LA FI DEL PROGRÉS – 5 – ELS MAPES DEL FUTUR

… En aquel imperio, el Arte de la Cartografía logró tal Perfección que el mapa de una sola Provincia ocupaba toda una Ciudad, y el mapa del Imperio, toda una Provincia. Con el tiempo esos Mapas Desmesurados no satisfacieron y los Colegios de Cartógrafos levantaron un mapa del Imperio que tenía el tamaño del Imperio y coincidía puntualmente con él.” Jorge Luis Borges, Del rigor en la Ciencia, El Hacedor



Els límits del coneixement humà

La investigació científica, filosòfica i humanística ha portat durant el segle XX a identificar els límits del coneixement humà i a constatar que aquests límits són molt més a prop del que s’esperaven els filòsofs i els científics de segles anteriors. Són límits que han evidenciat que l’optimisme promogut per l’ideal de progrés no tenia prou base en la realitat. És a dir, que han introduït dubtes més que raonables que hi hagués motius per sers tan optimistes.

Els primers els podríem anomenar els límits del llenguatge. Els humans hem conviscut amb el llenguatge molt probablement des de fa centenars de milers d’anys i durant la major part d’aquest llarg període no hem estat molt conscients de en què consistia realment aquesta capacitat extraordinària. De fet, en la vida quotidiana el llenguatge és una realitat absolutament transparent, perquè el fem servir de manera totalment inconscient i automàtica.

Aquesta transparència seria equivalent a la de l’aire pel que respecta a la capacitat de vol per als ocells. Això passa perquè som grans experts en l’ús del llenguatge, el fem servir d’una manera extremadament àgil i ràpida. El vivim, de fet, com una part intrínseca de nosaltres mateixos, el tenim tan incorporat al nostre dia a dia, que ens és molt difícil veure’l com el mecanisme de relació simbòlica extremadament complex que és.

Hi ha constància que des de fa alguns mil·lennis els humans es van fixar en les característiques del llenguatge. Ho van fer, per exemple, els filòsofs de l’antiga Grècia, que es van adonar que era l’eina ideal per enfrontar-se al món, per descriure’l, per comunicar-se entre ells i per adaptar-s’hi. Alguns d’aquells filòsofs, com és el cas de Plató, van anar més lluny, i van creure que el llenguatge no només era aquesta eina ideal sinó que a més allotja la realitat més real. Ho va expressar amb un conte metafòric que ha tingut una enorme influència des de llavors: el mite de la caverna.

Van haver de passar segles, mil·lennis perquè altres filòsofs aconseguissin superar aquest carrer sense sortida, metafòric i literal. Potser va ser Kant el que ho va impugnar amb més eficàcia amb una contrametàfora, precisament basada en la transparència del llenguatge: la del colom que creia que, si no existís l’aire, podria volar amb molta més comoditat. En aquesta metàfora l’aire és equivalent a l’experiència sensible, el contacte directe amb la realitat, podríem anomenar-ho, i criticaria precisament Plató per la pretensió de «volar en l’espai de la raó pura» de les idees, un espai buit en el que el colom no només no podria volar, sinó que no podria ni tan sols respirar.

Kant i altres van aplanar el camí per a que, ja en ple segle XX, Ludwig Wittgenstein expliqués en un llenguatge filosòfic convincent que els significats del llenguatge no són realitat fixades en un espai virtual real, sinó eines que els humans anem construint a mida que les utilitzem. Va revelar així que és l’ús del llenguatge el que li dona consistència, no una existència prèvia eterna i immutable.

El descobriment de Wittgenstein va provocar l’anomenat «gir lingüístic» en la filosofia i va impugnar definitivament l’autoengany de la caverna de Plató. Un autoengany que ha permès fer passar el significat de les paraules per la realitat més real, i la realitat mateixa (o almenys, allò que percebem directament a través dels sentits, sense intervenció del llenguatge) per ombres. Com ha pogut passar això durant tants de segles, durant tants mil·lennis? Potser perquè la nitidesa de les imatges mentals, les que dibuixen els conceptes i els significats proporcionats pel llenguatge, ajudats i combinats amb les imatges i les sensacions percebudes de la realitat quotidiana i idealitzades en base als mateixos conceptes abstractes, és tan perfecta i magnífica que acabem percebent-les subjectivament com si fossin la realitat més real.

Marcel Proust va saber descriure això de manera magistral. En el tercer llibre de la seva obra mestra «A la recerca del temps perdut», el seu protagonista recorda una nit que va anar a l’òpera a escoltar a una cantant a la que admirava profundament, la Berma, recitant a Fedra: mentre esperava que comencés, reflexionava com les seves expectatives davant d’aquell esdeveniment, suscitades per tot el que havia llegit i sentit sobre ella i potenciades per tot el que l’envoltava (el públic de classe alta, els clavells blancs dels acomodadors, els programes que es repartien, etc) tot en conjunt el va portar a sentir en aquell moment que «la insignificança de la vida que jo vivia no tenia cap importància», perquè «més enllà d’aquesta vida existien, d’una manera absoluta, bones i difícils d’abordar, impossibles de posseir del tot, aquelles realitats més sòlides, Fedra, la manera de recitar de la Berma».

I això malgrat que la primera vegada que l’havia sentida, anys enrere, havia quedat profundament decebut, perquè les expectatives que havien despertat els enormes elogis dels seus coneguts i de les crítiques que havia llegit als diaris no s’havien vist confirmades per la realitat, per les pobres sensacions que va viure quan finalment la va veure actuar per primera vegada. Només després de reflexionar sobre aquesta decepció va entendre que havia estat causada per una idealització prèvia excessiva i va aconseguir valorar la cantant en el seu just valor. O almenys va quedar amb sí mateix de creure això últim.

No és aquest del llenguatge un límit encara conscientment assumit com a tal per la majoria d’humans, ni molt menys. De fet, no seria gens atrevit afirmar que la immensa majoria de la humanitat encara no percep el llenguatge d’aquesta manera, sinó que el veu i el viu com una descripció del món tal com és. El resultat d’això és la facilitat amb la que els humans veiem els models socials, filosòfics, religiosos i polítics que permet el llenguatge com a realitats pràcticament palpables. És a dir: no els veiem com a creacions mentals, com a simples projectes, sinó com a realitats més sòlides i reals que les percebudes a través dels sentits.

Potser vivim en una època intensament neoplatònica? És molt probable. Però la pregunta clau és si hi ha hagut mai una època que no hagi estat platònica en aquest sentit, és a dir, una època que hagi qüestionat de debò les realitats promeses per aquests models. La feina de Wittgenstein, de Proust i de molts altres autors i filòsofs ha servit perquè comencen a ser-ne conscients. En paraules del mateix Pániker: el procés crític que permet el mateix llenguatge permet impugnar els dogmes creats pel mateix llenguatge i aprofundir en la fissura per evidenciar-ho. Li va permetre a Pániker fer-ho en la seva obra, i li permet fer-ho a l’autor d’aquest assaig i comunicar-ho a les persones que el llegeixen. Una paradoxa més per a la col·lecció.

Els límits del mètode científic

Els segons límits descoberts durant el segle XX són els de la ciència. O per ser més precisos, del mètode científic consolidat des de la Il·lustració: el procediment mitjançant el qual les diferents disciplines científiques han evolucionat al llarg dels últims segles i que René Descartes va fixar amb el seu dubte metòdic, el mètode que permet relacionar una causa determinada amb un efecte determinat, de manera que es pugui assegurar que és només aquella causa la que produeix aquell efecte determinat de manera excloent, sense la participació d’altres causes o efectes.

En essència el procediment és sempre el mateix: per observació de la realitat o per deducció, un investigador elabora una hipòtesi i la formula en una proposició; en base a aquesta hipòtesi idea una verificació experimental per posar-la a prova; quan aconsegueix validar experimentalment la hipòtesi de manera convincent, pot convertir la proposició en llei científica. Evidentment hi ha molts descobriments que es fan de manera casual o aleatòria, però després sempre cal validar-los amb aquest procés d’hipòtesi, prova experimental i validació. Totes les recerques científiques que s’han fet al llarg de la història humana s’han basat en aquest mètode d’aïllar i verificar la relació exclusiva i excloent entre una causa i un efecte.

