PROJECTE D’ASSAIG
El 2017 i inspirat per l’obra de Salvador Pániker, principalment pel concepte que va centrar la seva obra filosòfica, el retroprogrés, vaig començar a treballar en un assaig per desenvolupar-lo i adaptar-lo a un discurs més pragmàtic.
El resultat de llavors va ser un primer esborrany una mica maldestre, que va evolucionar dos anys després en una segona versió que podeu llegir en els enllaços que trobareu al final d’aquest text.
Aquí a sota s’exposa l’esquema de la tercera versió, que espero que sigui la definitiva i que tinc la intenció d’anar redactant en els pròxims mesos. Hi trobareu una tesi agosarada, acompanyada d’unes quantes tesis secundàries que potser encara ho són més.
En el trajecte he passat d’una defensa apassionada del concepte de Pániker a un plantejament força menys activista i crec que epistemològicament més obert, fèrtil i amb força recorregut per portar les reflexions que s’hi fan molt més lluny.
Espero que us interessi, esteu convidats a aportar-hi comentaris i suggeriments, i també crítiques, no només seran benvingudes, sinó que les espero amb delit.
Moltes gràcies,
Josep Maria Camps Collet
LA FI DEL PROGRÉS
Work in progress, juliol 2023
Aquest projecte d’assaig busca respostes a una pregunta bàsica i crítica del món actual: perquè, malgrat l’enorme quantitat de senyals i avisos que ens han arribat les últimes dècades, les societats occidentals i occidentalitzades han continuat augmentant la incidència en el medi natural fins a nivells més que preocupants?
La tesi que sustenta l’autor és que aquesta «ceguesa» és deguda a condicionants pragmàtics de la condició humana dels quals els humans no som gaire conscients, i que fan que, col·lectivament, siguem incapaços de reaccionar per adaptar-nos de debò a la biosfera, cosa que ens converteix en molt desequilibrants, en un factor de desequilibri molt perillós per a la supervivència no només de bona part dels éssers vius del planeta, sinó també de la nostra pròpia espècie.
En aquest sentit, és un projecte que busca donar respostes a un món progressivament desconcertant, i ho vol fer analitzant l’arrel del principal problema de la condició humana actual, la qualitat de plaga, de càncer de la biosfera que tenim, tot proposant una interpretació diferent i novedosa que permeti canviar el punt de vista i, per tant, oferir noves perspectives per buscar solucions.
La intenció de l’autor és anar a les arrels epistemològiques més profundes del problema tot esforçant-se per defugir qualsevol tipus de moralisme o de maniqueisme, i també evitar quedar-se encallat en les opcions clàssiques des de les quals s’aborda habitualment en el debat públic: des de posicions d’esquerres, exigint aprofitar-lo per solucionar injustícies socials i redistribuir la riquesa, o des de la dreta, exigint treure pes al sector públic i deixar marge als “emprenedors”, que són els que trobaran les solucions adients.
La tesi parteix del convenciment que són els ideals fixats el segle XVIII per la Il·lustració, principalment el del progrés, els que determinen ara mateix la dinàmica del món occidental i occidentalitzat. S’exposarà que d’aquest ideal emanen la pràctica totalitat dels idearis polítics actuals, fins i tot la majoria dels ecologistes, malgrat que aquests s’han esforçat i s’esforcen per desmarcar-se’n, però no han pogut evadir la potentíssima influència que té.
Potser sorprèn que un concepte aparentment tan positiu pugui comportar conseqüències tan negatives, i per això es dedicarà bona part de l’assaig a argumentar el perquè, i es farà a través de les dimensions cognitivo-lingüístiques de la condició humana, mostrant com aquests conceptes ens influeixen fins a extrems que la majoria no sospitem.
S’argumentarà que, al contrari del què s’acostuma a pensar, les accions humanes no estan tan determinades pels interessos individuals i col•lectius com per les creences de les quals depenen aquests interessos, creences que pengen d’ideals que actuen de manera primordialment inconscient.
També que el més probable és que estiguem en un procés similar al que es va viure a Europa entre els segles XVII i XIX, quan la creença en Déu i en la providència divina va deixar pas a la creença en la raó i el progrés com a bases fonamentals de la condició humana. És a dir, que estem en un període transitori en què aquests ideals de la Il·lustració, que són els que actuen en nivells per sota de les consciències individuals i col•lectives, deixaran pas a nous ideals, i que el més desitjable és que els nous facilitin l’adaptació de la humanitat a la biosfera.
