Aquesta Setmana Santa desenes d’excaps d’estat i de govern d’arreu del món han escrit i signat una carta adreçada al G20 reclamant una estratègia conjunta mundial per fer front a les conseqüències sanitàries i econòmiques de la pandèmia del coronavirus.
Els signants, alguns dels quals van seure al voltant de les taules del G20 no fa massa anys, critiquen que els països estiguin competint com hienes per un material sanitari que no arriba per a tots i reclamen que es deixin de banda les lògiques dels estats nació i de l’ortodòxia econòmica, i s’organitzi ràpidament una mena de pla Marshall planetari per combatre l’epidèmia i evitar una recessió econòmica.
És només un exemple de les coses inèdites que estan passant al món per un fet que no pot ser més simple i alhora més rotund: de sobte l’espècie humana en la seva totalitat es troba arraconada i atemorida per un organisme nanoscòpic que és capaç de colonitzar-la i matar desenes de milers dels seus membres, potser fins i tot milions.
Ens recorda que, malgrat totes les capes de cultura que hem acumulat en els darrers mil·lennis, no hem deixat de ser éssers biològics que vivim en una biosfera de la que depenem completament. Però sobretot ens fa veure la incertesa real en la que vivim, una incertesa que, per molts motius, neguem i ens amaguem aferrissadament.
Hi ha un autor que des de fa un parell de dècades ha destacat per advertir d’aquesta incertesa i dels riscos que comporta no tenir-la en compte: Nassim Nicholas Taleb va començar alertant de la fragilitat del món financer i va ser un dels pocs que va pronosticar la crisi del 2008.
Per desenvolupar la seva teoria, es va inventar un país, Extremistan, on viuen el que va anomenar «cignes negres«, fenòmens capaços de provocar canvis enormes, canvis que poden comportar també riscos desconeguts enormes, descomunals. A Extremistan també hi viuen els dirigents polítics i empresarials i totes les persones que, com que són riscos que encara no coneixem, neguen que mai puguin existir. I afegeix que aquesta actitud és el combustible que alimenta els fenòmens extrems que hi passen.
Però una pandèmia com aquesta Taleb la qualifica de «cigne blanc», perquè és un risc conegut: fa dècades, segles, mil·lennis que els humans patim pandèmies equivalents a aquesta. Malgrat això, i malgrat els avisos recents del SARS, el MERS i l’Ebola entre altres, no ens havíem preparat de debò per quan n’arribés una de capaç d’estendre’s com ho està fent aquest nou coronavirus.
I és curiós, perquè portem dècades molt preocupats per molts altres problemes, problemes que, en aquests moments d’alarma, ens semblen insignificants, que fins i tot hem gairebé oblidat. I ara mateix tampoc no estem massa preocupats per un altre risc molt més gran que encara no veiem bé, malgrat que en parlem sovint: el canvi climàtic.
Perquè aquest risc encara ens sembla llunyà, ens està arribant amb massa lentitud perquè el nostre sistema nerviós col·lectiu el pugui percebre amb la claredat i nitidesa que ha percebut el risc que suposava el coronavirus. Bé, de fet l’hem percebut amb nitidesa quan ja el teníem al damunt.
El canvi climàtic és un risc més gran perquè amenaça a la humanitat sencera. En canvi, sense les mesures que s’estan prenent a cada vegada més països, el coronavirus hauria fet el mateix que les anteriors pandèmies: hauria matat una part dels humans, i la resta, la immensa majoria, hauria sobreviscut, hauria adquirit resistència contra el virus i hauria continuat creixent en número.
Però el valor que li donem a la vida humana actualment, juntament amb el coneixement científic que hem adquirit, per exemple, des de la grip espanyola de fa un segle, ens impedeix acceptar-ho, i fem tot el possible per evitar-ho. Ens ajuda també el record que llavors van morir més de 40 milions de persones a tot el món, i també el ressò històric i mític de les pestes medievals, entre moltes altres pandèmies.
El que ens fa més por, però, és la incertesa: em tocarà a mi, el coronavirus? Seré jo l’»escollit»? Seran els meus pares, els meus avis, els meus oncles? Perquè la incertesa afecta de manera col·lectiva, però sobretot individualment.
No sabem encara com acabarà aquesta pandèmia, perquè dins seu sí que hi ha uns quants «cignes negres», donat que no sabem del cert quins riscos concrets comportarà el coronavirus en el futur més immediat: la calor el farà retrocedir? Mutarà i es farà més mortal? Es tornarà crònic i viurem amb l’ai al cor mesos, anys, fins que l’últim ésser humà l’hagi passat? I a l’anomenat tercer món, als països pobres, què hi farà? Tot això encara no ho sap ningú, i no ho sabrem fins que hagi passat o estigui passant. Per tot això ens sentim impotents i, fins i tot, desesperats, sense saber què fer. Tots, sense excepció.
Però hi ha una cosa que sí que podem fer: començar a fer-nos la idea que sempre hi haurà incertesa i que en qualsevol moment poden aparèixer riscos que ara no coneixem i que, per tant, no ens esperem. I acceptar-ho pot fer menys dolorosos els tràngols quan arriben, i també ens pot ajudar a canviar les prioritats per evitar situar-nos a Extremistan. Amb la crisi del coronavirus tenim una bona oportunitat per començar a practicar.
Josep Maria Camps Collet
cròniques subsidiàries 