Què ha passat durant el segle XX? Doncs que, en força àmbits, els científics han anat trobant-se amb més i més recerques que els ha estat impossible resoldre amb el mètode del dubte metòdic i, per tant, arribar a una llei científica. El motiu ha estat que els intents d’aïllar d’una en una les relacions entre les causes i els efectes ha estat infructuós. Un exemple clàssic i famós és el del sistema meteorològic planetari, que en un moment determinat va semblar possible de predir amb precisió.

Ho va intentar el matemàtic i meteoròleg nord-americà Edward Lorenz a principis de la dècada de 1960, quan va buscar de validar el model que havia ideat per fer-ho amb unes quantes fórmules matemàtiques: va introduir les dades climàtiques i meteorològiques de què disposava en un ordinador, un dels primers models que permetien fer aquest tipus de càlculs i va obtenir una predicció a dos mesos vista. Quan va intentar repetir-ho amb les mateixes dades per confirmar-ho, el resultat va ser semblant durant uns quants dies de predicció, però després divergia de la primera cada vegada més, fins a ser completament diferent.

Lorenz es va adonar que l’única diferència en les dues vegades va ser l’arrodoniment de les dades de la primera per fer la segona, una diferència d’una magnitud mínima, de diversos decimals. Però aquesta diferència mínima va acabar provocant una diferència enorme a mida que la predicció avançava en el temps. Després de verificar que l’ordinador no s’havia espatllat, Lorenz va repetir l’operació amb l’aparell més i més vegades i es va adonar que, malgrat que cada vegada era diferent, hi havia una certa regularitat, un patró que es repetia en la irregularitat. Aquest patró no li va permetre resoldre el problema inicial, que a dia d’avui, continua sense estar resolt, però el va portar a un lloc inesperat.

Perquè el resultat de tot plegat va ser l’anomenat «atractor de Lorenz», una de les bases que va permetre la formulació de la teoria del caos, que planteja que el caos té un ordre que ens era desconegut. El mateix ordre, de fet, que anys després Salvador Pániker va qualificar d’«ordre diferent del que esperàvem». El mateix Lorenz va inventar-se l’exemple que ha tingut un èxit enorme i ha acabat convertint-se en la icona d’aquesta teoria: l’anomenat efecte papallona, en el que el moviment de les ales d’un d’aquests minúsculs animals al Brasil acaba provocant, dies després, un tornado a Texas. La llegenda diu que en un primer moment va pensar en el vol d’una gavina, però la semblança de l’atractor que havia descobert amb la imatge d’una papallona, va convèncer-lo que era una opció encara millor.

El descobriment del caos i de la complexitat en aquest i en molts altres àmbits científics va evidenciar que el problema no era la falta d’eines científiques experimentals, matemàtiques, metodològiques, sinó les limitacions del mateix mètode científic. És a dir: no es tractava d’obstacles circumstancials com els que havien afrontat els científics fins aquell moment, sinó que era un sol obstacle però enorme, de característiques pràcticament ontològiques i, per tant, aparentment insuperable. Evidentment encara queden molts àmbits científics en els que el «mètode tradicional» pot anar omplint les llacunes que queden i s’ha continuat, es continua i es continuarà fent servir, però n’hi ha molts altres que han quedat molt frenats un cop arribats a aquest límit.

Els dos límits, el del llenguatge i el de la ciència, han portat a un bloqueig a aquesta i també al món intel·lectual de la segona meitat del segle XX i principis del XXI, una frenada generalitzada de l’optimisme desmesurat vigent durant el segle XIX i bona part del XX. Un bloqueig que ha qüestionat les bases argumentals del món contemporani. Històricament la presa de consciència col·lectiva d’aquest bloqueig podria situar-se entre els anys 60 i 70 del segle XX, quan van començar a fer-se més o menys evidents els efectes d’aquests dos límits i, també, a la vegada, els límits del patró de creixement econòmic il·limitat en un planeta finit, i que podríem etiquetar genèricament d’ecològics. El bloqueig va anar acompanyat de debats filosòfics, científics, sociològics i polítics que el van analitzar i van anar elaborant hipòtesi i també traient conclusions més o menys precipitades. I a l’esperit que va néixer de tot això se li va posar un nom: postmodernitat.

Era un nom en negatiu, que portava en sí mateix els problemes que arrossega allò anomenat: descriu la fi de la modernitat, de l’optimisme sense mesura que l’era moderna havia difós en les societats humanes de tot el planeta, amb tots els assoliments ben destacat, tot plegat acompanyat de la ideologia sobre la que s’havia construït. Però que es queda en post-, és a dir, en un final truncat per la presa de consciència que hi ha uns límits i, alhora, per la inexistència d’una sortida clara, òptima, una porta prou ampla com per tenir assegurada la continuació, la pervivència de les creences encara vigents.

El paradigma dels sistemes complexos

Si els pitjors auguris sobre el futur de la humanitat no es compleixen, és molt possible que d’aquí a uns quants segles, quan els humans de llavors mirin enrere i facin balanç, considerin que el final del segle XX i l’inici del XXI només va ser un moment especialment delicat de la història, però no un trauma enorme i, evidentment, tampoc un final traumàtic. I no seria estrany que llavors ja hagin descobert i estiguin patint altres límits del coneixement i de la vida humana que ara ni tan sols podem imaginar, igual que els humans de l’any -14533, del -3721, del 512 o del 1799, per posar 4 anys a l’atzar, no es podien ni imaginar el moment històric en el que ens trobem ara.

El fet és que el descobriment dels límits del llenguatge i del mètode científic ha anat acompanyat de l’aparició de noves concepcions científico-filosòfiques amb l’aparent capacitat de superar aquests límits, o al menys de superar el bloqueig que han provocat. I aquestes noves teories i eines científiques i intel·lectuals permeten veure, concebre i percebre el món de manera sensiblement diferent a com es veia, es concebia i percebia fins ara. I permeten deixar de centrar la investigació científica exclusivament en la cerca de les veritats essencials dels fets, els objectes i els éssers, i ampliar-la a l’anàlisi de les relacions entre aquests fets, objectes i éssers.

Totes aquestes eines i teories formen part d’allò que s’ha anomenat el paradigma dels sistemes complexos, que en el seu conjunt ha introduït la incertesa dins del món de la ciència de manera rotunda i aparentment definitiva. Els científics que l’han desenvolupat en les últimes dècades ho han fet a través de crear i treballar sobre conceptes com retroalimentació, emergència, autoorganització, sistemes oberts, etc. Dos dels més importants són la no linealitat i la imprevisibilitat, conceptes clau descoberts (o redescoberts) i desenvolupats en els treballs de Lorenz sobre meteorologia.

Podríem rebatejar la ciència tradicional i anomenar-la ciència ontològica, perquè és reduccionista i s’esforça per trobar les essències de les coses i els fenòmens i fixar-les com a lleis científiques inalterables. És una ciència molt útil i pragmàtica, perquè ha permès fer grans descobriments i construir una visió del món molt allunyada de les cosmovisions mitològiques i religioses, que estaven basades en relats sagrats, i que alhora és molt més pròxima a la realitat real. Però les imatges que construeix d’aquesta realitat, les lleis amb què la pretén fixar, no són pas eternes i inalterables, sinó que són simples instruments provisionals per continuar treballant.

Un dels principals impulsors del paradigma de la complexitat, l’antropòleg i teòric de la comunicació anglo-nord-americà Gregory Bateson, va resumir això a finals de la dècada del 1970, a la seva última obra «Mind and nature» («Ment i naturalesa»), amb una fórmula extremadament simple: «la ciència mai prova res» (p. 37). I ho va fer irònicament, anomenant el capítol on aplegava unes quantes màximes d’aquest tipus amb el títol «tot alumne sap…», per evidenciar que el pensament científic hegemònic de llavors (i podríem afegir que el d’ara, molt majoritàriament, també) sostenia exactament la creença contrària: que l’objectiu de la ciència és descobrir les realitats immutables i fixar-les.

Per això la ciència ontològica necessita eliminar la incertesa, eradicar-la del seu corpus procedimental, i per això necessita que les relacions de causa i efecte entre les essències siguin claríssimes i irrebatibles, perquè sinó no pot sostenir-se. Perquè per poder definir amb la màxima precisió una essència, cal tenir clares i perfectament delimitades les relacions que té amb la resta del món. Però com que això només ho pot fer amb algunes d’aquestes relacions, obvia les altres, les que no pot aïllar amb precisió, les que no queden ben definides.

