DE L’ESCÀNDOL INTERNACIONAL A LA INDEPENDÈNCIA EFECTIVA

(Quarta i última part del relat sobre la LLISTA SENSE PRESIDENT i el seu efecte referèndum)

La revelació que el govern espanyol volia assaltar el Parlament per la força amb l’exèrcit i detenir els líders que han declarat la independència és converteix en un escàndol internacional, i cada vegada més països critiquen obertament Espanya i reclamen una solució democràtica i negociada, tot i que pocs diuen clarament que aquesta pugui acabar amb la independència de Catalunya.

La notícia ha caigut com una bomba en les files independentistes, cosa que ha fet que la gentada que envolta i protegeix el Parlament augmenti encara més, amb cada vegada més ciutadans que es mobilitzen per fer-hi relleus i per ocupar-se dels subministraments i la intendència. 

Passen els dies i les setmanes i la situació s’estabilitza molt: han aparegut grans “barris” de tendes de campanya al voltant de la “zona zero” en els quals s’organitza la resistència dels concentrats, molts dels quals fa dies i dies que no han anat a casa, mentre les forces policials mantenen les posicions però amb un marge molt escàs: poden fer poca cosa més que no sigui passar informes de la situació.

A banda d’això, la principal funció que tenen és identificar i neutralitzar els espanyolistes espontanis que, individualment o en grups petits, intenten arribar armats fins a la gentada amb la intenció de fer mal. Alguns d’aquests espontanis, a més, són membres de les mateixes policies, cosa que genera tensions considerables a dins d’aquests cossos, i entre els cossos i els seus responsables polítics, i tot plegat contribueix a empitjorar la mala imatge de l’Estat espanyol.

EL CONSELL DE SEGURETAT NO AJUDA ESPANYA

Mentrestant “fructifica” un moviment a la desesperada del govern espanyol: ha demanat al Consell de Seguretat de l’ONU que es pronunciï a favor seu, qualificant d’il·legítimes les aspiracions independentistes, però li surt el tret per la culata, perquè la majoria de països membres vota en contra, i en canvi aproven una declaració alternativa que commina l’Estat espanyol a negociar, cosa que es converteix en la primera senyal clara que està perdent la partida.

També la Comissió Europea aposta per això, i activa un equip de mediació proposat de fa setmanes que Espanya s’havia negat a acceptar i ara es veu obligada a fer-ho, a contracor, és clar.

Comencen trobades virtuals a tres bandes, en les quals el primer que reclamen tant els negociadors espanyols com els comunitaris és que es facin reunions presencials i proposen una sèrie de llocs aparentment neutrals on celebrar-les. La part catalana, però, s’hi nega de totes totes, argumentant que no es refia gens de la part espanyola i que mantenir-se a l’edifici del Parlament protegit per la gentada és l’única garantia que tenen.

La Unió Europea intenta pressionar les parts perquè s’avinguin a negociar una solució que satisfaci tots els interessos. Al seu torn pressionat pels poders fàctics de l’estat, el govern espanyol diu que, com a molt, pot arribar a acceptar una millora del finançament i impulsar algunes reformes constitucionals per blindar competències, i els líders independentistes argumenten que aquesta esquifida proposta és l’evidència que no hi ha negociació possible mentre Catalunya sigui una autonomia, i afegeixen que l’únic acostament possible és una negociació d’igual a igual en la que es pacti una secessió. Ho condensen en un antic lema independentista adaptat que fa fortuna: ha arribat l’hora de ser veïns en igualtat de condicions.

PRIMER RECONEIXEMENT INTERNACIONAL

Mentrestant en l’opinió pública internacional hi ha cada vegada més partidaris d’una Catalunya independent: els relats periodístics i acadèmics sobre la història, la societat i l’economia del país publicats i/o emesos els últims mesos, setmanes i dies han calat a fons, i molts opinadors argumenten que a Espanya li convé deixar anar a Catalunya i així demostrar (i demostrar-se) que és viable sense el dinamisme i els diners dels catalans, i que aquests tenen dret a demostrar que poden convertir el seu país en un estat independent exitós.

Molts relats periodístics exposen en detall la història del Parlament, un edifici de l’antiga ciutadella aixecada a principis del segle XVIII no per defensar la ciutat i el país sinò per sotmetre’l i controlar-lo militarment, i tant la simbologia d’aquesta història com la seva realitat fàctica fan un forat enorme en la imatge internacional d’Espanya.

És en aquests moments que un estat europeu, per exemple, Eslovènia, fa el pas i reconeix Catalunya com a nou estat, basant-se en la declaració d’independència de fa setmanes. És una notícia relativament petita, perquè és un país amb menys pes demogràfic i econòmic que Catalunya, però com que és el primer, la immensa majoria de mitjans internacionals ho tracten de manera preferent i tot plegat reverbera enormement en la caixa de ressonància del sistema mediàtic mundial.

