Primer de tot: què és la #LlistaSensePresident? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.
A diferència de Junts pel Sí, aquesta llista no la composarien polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.
En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals. Tot això en el marc de la legislació vigent.
1 – UNITAT
2 – GENEROSITAT
3 – MISSATGE
La unitat expressada amb la llista sense president busca sobretot una cosa: enviar un senyal el més clar i el més nítid possible. Per això el ‘pas al costat’ dels polítics, per evitar els dubtes, les suspicàcies i les lectures esbiaixades que la seva inclusió introduiria.
Perquè aquest senyal ha de contenir un MISSATGE de naturalesa únicament política i perquè això passi és necessari que no hi hagi polítics a la llista. Pot semblar una paradoxa, però no ho és: la inclusió de persones dedicades professionalment a la política faria que s’hi incloguessin en el projecte interessos personals i de grup que no són només polítics, que només són seus i que no es poden confondre amb els interessos de la ciutadania a la que representen. El 27S va passar exactament això, i cal evitar-ho.
Per això la selecció dels integrants de la llista s’ha de fer amb l’objectiu d’aconseguir un resultat concret: que sigui un reflex el més plural possible i el màxim de divers de la societat catalana que desitja la independència. Això farà que el senyal sigui purament polític, sense cap afegit ni additiu i per això serà molt potent. I per això els efectes que produirà aquest senyal seran sorprenents i profunds a tots nivells i a tots els llocs, a causa del seu format inèdit. I potser encara més per la irreversibilitat d’aquests efectes, que serà el més sorprenent de tot i marcarà un abans i un després.
Evidentment les propietats d’aquesta llista no es limiten a aquest senyal: entre altres conseqüències i efectes, també crearà un marc jurídico-institucional que farà possible un procés autènticament plebiscitari i constituent; també suposarà un cop de puny sobre la taula que trencarà les dinàmiques socio-polítiques perverses en marxa actualment a la península. Això ho analitzaré en posteriors articles.
Aquest senyal que emetrà la llista sense president enviarà un missatge únic: hi ha una majoria real de catalans que vol decidir el seu futur i està decidida a fer-ho. Aquest missatge no s’expressarà només en el discurs explícit en què es concreti la divulgació de la llista sense president, sinó sobretot en els elements implícits que acompanyaran aquest discurs i que seran la base dels relats periodístics que escamparan el senyal i el seu missatge.
I quins són aquests elements implícits? Doncs d’una banda les circumstàncies adverses a la creació de la llista, que són bàsicament els obstacles legals, polítics, mediàtics i de tot tipus que ha posat, està posant i posarà l’administració central de l’estat per impedir que els ciutadans de Catalunya exerceixin el dret a l’autodeterminació; i de l’altra el propi procés de creació de la llista, amb una organització unitària que servirà per convertir unes eleccions normals en un autèntic plebiscit.
Perquè si la unitat aconseguida és genuïna, no hi haurà pràcticament cap possibilitat de mala interpretació, hi haurà moltíssims indicis i missatges secundaris que refrendaran el contingut del discurs explícit i això farà que el missatge arribi pràcticament a tot arreu amb la mateixa potència, nitidesa i precisió. És a dir, serà un únic senyal amb un únic missatge que es rebrà arreu amb el mateix significat i amb les mínimes distorsions. Aquest “arreu” és múltiple: on primer arribarà serà al mateix àmbit de l’independentisme.
El món independentista
Potser això pot semblar irrellevant, perquè és precisament aquest món el que haurà generat la llista. Però no ho és gens, d’irrellevant: l’anhel independentista està molt estès entre bona part de la ciutadania catalana, que s’ha organitzat des de fa anys en grups cívics i polítics que persegueixen aconseguir la independència política del país. I són moltes més les persones no mobilitzades que, ho comparteixin o no obertament amb la gent que els envolta, estan convençudes que aquesta és la millor opció de futur.
Però la diversitat d’opinions sobre com ha de ser aquesta independència i de com s’ha d’aconseguir fa que aquests esforços ciutadans portin constantment a debats entre els mateixos independentistes, debats que sovint degeneren en picabaralles i enfrontaments de grup i personals poc edificants, amb acusacions mútues de voler anar en direcció contrària a la independència. Els problemes de relació i les dificultats per trobar consensos entre Junts pel Sí i la CUP -i a dins de Junts pel Sí també- són només la part més visible d’aquestes dissensions, que estan esteses arreu.