El problema immens d’aquesta ciència ontològica és que, per poder mantenir la ficció de control i d’absència d’incertesa, ha de fer veure que totes aquestes relacions poc definides no existeixen, o que són irrellevants, prescindibles, sense valor científic. Seria més o menys com allò de la guineu, que com que no les pot haver, diu que són verdes. Ironies a banda, és un problema immens perquè el que està fent el camp científic aquí és negar-li la qualitat de real i de científicament rellevant a tot el que no pot controlar, a les llacunes enormes d’allò que encara no ha pogut explicar i que, després del bloqueig viscut el segle XX, intueix que ja no podrà explicar mai. I així es queda amb un buit immens sense explicació. I ho nega únicament perquè no sap què fer-ne, com gestionar-ho.

De fet, ja hi ha hagut alguns casos en què presumptes visionaris de la ciència han vaticinat triomfalment la seva fi, no per ser incapaços d’abordar aquest buit, sinó assegurant que ja s’està a prop de la seva completesa i, per tant, ja queden pocs misteris a l’univers per descobrir. Ho va fer el periodista científic John Horgan que, després dedicar-se a entrevistar científics i filòsofs de la talla d’Stephen Hawking, Karl Popper, Thomas Kuhn, Lynn Margulis, Francis Crick o Richard Dawkins per a la revista Scientific American, va publicar el 1996 el llibre «La fi de la ciència».

Enfrontat en un debat públic aquell mateix any amb uns quants dels seus entrevistats, que li deien que la realitat era justament la contrària, que la ciència com a tal està tot just començant (és el que li va dir Lynn Margulis), Horgan va argumentar que, per a ell, la ciència «no és un procés d’invenció, sinó de descobriment de coses veritables sobre la natura» i que aquestes «coses veritables» ja les coneixem pràcticament totes. És a dir, davant de l’exposició del paradigma dels sistemes complexos que li havien plantejat bona part dels seus entrevistats al llarg d’anys, aquest periodista el va confondre amb les línies postmodernes que consideren que no existeix una realitat, sinó que el que prenem per realitat és només una invenció de la ment humana.

El paradigma dels sistemes complexos, en canvi, el que ens ve a plantejar és que sí que existeix una realitat sòlida i immutable davant nostre (i dins nostre, perquè nosaltres en formem part, d’aquesta realitat), però que el que podem dir d’ella és només una versió, una interpretació en termes humans, és a dir, lingüístics. I que aquesta interpretació va canviant al llarg del temps a mida que anem descobrint coses noves, gràcies als instruments tecnològics i intel·lectuals que anem creant, en una progressió que es retroalimenta en tots els sentits. I de moment (i possiblement, sempre passarà) no podem pretendre que ja hem arribat a la interpretació definitiva, perquè encara hi ha moltes coses que desconeixem.

El que planteja Horgan és, de fet, una expressió del greu problema que té la ciència ontològica, que intueix la seva fi, però no entén que aquesta no és la fi de la ciència a seques, sinó només d’una concepció concreta de la ciència, la que sosté que les lleis científiques que es consideren provades tenen naturalesa de «veritat» (absoluta, s’entén). Però el que passa és que això és el mateix que es va creure de les lleis de Newton, fins que la relativitat i la mecànica quàntica les van avançar per la dreta. I cal dir-ho: Newton no estava equivocat, simplement tenia poca informació.

Fins i tot als que estaven a les portes d’aquell canvi de paradigma en la física sent científics de primera fila, no pas periodistes, els va passar el mateix que a Horgan. És el cas del físic, matemàtic i enginyer britànic d’origen irlandès William Thompson, conegut com a Lord Kelvin, que el 1900, en una conferència a la Royal Institution de Londres, va afirmar que en «el cel blau i clar» de les lleis de la física només quedaven «un parell de núvols» que l’«enfosquien». Molts pocs anys després aquell «parell de núvols» exposats amb detall per Kelvin en aquella conferència, es van convertir en la teoria de la relativitat i en la física quàntica, que van canviar completament el color del cel que hi havia hagut fins llavors.

Durant el segle XX hi ha hagut molta gent que s’ha rigut d’aquesta afirmació de Kelvin, que va ser un dels pares de la física moderna, amb aportacions tan rellevants com el zero absolut, l’escala de temperatura Kelvin i elements cabdals de la primera i la segona llei de la termodinàmica, entre altres. Però també s’ha dit que el seu optimisme s’ha magnificat i que era prou conscient de la possible enormitat d’aquells dos «núvols». És possible que, simplement, Lord Kelvin hagi estat víctima de la potència de la metàfora que va escollir per explicar el seu punt de vista sobre l’estat de la física als seus col·legues de la Royal Institution.

La ciència relacional

En tot cas, el paradigma dels sistemes complexos és presenta com una opció viable per superar les negacions que planteja la ciència ontològica, i ho fa oferint d’afegir-hi el que es podria anomenar ciència relacional. Aquest nou punt de vista permet abandonar el platonisme intrínsec de la ciència ontològica, que confon els objectes amb què treballa (és a dir, els «productes» del mètode científic, que sempre són provisionals) amb les essències. Que es dedica, de fet, a buscar essències equivalents a les existents al món de les idees ideat per Plató, el que contindria la realitat última més important.

Evidentment, no es tracta d’eliminar el potencial de la ciència ontològica, sinó només de completar-la amb la ciència relacional, amb tot d’instruments i de procediments que permeten anar més enllà del que pot anar tota sola. Perquè la ciència relacional el què fa és completar aquesta ciència ontològica i essencialista, que només seria una part de tota la ciència. El què ha passat només ha estat que ha perdut el seu paper preponderant, hegemònic, i a partir d’ara haurà de compartir protagonisme amb aquesta nova dimensió de la ciència. El resultat de la suma de totes dues, però, és una mena de metaparadigma científic potentíssim.

Per tant, es pot dir que, igual que els dos núvols que veia en l’horitzó Kelvin es van convertir gairebé en el cel sencer, la ciència ha trobat una porta immensa en el mur amb el que s’havia topat el segle XX, i pot continuar fent feina sense haver-se de restringir a la relació exclusiva i excloent entre les causes i els efectes, mètode que es convertirà només en una part del procés i que, sovint, pot arribar a ser secundària. Perquè els científics dedicats als sistemes complexos s’han dedicat a buscar patrons regulars en les relacions entre les coses i dins dels sistemes, com és el cas de l’atractor de Lorenz, patrons amb els quals es pot continuar arribant a conclusions científiques, sense aconseguir essències presumptament immutables, però. A més, també cal afegir que la ciència relacional no és nova: s’ha fet servir també al llarg de la història de la ciència, però fins al segle XX només com una mena de metodologia auxiliar, secundària.

Un exemple és el que passa en la recerca en biomedicina: quan un equip d’investigació troba una molècula que té potencialitat per convertir-se en medicament, després d’una primera etapa en la que s’han identificat aquesta potencialitat amb animals de laboratori i potser també amb dosis petites administrades a persones, cal fer tota una segona etapa, els assaigs clínics. En aquest procés en tres fases, força llarg i extremadament reglamentat, s’esbrina si el tractament és segur, si és eficaç de debò, i si ho és més que tractaments ja coneguts. És un procés, que de manera general, es pot considerar «ciència relacional», perquè el que es fa és posar a prova la molècula o molècules en condicions alhora normals i molt controlades, per veure si dins de la complexitat del sistema metabòlic del cos humà no hi ha efectes secundaris indesitjats que en desaconsellin l’ús com a medicament, sense arribar a saber del cert què és el que passa dins el cos.

Per cert: la medicina centrada en el medicament, la que d’alguna manera denunciava Rof Carballo als seus llibres, és un exemple clar de ciència ontològica, perquè busca essències (en aquest cas, el medicament que cura per sí sol) i en canvi, acostuma a deixar de banda els aspectes relacionals de la condició humana, tant físics com emocionals, i que sovint condicionen directament la bioquímica de la nostra fisiologia i, per tant, la salut.

