LA FI DEL PROGRÉS – 4 – EL COMPLEX DE TIRÈSIES

“Nunca vemos aquello que está más adherido a nuestra persona y que nuestro propio quehacer nos oculta“, Juan Rof Carballo, Violencia y ternura

Potser un dels aspectes més sorprenents del concepte de retroprogrés és com hi va arribar en Salvador Pániker. Sorprenent perquè el seu origen mestís (el seu pare era originari del sud de l’Índia, i la seva mare catalana) suggereix que la tensió vital provocada pels seus dos orígens hauria hagut d’ajudar-lo a formular-ho. Aquí ens trobem amb una primera paradoxa: el mateix Pániker explicava sovint que va ser la seva mare la que li va aportar la part més espiritual, la part que el tòpic atribuiria a l’origen oriental del seu pare que, molt al contrari, sembla que era l’element materialista de la parella.

La seva trajectòria intel·lectual, molt centrada en la filosofia en sentit ample, tant en les tradicions orientals de l’Índia i la Xina com en la tradició occidental, podria haver estar la gènesi del seu esquema retroprogressiu, també perquè posteriorment va fer servir aquesta erudició per fonamentar-lo epistemològicament. Aqui ens trobem amb una segona paradoxa: aquest recorregut filosòfic previ sembla que el va portar més aviat a convèncer-se que el millor patró per interpretar el món humà era el materialisme històric d’arrel marxista.

Segons el mateix Pániker, l’origen concret del concepte cal atribuir-lo a la trobada amb un personatge tant o més singular que ell mateix. Aquesta trobada va ser deguda a un dels seus projectes més exitosos: la col·lecció d’entrevistes a personalitats de la política i la vida pública espanyola de finals de la dècada de 1960, que va agrupar en dos llibres i que van ser precisament els que el van donar a conèixer al gran públic. Possiblement l’èxit va ser degut a que semblaven entrevistes però que de seguida es convertien en converses en les que les preguntes i les respostes anaven en dues direccions, amb Pániker i els seus interlocutors interpel·lant-se mútuament i entrant en elucubracions i anàlisi fecunds i molt interessants.

De fet, els dos llibres es van titular precisament així: «Conversaciones». En el segon, «Conversaciones en Madrid», entre una llista de personatges com Manuel Fraga, Camilo José Cela, Luis García Berlanga, Ramón Tamames o José María Areilza, Pániker va conversar amb un neuròleg que llavors tenia força predicament a Espanya: el doctor d’origen gallec Juan Rof Carballo. Segons va explicar el mateix Pániker en la introducció a aquella conversa, Rof era conegut perquè s’havia dedicat al que llavors s’anomenava «medicina psicosomàtica».

A Pániker l’interessava sobretot la vessant més filosòfica de la seva obra. Doncs bé, en un moment de la conversa Rof li diu: «Justament ara un gran corrent de l’antropologia cultural es pregunta si no seria una solució, per a la nostra civilització, el tornar a prendre contacte amb els nostres orígens, amb el que l’home ha estat, i que a força de civilització tècnica ha deixat de ser. Per això l’agressivitat tan desenfrenada de l’home modern significaria un oblit del que l’home realment és.»

Tenen un curt intercanvi d’impressions sobre com el neomarxisme qualifica aquesta idea de «forma de conservadurisme disfressada», i quan Pániker es mostra d’acord amb aquesta opinió, i afirma que cal optar per «anar endavant», sense mirar enrere, Rof li respon: «Però… perquè no caminar en els dos sentits? Perquè no anar cap enrere per anar endavant? Aquest és el punt de vista meu: anar a allò més arcaic justament per poder anar amb fermesa cap a allò més nou. Allò perillós, em sembla, és anar cap allò nou sense analitzar abans les nostres arrels més profundes». Pàniker desvia la conversa cap a altres temes i ja no es reprèn aquesta idea de forma directa, malgrat que Rof ho intenta un parell de vegades.

14 anys més tard recupera el record d’aquella trobada i escriu, en una nota a peu de pàgina a «Aproximación al origen»: «Vull deixar constància aquí que la primera persona que em va obrir els ulls cap a una filosofia retroprogressiva va ser el doctor Juan Rof Carballo, en una inoblidable conversa». Tot sembla indicar que aquelles frases (i possiblement també la resta de conversa no transcrita al llibre, que no coneixem) van ressonar després a la seva ment i van acabar tenint un profund efecte sobre ell i la seva visió del món.

