gen egoísta, 1997, Salvat, Barcelona

Dennett, Daniel: La conciencia explicada, 1995, Paidós, Barcelona

Goffman, Erving: La presentación de la persona en la vida cotidiana, 1997, Amorrortu, Buenos Aires.

Gore, Al: Una veritat incòmoda, 2007, Edicions 62, Barcelona

Jódar Martín-Montalvo, Luis: Pensamiento y obra de Juan Rof Carballo, 1992, tesis doctoral, Universidad Complutense de Madrid

Kuhn, Thomas S.: La estructura de las revoluciones científicas, 1971, FCE, México

Laclau, Ernesto i Mouffe, Chantal: Hegemonía y estrategia socialista. Hacia una radicalización de la democracia, 1987, Siglo XXI, Madrid

Lapuente, Victor: El retorno de los chamanes, 2015, Península, Barcelona

Mandelbrot, Benoît: Los objetos fractales, forma, azar y dimensión, 2006, Tusquets, Barcelona

Mandelbrot, Benoît: La geometría fractal de la naturaleza, (1982), 2003, Tusquets, Barcelona

Mouffe, Chantal: «Política agonística en un mundo bipolar», 2010, Cidob, Barcelona

Nisbet, Robert: Historia de la idea de progreso, (1980) 1981, Gedisa, Barcelona

Norberg, Johan: Progreso, (2016) 2017, Deusto, Barcelona

Pániker, Salvador: Conversaciones en Madrid, 1969, Kairós, Barcelona

Pániker, Salvador: Aproximación al origen, 1982, Kairós, Barcelona

Pániker, Salvador: Ensayos retroprogresivos, 1987, Kairós, Barcelona

Pániker, Salvador: Filosofía y mística, 2003, Kairós, Barcelona

Pániker, Salvador: Cuaderno Amarillo, 2003, De Bolsillo, Barcelona

Pániker, Salvador: Asimetrías, 2008, Mondadori, Barcelona

Pániker, Salvador: Diario de otoño, 2013, Mondadori, Barcelona

Pániker, Salvador: Diario del anciano averiado, 2015, Mondadori, Barcelona

Pinker, Steven: El instinto del lenguaje, 1999, Alianza, Madrid

Pinker, Steven: La tabla rasa, 2003, Paidós, Barcelona

Pinker, Steven: El mundo de las palabras, 2007, Paidós, Barcelona

Pinker, Steven: En defensa de la Ilustración, Paidós, 2018

Proust, Marcel: En busca del tiempo perdido. 3. El mundo de Guermantes, Alianza Editorial, 2009, Madrid

Rof Carballo, Juan: Cerebro interno y mundo emocional, Labor, 1952, Barcelona

Rof Carballo, Juan: Urdimbre afectiva y enfermedad, Labor, 1961, Barcelona

Rof Carballo, Juan: Violencia y ternura, Ed. Prensa Española, 1967, Madrid

Rosling, Hans: Factfullness, 2018, La Campana, Barcelona

Sennett, Richard: Juntos, 2012, Anagrama, Barcelona

Serban-Schreiber, David: Anticancer, 2008, Espasa-Calpe, Madrid

Sperber, Dan: El simbolismo en general, 1988, Antropos, Barcelona

Sperber, Dan i Mercier, Hugo: The Enigma of Reason, 2017, Penguin, Londres

Taleb, Nassim Nicholas: El cisne negro. El impacto de lo altamente improbable, 2014, Paidós, Barcelona

Taleb, Nassim Nicholas: Antifrágil. Las cosas que se benefician del desorden, 2013, Paidós, Barcelona

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s