LA FI DEL PROGRÉS – 3 – EL DESORDRE MÍSTIC D’OCCIDENT

No vaya a confundirse la retroprogresión con todas esas divagaciones de la Nueva Era”, Salvador Pániker, Cuaderno Amarillo

La mística la defineixen els diccionaris com la part essencial dels corrents religiosos i filosòfics que aposten per la «unió inefable» o la «comunicació directa» amb la divinitat, sigui quina sigui aquesta. I aquesta comunicació «inefable» i «directa» s’aconsegueix a través d’experiències intuïtives, sovint considerades homologables a estats alterats de la consciència o d’èxtasi. La mística o misticisme és, per tant, un fenomen tradicionalment associat amb la religió, però que no depèn tant de les doctrines religioses com dels relats de personatges carismàtics, sovint envoltats en una aureola de santedat, basats en les seves experiències personals i íntimes sobre el que han interpretat com allò sublim o allò transcendent.

Però etimològicament «mystikós», procedent del verb grec «myein» («tancar») es tradueix també com a «tancat» o «misteriós». És per això que la mística també se la defineix com allò «relatiu al misteri, a una creença amagada, superior a la raó». Els termes amb els que Salvador Pániker es refereix a la mística casen força bé amb aquesta definició no estrictament lligada a l’àmbit religiós i, en realitat, amb un marge ample per incloure-hi dimensions profanes.

Quan mirem el món occidental actual des del punt de vista que ofereix aquest concepte ampliat, ens adonem que hi ha uns quants fenòmens que s’hi poden incloure sense massa problemes. En primer lloc, i en un lloc destacat, el sentit de l’humor. Això pot sonar estrany, però si ens hi fixem ens adonarem que potser és la principal eina que tenim els humans a mà per impugnar, per evidenciar, per assenyalar les carències, les paradoxes i, eventualment, la ridiculesa de molts postulats pretesament seriosos, que poden semblar racionalment impecables però que no resisteixen el més mínim anàlisi, que els fa aparèixer com a molt llunyans de la realitat quotidiana i sensible.

El cert és que la funció que té en la comunicació humana és molt destacada, possiblement fins i tot essencial. Perquè el sentit de l’humor és omnipresent en el món humà, és a pràcticament tots els àmbits socials i segurament no és excessiu afirmar que és un element connatural a la vida i a la condició humanes. L’autor anirà encara més lluny: defensa que, molt probablement, va ser la primera eina utilitzada pels humans per mitigar el poder del llenguatge. I no seria estrany que fins i tot hagués aparegut abans que el llenguatge articulat tal com el coneixem ara, i que tingués un paper destacat en la configuració d’aquest. Pels que no s’ho creguin, recomana l’obra de l’antropòleg i filòsof cognitiu francès Dan Sperber.

A «Aproximación al origen» Pániker pràcticament no té en compte el sentit de l’humor. Al llarg del llibre hi ha només dues o tres mencions de passada, i al final apareix explícitament en una frase que és molt definitòria de la seva tesi: «La situació es fa explosiva en la mesura que l’home és únicament un animal parlant, sense marge per al silenci. O, com a mínim, per a l’humor». Sorprèn aquesta absència, perquè és un mecanisme que permet predicar amb l’exemple: el seu exercici implica gairebé necessàriament una actitud lleugera, relativitzadora i desmitificadora.

La connexió directa de l’humor amb la mística també és bastant identificable: la capacitat humorística, de relativitzar-ho tot i d’evitar caure en les tautologies i els absoluts absurds que acostumen a empresonar la majoria dels humans massa sovint, és una característica que s’acostuma a citar dels grans místics. Sentit de l’humor i mística, per tant, són molt pròxims i molt possiblement comparteixen la mateixa naturalesa profunda.

Perquè els dos permeten el que proposava John Wisdom continuant l’obra de Wittgenstein: abordar i obrir en canal les paradoxes a les que ens porta l’ús del llenguatge. I el sentit de l’humor, a diferència de la mística tal i com la concebem en el seu sentit més habitual, permet que qualsevol el faci servir, perquè és un mecanisme informal, gens especialitzat ni restringit a àmbits socials concrets ni a les persones que són plenament conscients d’haver viscut experiències transcendents. Molt al contrari: està a l’abast de qualsevol humà competent en el llenguatge, que som la immensa majoria de membres de l’espècie.