No és estrany que Pániker destaqués, en la introducció a la conversa, que de Rof emanava «concentració, serenitat, intel·ligència, naturalitat, humor». Sembla evident que, per a ell, entraria dins de la categoria de místic, és a dir, seria una d’aquelles persones capaç de relativitzar el valor de les seves conviccions i creences i d’obrir-se amb facilitat a altres punts de vista.

Tirèsies el cec

Precisament durant la conversa Pániker li fa una pregunta molt directa a Rof: «Vostè es considera un home sa?» I aquest li respon: «Prou sa com per intentar reconèixer les meves pròpies cegueses. Si ha llegit algun dels meus llibres sabrà que acostumo a parlar del complex de Tirèsies: només es veu amb la ceguesa. Tot veure significar cegar-se per a altres coses. Aquesta és la raó per la que sempre treballo en equip: així uns corregeixen les cegueses dels altres». Pániker li pregunta com sap, quan algun membre de l’equip el corregeix, si és ell o l’altre el que té raó. La resposta: «Té raó ell quan la seva intervenció m’il·lumina algun aspecte que per a mi estava ocult».

Segurament tampoc és estrany que un metge molt interessat en la psicologia i la psiquiatria com Rof construís el seu concepte en base a un personatge d’Edip Rei, la tragèdia de Sòfocles de la que Freud va treure la idea potser més influent i coneguda del seu cos teòric: el complex d’Èdip. En efecte, Tirèsies és el personatge que és capaç de veure el futur i el passat de les persones, i és el que revela a Èdip que va ser ell mateix qui va assassinar el seu pare, Laios, i que es va casar amb la seva pròpia mare, Jocasta.

Sòfocles no es va inventar Tirèsies, sinó que el va extreure de la tradició de la ciutat de Tebes, de la que Èdip era rei. En realitat, Tirèsies és el principal oracle de la mitologia grega, i té la particularitat que és cec. Les fonts disponibles ofereixen dues versions sobre l’origen de la seva ceguesa i dels seus poders de predicció: la primera explica que de jove va veure a la deessa Atenea banyant-se nua en un riu i que aquesta, percebent que algú la mirava, el va cegar sense saber qui era. Posteriorment la mare de Tirèsies, Chariclo, es va queixar a Atenea, de la que era nimfa, aquesta es va apiadar i, no podent tornar-li la vista, li va donar el poder de predir el futur a través del llenguatge de les aus.

La segona versió és més complexa: de jove Tirèsies va ser convertit en dona quan va donar un cop a una serp femella que estava copulant amb una serp mascle, i set anys després va tornar a trobar-se amb les serps, va donar un cop a les dues i va recuperar la masculinitat. Temps després, quan Zeus i la seva dona Hera van debatre qui gaudia més del sexe, si l’home o la dona, Tirèsies va ser l’escollit per respondre la pregunta, perquè havia estat ambdues coses. La resposta de Tirèsies va ser que la dona gaudeix 9 vegades més que l’home, i Hera, que no volia que es descobrís aquesta desproporció tan desproporcionada, el va cegar, indignada.

Els poders de predicció els hi hauria donat Zeus mateix com a compensació, a més d’una llarga vida equivalent a 7 de normals, com si fos un gat. Això explica el recorregut de Tirèsies per la mitologia grega, que és molt extens: segons els experts, apareix en un total de 18 mites i relats. A més de ser el desencadenant de la tragèdia d’Èdip va ser, per exemple, el que va predir que Narcís moriria si contemplava la seva imatge reflectida a l’aigua. Fins i tot després de mort va seguir fent profecies i donant consells des de l’Hades, com quan el va visitar Ulises allà per saber com continuar la seva odissea de tornada a Ítaca.

Com en el complex d’Èdip, el complex de Tirèsies que va elaborar Rof té només una lleugera relació amb el personatge grec i la seva circumstància: el que li va interessar és la idea que tenir un punt de vista concret et dificulta, i sovint directament t’impedeix, entendre els altres punts de vista possibles, tal com passa en la paràbola índia dels cecs i l’elefant. En la conversa amb Pániker ell mateix ho defineix quan explica què entén per medicina psicosomàtica: «El metge psicosomàtic no pot curar els altres sense entendre les seves pròpies reaccions. Novament el complex de Tirèsies. Jo necessito corregir aquells punts de vista meus que m’impedeixen veure els problemes dels altres.»