De moment, complexitat

Pocs anys abans que Salvador Pániker publiqués el seu assaig, Gregory Bateson es va preguntar, a «Mind and nature», perquè als humans ens costa tant abandonar el paradigma de la simplificació del món fixat per la il·lustració i canviar-lo pel nou (p. 118). Havia identificat uns quants descobriments científics anteriors al segle XX directament relacionats amb el nou paradigma, descobriments que haurien pogut facilitar i propiciar la seva formulació: el regulador de la màquina de vapor desenvolupat per James Watt a finals del segle XVIII, que es considera el primer dispositiu cibernètic conegut fabricat per l’home i que permetia estabilitzar la màquina i evitar que es desenfrenés; el «transformisme» de Lamark, que va ser la primera teoria de l’evolució biològica, desplaçada posteriorment per la de Darwin; la teoria de l’evolució alternativa a la d’aquest, formulada per Alfred Russel Wallace el 1856 i que va tenir com a un dels seus motius inspiradors, precisament, el regulador de la màquina de vapor de Watt; l’anàlisi matemàtic d’aquest mateix regulador que va fer Clark Maxwell el 1868; i, tancant la llista d’exemples, el milieu interne dels organismes vius identificat per Claude Bernard a finals del segle XIX i que es va convertir en el que després es va anomenar homeostasi, l’equilibri autocorrectiu dels cossos vius.

Es podria afegir a la llista el cas del matemàtic francès Henri Poincaré, que el 1888, abans del cel blau amb dos nuvolets de Lord Kelvin, va guanyar un premi organitzat pel rei de Suècia i Noruega sobre com calcular l’estabilitat del sistema solar. Les seves conclusions, en base al problema que s’ha anomenat «dels tres cossos», el van portar a afirmar que, a partir de tres cossos celestes, i seguint la mecànica newtoniana, el comportament del sistema es torna caòtic i, per tant, impossible de calcular. El mateix Poincaré va renunciar a continuar desenvolupant aquest descobriment, i segons John Briggs i F. David Peat, a la seva obra ja clàssica «Turbulent mirror», traduïda al castellà amb el títol de «Espejo y reflejo. Del caos al orden», no va ser fins el primer desenvolupament dels sistemes complexos, durant la dècada de 1960, que es va recuperar aquesta feina.

Com ja s’ha apuntat, la raó d’aquesta incapacitat i aquesta resistència per identificar el nou paradigma pot estar en el funcionament del mateix llenguatge, i potser només podrem veure’l clarament quan haguem desenvolupat les eines intel·lectuals i conceptuals que creïn la perspectiva idònia per poder veure’l. De fet, ja ho va avançar Wittgenstein amb la seva poderosa sentència sobre els límits del llenguatge, i també la hipòtesi de Sapir-Whorf sobre el relativisme lingüístic: l’estructura del llenguatge condiciona la cosmovisió dels humans, la manera com veiem el món, sigui per la sintaxi, sigui per la semàntica, sigui per la combinació de tots dos.

La mateixa metàfora utilitzada per Edward Lorenz per intentar explicar la complexitat del sistema meteorològic mundial, la de l’efecte papallona, pateix d’aquest problema, perquè en el fons pretén relacionar causalment l’efecte provocat per les ales de la papallona al Brasil amb el tornado que acaba apareixent dies després a Texas. Precisament la impossibilitat de connectar una «causa» com aquesta amb un «efecte» com aquest altre és el nucli dels sistemes complexos. També perquè singularitzant la importància del vol de la papallona suggereix una jerarquia en la que la resta de possibles causes primeres d’arreu del món, del vol de totes les altres papallones, de totes les gavines i ocells, de les persones corrent o ballant a l’aire lliure, dels animals corrent, jugant, barallant-se i caçant-se, de les veles dels velers, de la resistència dels arbres al vent, i, sobretot, la dinàmica mateixa de l’aire, movent-se per tota l’atmosfera impulsat per les diferències de pressió a uns i altres llocs, provocades entre altres factors per les diferències de temperatures arreu del món, són secundàries i subordinades al vol d’aquella papallona primigènia.

Tots aquests esdeveniments tenen la seva importància per se i influeixen en el resultat final del que passi finalment a Texas, i és precisament això el que el converteix en un problema impossible de resoldre amb el mètode científic tradicional. Aquesta és una constatació molt clara (i precisament en una de les metàfores més divulgades per intentar explicar els sistemes complexos), de la dificultat d’explicar i de comprendre de debò en què consisteix i què implica la perspectiva que proporciona aquest nou paradigma.

El paradigma dels sistemes complexos, per tant, té una sèrie de problemes que en dificulten la seva expansió: d’una banda, els conceptes que ha anat creant són difícils d’entendre. Però més enllà d’això, i potser més important, les eines matemàtiques i informàtiques que s’utilitzen per desenvolupar les disciplines que s’hi basen són molt especialitzades, a l’abast de poca gent i requereixen aprenentatges i entrenaments llargs. A més, les disciplines les exerceixen acadèmics i científics que formen encara illes petites dins dels camps científic i universitari, cosa que no afavoreix que els seus postulats penetrin aquests camps en la seva totalitat.

Com a conseqüència, el sistema educatiu no ha estat capaç d’incorporar aquest paradigma al seu corpus de continguts. Un sistema educatiu, per cert, que és hereu directe de l’ideal del progrés, i que s’ha anat desenvolupant precisament durant el segle XIX i, sobretot, el XX, en paral·lel a la implantació i generalització dels mecanismes que ha promogut l’ideal. Un sistema que és, de fet, una de les eines primordials de l’ideal i que, com a tal, pateix en aquests moments de bona part de les cegueses i les inèrcies que llasten el mateix progrés. Per tot això les aportacions del nou paradigma de moment han quedat molt restringides dins del camp dels científics que s’hi dediquen, i encara no ha aconseguit sortir i «colonitzar» l’espai públic general, on el paradigma de la ciència ontològica segueix regnant. Però malgrat això, a tothom més o menys li sona tot això dels sistemes complexos, ja forma més o menys part del vox populi i està poc o molt en boca de tothom en forma d’un concepte que ha agafat força volada: la complexitat.

De complexitat en parla ja moltíssima gent, però la majoria sense saber massa bé per què, pels motius acabats d’exposar, encara és com un saber subversiu, malgrat ja hi ha hagut esforços notables per explicar-ho, com el mateix «Turbulent mirror» de Briggs i Peat mencionat abans, o també «La trama de la vida» del físic Fritjof Capra, que fa un notable relat de com ha impactat aquesta revolució en el camp de la biologia. Però aquests esforços no han tingut pas audiències massives, i potser per això bona part dels discursos que parlen d’aquesta complexitat venen a dir que ara tot s’ha convertit en molt complex, com si abans, fa unes dècades, les coses haguessin estat simples, com si aquesta complexitat no hagués existit sempre.

Sí, és cert, les societats humanes cada vegada són més complexes, a mida que augmenta el saber, les especialitzacions, la tecnologia i les possibilitats de rols socials i de tota mena, apareixen complexitats noves. Però tampoc és menys cert que, vistos des del punt de vista que permet el nou paradigma, els diferents períodes del passat també apareixen com a més complexes, molt més del que permetia la mirada dels contemporanis de cada moment històric. El resultat de tot plegat és que, de moment, el concepte de complexitat s’ha convertit en una idea amb característiques força mitològiques, és a dir, un nou mite que molta gent rebutja instintivament, perquè no l’entén o perquè xoca amb la seva intuïció o també amb els mites preexistents, siguin Déu o el progrés o altres ideals menors. Però tot i això, de moment també, està convivint amb aquests mites anteriors aparentment sense massa problemes.

Com s’ha vist en les pàgines anteriors, el rebuig pot ser degut a que abandonar de debò la simplicitat i «abraçar» la complexitat implica qüestionar l’eina bàsica del funcionament de la ciència, la que està centrada en la relació exclusiva entre una causa i un efecte. I aquest mètode no és només l’eina principal de la recerca científica, sinó que forma part intrínseca del funcionament del pensament humà. Correspon, de fet, al mecanisme d’associació mental en el que es basa aquest pensament, la regla de tres que permet fer deduccions i que ens ha servit als humans per a construir el món racional.

Per aconseguir forçar el canvi de perspectiva, Gregory Bateson va utilitzar una metàfora molt simple i gens original, però molt eficaç i il·lustrativa: el llenguatge és el mapa que ens permet guiar-nos pel territori, és a dir, per la realitat física i palpable de la nostra vida quotidiana (p. 40). I ho va fer per remarcar que el mapa no pot confondre’s mai amb el mateix territori, amb la realitat, sinó que sempre serà una representació simbòlica i convencional. I sempre serà necessari verificar-lo, confrontar-lo amb el territori, és a dir, amb la realitat, per validar-lo.