Un aspecte important a destacar és que s’analitzarà com el procés que es va viure a Europa entre el XVII i el XIX va comportar el pas d’un temps social viscut com a cíclic a un altre de lineal, cosa que va facilitar l’adopció d’un ideal lineal com el del progrés, i que ara els humans necessitem recuperar almenys parcialment el temps cíclic perquè ens permeti percebre com de desequilibrants arribem a ser.
ESTRUCTURA
CAPÍTOL 1 – “ELS PROGRESSOS DE LA MENT HUMANA”
El primer capítol serà un relat ficcionat en tercera persona però “darrere l’orella” del matemàtic, economista i polític Nicolàs de Caritat, marquès de Condorcet, durant el període que va estar amagat a París a casa d’una amiga, perseguit per Robespierre i els seus per oposar-se al projecte de constitució francesa dels Jacobins. Van ser 5 mesos entre el 1793 i el 1794, en l’època del Terror de la revolució francesa, en què, aconsellat per la seva dona, Sophie de Grouchy, va dedicar el temps de reclusió a abstreure’s de la seva situació personal, al límit de la supervivència, per escriure l’”Esbós d’un quadre històric dels progressos de la ment humana”. Aquest assaig, publicat per la seva dona l’any següent, després que Condorcet fos finalment detingut i morís pocs dies després a la presó en estranyes circumstàncies, va tenir un èxit i una influència enormes, amb una traducció a l’anglès que va motivar Thomas Malthus a escriure i publicar el seu clàssic “Assaig sobre el principi de la població”, amb la intenció de rebatre’l.
El relat entrarà en la ment de Condorcet per veure com va inventar-se una tipologia de 9 etapes històriques de la humanitat per mostrar el progrés que aquesta havia viscut fins llavors, i una desena etapa en què va exposar com creia que havia de ser el futur. L’acompanyarem en la redacció d’aquest desè capítol, en el qual no va predir aparells voladors ni altres meravelles tecnològiques, ans la creació d’un sistema educatiu per a tothom, un sistema de seguretat social amb pensions de jubilació i una llengua universal nova que seria l’expressió pura de la ciència mateixa, tot per aconseguir un futur on “els progressos” científics, morals i polítics haurien reduit les desigualtats entre els humans a l’expressió mínima, un futur que seria governat per la raó i la llibertat i on homes i dones serien iguals.
CAPÍTOL 2 – DELS PROGRESSOS AL PROGRÉS
En el segon capítol es farà un repàs del procés històric que va portar l’ideal del progrés a substituir Déu (de fet, la providència divina) com a fonament i guia de la condició humana: començant pel debat que hi va haver a la França del segle XVII de qui era superior, si els “antics” (és a dir, els grecs) o els “moderns” (és a dir, els contemporanis de llavors) i continuant pels il·lustrats francesos, entre els quals D’Alembert, Voltaire i Rousseau, però sobretot Anne Robert Turgot i el seu deixeble i seguidor Condorcet, que van ser els que van definir un concepte de progrés pràcticament idèntic al que ens ha arribat a nosaltres.
També s’analitzarà com des de l’inici del segle XIX aquest ideal es va implantar amb força a tot el món occidental, ja desdoblat en les dues línies teòriques d’organització político-social que continuen vigents, i que es podrien resumir en el socialisme, que postula que el progrés s’aconsegueix mitjançant la col·laboració entre els humans i reforçant els valors col·lectius, i el capitalisme, que molt al contrari creu que són la competència i els valors individuals els que fomenten el progrés. També veurem com el sociòleg Auguste Comte, pare del positivisme, va tenir un paper cabdal en la divulgació i generalització de l’ideal, i també Saint-Simon entre altres utòpics en la seva vessant més socialista. La referència principal d’aquest capítol serà l’obra clàssica sobre l’ideal del progrés de J. B. Bury, i es complementarà amb la de Robert Nisbet entre altres, amb el qual es veurà com va ser el pas dels «progressos» que van identificar Turgot i Condorcet al «progrés» en singular, un procés de sublimació i de mitificació que va reforçar i consolidar el concepte com a ideal suprem.
Veurem com, en aquest procés, un concepte ben poc abstracte adoptat del llatí i que volia dir simplement “anar endavant”, en el sentit de desplaçament físic d’una cosa o persona, es va convertir en una mena de símbol natural que condensava la pràctica totalitat del projecte il·lustrat.