Com és lògic, Rof va extreure la seva idea del complex de Tirèsies del mateix mite d’Èdip. Al seu llibre «Urdimbre afectiva y enfermedad», publicat el 1961, va exposar la seva teoria sobre aquest mite, en el que veia i llistava fins a 10 mites diferents barrejats, el primer dels quals era el de Segismundo o de Caspar-Hauser, és a dir, el del nen privat de cura maternal. El de l’incest que coneixement com a complex d’Èdip, utilitzat per Freud i explotat a fons des de llavors, era el quart, i el de Tirèsies, el sisè. Segons aquest complex de complexos identificat per Rof, el d’Èdip també comporta una ceguesa, la de no veure (o no voler veure) la seva pròpia vida, compensat al seu torn per un impuls irrefrenable de voler veure-la, o més aviat, exigir que algú li reveli.

I aquest algú és Tirèsies, al seu torn cec de manera complementària. Escrivia Rof el 1961: «La vidència només s’aconsegueix al preu de certa ceguesa. Quan més ens acostem a la veritat, més se’ns escapoleix, més se’ns escapa una altra veritat tan important com la primera. La hybris que cau sobre l’arrogància de l’home que arrenca el foc dels déus, de l’home prometeic, té aquí una altra expressió: tot saber condemna a la ignorància d’un altre important sector de la veritat. La clarividència per certs arcans i remots secrets es paga amb una obtusa ceguesa per allò més proper».

I a continuació aplicava aquesta idea a la seva professió, criticant els metges «mecanicistes» als quals, pendents dels «mètodes científico-naturals», considerava incapaços de veure «la realitat clínica que passa tots els dies davant dels seus ulls». I també als psicoanalistes de diferents escoles, com la de Freud i la de Jung, cecs des de les respectives posicions atrinxerades per veure les aportacions positives de l’altra bàndol: «Resulta extremadament curiosa l’absoluta incomprensió que té un analista freudià sobre l’important contingent de veritats aclarides per la psicologia de Jung. I al revés, la total ceguesa dels junguians sobre problemes que en l’anàlisi profund són tan evidents que semblen colpejar-nos la retina».

Sis anys més tard, ja molt a prop de la conversa amb Pániker, Rof escrivia en un altre llibre de títol sorprenent, «Violencia y ternura»: «També a l’home dels nostres dies el porta a la catàstrofe el seu zel per no saber. És fàcil de percebre si mirem amb atenció al nostre voltant. En el meu propi ofici de metge, la meva estupefacció creix cada dia quan veig a la majoria dels meus col·legues absorbint la immensa ciència mèdica del nostre temps, meravellosa descobridora dels milers de secrets de la natura, i tancant implacablement els ulls a les realitats quotidianes que els seus malalts els ensenyen, posant de manifest l’estreta vinculació de les seves biografies personals amb la seva malaltia, de les seves connexions interpersonals i familiars amb la cronicitat del seu mal. Això, tan evident com que el rei Èdip és la causa de la pesta a Tebes, no ho volen veure un elevadíssim número de metges contemporanis. Hi ha en ells, com en tota la ciència dels nostres dies, un zel de no saber que, naturalment, l’home contemporani es nega amb totes les forces de la seva ànim a acceptar i a reconèixer.»

Contra el maniqueisme

El complex de Tirèsies ajuda a completar la proposta filosòfica de Salvador Pániker, perquè posa l’èmfasi en una de les tendències humanes més corrents i nocives: el maniqueisme. Evidentment, Pániker ja el contempla: de fet el seu concepte de «pluralisme» juntament amb el de «mística», recorden que els fonamentalismes més agressius i violents consisteixen precisament en oblidar que les realitats que crea el llenguatge són ficcions, no pas veritats que calgui defensar a capa i espasa.

Evidentment, per maniqueisme l’autor no es refereix al credo religiós fundat per Mani o Manes a la Pèrsia del segle III de la nostra era, basat en elements cristians, zoroastrians i budistes i centrat en el principi que el bé i el mal són les dues forces fonamentals del món, equivalents i antagonistes. Aquest credo, del que ara ja no queda gairebé ni rastre, es va expandir de manera considerable per l’imperi romà i altres regions del món antic, i va tenir una llarga vida: com a mostra, cal recordar que va captivar en la seva joventut un dels principals teòrics del cristianisme, Sant Agustí d’Hipona, i que va aconseguir arrelar a Occident fins a un mil·leni després, amb la variant que van establir els càtars a l’antiga Occitània, abans que l’església romana s’inventés la Inquisició per escombrar els seus adeptes sense contemplacions.