L’EXÈRCIT PRÈN “LA PARAULA”

Aquest ressò pel primer reconeixement internacional és el motiu que esperona unes quantes unitats de l’exèrcit espanyol a mobilitzar-se pel seu compte, i a avançar cap al Parlament amb la intenció d’assaltar-lo. La notícia torna a trasbalsar el país i el món sencer, mentre els militars prenen posicions a una certa distància amb canons i tancs i anuncien que donen dues hores als manifestants per marxar a casa abans de començar a disparar. 

Ràpidament reunits d’emergència de manera virtual, la part catalana clama a l’europea que ja veu a què s’enfronta: un estat espanyol que és incapaç de controlar l’exèrcit, que de fet està fent el que el mateix govern espanyol voldria fer, perquè en el fons el que li demana el cos és la repressió dels catalans, i exploten a fons el simbolisme ancestral de la Ciutadella i del castell de Montjuïc. 

El govern espanyol ho nega i per demostrar-ho ordena a la cadena de comandament de l’exèrcit que envolti i neutralitzi com sigui les unitats revoltades. Tot plegat ho contempla en directe i estupefacte el món sencer, com si fos un espectacle audiovisual de primer ordre, amb el gruix de gent meravellada de l’autèntica revolució ciutadana que han aconseguit mantenir en marxa els independentistes catalans durant setmanes i setmanes.

En el record hi ha revolucions precedents també transmeses pràcticament en directe, com és el cas de Tian An Men a la Xina el 1989, l’anomenada Revolució de Vellut de Txecoslovàquia del mateix any o l’Euromaidan a Ucraïna el 2014, però cap no ha ajuntat fins ara les dimensions enormes i el caràcter radicalment no violent d’aquesta, cosa que té encisada i fascinada l’opinió pública europea, occidental i occidentalitzada arreu del planeta, i tothom es pregunta si ara tot acabarà en un bany de sang.

Arriben altres unitats de l’exèrcit, enviades pels caps militars amb la missió de convèncer les revoltades que desisteixin d’amenaçar la multitud que envolta el Parlament, però es produeix una situació molt tensa degut a que són soldats i oficials de les mateixes casernes, que conviuen habitualment i durant uns moments l’ambigüitat de la situació fa pensar als que s’ho miren des de fora que tant pot passar que comencin a disparar-se uns als altres com que tots junts és girin cap als manifestants i obrin foc.

LA REVOLUCIÓ CATALANA FA UN PAS MÉS

Però llavors passa una cosa que sorprèn tothom, especialment els soldats: la multitud s’ha mogut discretament però ràpida i els ha envoltat, de manera que en pocs segons una massa densa de persones se’ls apropa sense que siguin capaços de reaccionar i es queda a uns 5 metres de distància, mentre per darrere van arribant milers i milers de persones més.

Hi ha un moment tens en el qual els soldats dubten de si obrir foc, però la densitat i l’actitud de la gentada els fa comprendre que no fugiran i que seran ells els que prendran mal i això els fa desistir. I precisament ara arriba el moment més sorprenent i que els desarma de manera definitiva: els concentrats es posen a cantar una cançó, un himne nou que algú ha creat durant les setmanes de concentració, un himne que glosa en positiu les aspiracions de la nació catalana, una cançó que s’ha estès per la gentada, que l’ha apresa de memòria durant la ja llarga convivència a prop del Parlament, però que encara és poc coneguda fora del seu perímetre. 

És un cant que ara s’expressa amb tanta alegria que omple d’una energia inaudita la massa humana i fa comprendre als soldats que no tenen cap possibilitat d’enfrontar-s’hi amb èxit, de manera que, gairebé sense pensar-s’ho, entren als seus vehicles i marxen per on han vingut, amb tota la gentada acompanyant-los i dient-los adéu.

L’escena, que ha vist en directe literalment tot el món per televisió i per les xarxes socials, suposa una mena de tancament emocional del conflicte, perquè ha concentrat en un punt i en un moment concrets totes les enormes tensions viscudes les últimes setmanes, i també tots els significats, els greuges i els ressentiments acumulats durant anys, dècades i fins i tot segles per un i altre bàndol. 

I ha passat davant dels ulls de tothom, de manera diàfanament pública i notòria, i això ha fet que d’una manera col·lectiva i alhora individual, tothom senti que s’ha produït un canvi irreversible en el conflicte, de manera que la situació ja és tota una altra i que per molt que algú s’esforci per fer-la tornar enrere, ja no serà possible mai més.

LA NEGOCIACIÓ FINAL

Tot això és a l’aire mentre la multitud recupera les posicions que tenia abans de la “visita” militar, i també està present en la reunió virtual, l’ambient de la qual ha fet un tomb considerable: els representants espanyols s’han quedat muts, impressionats per la intensitat de l’escena, cosa que els catalans aprofiten per exposar amb decisió i convenciment el que exigeixen pel futur més immediat, mentre els representants comunitaris estan pendents de la reacció de la part espanyola.