Bateson va agafar aquesta metàfora del filòsof i enginyer polonès-nord-americà Alfred Korzybski, el creador de la semàntica general, i la defensava així: «En general, ens recorda que quan pensem en cocos o porcs, no tenim cocos o porcs al cervell». I que, en el fons, aquesta operació, la de codificar lingüísticament una realitat sensible, equival a classificar-la, a assignar aquesta realitat a una classe. Segons Bateson «posar un nom és sempre classificar i dibuixar un mapa és, en essència, el mateix que posar un nom».

Per tant, confondre les proposicions lingüístiques amb realitats més reals que la realitat sensible és el camí perfecte per convertir-les en dogmes i atorgar-los així un poder enorme, poder que potencialment té grans capacitats destructives. Aquí es podria fer servir una altra metàfora visual: fer això és l’equivalent a donar-li a un nen molt petit un ganivet extremadament esmolat perquè jugui.

El llenguatge, mecanisme teleològic

No acaba aquí la feina: també cal tenir en compte les propietats teleològiques del llenguatge que, en realitat, són les més essencials. És a dir, la capacitat que té de crear possibles realitats futures a base d’avançar-les, de preveure-les o, més a viat, de projectar-les en la nostra ment com en el fons de la caverna de Plató, on estaran disponibles per convertir-les en realitats palpables. Això els humans ho fem, precisament, amb el mecanisme d’associació d’idees que ens permet fer deduccions i hipòtesi a partir d’allò que ja coneixem.

És a dir, i portant més lluny la metàfora utilitzada per Bateson: el llenguatge no només ens permet crear el mapa del territori, sinó també dibuixar els mapes del nostre futur. I ho fem en cada moment, cada dia, en base a allò que guardem a la memòria i amb les idees i els conceptes que ens proporciona el llenguatge. És a dir, ens dediquem a planificar què farem i com ho farem aquesta tarda, demà, la setmana que ve, l’any que ve. I evidentment, i més important encara, amb els mateixos materials i eines, també creem objectes i realitats noves que, poc a poc, van canviant la realitat que ens envolta.

Això ho fem creant paraules noves, conceptes i significats cada vegada més abstractes, que són també noves realitats, que al seu torn, crearan noves realitats físiques i tecnològiques, i també ideològiques, com l’ideal del progrés. Aquest és un exemple paradigmàtic de les propietats teleològiques del llenguatge, perquè en cap lloc, excepte en les imatges mentals que crea, en els relats que hem creat en base a aquestes imatges mentals, aquest «progrés» no existeix en la realitat «exterior». La màgia es produeix amb la simbiosi, amb la retroalimentació que permet una explicació «progressiva» o «progressista» del món, en base als canvis i a les millores aportades per la tecnologia que ens envolta, i projectada cap al futur en un sentit determinat. I aquest mapa de futur té resultats que són molt positius, però també en té d’altres que són de sentit diametralment oposat.

Seguint amb la metàfora, això passa perquè un mapa no reflecteix tota la realitat sinó que, perquè sigui útil i fàcil d’utilitzar, es centra en els aspectes que es consideren essencials per al seu ús (el traçat carrers i carreteres, la situació dels edificis, l’orografia, etc) i descarta la resta. Pretendre reflectir-ho tot en el el mapa seria intentar fer el què passa en el microconte de Jorge Luis Borges que encapçala aquest capítol. Però a mesura que el fem servir, ens adonem que la llista d’aspectes essencials reflectits en el mapa potser és errònia, o corregible, o ampliable, o revisable, perquè hi ha elements que es van descartar quan es va elaborar i que, amb el temps, es descobreix que sí que són essencials perquè sigui vàlid i útil de debò.

L’ideal de progrés condensa en sí mateix un mapa del futur d’aquestes característiques, amb absències notables (tot allò que queda relegat en el «passiu», com diria Salvador Pániker), que el converteixen en erroni. I com que per si sol crea alguna cosa així com una escatologia laica, que promet un món millor aquí a la terra, però situat sempre en el futur, és a dir, sempre més enllà del moment present, manté amagat aquest passiu. D’aquesta manera, a mida que han anat passant les dècades, el passiu ha anat creixent, evidenciant que el mapa no inclou aspectes essencials de la realitat. Però canviar-lo no és gens fàcil, perquè la majoria de la gent, pendent del futur, no és capaç de veure-ho.

A més, cada persona utilitzem el llenguatge per traçar el nostre propi mapa de futur, en funció de l’ideal i després intentem convèncer els altres que el nostre mapa és millor. Aquest és el panorama, una mica caricaturitzat, de la nostra vida social i política actuals. El conjunt pot ser vist com a còmic, amb grans grups de persones convençudes de la bondat del propi mapa de present i de futur, i molts amb la necessitat gairebé patològica que els altres li reconeguin com el millor. I alguns d’aquests amb la voluntat i la capacitat fàctica d’imposar el seu als altres. Així ha estat, en resum el segle XX en el món humà, i molt possiblement així ha estat en la història de la humanitat, almenys des que existeix el llenguatge.

La consciència, la llibertat

Evidentment no es tracta de renunciar a les propietats teleològiques (i escatològiques) del llenguatge, entre altres raons perquè segurament és impossible, perquè formen part de la nostra essència tant o més que el nostre cervell o el caminar drets. Però sí de tenir-les presents i de prevenir les conseqüències nefastes que poden arribar a tenir, com el té el ganivet esmolat en mans del nen petit.

De fet, en el moment històric actual podríem veure’ns a nosaltres mateixos, a la humanitat sencera, en aquest estadi: com un nen que descobreix horroritzat que els talls i ferides que té per tot el cos i que no sabia d’on sortien se’ls ha fet ell mateix amb aquesta eina tan esmolada i de la que fins ara estava tan satisfet perquè ho tallava tot amb una facilitat enorme. Prendre consciència d’això ens pot alliberar, almenys parcialment, d’aquesta autofascinació que ens produïm els humans a nosaltres mateixos quan contemplem el que hem fet com a espècie, el que estem fent com a societat, quan ens meravellem de la tecnologia que hem creat. O just al contrari, quan ens horroritzem de la nostra capacitat de destrucció i d’autodestrucció.

O també d’una altra actitud, també molt estesa, que es podria qualificar de rousseauniana: la indignació que sentim quan ens adonem que la realitat amb la que ens trobem en la nostra vida no coincideix amb el que assenyala el nostre mapa. Que, com ja s’ha dit, molt sovint és el nostre propi mapa, personal i intransferible. Perquè cadascú de nosaltres té el seu propi mapa del món present i futur, la nostra pròpia cosmovisió de com és el món, de com hauria de ser i de què caldria fer per aconseguir-ho. Part d’aquest mapa és només nostra, en realitat té una funció identitària, ens fa sentir únics, però alhora la major part del mapa la compartim amb els altres, amb els nostres familiars, els nostres amics, els nostres conegut i amb persones a les que no coneixem. Ningú escapa d‘aquesta realitat, forma part intrínseca de la condició humana.

I no cal portar tot això a l’extrem perquè apareguem en la nostra essència més ridícula, perquè vistos des de fora, quan estem en l’estat rousseaunià, l’aspecte que tenim és el d’uns éssers excèntrics pendents de trobar, de reconèixer una realitat idealitzada que només existeix en la nostra ment. I podem ser vistos com a ridículs i còmics perquè, en aquest estat, no som capaços de gaudir del que tenim al davant i del que estem vivint en cada moment. Tancats en la nostra closca mental particular, només podem veure allò que deixen passar les nostres ulleres ideològiques (i sovint dogmàtiques), del nostre mapa de present i de futur, el nostre «filtre de realitat» particular. O, recuperant i invertint el mite de Plató, incapaços d’apartar la mirada de les ombres projectades al fons de la caverna de la nostra ment, la realitat mental, i veure que allò altre, el que hi ha a fora, és la realitat real.

El procés crític és la solució?