¿Una indústria de la mística?

A Occident, però, el sentit de l’humor no forma part només de la vida quotidiana més prosaica i pròxima: també hi és present de manera institucionalitzada, en allò que podríem anomenar indústria de l’humor. Aquesta inclou els autors i els actors de la literatura, el teatre, el cinema i els programes de ràdio i de televisió (i ara també a internet) que es dediquen a explotar les contradiccions de la condició humana per fer riure i, també, per fer pensar, per ajudar a fer conscients totes aquestes contradiccions i paradoxes, per ajudar a «veure» a través d’elles.

Però la indústria de l’humor només és una part relativament petita d’una indústria molt més gran, que inclou molts més àmbits i que no ha parat de créixer durant les últimes dècades. És una indústria que podríem anomenar, en sentit ampli, de l’entreteniment. En realitat aquesta indústria abasta tot allò important i significatiu de la vida dels humans que el racionalisme occidental imperant i hegemònic considera poc important i que troba el seu lloc en ella.

És a dir, que bona part de les funcions que, per exemple, el taoisme feia en la societat tradicional xinesa per compensar els efectes negatius del racionalisme de patró confucià, les fa a Occident aquesta indústria de l’entreteniment. I la immensa majoria dels seus continguts entrarien dins de la definició de mística feta per Pániker, i no es limiten només al sentit de l’humor.

Per exemple, un altre dels fenòmens que forma part fonamental d’aquesta indústria i que entraria de ple en la mística panikeriana és la música, un fet comunicatiu que no té cap codi «simbòlic», sinó que s’adreça directament a la percepció sensorial humana, en aquest cas, l’oïda, i propicia estats mentals al marge del llenguatge que són potencialment «místics». Evidentment, el llenguatge l’acompanya sovint, en forma de lletres cantades, en les cançons, les òperes i altres, i també es produeix i es presenta envoltada de (i «incrustada en») fets simbòlics, tant lingüístics com d’altres tipus, però això no treu que la seva naturalesa sigui eminentment perceptiva.

De fet, també l’humor està sovint acompanyat de (i «incrustat» en) molts elements no lingüístics: gestualitat, tonalitat de la veu, efectes visuals, sonors, etc, que en reforcen els efectes «místics». A més, per fer riure de vegades no calen paraules, la comunicació humana és prou rica com per, si cal, fer-ho amb gestualitat i mímica i prou. Tot això s’organitza amb uns rituals i unes litúrgies socialment fixades que «empaqueten» el conjunt i el resultat són unes experiències «místiques» col·lectives, tot i que no necessàriament presencials, en el cas que sigui a través de mitjans de comunicació massius, com és el cas de la televisió o d’internet. Tota la indústria de l’entreteniment es basa en els patrons fixats amb aquests elements.

Moltíssimes d’aquestes experiències col·lectives acostumen a centrar-se en (o almenys a acompanyar-se de) aquests dos elements: la música i l’humor. I en elles es creen parèntesi que de vegades deixen en suspens allò que està acceptat, en espais, moments i àmbits en els quals hi ha elements que xoquen xoquen frontalment amb el discurs hegemònic de la societat en la que tenen lloc i, malgrat això, són tolerats i permesos. Un exemple prou clar poden ser els espectacles i els audiovisuals pornogràfics.

Per analitzar com poden conviure contradiccions fortes en una societat sense que hi hagi una escalada conflictiva, utilitzarem el concepte de «camp» concebut per l’etnògraf i sociòleg francès Pierre Bourdieu: un camp és un àmbit concret de la política, l’economia o el món cívic que forma part del cos social general, perquè els seus membres es mouen i es relacionen amb fluïdesa amb els altres membres la societat, però que alhora té un espai interior, un nucli de funcionament que queda amagat de la resta d’aquesta societat, perquè només hi poden accedir i intervenir els membres de ple dret del camp concret. Així concebuts, els camps socials de Bourdieu són com organitzacions obertes que es barregen amb els altres camps en molts aspectes quotidians, però que alhora estan diferenciats els uns dels altres, cadascun amb interessos i dinàmiques pròpies, diferents de les de la resta del cos social.