CAPÍTOL 3 – LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I LA GRAN ACCELERACIÓ
En el tercer capítol s’analitzarà com l’ideal del progrés es va consolidar a França i a altres països europeus en paral·lel amb la progressiva extensió de la revolució industrial engegada al Regne Unit durant el segle XVIII, que va ser possible gràcies a un fet tecnològic cabdal: la fosa del ferro. Fins llavors no s’havia descobert cap metall ni aleació prou forta com per construir maquinària pesant, les màquines només podien ser de fusta, i el ferro, descobert pels hitites cap el 1.500 A.C., només s’havia pogut forjar, però no fondre, perquè calia arribar almenys als 1.500 graus per aconseguir-ho. Ho va permetre l’ús sistemàtic del primer combustible fòssil, el carbó, que va possibilitar el desenvolupament de la tecnologia industrial del ferro fos i l’acer. L’aplicació d’aquesta tecnologia a cada vegada més àmbits, com les fàbriques i el ferrocarril, va promoure en poques dècades canvis econòmics i socials enormes, cosa que va facilitar i reforçar que cada vegada més gent veiés el món d’acord amb l’ideal del progrés, no com una promesa utòpica, sinó com una realitat molt propera i del dia a dia, gràcies als canvis positius que la ciència i la tecnologia estaven promovent en el món en què vivien.
Així el món occidental va entrar en una dinàmica de canvis constants, dinàmica que es va anar convertint en una acceleració enorme en la qual, potser per primera vegada en la història de la humanitat, les persones eren testimonis de grans canvis al llarg de la seva vida, canvis que comportaven alteracions en les tradicions viscudes fins feia poques dècades com a eternes i immutables. De fet, el pas de l’època moderna a la contemporània va suposar la substitució ja definitiva del temps cíclic, amb els ritmes estacionals de la natura com a referència primordial, a un temps lineal en el qual els canvis socials i econòmics deixaven enrere modes de vida tradicionals, desplaçats per noves relacions i costums, en una dinàmica que s’ha anat accelerant a mida que passaven els anys i les dècades, fins arribar als nostres dies. Aquest nou temps viscut com a lineal i accelerat evoca per si mateix el mateix concepte de progrés que, en un temps viscut com a cíclic, no té massa sentit.
Els teòrics que han proposat que els humans ja hem provocat un nou canvi d’era geològica a la Terra, l’Antropocè, anomenen això la Gran Acceleració, per remarcar com va anar augmentant l’impacte de l’espècie humana a la biosfera en el seu conjunt. El punt d’arrencada d’aquesta Gran Acceleració l’han situat al voltant del 1800, precisament el moment històric en què els il·lustrats i els seus hereus van consolidar l’ideal del progrés amb el significat que ens ha arribat a nosaltres gairebé sense modificació, i també el moment en què la revolució industrial va agafar volada.
CAPÍTOL 4 – PRIMERS SÍMPTOMES D’ESGOTAMENT
Seguidament s’analitzarà com, ja en la segona meitat del segle XX, aquesta Gran Acceleració es va accelerar i estendre encara més, arribant a cada vegada més països i territoris, principalment amb el l’impuls d’un ideal secundari basat en el del progrés: el del desenvolupament, al qual es van dedicar en cos i ànima les institucions mundials creades després de la IIGM, sobretot l’ONU i el Banc Mundial. I com, en paral·lel, es van començar a detectar els primers indicis dels greus problemes que creava l’aplicació intensa dels ideals del progrés i del desenvolupament: per exemple la contaminació, amb la «Primavera silenciosa» de Rachel Carson com a senyal d’alarma inicial, o la «Population Bomb» de Paul Ehrlich, alertant que la millora de les condicions de vida dels països de l’anomenat Tercer Món estava fent créixer la població mundial de manera molt preocupant i, ara diríem, insostenible. I fa 50 anys l’informe que s’ha convertit en la principal referència sobre la presa de consciència de la crisi ecològica que comportava tot plegat, «Els límits del creixement«, obra encarregada pel Club de Roma i elaborada per un equip del MIT encapçalat per Donella Meadows. Malgrat aquests i altres senyals d’alerta, la Gran Acceleració no només ha continuat, sinó que s’ha accelerat molt més, fins al punt que el creixement en l’ús dels recursos naturals des de llavors ha superat de llarg el que s’havia fet fins llavors, a un ritme exponencial, ja que s’ha multiplicat per dos cada 20 anys.