Quina solució pot haver-hi a tot això? Pániker ens proposa el procés crític, que se suposa que és el terreny de joc en el que les societats democràtiques debaten com ha de ser el seu futur. Aquest procés seria el que permet posar a prova totes les solucions possibles als problemes humans, debatre’ls del dret i del revés abans de decidir què es fa. I fer-ho mitjançant el perfeccionament del llenguatge utilitzat, de les paraules, dels discursos mitjançant els qual es debat, d’anar ajustant-lo cada vegada més a la realitat sensible perquè ens sigui útil de debò com a mapa del territori i del futur. Però aquesta visió idíl·lica del debat públic no és molt compartida avui en dia. De fet, gairebé es podria assegurar que la majoria de la gent ho viu més com un problema que no pas com una solució.

El defecte principal que sembla que se li troba és la lentitud amb què funciona. I és cert: és un procés lent i farragós, que exigeix una despesa d’energia enorme, lentitud té conseqüències psicològiques molt sovint paralitzants. Però també és cert que als que els passa això en major grau acostumen a ser els que tenen pressa perquè el seu mapa, la seva solució, particular o compartida amb més gent, s’imposi per sobre dels altres mapes. A més, pendents del seu mapa de futur, les seves capacitats crítiques acostumen a concentrar-se en els mapes dels adversaris, on són capaços de veure tots els defectes i enganys, i això els fa sentir encara més impacients i els desespera encara més.

I també, i això potser encara és més important, aquestes persones són incapaces d’aplicar aquesta capacitat crítica a la seva pròpia opció, que els apareix, amb diferència, com la més decent i legítima, la solució perfecta, necessària i desitjable a tots els problemes polítics i socials, l’equivalent a la «realitat més sòlida» descrita per Proust. És un fenomen que afecta a tota mena d’ideologies, siguin quines siguin, i s’expressa de manera crua sobretot en l’àmbit polític, i amb més cruesa encara quan l’opció política de la persona en qüestió està lluny de posicions de govern. En aquests casos, sovinteja que aquestes persones perdin la paciència, els envaeix la desesperació i acabin convençuts que la seva opció ja ho té tot perdut. Això porta, també massa sovint, a la queixa, l’excés d’explicacions i el bloqueig identificats per Pániker.

Els filibusterismes argumentatius

Però el procés crític té més problemes. Potser el més gran és que els grups polítics, econòmics i civils que intervenen més activament i amb més eficàcia en aquest procés acostumen a practicar el que es podria qualificar de filibusterisme. És a dir, que quan, convençuts o no de les bondats generals del seu mapa, però ferms partidaris d’imposar-lo o mantenir-ne els seus efectes perquè a ells els convé, utilitzen tècniques sistemàtiques per influir en el debat públic al seu favor, amb arguments que sovint són mitges veritats o, directament, mentides. Per fer-ho, aprofiten la dinàmica que generen els camps socials tal com els va definir Pierre Bourdieu.

Un exemple de com funciona aquest filibusterisme el va exposar amb tota la cruesa el metge franco-nordamericà David Serban-Schreiber al llibre «Anticancer»: relata com el 1977 va acompanyar el seu pare, el periodista francès Jean Jacques Serban-Schreiber, a entrevistar el senador nord-americà George McGovern. Llavors aquest antic aspirant demòcrata a la Casa Blanca vençut per Richard Nixon el 1970, presidia una comissió al Senat dels Estats Units per elaborar recomanacions d’alimentació saludable a la població, i es va trobar que els experts cridats a consultes van arribar a una conclusió molt clara i diàfana: l’excés de carn vermella i de làctics en la dieta dels nord-americans havien fet augmentar vertiginosament les malalties cardíaques i van recomanar que es reduís el seu consum.

Quan les recomanacions s’estaven acabant de polir i encara no eren públiques, les indústries de productes carnis i làctics es va aixecar en peu de guerra i van dedicar-se a finançar estudis científics i opinadors perquè argumentessin en sentit contrari, alhora que van pressionar directament els membres de la comissió. El resultat final va ser que, no només les recomanacions definitives van acabar excloent qualsevol menció a la reducció del consum d’aquests aliments, sinó que es va generar un debat públic d’una magnitud tal que la percepció final que va tenir la ciutadania en general era que «els experts no es posen d’acord»: Serban-Schreiber ho defineix així: «El que hauria d’haver estat un missatge clar i simple es va convertir en un inintel·ligible galimaties que al final no va tenir cap impacte».

Aquest autor destaca que McGovern va considerar que haver presidit aquella comissió va ser l’error més greu de tota la seva carrera política, i el cert és que 3 anys després va perdre el seu lloc al Senat per Dakota del Sud, un estat amb una economia centrada en la indústria ramadera, els membres de la qual van fer tot el possible perquè no continués com a senador. El resultat més a llarg termini, i molt més greu per al conjunt de la societat nord-americana i també de totes les que s’hi emmirallen, és que el consum de carn i lactis ha continuat augmentant, i les malalties cardíaques (i moltes altres associades a l’excés d’aquest consum, entre elles, tot tipus de càncers) també.

En resum: utilitzant les tècniques de «filibusterisme argumentatiu», el «camp» de la indústria ramadera va aprofitar les característiques sistèmiques del procés crític per forçar que el seu mapa de futur continués vigent, perjudicant així els interessos del conjunt de la societat. En les últimes dècades podem trobar altres casos similars, com el del «lobby» del tabac, que va aconseguir endarrerir dècades que les evidències científiques del mal que fa aquesta droga arribessin al gran públic i se’n limités el seu consum i la seva publicitat.

Dit això, cal afegir que aquest marge d’acció que aquí s’ha qualificat implícitament d’il·legítim quan es fan servir mitges veritats i mentides sabent-ho, amb la noció de «filibusterisme argumentatiu», també és el marge disponible per a què un «camp» minoritzat per la potència i agressivitat de camps rivals pugui sobreviure, i que a la llarga això sigui útil pel conjunt del cos social si aquest camp, en el futur, resulta ser important.

L’energia nuclear i altres

Hi ha molts exemples que, depenent del posicionament filosòfico-polític des del que s’analitzi, podrien estar en la frontera entre els dos casos. Un d’ells és el camp de l’energia nuclear: és un àmbit que, després de dècades de funcionament, ha generat tot un conjunt de persones que en viuen, amb una indústria que es dedica a desenvolupar les tecnologies per fer funcionar les centrals nuclears i un àmbit acadèmic que forma als professionals de les empreses i investiga amb elles el desenvolupament de les tecnologies.

Quan s’han fet evidents els problemes a llarg termini que comporta l’energia nuclear, i la idea que és massa perillosa s’ha convertit en hegemònica, de manera que s’ha estès la creença que és millor deixar-la de banda, tota la gent que forma part d’aquest cap s’ha trobat que han optat per un cavall perdedor que, aparentment, té els dies comptats.

Però el camp en sí no ha actuat conforme a això, considerant-se acabat i dedicant-se a autodesmantellar-se, sinó que, malgrat haver d’anar a contracorrent, ha continuat defensant la seva bondat i utilitat i ha format potents lobbies que han desplegat tots els arguments i mecanismes que tenien disponibles per sobreviure com a camp autònom.

De manera que quan va aparèixer un discurs que podia afavorir el futur de l’energia nuclear, el del canvi climàtic, el camp nuclear va contraatacar amb l’argument que és una energia que no emet gasos d’efecte hivernacle i que, per tant, és molt millor que les energies fòssils i pot arribar a ser considerada «neta» i «sostenible». I això va permetre un rellançament de la indústria nuclear al món, fins que el desastre de Fukushima li va clavar una punyalada aparentment mortal.

Perquè Fukushima va provocar que el mateix Japó i també altres països, com Alemanya, decidissin renunciar a l’energia nuclear de cara al futur. I això va passar perquè en el debat públic d’aquest països, és a dir, en el procés crític en funcionament en aquestes societats, van guanyar terreny els que estan en contra d’aquesta energia. I malgrat això, en altres països en els quals, per cert, el debat crític té més aviat poc marge, l’opció nuclear encara prospera i té futur.

Això al marge que el mateix camp continua defensant-se i argumentant les seves bondats, assegurant que la tercera i, sobretot, la quarta generació de reactors nuclears, relativament petits i molt més fàcils i ràpids de construir, funcionaran amb una seguretat màxima que ha après dels errors de les anteriors i que no exigiran les immenses quantitats de diners que exigien les primeres. Ja hem vist com el mateix Steven Pinker en fa campanya en el llibre dedicat a la defensa dels ideals il·lustrats.