Es refereix més aviat al concepte de maniqueisme originat en aquest culte que ens ha arribat fins al nostre llenguatge contemporani comú, al qual només li ha quedat part del sentit inicialment fixat per Manes. Als diccionaris es defineix com «la tendència a interpretar la realitat sobre la base d’una valoració dicotòmica», equivalent a «considerar les coses, la realitat, segons els principis absoluts del bé i del mal, sense posicions intermèdies ni matisos».

Segons la tesi defensada per aquest assaig, aquest és una tendència humana creada i fomentada per la naturalesa mateixa del funcionament mental i social del llenguatge, i és a l’arrel i el desenvolupament de bona part dels conflictes humans quotidians i no tan quotidians, els més simples i «benignes», i també els més violents, cruels i mortals. Això no implica atribuir l’agressivitat i la violència humanes al llenguatge, només destacar que aquest també permet amplificar enormement la capacitat destructiva d’aquestes fenòmens o impulsos més o menys «innats».

De fet, el maniqueisme correspondria a la suma de dos dels «instints» identificats per Hans Rosling: l’«instint de la bretxa» i «l’instint de la culpabilització», i en el fons també pot ser vist com un mecanisme semàntico-sociològic per delimitar l’àmbit del «nosaltres» davant de l’«ells», essent la bondat maniquea atribuïble al «nosaltres», i la maldat a «ells». El problema, greu, és que «ells» són «nosaltres» per a sí mateixos, i el «nosaltres» nostre es converteix per a ells en «ells». I ho agreuja encara més el fet que, de manera inevitable, s’inverteix també el sentit de la bondat i la maldat, la qual cosa porta, massa sovint, a conflictes desenfrenats entre grups que es consideren, recíprocament, «bons» que s’estan enfrontant a «dolents».

I ho és perquè parteix del principi que, si «ells» no em donen la raó a mi (que la tinc, perquè per això sóc el «bo») i insisteixen en les seves raons, això vol dir que no només estan equivocats, sinó que, a sobre, tenen mala fe. En aquesta dinàmica, les parts, siguin persones en un grup, siguin famílies, siguin partits polítics, siguin països, siguin el què siguin, però sempre humans, sovint s’embarquen en escalades que porten a conflictes molt greus. Aquest podria ser el mecanisme profund al que es refereix Salvador Pániker quan afirma que els conflictes més greus passen, no pel xoc d’interessos creuats incompatibles, sinó per la frustració davant d’unes expectatives de comunicació no satisfetes.

En aquests casos el més usual és que els conflictes s’estabilitzin en enfrontaments sense final en el que les acusacions mútues es creuen quotidianament, rutinàriament, sense esperança d’arribar a acords significatius. El procés crític s’atura i no guanya ningú, sinó que tots perden.

L’ordit afectiu

En la seva obra Rof Carballo va fer més aportacions de gran valor: una és el concepte extremadament suggerent d’«ordit» («urdimbre» en castellà), que també té vincles molt estrets amb l’enfoc epistemològic d’aquest assaig. Segons la tesi doctoral de Luis Jódar Martín-Montalvo Pensamiento y obra de Juan Rof Carballo, aquest va ser el concepte clau del seu sistema de pensament.

Amb el concepte d’«ordit», una metàfora presa de l’argot tèxtil, i en les seves diverses variants, principalment el «constitutiu» i l’»afectiu», Rof va condensar l’espessa xarxa de relacions que constitueix l’essència social humana i que es fixa en la memòria i en els costums. En les seves pròpies paraules al principi d’«Urdimbre afectiva i enfermedad: «La realitat dialògica de l’ésser humà (és a dir, aquella que es revela en la trobada i en diàleg) posa al descobert que en el més entranyable de la seva existència, i fins i tot en l’acabat de la seva carcassa física, l’home està constituït, de manera essencial, pel seu proïsme». I ja avançada l’obra, reprèn la idea: «… tot aquest dispositiu estructurador del món de l’individu, dispositiu sense el qual l’home no podria començar a fer-se càrrec de la situació com a realitat ni, per tant, adquirir la capacitat d’ampliar i enriquir en grau fabulós aquest món és, en realitat, un dispositiu que es va creant per la relació interpersonal. És doncs, en el fons, el món dels altres dins nostre».

