LA FI DEL PROGRÉS – 1 – EL PROGRÉS ÉS UN PROCÉS

Si hi hagués alguna raó per pensar que la Terra es convertirà en inhabitable cap a l’any 2000 o 2100, la doctrina del Progrés perdria la seva significació i desapareixeria automàticament”, John B. Bury, 1920

“… després d’internar-me vaig conèixer la meva psicòloga, que és la millor que he tingut fins ara i noto molt de progrés.»

« Bé, de vegades també m’insulta… Ho considero un progrés…»

Se m’acaba de craquejar el Pokemon i hauré perdut unes 2 o 3 hores de progrés.»

En aquests exemples, extrets de les xarxes socials, la paraula «progrés» té potser el seu significat més pragmàtic ara mateix: la percepció més o menys subjectiva (i amb més o menys ironia) que tenim els humans en relació a un canvi a millor en la nostra vida, un canvi més o menys desitjat i treballat, per exemple reptes personals o professionals, avanços en aprenentatges, etc.

Fa uns 5 segles, quan es va començar a utilitzar per escrit en francès i en altres idiomes pròxims, el seu significat era encara menys abstracte: volia dir només «avanç» o «continuació», en un sentit purament físic, bastant d’acord amb els orígens etimològics del llatí, el verb «progredior, progressus», que vol dir «avançar, anar endavant». De fet, es compon d’un verb més simple, «gradior, gressus», que vol dir simplement «anar-se’n» i el prefix «pro-», que significa «cap endavant». I l’arrel, «gradus» és «pas», «grau» o «graó». Amb altres prefixes el verb «gradior, gressus» es desenvolupa cap a altres camps semàntics: «regredior, regressus», que significa «anar enrere, tornar», i «ingredior, ingressus», «anar a dins, entrar», d’on es deriven «ingrés» i «ingredient», per exemple.

Segons el treball clàssic de l’historiador i filòleg d’origen irlandès John B. Bury sobre aquest concepte (The Idea of Progress, 1920), va ser Rabelais el que va fer servir per primera vegada la paraula «progrès» en francès, la llengua en la que es va desenvolupar el seu significat més ambiciós: va ser el 1532 en la seva primera obra publicada, «Pantagruel». Al seu assaig Bury arriba a la conclusió que, malgrat que aspectes o ingredients importants del significat del concepte van aparèixer ja en el món clàssic i durant l’edat mitjana, no és fins el segle XVIII que es configura la idea de progrés tal com la coneixem ara, lliure dels elements religiosos amb els que aquests aspectes estaven barrejats i dels que depenia jeràrquicament.

Aquest alliberament es va produir entre els segles XVI i XVII, durant els quals autors com Jean Boudin, Francis Bacon, René Descartes, Blaise Pascal i Nicolas Malebranche entre molts altres, van anar rebatent la idea que el benestar de la humanitat depenia de la providència divina. Llavors el debat no es va centrar en la dicotomia providència/progrés, sinó en la lluita dialèctica entre els partidaris de la supremacia dels «antics», és a dir, del món clàssic grecoromà, o dels «moderns», és a dir, dels contemporanis de l’època. Va ser un debat centrat en la literatura, però va incloure totes les branques del saber, especialment les que avui en dia anomenem científiques.

Havien fet reviure el mite de l’Edat d’Or que hauria viscut el món humà en els seus inicis, després de la qual tot hauria estat decadència. Sobre aquest mite de l’antiga Grècia es va fonamentar el convenciment que aquella Edat d’Or havia estat la joventut de la humanitat i que en aquell moment, durant els segles XVI i XVII, aquesta ja estaria a la vellesa i, per tant, pròxima a la mort, traslladant a tota la humanitat l’escala temporal d’una vida humana.

Entre els principals partidaris dels Moderns va destacar Charles Perrault, conegut ara per haver donat forma literària a molts contes tradicionals, i també Bernard de Fontenelle. Aquests autors defensaven que els seus contemporanis produïen obres millors que les dels autors clàssics i, per damunt d’això, que la ciència i la tècnica del seu temps eren molt superiors a les del món clàssic: «Deixant de banda les metàfores», va escriure Fontenelle, «els homes mai no degeneraran.» Com a secretari vitalici de l’Acadèmia de Ciències de París, fundada el 1666, Fontenelle es va convertir segons Bury en el principal precursor de la idea de progrés.

