4 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GARANTIA DE TRANSICIÓ

Primer de tot: què és la #LlistaSensePresident? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.

A diferència de Junts pel Sí, aquesta llista no la composarien polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.

En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals. Tot això en el marc de la legislació vigent.

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – MISSATGE

4 – TRANSICIÓ

Una propietat extraordinària de la llista sense president és que permetrà la conversió d’unes eleccions autonòmiques normals en un autèntic referèndum d’autodeterminació, i que ho farà oferint només un sol punt atacable: la mateixa llista. És a dir, tota la pressió jurídico-política que es podrà fer des de l’administració central de l’estat per intentar impedir-ho s’haurà de concentrar en aquest únic punt.

Aquest és un gran avantatge d’aquesta llista per sobre de les altres opcions de referèndum unilateral. I això és així perquè l’organització d’un referèndum al marge de la legislació espanyola, per molt que hi hagi una legislació catalana aprovada pel Parlament que li pugui servir de base jurídica, es trobarà amb molts impediments per dur-la a terme, degut a que el marge d’acció que tenen els que vulguin impedir-lo -llegeixi’s els quadres polítics i jurídics que controlen l’administració central- és molt ample i els permetrà exercir una enorme pressió a molts nivells i en molts àmbits alhora, aprofitant els instruments polítics, jurídics i de tota mena que l’administració espanyola té actius a Catalunya, pressió que s’adreçarà a les persones encarregades tant de l’organització de les eleccions com de la seva fiabilitat i seguretat: funcionaris, tècnics, policies, etc.

Perquè la transició d’una legislació espanyola a una de catalana independent d’aquesta espanyola, amb la situació de negació de la possibilitat de fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, no serà en cap cas plàcida ni fluïda, sinó que s’haurà de fer, poc a molt, per la força. Encara que hagi avançat molt la construcció d’una legalitat plenament catalana, això posarà a molta gent en situació d’haver de decidir de fer cas a una o a l’altra legitimitat, amb el risc personal per a les carreres professionals dels funcionaris i de totes les persones implicades que això comportarà, encara que aquestes estiguin compromeses personalment amb el projecte independentista i se’l creguin.

I evidentment, els funcionaris que no s’hi sentin compromesos o directament hi siguin contraris, optaran sense dubtar-ho per la legalitat espanyola, cosa que pot dificultar enormement l’organització d’aquest referèndum si es vol que sigui vinculant. Tot això va quedar patent en l’intent de fer un referèndum el 9-N del 2014, i tant la part estatal com la independentista segur que han analitzat amb lupa tots els aspectes d’aquest precedent per avaluar totes les possibilitats, tant d’organitzar-lo millor com d’impedir-lo.

El format de la llista sense president, com que aprofitarà la legalitat espanyola, no comportarà cap d’aquests problemes, perquè formalment seran unes eleccions autonòmiques més, de manera que tota l’operativa serà l’habitual en aquestes ocasions, i per això no es posarà en risc la carrera de cap funcionari i s’evitarà la dispersió de la pressió. Molt al contrari, i com ja s’ha dit abans, concentrarà el possible objectiu de les pressions en un sol punt.

A més, i tant o més important, el format convencional garantirà que els resultats d’aquestes eleccions autonòmiques convertides en autènticament plebiscitàries siguin plenament democràtics i homologables internacionalment, de manera que ningú podrà dubtar en cap moment del seu rigor i fiabilitat. És a dir, es complirà amb totes les garanties democràtiques exigides per l’organització d’un referèndum d’autodeterminació, i el govern i l’administració central no podran fer res per evitar-ho.

L’única possibilitat d’evitar-ho seria, evidentment, prohibir la llista sense president, és a dir, il·legalitzar-la. Aquest és l’altre risc important de la llista, i no s’ha de descartar que passi, perquè si hi ha la voluntat de fer-ho sempre es poden trobar arguments més o menys creïbles per interpretar en aquest sentit algun text o article de l’ordenament jurídic actual, tant a la Constitució com a la llei de partits o a algun altre text legal. Però no seria una solució gens fàcil de portar a terme, per motius que resulten evidents: no seria una acció contra un o diversos responsables polítics o contra un o dos partits polítics concrets, sinó contra una organització unitària de debò, que congregaria la totalitat del món independentista català i que molt possiblement comptaria amb el suport de la resta de forces i entitats sobiranistes no independentistes.

Seria, de fet, la il·legalització d’un moviment massiu que representaria, de facto, el gruix de la ciutadania catalana. A més, cal tenir en compte que, jurídicament parlant, hi ha força precedents de candidatures polítiques que s’han presentat a unes eleccions amb la independència com a punt central del programa, sense anar més lluny, les mateixes Junts pel Sí i la CUP, sense que hagin tingut cap impediment jurídic per fer-ho. A pesar d’això l’administració central podria tenir la temptació de forçar la il·legalització de la llista, però això seria l’equivalent a una mena de declaració de guerra directa a l’independentisme i faria pujar el conflicte uns quants nivells de cop, amb el risc de desestabilització per a la mateixa administració central que comportaria.