Això explica que aquestes contradiccions (de fet, són paradoxes), moltes potencialment conflictives, puguin conviure de manera aparentment pacífica en la mateixa societat. També que els espais socials que permeten els camps puguin acollir sistemes de creences diferents dels hegemònics, àmbits alternatius en els quals l’«efecte místic» pot ser important. És el cas de la religió que, malgrat que ha estat desplaçada pel paradigma del progrés centrat en la creença en la ciència en molts països i moltes àrees geogràfiques, continua ben viva, amb moltes persones que mantenen intactes aquestes creences i les transmeten, i també joves que s’hi adhereixen provinents d’àmbits no religiosos.

En alguns aspectes inclús podria dir-se que el món religiós s’ha potenciat, perquè malgrat que les religions occidentals que abans cobrien bona part d’aquestes necessitats humanes que ara cobreix la indústria de l’entreteniment, han perdut presència i incidència social, ara hi ha nous cultes, principalment sistemes de creences exòtiques portades d’Orient i d’altres parts del planeta, que a Occident s’han adaptat i reinterpretat a conveniència. I bona part d’aquesta nova religiositat i part de l’antiga s’ha afegit a aquesta indústria de l’entreteniment, perquè en molts casos l’ús que se’n fa és similar a un entreteniment, un hobby.

Així, en un moment històric en què el racionalisme imperant no deixa lloc en el relat hegemònic a allò «místic» i a la religió, que abans era l’explicació hegemònica del món, ha quedat restringida a un paper subaltern, secundari, dins d’aquesta indústria de l’entreteniment, que també es podria anomenar indústria de la mística. I de fet, hi ha organitzacions religioses es comporten de vegades com si fossin empreses d’entreteniment. En tot cas, fins i tot les que han estat plenament hegemòniques anteriorment, quan han perdut el lloc central que tenien en la societat, s’han «enrocat» en un camp especialitzat i l’aprofiten per sobreviure com a organització.

Tot això ha creat com un pont entre els mons sagrat i profà, un pont en el que els cultes religiosos i els mundans cada vegada s’assemblen més. Un exemple podrien ser el moteros, aquesta tribu urbana que articula la identitat dels seus membres a través de l’«adoració» de la motocicleta, sovint d’una marca determinada, que s’acaba convertint en una mena de deïtat profana, però amb un contingut pràcticament sagrat. Això no és una crítica ni una burla, sinó un simple anàlisi etnogràfic: és a dir, que aquest i altres cultes profans tenen tot el dret a existir i les persones que els professen mereixen tot el respecte del món, però vistos des de fora es poden analitzar en aquests termes, malgrat els seus practicants no li afegeixin una dimensió explícitament sagrada a l’objecte del seu culte.

En realitat la indústria de l’entreteniment es pot veure com un calaix de sastre al qual van a parar i en el qual prospera tot allò que els discursos públics «seriosos» descarten com a poc important, però que els humans necessitem en tant que animals mamífers. I per aquesta raó les seves funcions són múltiples, i poden considerar-se sistèmiques. És a dir, que faciliten i permeten l’equilibri social a base de canalitzar necessitats humanes insatisfetes per les institucions socials «oficials», les reconegudes públicament com a bàsiques i importants, com per exemple l’educació formal.

Utilitzant l’esquema teòric de Pániker: molt probablement aquesta indústria «cobreix» la fissura que hi ha entre la naturalesa biològica i animal dels humans (és a dir, l’origen) i la vida social fixada en els discursos que defineixen i ordenen l’àmbit públic en general. Aquesta fissura ha anat creixent durant els últims mil·lennis, creixement que s’ha accelerat en els últims segles. I potser el creixement enorme d’aquesta indústria durant les últimes dècades sigui deguda no només a raons tecnològiques i econòmiques, sinó també, i precisament, a que el creixement de la fissura s’ha accelerat.

I això ens portaria a unes quantes preguntes: Potser el creixement de la necessitat d’entreteniment és directament proporcional al creixement de la fissura? O potser, fins i tot, està directament relacionat amb la presa de consciència per part dels humans de la fissura, i de les seves dimensions? Si les respostes correctes fossin afirmatives, es reforçaria el fet que s’interpreti aquesta indústria com a mitjà d’evasió en un sentit molt més literal i fort de l’usual.