Turgot regateja, Comte remata

Però abans que Voltaire, Diderot o Rousseau, va ser Anne Robert Jacques Turgot l’autor responsable de la primera definició moderna d’aquesta idea. La data també està ben establerta: el 1750 un Turgot de 23 anys va pronunciar a l’Acadèmia de Ciències el seu «Discurs sobre els progressos successius de l’esperit humà». En aquest breu text el que després, al capdavant de les finances de la corona francesa, s’acabaria convertint en l’antecedent més directe de l’escola econòmica clàssica escocesa, fa un repàs de la història coneguda en el que esbossa aquest procés civilitzatori que ara coneixem com a progrés.

Els diccionaris més ambiciosos, els que inclouen l’evolució històrica de l’ús i el significat de les paraules, situen poc després la fixació del significat modern de la paraula «progrés». En concret, el Petit Robert francès considera que el 1757 ja s’utilitza, sovint amb majúscula inicial, per significar «l’evolució de la humanitat i de la civilització cap a un fi ideal». Malgrat això, i segons Bury, els il·lustrats del segle XVIII amb prou feines la feien servir, i quan ho feien la subordinaven a altres que consideraven més importants, com «raó», «natura», «humanitat» o «il·lustració». Seguint a Bury, en paral·lel a la revolució francesa l’ideal de progrés es va estendre a Anglaterra amb autors com Robert Owen i William Godwin (recordat ara sobretot per ser marit de Mary Wollstonecraft i pare de Mary Shelley), i també a Alemanya amb Kant, Fichte i Hegel, i va acabar consolidant-se a França, amb Condorcet com el primer que centra tot el seu discurs en el Progrés ja definitivament en majúscules.

El segle XIX és el del ple regnat de l’ideal convertit ja en dogma, amb Auguste Comte com a sistematitzador amb ambició científica, que el porta a fundar el positivisme com a paradigma i la sociologia com a ciència. El 1848, quan es proclama la segona república a França, el progrés ja és el principi dominant. Tres anys més tard, amb l’Exposició Universal de Londres, la primera celebrada i que en les següents dècades es convertiria en model a seguir a tot el món occidental, l’ideal pren cos, es materialitza amb la constatació de com d’accelerada era ja en aquell moment l’evolució tècnica i científica.

Bury ho resumeix així: «No és fàcil per a una nova idea especulativa arribar a penetrar i informar la consciència general d’una comunitat fins que ha assumit una encarnació externa i concreta o ha estat imposada per una evidència material sorprenent. En el cas del Progrés, ambdues condicions es van complir entre 1820 i 1850». Poc després Charles Darwin, ajudat d’Alfred Russel Wallace, aportava una cirereta espectacular al dogma, la teoria de l’evolució biològica, mentre Herbert Spencer s’erigia en el principal profeta, aplicant el darwinisme a la societat humana i, amb un optimisme sense mesura, proclamava al món amb rotunditat i amb molt d’èxit que el progrés era una necessitat no ja de la història, sinó de la mateixa naturalesa.

Dos progressos

En el període de conversió en dogma hegemònic, a cavall dels segles XVIII i XIX el concepte es va desplegar en variants, i en aquest procés va anar eixamplant-se i diversificant-se en ideals secundaris: el progrés científic, el progrés tecnològic, el progrés econòmic, el progrés social, el progrés moral. I durant aquest desplegament, es van anar definint dues línies principals de programes político-socials que són les que han arribat fins a nosaltres amb relativament pocs canvis i que podríem anomenar, simplificant força, la socialista o la d’esquerres, amb Fourier i Saint-Simon entre altres com a profetes, i la capitalista o la de dretes, basada fonamentalment en l’obra de l’escola escocesa d’economia, considerada ara clàssica.