CAPÍTOL 5 – QÜESTIONAMENT DE L’IDEAL
Aquest capítol analitzarà com, en paral·lel als primers símptomes d’esgotament de la dinàmica de creixement il·limitat, va anar naixent un tímid debat sobre el mateix ideal del progrés. Es veurà com un dels principals teòrics que l’ha impugnat directament és el filòsof britànic John Gray, que el concep com una adaptació suposadament racional del mateix patró religiós vigent fins la Il·lustració, en la que els il·lustrats es van limitar a substituir la creença en Déu amb la creença en el progrés, que qualifica d’“utopia nefasta i apocalíptica” que ha estat la principal responsable dels totalitarismes del segle XX i les guerres sanguinàries que han comportat.
Es revisarà l’obra del filòsof català Salvador Pániker que, inspirat en el seu coneixement de les filosofies orientals i en el qüestionament de les bases epistemològiques de la modernitat, a principis de la dècada del 1980 va proposar un ideal alternatiu, la retroprogressió o retroprogrés.
En sentit contrari, es repassarà l’obra d’autors que han defensat l’ideal, com per exemple Robert Nisbet, Steven Pinker o Hans Rosling, que en moments força diferents han mantingut que és vigent i que ho estarà durant molt de temps en el futur.
Es clourà l’anàlisi amb un autor, Edgar Morin, que també ha fet la impugnació de l’ideal des de l’autoritat de ser un dels principals teòrics dels sistemes complexos, especialment en la vessant filosòfica i epistemològica.
CAPÍTOL 6 – L’ATRACCIÓ DE LA PAPALLONA DE LORENZ
Com el primer capítol, el sisè també serà un relat ficcionat, i farà funció de “separador” entre la primera part de l’assaig i la segona. S’hi explicarà com, el 1963, el matemàtic i meteoròleg nord-americà Edward Lorenz va idear la primera teoria del caos. El relat exposarà com, després d’elaborar un model matemàtic senzill basat en 3 equacions sobre la variabilitat de l’atmosfera per poder fer prediccions meteorològiques, va utilitzar un dels primers ordinadors per fer una simulació pionera en base a aquelles equacions, i com quan va repetir-la, els resultats van sortir-li enormement diferents. I com no es va rendir, i analitzant el què havia passat, va descobrir l’atractor de Lorenz, la figura matemàtica similar a una papallona que mostrava la regularitat que s’amagava darrere de totes les diferents simulacions, i que el va portar a formular una teoria que desvelava l’ordre ocult en el caos aparent, cosa que ha permès després obrir no només un nou camp de la ciència, sinó ampliar la ciència mateixa cap a àrees que fins aquell moment ni es sospitava que poguessin existir, però que era una teoria que, al mateix temps, negava en rodó la possibilitat de poder dur a terme el somni determinista engegat per la Il·lustració, el somni que va dur Condorcet a escriure el seu assaig: conèixer el món de manera completa i predir el seu comportament en qualsevol situació.
CAPÍTOL 7 – LA CIÈNCIA RELACIONAL I LA CIÈNCIA ONTOLÒGICA
El capítol setè exposarà què va suposar la irrupció de la teoria del caos a principis de la segona meitat del segle XX, que va anar acompanyada de tot de línies de recerca epistemològica i científica que es van anar agrupant sota una única denominació que les definia: la teoria de sistemes o simplement sistemes complexos. En conjunt impugnaven el paradigma científic tradicional, el que consisteix en probar la relació exclusiva i excloent entre una causa i un efecte, que és la condició necessària per considerar que una afirmació és científica o no ho és. Perquè al llarg del segle XX científics de tota mena d’àmbits, tant de les ciències considerades “dures” com de les “toves”, es van anar trobant amb cada vegada més casos en que no van poder provar aquesta relació exclusiva i excloent, i van quedar frenats davant de tot de causes i tot d’efectes sense poder determinar quines provoquen quins de manera clara, i van haver de limitar-se a assenyalar les correlacions que estadísticament eren més significatives. Es veurà com això va depassar l’àmbit estricte de la ciència, i juntament amb els canvis en els usos i costums socials, amb el creixement exponencial del corpus de coneixements científics i amb els canvis en les creences més esteses, va portar durant les dècades del 1960 i 1970 a una situació generalitzada de desconcert que va rebre un nom força eloqüent: postmodernitat.