La mística, un camí generalitzable?

On queda en tot això la mística? El cert és que, tal com la proposa Salvador Pániker com a «solució al problema», és a dir, per què sigui un camí transitable de manera col·lectiva per transcendir allò verbal, allò lingüístic, allò simbòlic, aparentment és poc viable. Poc viable perquè, a diferència del sentit de l’humor, la mística sembla un camí força exigent, només viable per a poca gent i de manera individual. No necessàriament elitista, però sí difícilment generalitzable.

En realitat el concepte de mística podria ser fins i tot vist com una utopia més, o encara pitjor, com una exigència més del mateix mite del progrés, el progrés individual, en aquest cas. Perquè és com una reclamació a l’individu perquè compleixi amb les expectatives marcades per l’ideal. I sent encara més rigorosos, es podria afegir que en bona part nega la naturalesa social humana, perquè s’erigeix com un culte a l’individu, marca un camí netament individual.

Pániker era plenament conscient d’aquests problemes del concepte, però malgrat que els va evidenciar ell mateix en les quatre obres en les que va desenvolupar el seu sistema retroprogressiu, en els 15 anys que van d’«Aproximación al origen» a l’entrada «Retroprogresión» al Diccionario de Hermenéutica, no va trobar cap alternativa que el satisfés. A «Filosofía y mística» ho expressava així: «… ja dic que potser convindria inventar una paraula menys viciada i enutjosa que «mística», alguna cosa que ens evoqués sense adherències ideològico/teològiques a l’experiència pura, a l’experiència no dual, a aquella experiència transpersonal i sense angoixa, a aquest més enllà del llenguatge on tot es fa real de sobte». (p. 14).

I continuava, amb certa desesperança: «El que passa és que per molt viciada i equívoca que sigui la paraula «mística», resulta difícil trobar-ne una de millor. Karl Jaspers va encunyar una paraula: das Umgreifende, allò que envolta, allò omnicomprensiu, en definitiva, allò que sobrepassa la separació subjecte-objecte. Es pot recórrer al verb transcendir, només que aquesta és una paraula també viciada pel seu origen etimològic, perquè col·loca l’home com a centre i referència d’allò que el transcendeix. Quina paraula ens permet anar més enllà d’ella mateixa?».

Però no trigava a recuperar l’esperança: «El fet és que, alienats com estem en el somnambulisme d’allò simbòlic, cap paraula, per paradoxal que sigui, és suficient per despertar-nos. Però diem això. Diem amb paraules que no és possible despertar mitjançant paraules. És com somiar que volem despertar. I aquesta és la paradoxa essencial del llenguatge, la seva relació amb una realitat per definició inaccessible al llenguatge». I ja de tornada: «En tot cas, i als efectes d’aquest assaig, el primer que cal és saber això. Saber-ho paradoxalment. I així, un cop sabut, podem seguir fent servir la paraula «mística» una mica com qui pica l’ullet». (p. 16).

Sembla que Pániker va topar amb una paradoxa enorme, tant que possiblement caldria definir-la com a «metaparadoxa», és a dir, una paradoxa de paradoxes. En tot cas, i seguint-lo a ell i a Wisdom, podem avançar la hipòtesi que la solució, sigui quina sigui, s’haurà de trobar en el llenguatge, que és el que pot propiciar els canvis mentals i socials necessaris perquè la percepció d’allò que encara està més enllà del llenguatge, es generalitzi de manera col·lectiva entre els humans.

Arribats a aquest punt, es pot adaptar el concepte de «mística» de Pániker, afirmant que el que buscava Pániker era un «efecte místic» que sigui capaç de propugnar una «mística col·lectiva» generalitzada entre els humans. El gruix de la resta de l’assaig serà, fonamentalment, un intent de definir els mecanismes amb els quals això pot produir-se.

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

LA FI DEL PROGRÉS

0 – Introducció

1 – El progrés és un procés

2 – El retroprogrés

4 – El complex de Tirèsies

5 – Els mapes del futur

6 – Fills de la segona evolució

7 – El gran sagrament

8 – El substitut

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s