Arribats a aquest punt, hi haurà qui dirà: sí, tot això està molt bé, però no serà un referèndum d’autodeterminació jurídicament vàlid, precisament perquè la legislació utilitzada no serà la d’un referèndum, sinó la d’unes autonòmiques convencionals. I serà ben cert, però també serà ben cert que aquesta consideració serà ben secundària, perquè POLÍTICAMENT sí que serà VÀLID, molt vàlid, i en definitiva és això el que compta. És a dir, per molt que es digui i es repeteixi que no és jurídicament vàlid tothom sabrà que el resultat, en cas de victòria clara de la llista sense president per majoria absoluta, serà exactament l’equivalent al resultat d’un referèndum d’autodeterminació. I tothom es veurà obligat a reconèixer-ho.

I això passarà perquè aquest serà el moment en què el senyal emès per la llista arribarà arreu amb la màxima potència, una potència d’una magnitud tal que l’argument d’invalidesa jurídica quedarà ofegat pel missatge polític enviat: la ciutadania catalana ha parlat i ha decidit optar per la independència. Davant d’això els que no els agradi es podran queixar, podran dir totes les mentides que vulguin, però hauran d’acceptar implícitament el resultat i les seves conseqüències polítiques.

Després ve la segona part: una victòria clara no només convertirà les autonòmiques en un referèndum d’autodeterminació, sinó que també posarà en marxa un cicle polític genuïnament constituent. I això serà així perquè els representants escollits en la llista sense president, com diu el seu propi nom, no escolliran president, i un cop passat el termini legalment establert, quedaran automàticament convocades unes noves eleccions. Que podran, a més, ser també jurídicament autonòmiques si la situació política no ha avançat prou encara com per aplicar la nova legislació catalana, cosa que permetrà organitzar-les amb les mateixes garanties democràtiques que les primeres. I si els resultats continuen donant majoria absoluta a les forces polítiques explícitament independentistes, cosa esperable si la llista ha guanyat en les primeres eleccions, podran engegar un procés constituent que inclogui una declaració formal d’independència.

Tot aquest procés propiciat per l’ús de la llista sense president servirà de transició entre les dues legalitats, l’autonòmica i la independent, una transició que, pel cap baix, suposarà al voltant de mig any, a comptar des del moment de la primera convocatòria d’eleccions o de la configuració de la llista sense president fins la constitució del nou Parlament ja constituent. Una transició amb cobertura legal assegurada per la legislació actual espanyola, de manera que la seguretat jurídica serà plena i no es posarà en risc cap interès ni cap persona quedarà al descobert. En aquest període el govern en funcions i la plataforma unitària que haurà organitzat la llista haurà de gestionar la situació política creada per l’èxit de la llista. En aquest sentit, i dependent de quina sigui aquesta situació política, potser caldrà fer la declaració d’independència poc després de les primeres eleccions, sense esperar a les segones. El moment per fer-ho dependrà de en quin punt estiguin les negociacions amb l’administració central per arribar a un acord per portar a terme el procés de «desconnexió».

És després de la declaració formal d’independència per part del Parlament que entraran en vigor les lleis que haurà preparat el Parlament durant l’actual legislatura, la presidida per Carme Forcadell al Parlament i Carles Puigdemont a la Generalitat. En tot cas aquesta entrada en vigor hauria de ser quan ja hi hagués les màximes garanties d’acatament de la nova legalitat, garanties que han de limitar les possibilitats de conflicte i de desobediència dels funcionaris i dels ciutadans que ara rebutgen la independència.

En definitiva, la llista tindrà un doble efecte: d’una banda propiciarà el paraigües jurídic per poder engegar el procés amb plenes garanties, i de l’altre emetrà el missatge polític necessari per desencallar la situació, canviant l’estatus polític actual i fent-lo evolucionar cap a la resolució més o menys definitiva. Una resolució que cada dia que passa es converteix en més urgent.

Perquè el que està en joc a Catalunya és el conflicte entre dues legitimitats que s’exclouen mútuament, l’espanyola representada per la interpretació ara hegemònica de la Constitució, i la catalana que s’ha configurat al voltant de l’anhel d’independència. Totes dues legitimitats són perfectament legítimes, però com que hi ha molts àmbits que es solapen i coincideixen, s’han obert moltes zones de fricció i de conflicte. En aquest sentit, la bel·ligerància entre els defensors d’una i altra ha anat en augment en els últims anys, i la situació política general a Espanya recomana que es faci alguna cosa per resoldre-ho.

Un referèndum d’autodeterminació és la millor solució, i si no és possible organitzar-lo de manera adequada, la llista sense president pot aportar la fórmula per fer-lo a pesar dels impediments existents. És més: la situació que crearia la llista sense president seria possiblement més potent que un referèndum d’autodeterminació normal, per la seva excepcionalitat i la seva originalitat, i perquè el resultat significaria una mena de cop de puny sobre la taula que faria de desllorigador de l’actual bloqueig.

5 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A CONTRAFOC