I s’exposarà com, en paral·lel a aquest desconcert, els científics que treballaven en els sistemes complexos van anar definint conceptes nous com realimentació, emergència, no linealitat, autoorganització, sistemes oberts, etc, que van permetre estudiar i analitzar la realitat des de punts de vista nous i sorprenents. Això ha permès una concepció ampliada del paradigma científic, i per poder analitzar-ho es proposarà anomenar “ciència ontològica” a la basada en el mètode tradicional que es basa en fixar la relació causa/efecte, perquè està centrada en definir les essències dels elements i els processos investigats, i la basada en els sistemes complexos se l’anomenarà “ciència relacional”, perquè renuncia a identificar les essències, o les deixa de banda, almenys temporalment, i es centra en analitzar les relacions entre els elements que constitueixen els sistemes. Això permetrà afirmar que aquestes dues ciències, en conjunt, conformen un paradigma científic molt més potent que l’engegat per la Il·lustració, però que incorpora la incertesa com a element central i ineludible, cosa que la ciència tradicional sempre s’havia esforçat en evitar.
Exposat això, s’analitzarà i s’especularà sobre el perquè, malgrat que el paradigma dels sistemes complexos o “relacional” ja fa unes quantes dècades que existeix, els principis que l’inspiren i els descobriments que ha fet continuen tenint poca rellevància pública i no han aconseguit influir de manera substancial en les línies bàsiques del pensament actual.
CAPÍTOL 8 – ELS MAPES DEL FUTUR
Per dur l’anàlisi encara més lluny, el capítol vuitè analitzarà en profunditat el llenguatge, exposant l’evolució que hi ha hagut en les creences sobre ell des del sistema filosòfic de Plató passant pel de Kant i fins arribar al «gir lingüístic» del segle XX protagonitzat principalment per Ludwig Wittgenstein, i en el qual s’ha passat d’una concepció d’aquesta realitat humana com a constituïda per unes idees que són més reals que la realitat, a la noció que és un instrument que hem anat construint els humans a mida que l’hem fet servir al llarg dels mil·lennis. També es veurà que, malgrat aquest canvi radical, la immensa majoria dels humans encara veiem el llenguatge com a portador d’una realitat transcendent, i ens esforcem a buscar-la a dins de les paraules una i altra vegada sense descans.
Per superar-ho s’analitzarà la seva naturalesa amb l’ajuda d’una metàfora que han proposat diversos autors: el llenguatge és el mapa que ens permet orientar-nos pel territori, però no s’ha de confondre mai amb el territori mateix, sinó que és únicament una representació simbòlica basada en convencions. Veurem que, a més de representar el territori, el llenguatge és també un instrument teleològic, perquè ens permet projectar la realitat actual en el futur, i planificar i fins i tot visualitzar com serà aquest futur. Per això direm que el llenguatge és l’instrument que ens permet traçar els mapes del nostre futur, i que això es fa gràcies a l’abstracció, que posibilita crear conceptes cada vegada més allunyats de la realitat sensible.
Això ens permetrà considerar que aquest instrument ha permès una evolució cultural que és alternativa i molt diferent a la genètica. També veurem que aquesta evolució cultural és única a la natura, perquè malgrat que hi ha altres espècies que també tenen llenguatges i cultures que no són menyspreables, les característiques i les dimensions de la humana són d’un grau molt superior a qualsevol altra existent.
Per analitzar-ho farem servir el concepte de «meme» o «mem» encunyat els anys 70 per Richard Dawkins (el concepte original, no el d’ús més habitual avui en dia), perquè és una noció que permet equiparar el llenguatge amb el codi genètic i contrastar-ne les similituds i les diferències. Farem servir la dicotomia darwinisme/lamarkisme per veure que, a diferència de l’evolució biològica, que depèn d’un codi tancat i molt estable al llarg del temps, el llenguatge evoluciona amb la rapidesa i obertura que va atribuir als éssers vius Jean-Baptiste Lamark en la seva teoria de l’evolució.
L’analogia amb el genoma ens permetrà veure que el llenguatge no és exactament un instrument, sinó més aviat una font inesgotable d’instruments, perquè cada nova paraula permet actuar sobre la realitat de maneres noves. I analitzarem com l’aparició i la difusió de paraules noves i d’usos nous funciona amb el principi de la selecció natural, el mateix que en biologia.