De la socialista, o progressista, centrada en el progrés social i moral, han anat derivant el comunisme, l’anarquisme, la socialdemocràcia i totes les variants d’unes i altres, mentre que la capitalista o liberal, centrada en els aspectes econòmics, va propugnar la necessitat de prioritzar el progrés tecnològic i econòmic com a pas previ per poder ocupar-se del social. En aquest sentit, les forces polítiques de dretes durant aquests dos segles han estat molt més pragmàtiques que les esquerres, sempre més dogmàtiques, i han pactat amb els sectors socials hegemònics en cada moment i en cada societat, per la qual cosa han quedat adscrites a l’etiqueta de conservadores.

El progrés en el segle XX

Bury va publicar la seva obrar el 1920, en ple auge del dogma, i quan les veus que ja el qüestionaven no tenien encara gairebé marge ni base argumental per fer-se sentir. Exactament 60 anys després, el 1980, el sociòleg nord-americà Robert Nisbet va reprendre l’anàlisi històric del concepte quan el panorama ja havia canviat força. Sense aportar res de realment nou a l’anàlisi de Bury, Nisbet va pretendre esmenar-lo, assegurant que la idea de progrés té 25 segles de vida. Com a proves, entre altres va aportar que a la «Història de la guerra del Peloponès», Tucídides va ser el primer a utilitzar la narració històrica lineal i cronològica, en la que Nisbet va veure un patró de la idea de progrés; que Aristòtil ja va fer servir la paraula «progrés», però sense detallar quin terme grec equivalent era; i també identificant a «De natura rerum» de Lucreci l’ús de la paraula «progredientes» en el sentit actual del terme.

Nisbet també descriu Sant Agustí com a «filòsof del progrés», i defensa que aquest concepte ha tingut sempre una «relació orgànica» amb la religió judeocristiana. Així, l’identifica al llarg de l’Edat Mitjana, analitzant l’obra d’autors com Roger Bacon, Sant Tomàs d’Aquino o Joaquim de Fiore, i afirmant que el racionalisme d’aquella època va ser superior al posterior del Renaixement. Però malgrat els esforços, Nisbet va haver d’acabar acceptant que la noció contemporània de progrés la van fixar els il·lustrats francesos del segle XVIII, que van ser els que la van separar clarament de Déu i de la providència, és a dir, de tot contingut o referència explícitament religiosa. Nisbet també coincideix amb Bury que entre 1750 i 1900 es converteix «en la idea dominant de la civilització occidental», en un fi o objectiu que es percep alhora com a necessari i inevitable.

En el moment en el que estem ara, a principis dels anys 20 del segle XXI, quan es compleixen 100 anys de la publicació de l’assaig de Bury, el principal interès de l’obra de Nisbet és que la va publicar quan el dogma ja feia dècades que estava qüestionat, i que la seva intenció primordial no era analitzar-lo sinó més aviat, defensar-lo. Per això més que una obra acadèmica, la seva «Història de la idea de progrés» és un manifest en defensa d’un ideal que l’autor considera que està en perill, un ideal, a més, plantejat des del seu ideari religiós conservador.

És a dir, és una mostra clara de la crisi que ja patia el concepte llavors: els esforços d’un dels seus partidaris més acèrrims i més contraris a acceptar la seva evolució (o futura desaparició) i per defensar-lo a base d’allargar artificialment la seva vida. I fent-ho atribuint als clàssics grecs la perspectiva històrica del segle XX, i interpretant que quan es referien al passat ho feien comparant-s’hi en els mateixos termes en que ho podem fer nosaltres quan fem servir el concepte actual de progrés.

És un intent força maldestre d’intentar allargar artificialment la vida del concepte tal com el van concebre els il·lustrats, potser en una aplicació avant la lettre d’allò que el «filòsof del risc» Nassim Nicholas Taleb ha anomenat «efecte Lindy». Aquest és un principi molt simple: en una mena de darwinisme pur i dur, Taleb sosté que si algun ens (una idea, una institució, una empresa) ha aconseguit durar 100 anys, té molt bon pronòstic per durar 100 anys més. Segons Taleb aquesta afirmació es pot fer abans d’entrar a analitzar el per què d’aquesta longevitat, i pressuposa que aquesta ha de ser deguda a la capacitat de supervivència i d’adaptació de la cosa en sí, siguin quines siguin les causes concretes. Seguint aquesta idea, el propòsit de Nisbet sembla clar: defensar que, malgrat la crisi que pateix, el concepte de progrés ha de seguir «regnant». Aquest assaig es proposa precisament rebatre aquesta pretensió.