Per a Rof l’inici de l’ordit estaria en la relació del nadó amb la seva mare. El moment fundacional, el primer fil de l’ordit, seria el primer somriure del nen o nena al contemplar el rostre de la seva progenitora, i a partir d’aquí aquesta xarxa s’aniria teixint en base a les relacions amb les persones del seu entorn. Rof va concebre aquest ordit no com una simple descripció d’una realitat relacional, sinó com un autèntic «dispositiu» biològic propiciat per l’essència genètica humana, dispositiu que seria la base de tots els assoliments humans. En paraules de Jódar: «El concepte d’ordit va passar de la concreta relació entre la mare i el nen a ampliar-se fins abastar la història i la tradició, de forma que només un coneixedor expert pot arribar a adonar-se de com els fils de l’ordit es projecten de generació en generació, expressant-se en preferències, ganyotes o gestos, el transfons dels quals es perd en les fosques galeries del passat».

Rof és categòric i contundent sobre això: «Tots aquests aspectes que ens permeten reflexionar de forma crítica sobre la Ciència com a producte humà característic del nostre temps i que, en realitat, van més enllà i completen l’anomenada Filosofia de la Ciència, descansen al meu parer sobre un fet biològic radical, al qual he denominat ordit constitutiu». I Luis Jódar es suma amb entusiasme al seu parer: «La tesi de l’ordit afectiu creada i perfeccionada per Rof després d’un llarguíssim temps d’experiència clínica, de feina d’investigació i de reflexió crítica, ha constituït, i ho diem sense cap objecció, una de les troballes científico-antropològiques més suggestives de la medicina espanyola».

Malgrat el seu poder de suggestió i la seva capacitat explicativa, aquest concepte de Rof va quedar oblidat, i només el va rescatar la tesi doctoral de Jódar. Potser es va avançar massa al seu temps, però el fet és que no va aconseguir l’atenció ni el reconeixement suficients com per convertir-se en la base d’estudis i d’obres posteriors que li donessin vida i el situessin en el debat científic contemporani. En aquest sentit, es podria dir que el d’«ordit» és un concepte molt pròxim al d’«habitus» de Pierre Bourdieu, que sí que va tenir molt èxit i influència anys després, influència que ha anat creixent amb el temps.

En general, Rof va donar una importància a la realitat emocional humana que va trigar dècades a generalitzar-se: no va ser fins els treballs del psicòleg nord-americà Howard Gardner del 1983, centrats en el concepte de les «intel·ligències múltiples», i especialment l’aparició el 1995 de l’obra ja clàssica «Intel·ligència Emocional» del també psicòleg nord-americà Daniel Goleman (publicada a Espanya, per cert, per Kairós, l’editorial fundada per Salvador Pániker) que les emocions van aconseguir passar a primer terme del debat intel·lectual i, per tant, al vox populi «culte».

La reprogressió

L’últim concepte de Rof Carballo que es vol recuperar amb aquest assaig ha estat una sorpresa majúscula per a l’autor: el de «reprogressió». Rof el va manllevar del zoòleg i etòleg holandès Adriaan Kortlandt, que el va concebre per condensar el seus descobriments sobre els instints animals, que havia identificat en els cormorans. Kortlandt va observar que les cries de cormorà tenien dos tipus de comportament que, posteriorment, es convertien en vitals per a la supervivència.

En concret, va veure com a les dues setmanes de vida començaven a fer «un moviment característic de tremolor amb una branqueta al bec», i també que colpejaven amb el bec a l’atzar «tot el que podien». Aquests moviments instintius s’acabaven convertint poques setmanes després en la tècnica bàsica per muntar i reforçar el niu el primer, posant les branquetes dins l’entramat format per altres branquetes, i el segon en la tècnica bàsica de pesca, després de concentrar-se primer en petits trossos de fusta de la mida de peixos petits i, després, un cop ja ha aparegut l’«impuls pescador», adreçat ja a la pesca de peixos petits de debò.