Farem servir després el concepte de mem per bastir una hipòtesi de com poden haver evolucionat els significats de les paraules des de l’aparició del llenguatge, una hipòtesi en la que postularem la necessitat de crear una tipologia d’aquests significats en funció del seu grau d’abstracció.
Aquesta hipòtesi partirà d’una concepció històrica i evolutiva del llenguatge, en el que les primeres versions desenvolupades fa desenes de mil·lennis pels nostres avantpassats s’haurien basat en conceptes poc abstractes. A mida que van passar els mil·lennis i els segles, les noves paraules haurien estat cada vegada més abstractes, formant una xarxa creixent de significats o camps semàntics comunicats entre sí, xarxa que la tipologia proposada pretendrà representar gràficament.
Aquesta tipologia estarà basada en la hipòtesi que els conceptes més abstractes poden aparèixer perquè es basen en conceptes menys abstractes dels quals depenen, i que aquestes «escales d’abstracció» comencen amb els menys abstractes de tots, els que tenen una referència directa a objectes o fenòmens del món real, i van pujant en els nivells d’abstracció a mida que es van creant més i més conceptes cada vegada més abstractes.
Arribats a aquest punt, completarem la hipòtesi amb la teoria del simbolisme de Dan Sperber, que planteja que els símbols, i per tant les paraules, els conceptes i els mems, no tenen significat per se, sinó que el seu valor rau en la capacitat d’evocar els significats que hi estan relacionats. Segons aquesta concepció, un concepte molt abstracte és un concentrador de significats menys abstractes en els quals es basa.
Aquesta especulació es culminarà proposant que conceptes extremadament abstractes, com el del progrés o el de Déu, funcionen com a grans condensadors de significats que són mapes del territori i del futur que guien les nostres estratègies i les nostres accions i, de fet, tot el nostre comportament individual i social.
CAPÍTOL 9 – FRACTALS MENTALS I FRACTALS SOCIALS
En aquest capítol es proposarà fer servir el concepte de fractals creat per Benoît Maldelbrot per concebre el sistema d’abstracció desenvolupat en el capítol anterior, perquè permet entendre l’enorme complexitat que suposa, malgrat que està compost d’elements relativament simples. Anomenarem aquesta estructura «fractals lingüístics«, mentre que a la ment no lingüística l’anomenarem «fractals mentals prelingüístics«, que estan determinats per la constitució biològica de l’animal humà, estructurat genèticament abans de l’aparició del llenguatge i la segona evolució que ha engegat, amb els desajustos i problemes que això comporta. Al conjunt de tots dos l’anomenarem “fractals mentals”.
Després veurem com aquests fractals mentals es projecten des de cada persona cap a les persones i les realitats del seu entorn, conformant un sistema col·lectiu al qual, tot seguint els anàlisis anteriors, anomenarem “fractals socials”, que corresponen a tota la trama o xarxa de relacions i convencions que estructren i sistematitzen la vida social i sobre la que es construeix la identitat de les persones, tant en la dimensió social com en la mental. Aquest concepte de fractals socials és cosí germà d’un concepte proposat pel sociòleg francès Pierre Bourdieu, el d’”habitus”, que es podria definir com el conjunt de normes i hàbits socials no explícits que cohesionen els grups humans, per exemple, en classes socials.
Analitzarem com funcionen els fractals socials, sobretot amb l’ajut de l’interaccionisme simbòlic teoritzat per l’escola sociològica de Chicago, especialment la versió d’Erwin Goffman, que permet concebre i visualitzar la densitat i la força dels patrons socials que guien la conducta humana de manera inconscient en base a tota aquesta xarxa de relacions i convencions.
CAPÍTOL 10 – EL PROGRÉS, EL GRAN SAGRAMENT
En el capítol desè analitzarem com tot allò exposat en els dos capítols anteriors (les característiques de funcionament del llenguatge, els condicionants biològics i psicològics humans i els condicionants pragmàtics de la vida social), conforma el món humà, un macrosistema en què tots els elements són interdependents.
Aquesta concepció teòrica té l’ambició de formar part del paradigma dels sistemes complexos, de contemplar i analitzar la realitat com un sistema dinàmic en continu moviment en el qual no hi ha jerarquies clares, ans una interdependència molt travada i difusa.