Aparentment no falten motius per argumentar el final de l’ideal del progrés: cada dia als mitjans de comunicació llegim, veiem i escoltem relats provinents d’arreu del món que narren fets socials, polítics, econòmics, ambientals, de tota mena, que el contradiuen: desastres naturals, epidèmies, fams, guerres, dictadures, conflictes de tota mena en general, etc. Aquests relats, en conjunt, suggereixen que les coses van malament i que en el futur aniran encara a pitjor. Val la pena aplicar-hi amb una mica de perspectiva per veure si revelen tendències a llarg termini o si només mostren fets més o menys aïllats.

La visió «hiperdramàtica» del món

Per fer-ho és útil l’obra del metge i estadístic suec Hans Rosling, que va dedicar dècades a analitzar les dades sobre les condicions de vida dels habitants de tot el planeta. Ho va resumir en un llibre, «Factfulness», que es pot traduir com a «facticitat» o com a «veracitat», i en el que demostra, amb les dades més rigoroses disponibles, que en les últimes dècades les condicions de vida de la immensa majoria de la humanitat han millorat substancialment, sobretot en àmbits com l’alimentació, l’educació i la sanitat.

Algunes d’aquestes dades són, per exemple, que actualment el 60% de les nenes dels països més pobres del planeta completen l’educació bàsica, un percentatge que no ha deixat de pujar en les últimes dècades; que entre el 1960 i el 2017 la població mundial considerada pobre ha passat del 50% al 9% i que en els últims 20 anys s’ha reduït en 1.000 milions; que l’esperança de vida per a tota la humanitat ha passat de 60 anys el 1973 a 72 anys el 2017 i que actualment no hi ha cap país que aquesta estigui per sota dels 50 anys; etc, etc.

La seva conclusió és que potser fa 50 anys hi havia 2 mons clarament diferenciats, però que en aquest període l’occidentalització de l’anomenat Tercer Món ha produït una enorme transformació que els ha acostat de manera trepidant als estàndards occidentals. El principal propòsit de Rosling, però, és alertar que aquestes millores estan passant desapercebudes. El motiu? Doncs precisament la perspectiva descontextualitzada i a curt termini que ens ofereixen els mitjans de comunicació que, en general, no ens permeten adonar-nos de com estan canviant a millor les coses en el mitjà i el llarg termini per al gruix de la humanitat. De fet, ens fan creure just el contrari, degut al que Rosling anomena la «visió hiperdramàtica del món».

Segons Rosling, això passa per obra d’una sèrie de tendències humanes que anomena «instints» i que actuen sobretot a nivell inconscient: els instints de la por, de la urgència i de la negativitat, que han permès a l’espècie humana reaccionar als perills del medi i no només sobreviure, sinó prosperar de manera espectacular al llarg de la història, però que un cop arribats a una situació sense perills reals imminents, es queden ociosos i es deixen captivar pels relats dramàtics que ofereixen els mitjans. Ho resumeix irònicament: «Les pors que abans ajudaven els nostres avantpassats a mantenir-se amb vida ajuden ara als periodistes a conservar la feina».

Rosling afegeix a la llista altres tendències humanes menys viscerals, més intel·lectuals, però no menys inconscients, i no menys poderoses: la de la generalització, de veure les coses des d’una única perspectiva, és a dir la nostra, i que implica donar per fet que tothom ho veu (o ho hauria de veure) des del mateix punt de vista: el nostre, que és el bo; la dificultat de percebre les dimensions reals dels problemes en un context ampli, cosa que sovint, en acció combinada amb altres tendències, porta a sobredimensionar-los; i la més important segons aquest autor, la de veure les coses en blanc i negre, en dicotomies que amaguen tots els matisos entre els extrems més radicals.