Kortlandt va interpretar aquest procés com una jerarquia d’instints, en la que els primers moviments, que l’animal realitza aparentment a l’atzar i sense cap mena de finalitat, són categoritzats com a «instints preparatoris», mentre que els moviments ja amb finalitat clara serien els «instints consumatoris». I es va fixar que, en el pas de l’un a l’altre, arribava un moment en què els moviments «preparatoris» perdien la precisió adquirida durant les setmanes prèvies i es tornaven més «infantils» per, a continuació, mutar en els «consumatoris». Kortlandt va arribar a la conclusió que, per fer el pas de l’un a l’altre, per «progressar» d’allò «preparatori» a allò «consumatori», l’animal necessitava fer una «regressió» prèvia. En paraules de Kortlandt citades per Rof a «Urdimbre afectiva y enfermedad»: «L’existència d’una estructura jeràrquica dels instints és el que fa possible una regressió regenerativa».

El mateix Kortlandt va anomenar a això «manifestacions reprogressives». En aquest punt, Rof va destacar l’analogia d’aquest fenòmen amb el mecanisme biològic mitjançant el qual un teixit viu, per regenerar-se, fa primer una «regressió», és a dir, retrocedeix a un punt previ, a un estat gairebé embrionari, i ho fa utilitzant les cèl·lules mare pluripotencials de les que disposa, per fer després posteriorment una «progressió» i convertir aquestes cèl·lules en un teixit específic nou.

Rof també destacava que Kortland, havent arribat a les seves conclusions, va descobrir que Sigmund Freud havia proposat 50 anys abans conclusions molt similars a les seves. Els elogis de Kortlandt cap a Freud són majúsculs: «Un estudiós de la conducta animal que ignorés la feina de Freud es trobaria en disposició similar a la del científic atòmic que ignorés la teoria de la relativitat d’Einstein. És a dir, es trobaria, pel que fa a la base teòrica dels seus coneixements, endarrerit en 50 anys». Rof hi afegeix els seus: «La importància biològica de l’obra de Freud radica en haver estudiat el desenvolupament ontogenètic de les forces instintives en l’home i haver insistit en la seva persistència en forma d’estructura activa en l’adult, estructura que subjau, operant en tot moment, darrere l’activitat intel·lectual o volitiva, aparentment més «objectives».»

Rof es va fixar en que, en l’esquema proposat per Freud, els «impulsos instintius» al principi no tenen un objectiu determinat ni es dirigeixen a una finalitat concreta. En les seves mateixes paraules: «Més aviat constitueixen com una energia informe i sense canalitzar», i els va equiparar amb el concepte de «joc». És posteriorment que van madurant independentment entre ells i en moments diferents fins que «aquests instints secundaris i subordinats es van agrupant i integrant dins d’activitats instintives de nivell superior». Freud posteriorment va fixar les etapes d’aquest procés en les seves famoses fases de desenvolupament psicosexual humà: l’oral, l’anal, la fàl·lica, la de latència i la genital.

Rof culminava la seva argumentació tornant a l’analogia amb el procés biològic de la regeneració dels teixits: «Si els sistemes biològics no fossin capaços de tornar a una fase primària de desenvolupament, és a dir, a una fase embrionària de la seva estructura, desdiferenciant-se, l’organisme perdria un dels dispositius més importants de seguretat». I a continuació plantejava que dels treballs de Freud i de Kortlandt es desprenia que en el nivell psíquic existeix un mecanisme anàleg, al qual va anomenar, reutilitzant el neologisme d’aquest últim, «reprogressió».

L’analogia amb l’evolució del seu pensament expressat en la conversa amb Pániker sembla clara, i també la possibilitat més que probable que aquest aprofités de Rof no només la noció, sinó la paraula mateixa, o gairebé: de «reprogressió» a «retroprogressió» hi ha un mínim pas. Que li consti a aquest autor, Pániker no va acreditar mai la procedència del terme que va fer servir per condensar la seva proposta filosòfica, ni molt menys va explicar que l’origen fos aquest desenvolupament previ de Rof Carballo en base al neologisme de Kortlandt. És molt probable que la paraula «retroprogressió» fos l’adaptació d’un préstec del que Pániker no va arribar a ser del tot conscient.

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

LA FI DEL PROGRÉS

0 – Introducció

1 – El progrés és un procés

2 – El retroprogrés

3 – El desordre místic d’Occident

5 – Els mapes del futur

6 – Fills de la segona evolució

7 – El gran sagrament

8 – El substitut

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s