Però, malgrat tot, exposarem que els fractals lingüístics, que tenen alhora dimensió mental (és a dir, individual) i social (és a dir, col·lectiva), són els que marquen, condicionen i, de fet, “guien” el que en aquest assaig s’ha anomenat “segona evolució”, perquè són l’”ADN” d’aquesta, els elements que fan evolucionar el sistema. Això contrasta amb l’estabilitat de la biologia humana, perquè està fixada en l’ADN real, el biològic, i la dimensió social evoluciona en funció de la interacció entre les dimensions lingüístiques i les biològiques.
I aquest “guiatge” es fa en funció de les escales d’abstracció proposades en el capítol vuitè, i postularem que aquestes escales estan “governades” per uns pocs mems situat al capdamunt d’elles, perquè són capaços de concentrar el gruix d’allò que té sentit per a la vida mental i social humana, memes com ara Déu, progrés, llibertat, o raó.
Seguint aquesta línia d’argumentació, veurem com aquests mems, quan hi creiem, no els percebem com a creences, sinó més aviat com realitats més reals que les percepcions, més reals que la realitat sensible mateixa. I ho fem d’una manera primordialment inconscient, sense adonar-nos de fins a quin punt condicionen els nostres interessos i les nostres decisions. Això els situa molt més enllà de la categoria de símbol, i els converteix en autèntics sagraments, en objectes mentals i socials que no es poden analitzar i ni discutir, perquè per a la persona o el col·lectiu que hi creu són reals i veritables i no se’n parli més.
És una concepció que impugna gairebé en bloc els ideals que hem heretat de la Il·lustració, que són precisament els mems que tenim al capdamunt de les nostres escales d’abstracció, una constel·lació de conceptes entre els quals el de “progrés” és el que condensa més significat, i que està acompanyat d’altres memes com ara “llibertat” o “raó”, que també condensen els significats més profunds que defineixen allò que creiem que ens fa humans.
CAPÍTOL 11 – UNA CONVERSA INSPIRADORA
Com el primer i el sisè, el capítol onzè serà un relat ficcionat d’un episodi real: la trobada entre Salvador Pániker i el metge i filòsof Juan Rof Carballo amb motiu d’una conversa destinada a ser inclosa en el llibre del primer que es va titular “Conversaciones en Madrid”.
El relat explicarà que en aquesta trobada Rof Carballo va sorprendre Pániker defensant posicions que aquest llavors va considerar retrògrades, però que anys després el record d’aquella conversa el va motivar a bastir una proposta filosòfica en la qual va destacar el concepte de retroprogrés com a substitut de progrés.
En concret, Rof Carballo li va suggerir que una possible solució per a la civilització occidental seria “tornar a prendre contacte amb els nostres orígens”, a la qual cosa Pániker va respondre negativament, dient que calia “anar endavant”, i la rèplica de Rof Carballo va ser una pregunta provocadora: “Perquè no caminar en els dos sentits? Perquè no anar cap enrere per anar endavant? Allò perillós, em sembla, és anar cap allò nou sense analitzar abans les nostres arrels més profundes”.
El relat acompanyarà Pániker quan, posteriorment, aquesta conversa el va trasbalsar prou com per abandonar la seva adhesió a l’ideal del progrés i com, amb l’ajuda de l’obra de pensadors com Edgar Morin, va elaborar la seva pròpia teoria filosòfica, que va anar desenvolupant al llarg del que li quedava de vida. Com en el cas del capítol cinquè, aquest capítol servirà de “separador” entre la segona part de l’assaig i la tercera i última.
CAPÍTOL 12 – CAL UN NOU SAGRAMENT SUPREM
Aquest capítol exposarà la necessitat que té ara mateix la humanitat d’adoptar un nou mem suprem que substitueixi el del progrés, primer argumentant que els condicionants humans que s’han exposat proven que en necessitem un, que no en podem prescindir, perquè és el que estructura, cohesiona i dona sentit a tot el sistema d’abstracció que fa possible la societat humana actual. S’argumentarà amb l’ajuda de la idea principal de la famosa obra “Sapiens” de Yuval Noah Harari, que postula que l’èxit de l’espècie humana s’ha basat en la “revolució cognitiva”, la que fa desenes de milers d’anys va permetre, gràcies al llenguatge, crear les ficcions col·lectives que cohesionen els grups humans.