Rosling anomena aquesta tendència «l’instint de la bretxa», que ens indueix a creure que el món està dividit en 2: els rics i els pobres, i que ens suggereix implícitament que al mig no hi ha res. Des de la seva experiència com a estadístic i també com a metge que ha treballat als cinc continents, rebat amb contundència aquesta percepció subjectiva tan arrelada: l’espai de l’entremig no només no és buit, sinó que s’hi troba el gruix de la humanitat, que correspon a la part central d’una campanya de Gauss força gruixuda, amb els rics i els pobres situats a banda i banda.

Això li permet dividir la humanitat en 4 grans grups, en el que els pobres que no disposen de diners per comprar gairebé res i que, per tant, no gaudeixen ni de les tecnologies més simples, uns 1.000 milions de persones ara mateix segons dades de l’ONU, ocupen el nivell 1, i els rics que tenen una casa ben equipada i cotxe, han estudiat un mínim de 12 anys i sovint se’n van de vacances en avió, uns altres 1.000 milions de persones, la majoria a Occident, ocupen el 4.

Al mig hi ha uns 3.000 milions de persones al nivell 2, que són els que aconsegueixen una mica de diners per comprar menjar, roba i estris quotidians, disposen d’electricitat per il·luminar-se i també una cuina de gas i potser una bicicleta com a mitjà de transport. Al nivell 3 trobem la resta de la humanitat, uns 2.000 milions de persones, que treballant per altres o per ells mateixos força hores al dia, poden pagar-se aigua corrent i nevera, i també una moto per moure’s. Rosling defineix dos «instints» més: el del destí, és a dir, el de projectar cap al futur les percepcions subjectives negatives que ens turmenten; i el de la culpabilització, aquesta tendència humana a trobar sempre algú dolent i malintencionat a qui fer responsable de tots els mals que es pateixen o es tem patir.

Tots aquests instints o tendències humanes són característiques molt esteses i generalitzades de com els humans veiem i analitzem el món, característiques que sovint queden amagades a sota de l’autoimatge que tenim de nosaltres mateixos, tant individualment com col·lectivament. És a dir, que els humans solem rebutjar que existeixin de manera generalitzada i que, sobretot, les solem veure no com a tendències naturals i espontànies (i inevitables), sinó com a defectes que cal combatre i, també, amagar. Bona part d’aquest assaig està dedicada a analitzar el perquè d’aquests suposats «defectes» i perquè els humans els hauríem d’incorporar en el nostre imaginari col·lectiu, precisament per mitigar-ne els seus efectes negatius.

En tot cas, cal reconèixer la feina feta per Hans Rosling per definir-los, i per remarcar que són els responsables que les notícies negatives tinguin un impacte tan gran en els nostres imaginaris col·lectius, amb onades de negativitat que ens fan veure les coses més negres del que realment són. I, potser més important, aquest autor ha estat capaç d’evidenciar com aquestes onades amaguen el què anomena «el miracle secret i silenciós del progrés humà».

Els optimistes del progrés

Altres autors s’han dedicat a exposar les meravelles d’aquest «miracle secret», com és el cas de l’economista Johan Norberg, també suec, que en una obra recent titulada precisament «Progrés», ha fet un repàs temàtic d’algunes de les millores que podem considerar «objectives» i que serien la prova que el progrés existeix. Una temàtica que analitza, per exemple, és l’alimentació: amb dades històriques, com per exemple, una fam que van patir els seus avantpassats a Suècia el 1868, i també comparacions constants detallant les condicions de vida del passat i del present: les dificultats de conservació dels aliments, la dieta pobra, la rigorosa dependència de la climatologia per a les collites, etc.

Una altra temàtica que aborda Norberg és l’esperança de vida, que encapçala amb una frase lapidària: «Durant bona part de la història de la humanitat, la vida va ser una experiència dura i curta». I exposa que durant les èpoques clàssiques de Grècia i Roma la gent vivia de mitjana entre 18 i 25 anys, i pocs anys més durant l’Edat Mitjana a Europa. L’autor s’esforça a comparar els detalls de la vida quotidiana que es coneixen del passat amb els actuals estàndards de vida occidental, i aconsegueix transmetre el dur contrast que suposen.