I en el mateix terreny de l’energia ens trobem amb un cas molt recent: les piles de combustible que utilitzen l’hidrogen com a vector energètic. Empresaris emprenedors en aquest nou camp van fer anuncis que es van difondre molt durant la primera dècada del segle XXI, prometent que en pocs anys aquest tipus de tecnologia podia estar disponible i comercialitzable com a alternativa als combustibles fòssils. Han passat els anys i aquelles promeses, que els van permetre disposar de finançament per als seus projectes, de moment s’han quedat en poca cosa, i ara són els cotxes elèctrics amb bateries més o menys convencionals els que sembla que seran l’alternativa més viable als motors que cremen combustibles fòssils.

Al marge de totes aquestes consideracions, cal dir que el funcionament sistèmic de tot de filibusterismes en paral·lel (i més en general, d’esforços des de multitud de camps concrets per sobreviure i prosperar en el cos social), poden generar la percepció que existeix un poder ocult que ho controla tot des d’algun lloc del món, i que el gruix de mortals estem oprimits per les decisions que va prenent aquest poder. Aquesta teoria de la conspiració, en les seves diferents versions més locals o més planetàries, sembla molt estesa i molt present en bona part de les actituds i les opinions de molta gent d’arreu del món.

És cert que hi ha pocs dubtes que aquestes maquinacions interessades existeixen, i potser també que els grups que les fan poden tenir, uns més que altres, la sensació que estan controlant el món dels dels seus despatxos, corroborant així la teoria de la conspiració des de l’altra banda del mirall. Però també que això és més aviat una il·lusió creada pel conjunt dels efectes que produeixen aquests esforços, que sumats donen la impressió d’una dinàmica implacable a la qual és impossible de fer front individualment o localment.

En aquest sentit, sí que hi ha un gran filibusterisme argumentatiu que podria guanyar-se el títol de conspiració planetària: el que fan de manera força sistemàtica i unànime les grans empreses i corporacions que s’omplen la boca amb els grans conceptes sobre la competència i la lliure empresa, mentre en la seva acció del dia a dia aposten exactament pel contrari. És a dir, dediquen bona part dels seus esforços a procurar que no n’hi hagi, de competència, a base de muntar estratègies per ensorrar-la i també d’apropar-se al poder polític per controlar-lo i poder manipular així el màxim possible la regulació i la gestió dels mercats en favor seu.

Precisament quan passa això és quan desapareixen les propietats sistèmiques dels mercats econòmics que poden qualificar-se de beneficioses, sobretot el foment de la innovació i la diversitat real d’opcions per als ciutadans. En aquestes condicions, la vida econòmica de camps sencers es converteix de facto en un monopoli amb dues, tres o com a màxim, quatre grans empreses diferents a les quals no els costa massa controlar i neutralitzar el mercat, sigui tàcitament, sigui directament amb acords secrets. A més, molt sovint aquest tipus d’empreses no són iniciatives empresarials pures que entren al mercat privat, sinó grans corporacions que gestionen concessions administratives de serveis públics.

Aquesta dinàmica ja la van patir els Estats Units a finals del XIX i van intentar resoldre-la amb les lleis anti-trust. Llavors i en altres moments i països, aquest tipus de legislacions han aconseguit mitigar el problema, però no resoldre’l. Com a exemple ben present i ben agut en aquests moments, la creació d’internet a finals del segle XX ha portat a l’aparició d’empreses que, aprofitant les característiques d’aquest mercat concret, han crescut enormement i s’han convertit de facto en monopolis no ja estatals, sinó planetaris. I al que es dediquen és, cada vegada més, un servei públic que escapa a la regulació tradicional dels mercats, gestionats sobretot pels estats nació, que han quedat completament superats per aquesta dinàmica abassegadora.

En general, les legislacions pel foment i la preservació de la competència, que n’hi ha, acaben tenint molt sovint regulacions que responen molt més als interessos de les grans corporacions que no pas a les dels ciutadans. En definitiva, el problema dels filibusterismes argumentatius és un llast enorme que impedeix que el procés crític plantejat per Salvador Pániker pugui tenir les propietats que ell li va atorgar.

Els límits del procés crític

Al marge dels filibusterismes més o menys clars i més o menys (aparentment) malintencionats que intervenen en l’espai públic i aconsegueixen anul·lar el procés crític en àmbits més o menys amples, el cert és que hi ha projectes col·lectius en els que aquest procés crític queda frenat davant la força d’ideals massa potents com per penetrar-los i desconstruir-los amb les eines, els procediments i els mecanismes dels que disposa habitualment, i sense que aparentment hi intervingui un filibusterisme clar i definit.

Un exemple pot ser la cursa espacial per arribar a la Lluna: la van impulsar molts factors, entre els quals podem incloure el desenvolupament de les tecnologies que la van fer possible (sobretot els míssils desenvolupats pels nazis durant la segona guerra mundial) i també la competitivitat entre els EUA i la URSS durant la guerra freda, que la van escollir com a àmbit simbòlic de rivalitat. Però també van tenir un paper crucial la literatura de ciència ficció i les prediccions científiques o pseudocientífiques sobre les possibilitats reals d’explorar i de colonitzar l’espai, que van impulsar i conformar un mapa de futur d’una potència enorme.

Però finalment les també enormes exigències financeres i, sobretot, energètiques dels programes espacials va acabar frenant-los, per una raó que ja estava clara des del primer moment: amb les tecnologies energètiques disponibles en aquell moment (que són les mateixes que hi ha ara, no han canviat) era inviable desplaçar grans quantitats de gent i equipament a través de l’espai, perquè els costos eren inassumibles. A més, la lentitud d’aquestes tecnologies en relació a les immenses distàncies que cal salvar, han fet desistir fins ara de l’objectiu més viable, anar a Mart. I la Lluna, que la tenim tan a prop, fa dècades que no la trepitja cap humà.

Finalment de tot allò promès per la carrera espacial han quedat només les aplicacions més modestes: recerca científica en ingravidesa, satèl·lits de comunicació, sondes per explorar el sistema solar i l’espai en general, i poques més. I és així perquè s’han mostrat com les úniques útils de debò en l’estadi científico-tecnològic en què estem els humans en aquest moment.

El mateix li podria passar a projectes que ara mateix estan en ple auge. Un candidat ferm és l’enginyeria genètica i les seves promeses de poder refer-nos i reconstruir-nos biològicament a nosaltres mateixos per «millorar-nos», aparentment també molt influït per la literatura de ciència ficció. Perquè pel que ara sabem, sobretot gràcies a les aportacions del paradigma dels sistemes complexos, és molt dubtós que les promeses agosarades fetes per aquest camp puguin convertir-se en realitat a mig termini, perquè el coneixement real que tenim de com funciona el genoma encara no és prou profund com per sostenir-les. El mateix Steven Pinker, des del seu optimisme de vegades desmesurat, ho ha posat en dubte en base als seus coneixements sobre sistemes complexos.

Però com que és un camp extremadament especialitzat, els humans que no hi pertanyen s’han de creure aquestes promeses, i els que tenen opinió fonamentada sobre la inconsistència d’aquestes promeses des de fora no tenen capacitat ni posició per intervenir en el debat públic que hi ha en marxa. I sense entrar en si els que les emeten se les creuen o no (que segurament sí), les promeses tenen sempre un objectiu molt pragmàtic: aconseguir atenció i finançament perquè el camp creixi i es desenvolupi. A més, encara que les promeses fossin efectivament viables i es complissin, si no canvia també l’estructura socioeconòmica de les societats on es vol implantar, el resultat final pot ser perfectament l’augment exponencial de les diferències entre humans.

I anant encara més lluny: quan encara no sabem ben bé què som com a humans i quines limitacions tenim, començar a canviar-nos en base a projectes tecnològico-empresarials que, en el fons, quan es puguin posar en marxa, buscaran el lucre econòmic, pot ser un projecte faraònic més. Perquè en bona mesura l’enginyeria genètica pot convertir-se en la continuació del que proposa la cirurgia estètica sense finalitat clínica, que permet canviar la imatge física de les persones d’acord amb els desitjos personals.

Aquest és, per cert, un cas paradigmàtic, perquè és com la il·lustració perfecta de la metàfora del mapa i el territori: un ideal mental (la bellesa idealitzada en imatges) es converteixen en realitat via quirúrgica, de manera que el mapa s’acaba convertint, més o menys, en el territori. I tot això no gaire lluny dels objectius de l’eugenèsia, un altre mapa mental (per cert, també sorgit de l’ideal del progrés) que es va voler portar a la pràctica i gràcies al qual milions d’humans van ser exterminats de manera sistemàtica a Europa fa només unes quantes dècades.