Les exigències són que signin en nom de l’Estat espanyol una acceptació de la declaració d’independència de Catalunya, acceptació que ha d’incloure la retirada de l’exèrcit i de les policies espanyoles del territori català, l’adhesió provisional de Catalunya a la Unió Europea i el compromís d’iniciar les negociacions d’una secessió. L’acceptació també ha de contemplar que els Mossos siguin provisionalment la força de seguretat integral del nou estat, encarregada també del control dels límits territorials, i que les negociacions financeres posteriors han de reconèixer el dèficit fiscal català de les últimes dècades que hi ha hagut en favor de l’Estat espanyol. Amb un lleu somriure els negociadors catalans afegeixen que després no els costarà gaire feina adaptar la Constitució Espanyola a la nova situació, donat que no menciona en cap moment Catalunya com a part d’Espanya.

Els negociadors espanyols tenen temptacions de negar-s’hi de manera radical i tallar la comunicació, però esgotats per setmanes de tensió i sentint-se enormement pressionats per la situació i amb por del que pot arribar a passar en el futur, es limiten a anunciar que no poden prendre una decisió com aquesta ara mateix i demanen temps, cosa que la part europea troba raonable però que la catalana es mostra reticent a acceptar, argumentant que tem que els poders fàctics de l’estat aprofitin per forçar un moviment d’involució per evitar la secessió, i proposen una reunió permanent fins que s’arribi a un acord i en la qual cada part pugui consultar amb els assessors i estaments que cregui convenient.

La part espanyola no ho veu clar però acaba acceptant per les pressions de la part comunitària, i s’estableix un protocol mínim per mantenir la reunió permanent, mentre la nova situació es comunica públicament, i la gentada, que té els ànims molt alts, s’organitza per adaptar-se a la nova situació amb la clara intenció de no donar res per fet, perquè les coses encara es poden torçar.

Les tensions i els debats públics i privats arreu del territori espanyol, però sobretot a Madrid, són intensos i apassionats, però les setmanes de resistència numantina de la concentració independentista, l’allau d’argumentacions a favor de la secessió que arriben rebotades d’arreu del món i els errors i atzagaiades per la part espanyola han anat fent forat, com gotes malaies, i sembla com si l’escena d’enfrontament de la gentada amb els militars ha fet decantar una balança invisible que ningú no veu però que tothom nota.

La sorpresa salta dos dies després: la part espanyola accepta el gruix dels termes d’acceptació plantejats per la part catalana, cosa que es viu com a una notícia irreal entre la gentada, entre la qual hi havia el convenciment que el procés encara seria molt més llarg, i com una tragèdia al món espanyolista, que expressa auguris pèssims per al nou estat català, amb tot de declaracions apocalíptiques que pronostiquen la decadència definitiva de tot allò català, expressions en les quals paradoxalment s’hi pot detectar un deix de respecte i admiració inèdits cap als independentistes i cap als catalans en general.

La signatura de l’acceptació de la secessió per la part espanyola i dels compromisos adquirits en el procés transició per la part catalana es fa al davant del Parlament, amb la gentada i les policies vigilant i supervisant l’escena, que un cop més s’està transmetent i contemplant des de tot el món i que suposa un final feliç a un conflicte que els últims mesos s’ha convertit en una mena de trending topic a nivell planetari.

Els independentistes estan controladament eufòrics, perquè comencen a ser conscients que els pròxims mesos no seran precisament un camí de roses: tenen clar que Espanya intentarà diluir la victòria catalana i revertir al màxim les concessions fetes, i també senten el vertigen que suposa ser independents de debò. De tota manera, evidentment assaboreixen tan com poden el moment pel qual han estat lluitant tant de temps.

Aquesta és la quarta i última part del relat sobre L’EFECTE REFERÈNDUM que produirà LA LLISTA SENSE PRESIDENT.

Un relat de política ficció? És exactament això.

És creïble? Segurament és difícil que, arribat el dia, les coses passin d’una manera tan lineal i ideal, però el cert és que és tan factible que passin així com que passin de qualsevol altra manera.

És desitjable que passi? Després de dècades i segles d’intents frustrats de trobar una estructura estatal satisfactòria de debò per a tothom i arribats al punt que estem, sembla la millor solució per al futur a mig i llarg termini.

Sí encara no ho has fet, llegeix les tres primeres parts del relat:

1 – L’EFECTE REFERÈNDUM DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT

2 – EL DIA DESPRÉS DE LA VICTÒRIA DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT

3 – DE LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA AL PRIMER MOMENT CRÍTIC

I en els següents articles trobaràs els argumentaris de perquè aconseguirà allò que fins ara el moviment indepentista català no ha aconseguit. És a dir: perquè tindrà èxit allà on tot ha fracassat: 

LA INDEPENDÈNCIA, OBJECTIU METAPOLÍTIC

LES INSTITUCIONS AUTONÒMIQUES NO SÓN UN PRE-ESTAT CATALÀ

PERQUÈ LA LLISTA SENSE PRESIDENT ÉS UNA EINA IMBATIBLE: LES 5 CARÀCTERÍSTIQUES