Norberg situa el punt d’inflexió cap a l’any 1800, a partir del qual el món humà va accelerar els canvis científics, tecnològics i socials d’una manera vertiginosa. És a dir, coincideix amb Bury i Nisbet que aquesta acceleració s’ha produït en paral·lel a la consolidació de l’ideal de progrés. La seva conclusió es resumeix de manera clara i molt concisa en el títol de la introducció del llibre: «Estem millor que mai». I segurament no li falta raó: vist des del nostre punt de vista, situat al món occidental en ple segle XXI, pràcticament qualsevol temps passat que s’analitzi en aquests termes va ser pitjor, o molt pitjor.

Però el seu anàlisi, malgrat que les dades i els relats que utilitza són autèntics i en bona part incontestables, és força maniqueu, perquè la seva intenció explícita és promoure el liberalisme capitalista més pur i radical, un ideari que va abraçar amb entusiasme després de flirtejar de jove amb l’anarquisme, del qual després va renegar. Així, selecciona clarament només els exemples que donen la raó a aquest ideari, i no n’exposa cap que pugui entrar-hi en contradicció. Norberg no només no amaga aquesta ideologia sinó que en fa gala, utilitzant el terme «capitalisme» en sentit positiu com pocs autors fan actualment.

Aquest biaix ideològic tan clar posa en qüestió la feina que ha fet amb el seu anàlisi, però malgrat això coincideix força amb altres autors que parteixen de punts de vista menys preconcebuts. Destaca entre aquests el psicolingüista nord-americà Steven Pinker, que s’ha esforçat per portar l’anàlisi més enllà. Dedicat amb èxit durant l’última dècada a defensar la vigència dels valors il·lustrats, és en el seu últim llibre, «Enlightment now», traduït precisament amb el títol de «En defensa de la Il·lustració», quan ha fet l’esforç més notable. Aquesta obra li servirà de guia a aquest autor per estirar l’anàlisi del concepte de progrés fins al seus límits, fins a les seves últimes conseqüències.

En la línia d’allò argumentat per Rosling, Pinker assegura que «els canvis que tenen lloc en l’escala temporal del periodisme sempre mostraran alts-i-baixos» (p. 402), perquè «les solucions creen nous problemes, que porta temps solucionar». Paradoxalment, però, considera que l’amplificació per part dels mitjans de comunicació dels discursos alarmistes, s’acaba convertint en un dels impulsos primordials del progrés: són com les onades que, tot fugint d’allò que ens fa por, ens porten a millorar la situació.

És a dir, i contradient en part Hans Rosling, assegura que és precisament la dinàmica que crea la «visió hiperdramàtica del món» la que impulsa moltes de les millores, la que promou buscar-les i difondre-les i generalitzar-les. En aquest punt Pinker coincideix amb l’historiador israelià Yuval Noah Harari, que a la seva famosa obra «Sapiens» interpreta el terrorisme contemporani com un fenomen col·lateral alimentat per aquesta paradoxa, com una mena d’efecte secundari indesitjable d’una dinàmica primordialment positiva. En definitiva, Pinker atribueix als instints identificats per Rosling precisament l’impuls que permet progressar a la humanitat, cosa que és, precisament, la funció que els ha atorgat el mateix Rosling en el passat.

I davant del gruix de discursos ecologistes, que considera centrats en «lúgubres creences generalment acceptades» (p. 161), i segons els quals cal un canvi radical en l’economia productiva de la humanitat, Pinker sosté que totes les tecnologies segueixen una «corba d’aprenentatge» que les converteix cada vegada en menys perilloses i menys contaminants (p.173). Com a resultat d’això, la tecnologia es va desmaterialitzant progressivament (p. 176) de manera que es fa més sostenible malgrat el creixement econòmic.

Posa com a exemple els telèfons intel·ligents (pp. 131-176) que potser ja podríem anomenar «ordinadors de butxaca» i que, per un preu raonable, fan moltes de les funcions que fan els ordinadors i, a més, substitueixen molts altres aparells i eines diverses (per exemple, càmera de fotos, càmera de vídeo, ràdio, rellotge, cronòmetre, despertador, gravadora de veu, walkman, calculadora, bloc de notes, agenda, etc. i, també, telèfon), i potencialment moltes més utilitats, amb aplicacions que permeten tant fer operacions bancàries com convertir-lo en un nivell per mesurar el grau d’inclinació d’una superfície, per exemple.