Cal la substitució perquè l’ideal del progrés actualment vigent ens imposa un relat lineal que ens impulsa a trencar amb les tradicions i a anar sempre «endavant», que és el que ha permès la Gran Acceleració i tot el que aquesta ha comportat, per a bé en molts sentits, però també per a mal en altres, molts d’aquests últims que no hem sabut veure.
I s’argumentarà el perquè el concepte de retroprogrés ideat per Salvador Pániker és possiblement el millor candidat disponible, que el va proposar precisament perquè va considerar que l’ideal del progrés ens amaga les seves conseqüències negatives, perquè només ens mostra l’”actiu” i amaga el “passiu”. S’argumentarà que seria un bon substitut, perquè no és una ruptura, sinó una evolució de l’ideal a substituir, però que al mateix temps permet trencar la unilinealitat rígida que el progrés ha projectat cap al futur, i perquè és un concepte dual i paradoxal que incorpora i normalitza la incertesa.
Es tancarà el capítol exposant que la substitució de mem suprem que vaticina aquest assaig serà temporal, i que quan l’evolució cultural porti a la humanitat a canvis que ho exigeixin, el substitut quedarà obsolet i serà substituït per un nou mem suprem.
CAPÍTOL 13 – LA NECESSITAT D’UNA GRAN METAMORFOSI
En el capítol final s’exposarà que l’assaig no és una «campanya» en favor d’un substitut concret de l’ideal/mem suprem actual, el progrés, ni tan sols de la necessitat de la substitució mateixa, perquè aquest és un macroprocés històric que depèn d’innombrables factors de tota mena que es relacionen de manera interdependent, i no es pot ni somiar en causar-lo i dirigir-lo amb la pura gestió del discurs.
Molt al contrari, és només un intent de crear un marc epistemològic que permeti analitzar aquest macroprocés i tot el que comporta, mems suprems inclosos, i que faciliti començar a fer conscient tot el que comporta. També de contribuir a una concepció de la naturalesa humana que s’allunyi de la que imposen els ideals mitificats per la Il·lustració i que s’acosti a la més real que dibuixen els condicionants pragmàtics de la condició humana.
Sí que vol fer «campanya» de la necessitat d’entendre que la Gran Acceleració ha comportat un enorme desequilibri a la biosfera i que, com a humans, ens convé fer canvis radicals en la nostra manera no de relacionar-nos-hi (cosa que comportaria implícitament sostenir que som una realitat externa a la biosfera), sinó de ser-hi, de formar-ne part, perquè en formem part indissoluble.
Reclamen aquests canvis les afectacions i pertorbacions que estem provocant-hi i que encara no som capaços de percebre de manera prou clara col·lectivament parlant, precisament perquè la nostra percepció està condicionada pel mem suprem i la seva constel·lació memètica que, amb la retòrica triomfalista i acceleradora que el caracteritza, ens «ha amagat» fins fa poc aquestes afectacions, de les quals l’escalfament planetari és la més urgent, però no pas l’única.
L’autor també farà una proposta que pot ajudar a fer aquests canvis radicals que ens cal fer: el concepte de metamorfosi. Com passa amb els memes suprems hiperabstractes, la idea de metamorfosi aplicada a la situació actual pot fer que es percebi la urgència de fer un procés similar al que experimenten alguns animals quan canvien radicalment en un moment de la seva vida, per exemple, quan l’eruga que es converteix en papallona.
Aquesta metamorfosi hauria de comportar l’adopció del principi de precaució, un principi que trobem en moltes societats humanes “tradicionals”, que no busquen “aprofitar” al màxim els recursos dels que disposen, sinó que en fan un ús mesurat i prudent, poc o molt conscients del potencial de desequilibri que comporta explotar-los de manera desmesurada. Un principi que, de fet, es pot veure en funcionament en la natura mateixa quan s’analitza com els ecosistemes tendeixen de manera automàtica a un equilibri dinàmic entre els seus components.
Un principi, en definitiva, que les societats posseïdes per l’ideal del progrés han menyspreat i continuen menyspreant a causa de l’optimisme desaforat en un futur millor que les caracteritza i les porta a creure que sempre es trobarà a temps solucions als problemes, per greus que siguin.
LA FI DEL PROGRÉS – SEGONA VERSIÓ (2020)
3 – El desordre místic d’Occident
cròniques subsidiàries 