L’autor no ha mencionat aquests exemples, la carrera espacial, l’enginyeria genètica o la cirurgia estètica, per donar a entendre que no s’haurien d’haver promogut o que, encara més enllà, s’haurien d’haver frenat o prohibit. Aquest recurs, la prohibició, pertany a les societats totalitàries en les que pràcticament no hi ha procés crític, societats en les que molt poques persones prenen les decisions importants de debò en nom de tota la resta i en base únicament als seus propis mapes mentals. Els ha utilitzat només com a exemples per evidenciar els problemes, els frens i els límits que té el procés crític, que no són pocs ni petits.

El «no forçament»

Una de les hipòtesi secundàries d’aquest assaig, basada en el concepte de procés crític de Salvador Pániker, és que quan els humans aconseguim afrontar col·lectivament el procés crític des d’un punt de vista positiu, amb paciència i sense estar massa pendents dels propis mapes de futur, les dinàmiques resultants es transformen i el marge per al filibusterisme es redueix considerablement.

El motiu és que aquestes condicions permeten un diàleg real entre els diferents defensors dels diferents mapes, que facilita actituds d’obertura per contemplar i acceptar virtuts en els mapes dels altres i defectes en els propis. Si tot això és genuí, es posa en marxa una dinàmica de confiança mútua i de reciprocitat que permet limitar la influència dels grans conceptes mitològics i també de les actituds clarament filibusteres. Quan això s’aconsegueix, el mapa col·lectiu resultant s’aproxima molt més a la realitat que qualsevol dels inicials, de manera que les decisions que es prenen en base a ell tenen més garanties d’èxit. Tot això correspon a això que ara s’anomena, de manera força encertada, la gestió de la complexitat.

Evidentment és una gestió difícil i lenta, però un cop en marxa, quan s’ha aconseguit velocitat de creuer, els canvis a millor són molt més ràpids de l’esperat. I a més cap opció pot atribuir-se els resultats en exclusiva, perquè és una obra col·lectiva. Pot ser vist com una altra paradoxa: només quan acceptes que no pots aspirar a imposar el teu mapa, és quan s’acaba complint, encara que només sigui parcialment. Com quan el personatge de Lewis Carroll a «A través del mirall» intenta acostar-se a la casa que hi ha al centre d’un parc i quan més esforços fa per arribar-hi, més se n’allunya. I només quan hi renuncia, quan ja no ho intenta, sense esforç aparent i gairebé per art de màgia, es troba davant la casa.

En aquest punt val la pena recuperar el concepte central del taoisme, el «wu wei»: tradicionalment s’ha traduït com a «no acció», i per això a Occident s’ha interpretat sovint aquesta filosofia com a molt pròxima al cinisme o al nihilisme. Però el filòsof anglo-nord-americà Alan Watts, al final de la seva vida, va proposar una traducció alternativa que considerava molt més ajustada al significat original: no «no acció», sinó «no forçament». És a dir, que el que suggereix, el que proposa és evitar forçar les situacions per aconseguir els objectius desitjats.

Aquesta necessitat o tendència al forçament apareix quan, pendents del propi mapa de futur, i davant la diferència amb la realitat sensible que tenim al davant, busquem dreceres, camins ràpids per arribar a aquest futur desitjat, de forçar-lo, en definitiva. Aquestes dreceres acostumen a ser les que ho espatllen tot i porten al bloqueig o a la renúncia, o encara pitjor, a l’èxit abassegador i destructiu.

Tot això sona a utòpic? Potser les utopies no són els mapes de futur de les ideologies polítiques que persegueixen, cadascuna a la seva manera, l’ideal del progrés, hereves dels projectes socialistes i liberals nascuts a principis del segle XIX, sinó que aquesta del procés crític definida per Salvador Pániker, és la més utòpica de les utopies? Potser, però ja tenim alguns exemples històrics en què això ha passat. El politòleg espanyol Víctor Lapuente, en el seu assaig «El retorno de los chamanes», ho ha desenvolupament analitzant l’èxit dels models sociopolítics generats a Suècia i a altres països escandinaus fa uns 80 anys i dels que encara ara es beneficien.

Segons Lapuente, aquest model, contemplat sovint com a exemple a seguir a tot el món, va néixer gràcies a l’actitud de pacte que van assumir les forces polítiques de dreta i esquerra d’aquests països, amb Suècia en lloc destacat, davant la gravíssima situació econòmica, política i social dels anys 30 del segle XX. Així, en una Europa en la que molts països optaven per mapes mentals utòpics, molts d’ells feixistes, i malgrat les pressions que van rebre dels seus respectius entorns, uns i altres van renunciar als propis mapes i van acordar-ne un d’intermedi.

Aquest no va satisfer a ningú, però molt probablement es va assemblar molt més a la realitat que qualsevol dels que partien. Gràcies a això el resultat va ser, i ha estat durant moltes dècades, una arquitectura institucional i política que s’ha convertit en un model de referència envejat a tot el món i que els ha permès convertir-se en les societats amb menys diferències socials i amb més benestar del planeta.

I malgrat això, tot plegat no és garantia de res, perquè malgrat que tots els indicadors macrosocials mostren les bondats de viure en aquests països, la vida allà no és precisament idíl·lica: hi sovintegen la soledat, les patologies psiquiàtriques, l’alcoholisme, els maltractes i el malestar social en general. I en últim terme són societats que no han eradicat els mapes de futur simplistes: una mostra evident és l’arrelament que els últims anys hi han aconseguit en alguns d’ells els partits d’extrema dreta racistes i xenòfobs, que tenen alguns dels mapes més simplistes que existeixen.

Perquè mai hi ha un punt final, un moment en què ja estarem en el paradís i tot serà de color de rosa, que és el que sembla prometre l’ideal del progrés. El punt final real no està en un futur permanentment llunyà, sinó que el tenim sempre a tocar de la mà, i això exigeix prendre decisions que permetin, no la millor vida possible imaginable, sinó escollir la millor solució en cada moment. I fer-ho, es clar, seguint els nostres mapes de futur com a guia, però sense perdre mai de vista que només són projectes basats en hipòtesi i teories, no presumptes realitats sempre esperant-nos darrera la pròxima cantonada.

És a dir, molt lluny del nihilisme i del cinisme postmoderns, que són una temptació molt estesa, el que sembla més útil i aconsellable és abraçar un pragmatisme relativista en el que s’accepti que la pastanaga que ens fa córrer no està destinada a ser agafada, sinó que és només una motivació per no aturar-se i una guia per anar en la direcció desitjada. Allò que Kavafis va anomenar el camí cap a Itaca, en el que l’important no és l’objectiu final, sinó el camí que se suposa que hi porta. Pragmatisme perquè fuig de qualsevol temptació de transcendència, relativista perquè rebutja els absoluts i els objectius divins o divinitzats.

No es una opció fàcil ni un camí de roses, més aviat és un procés problemàtic centrat en l’enfrontament dialèctic entre grups polítics que proposen mapes de futur que sovint inclouen solucions oposades. És el que la filòsofa i politòloga belga Chantal Mouffe, en un article titulat «Política agonística en un món multipolar», ha anomenat «pluralisme agonístic», és a dir, centrat en el conflicte. En una visió més rude del mateix pluralisme que proposava Salvador Pániker, Mouffe planteja que aquest enfrontament conflictiu està basat en el concepte d’«adversari» (p. 10). L’objectiu a assolir, segons aquesta autora, és que aquests adversaris, malgrat la dimensió conflictiva de la seva relació, no neguin mútuament la legitimitat dels projectes polítics.

Però tot això sona encara massa «wishful thinking», molt bonic però irreal, pensarà el lector. I té raó, perquè encara és una exposició massa idealitzada. L’autor n’és conscient, i per això, tot seguint el consell de Thoreau, vol portar l’anàlisi pragmàtic més lluny, més a les arrels epistemològiques de la condició humana. I hi ha recorregut.

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

LA FI DEL PROGRÉS

0 – Introducció

1 – El progrés és un procés

2 – El retroprogrés

3 – El desordre místic d’Occident

4 – El complex de Tirèsies

6 – Fills de la segona evolució

7 – El gran sagrament

8 – El substitut

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s