Seguint aquest raonament, Pinker assegura que en els «països en desenvolupament» cada telèfon mòbil suposa una aportació al PIB d’uns 3.000 dòlars, gràcies a que, més enllà del seu ús lúdic i socialitzador, permet al seu posseïdor d’accedir a informació que li obre tot un món de possibilitats, i també fer gestions i operacions de manera fàcil i gairebé sense cost que d’una altra manera li resultarien caríssimes o simplement impossibles.

Raó, ciència, humanisme i progrés

Aquest i altres exemples li permeten assegurar que «el fet que tots els aspectes del floriment humà tendeixen a millorar a llarg termini, fins i tot quan no estan en perfecta sincronia, dona suport a la idea que existeix una cosa anomenada «progrés»». (p. 308). A més, destaca que quan es miren en perspectiva «veiem que els indicadors del progrés humà són acumulatius». Pinker fa una defensa forta dels valors de la Il·lustració que resumeix en quatre conceptes: raó, ciència, humanisme i progrés. En el seu esquema, la raó i l’humanisme produeixen la ciència i el resultat és el progrés, del qual defensa aferrissadament la vigència, malgrat el qüestionament que ha patit i pateix.

De fet, assegura que durant el segle XX s’ha anomenat progrés a una cosa que no ho era de manera genuïna, sinó que era «alt modernisme autoritari», aprofitant un concepte encunyat pel politòleg James Scott (p. 32). Aquest pseudoprogrés hauria estat l’intent de tecnòcrates i planificadors socials de «modelar la naturalesa humana», negant així el valor i la força d’aquesta naturalesa i pretenent canviar-la. Pinker assegura que això nega l’esperit il·lustrat, que considera centrat precisament en el contrari: en acceptar la naturalesa humana com una cosa immutable, i modelar en canvi les institucions d’acord amb aquesta naturalesa per fer possible el progrés. Ja veurem més endavant que aquest «alt modernisme autoritari», lluny de ser aliè a l’ideal del progrés, és un dels principals problemes que genera.

De fet Pinker reconeix que durant la Il·lustració encara es desconeixien «certes idees crucials sobre la condició humana i la natura del progrés» necessàries per abordar el seu programa en condicions, i admet implícitament que això llasta el projecte il·lustrat. Resumeix aquestes idees en tres: l’entropia, o desordre físic i còsmic; l’evolució biològica; i la informació entesa en sentit ample, que permet, entre altres coses, la mateixa evolució biològica.

I arriba a acceptar, de manera també implícita, que el concepte de progrés ja està superat, afirmant que «no disposem d’un nom amb ganxo per designar una agenda constructiva que reconciliï els assoliments a llarg termini amb els fracassos a curt termini» (p. 423). Suggereix «protopia» com a possible «nom amb ganxo», una proposta de Kevin Kelly, filòsof i cofundador de la revista Wired, però aposta per la definició que fa de sí mateix Hans Rosling, «no soc un optimista, soc un possibilista molt seriós», que no sembla massa òptima com a concepte d’ús habitual.

Aquest «possibilisme seriós» el fia als mecanismes econòmics establerts en les «economies de mercat», però amb una versió menys dogmàtica que Norberg: des d’un punt de vist força sistèmic, Pinker considera que els mercats «solucionen el problema de coordinar els esforços de centenars de milions d’individus, utilitzant els preus per propagar arreu la informació sobrer la necessitat i la disponibilitat, un problema computacional que cap planificador pot resoldre des d’una oficina central».

De fet, Pinker incorpora en el seu esquema el paradigma dels sistemes complexos (que formen part d’això que ell anomena «certes idees crucials»), almenys parcialment. Per exemple, afirma que «moltes de les coses bones passen al mateix temps i es reforcen mútuament, per la qual cosa resulta difícil identificar la primera fitxa del dominó» (p. 125). I es mostra escèptic que l’enginyeria genètica pugui complir el gruix de les promeses que ha fet i està fent, perquè «els efectes de qualsevol gen es troben entrellaçats amb la resta del genoma de l’organisme», de manera que és més que difícil predir els efectes que poden arribar a tenir a curt, mig i llarg termini els canvis introduïts artificialment.

L’optimisme de Pinker té un però: fent un repàs del principals problemes del món contemporani, admet que almenys n’hi ha un al qual no li veu una solució clara: el canvi climàtic o crisi climàtica. Però malgrat això, es mostra optimista, convençut que en un futur pròxim hi haurà disponibles tecnologies que permetran resoldre’l. Per exemple, l’energia nuclear, de la qual considera amortitzades les dues primeres generacions de reactors de fissió, però assegura que amb la tercera i sobretot la quarta, amb reactors petits, relativament barats i presumptament molt segurs o, fins i tot, amb la fusió nuclear, s’aconseguirà «energia més barata, més densa i més neta» que els combustibles fòssils (p 193).

En aquest sentit, assegura que «el creixement econòmic és un imperatiu» que serà necessari per aconseguir «la descarbonització profunda», que ha d’arribar amb impostos sobre els combustibles fòssils per «internalitzar» les «externalitats» dins del sistema econòmic. I el creixement econòmic també serà el que facilitarà el desenvolupament d’aquestes tecnologies noves que permetran resoldre tots els problemes futurs.

Però malgrat el seu optimisme «possibilista seriós», Pinker no és capaç d’explicar perquè, tot i que la «corba d’aprenentatge» fa que les tecnologies siguin cada vegada més netes i més eficients tal com diu, els països on aquestes s’apliquen més extensament, perquè són els països on hi ha més nivell de vida, continuen sent els que fan un ús més intensiu de l’energia i dels recursos naturals, i són els primers que esgoten cada any el «pressupost ecològic» anual que mesura l’organització Global Footprint Network: els Estats Units l’esgoten a mitjans de març, quan no han passat ni 3 dels 12 mesos de l’any, i països considerats modèlics com Dinamarca o Suècia, ho fan a principis d’abril. Potser perquè quan els humans aconseguim pujar el nivell de vida, consumim cada vegada més i amb més intensitat: més cotxes, més vols turístics, més aliments exòtics, etc, etc, etc. En definitiva, més emissions d’efecte hivernacle que, de fet, no han parat de pujar.

En aquest sentit, no pot explicar com pretén que el creixement econòmic porti de manera natural a la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle si, de fet, la correlació entre creixement i augment d’aquests és directa i mantinguda en el temps fins a principis de la dècada dels anys 20 del segle XXI. Perquè les millores en la vida humana identificades i defensades amb tanta passió per Hans Rosling i celebrades per ell mateix i de fet per tothom malgrat tot, comporten l’ús de cada vegada més recursos naturals (no només de combustibles fòssils), i per tant, l’augment del desequilibri de l’ecosistema terra en el que vivim.

El problema d’Steven Pinker podria ser similar al de Nisbet: està excessivament enamorat de l’ideal de progrés, enamorament que l’impedeix veure-li els defectes, malgrat que possiblement és un dels autors que més lluny ha portat l’anàlisi dels seus problemes. La bibliografia que fa servir en el seu llibre és d’unes dimensions impressionants, però entre tota aquesta literatura no ha trobat més alternatives al concepte de progrés que la «protopia» i el «possibilisme molt seriós» mencionats. Potser perquè malgrat les dimensions, és una bibliografia epistemològicament limitada, a més centrada gairebé exclusivament en el món anglosaxó. Si hagués trobat un llibre publicat a Barcelona a principis de la dècada de 1980 o si aquest llibre hagués tingut èxit en el seu moment i s’hagués traduït, potser la seva obra hauria tingut un contingut molt diferent. Aquest és un dels propòsits d’aquest assaig: fer el que Pinker ha intentat, però no ha aconseguit.

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

LA FI DEL PROGRÉS

0 – Introducció

1 – El progrés és un procés

2 – El retroprogrés

3 – El desordre místic d’Occident

4 – El complex de Tirèsies

5 – Els mapes del futur

6 – Fills de la segona evolució

7 – El gran sagrament

8 – El substitut

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s