La unitat de l’independentisme aconseguirà aturar aquests debats estèrils i fratricides. I ho farà perquè la llista sense president i, sobretot, el procés per aconseguir-la, llençarà un missatge intern de molta intensitat: hi ha un consens real en uns mínims i val la pena concentrar-s’hi i deixar de banda els motius de dissensió.
Els mons no independentistes a Catalunya
El segon àmbit on arribarà el senyal emès per la llista serà el sobiranisme no independentista. El tercer serà la resta de ciutadans catalans que no són sobiranistes, sigui perquè són indiferents, sigui perquè són conscientment contraris tant a la possibilitat de la independència com a la possibilitat de decidir-ho en un referèndum, és a dir: el gruix de ciutadans catalans que ja els està bé l’estatus polític de Catalunya i no volen que se’n parli més.
A aquests dos mons el senyal es rebrà amb una connotació força destacada, que de fet, serà com una extensió del missatge, o un significat afegit: l’independentisme està madur i preparat per aconseguir els seus objectius. És una connotació que no només es rebrà en aquests dos àmbits, perquè també serà un dels elements inherents del procés de creació de la llista sense president que ajudaran a cohesionar l’independentisme, però serà entre els no independentistes on es percebrà amb més intensitat.
El món sobiranista no independentista previsiblement acceptarà el missatge i aquesta connotació sense excessius problemes. És d’esperar que això mitigui i contribueixi a frenar els enfrontaments i les acusacions que es generen entre els sobiranistes independentistes i els sobiranistes no independentistes, que són encara pitjors que les que hi ha entre independentistes. A més, el missatge serà una interpel·lació directe al sobiranisme no independentista per afegir-se al procés plebiscitari, cosa que ha de facilitar un acostament de posicions.
Però molt previsiblement els contraris tant a l’autodeterminació com a la independència interpretaran el missatge com una amenaça directa. I aquesta faceta d’amenaça no ha de negligir-se ni menysprear-se en cap moment per part dels impulsors de la llista. És a dir: han d’assumir que aquests àmbits ho rebran, ben legítimament, com una amenaça real, agressiva, de fet com un atac directe. Un atac, a més, viscut com a molt injust perquè posarà en qüestió bona part de la base argumental de les seves conviccions polítiques.
Per això el missatge explícit de l’independentisme que acompanyi a la llista no hauria d’implicar cap mena de superioritat moral o de menyspreu que pugui agreujar aquest sentiment d’amenaça. Per aconseguir-ho de la manera més completa possible, l’organització unitària que haurà creat la llista hauria de trobar la manera de desautoritzar sistemàticament els missatges emesos des de l’independentisme que siguin insultants, de mal gust i, en general, que alimentin l’enfrontament amb els no sobiranistes.
La resta d’Espanya
El quart món que rebrà amb especial intensitat el missatge serà ja molt més ampli: la resta de ciutadans espanyols. Aquí el ventall de recepció del missatge serà similar que entre els no independentistes catalans: d’una banda, els ciutadans espanyols que admeten el dret d’autodeterminació per a Catalunya no tindran excessius problemes per acceptar el missatge i assumir-lo, però tota la resta també el rebran com una amenaça. Aquesta lectura, a més, no serà en cap cas implícita, sinó ben explícita, tal com ja passa ara, en què l’independentisme és clarament interpretat d’aquesta manera pels actors polítics, jurídics, econòmics i mediàtics que el combaten aferrissadament des de fa anys.
La recepció per part d’aquest món de l’Espanya antiindependentista serà un dels punts claus del procés. Ara mateix és una incògnita quina pot ser i quines conseqüències pot tenir, tot i que no és gens descabellat que el nivell de percepció d’amenaça porti la situació a moments crítics que no serà fàcil gestionar, però el fet que l’independentisme estigui organitzat de manera unitària serà bàsic per limitar l’abast dels efectes perniciosos d’aquests moments crítics.
La Unió Europea
Més enllà d’Espanya, el missatge també es rebrà amb molta intensitat a la Unió Europea, que és el principal àmbit polític supraestatal al qual està associada Espanya. Aquí el missatge es rebrà com una mostra inequívoca de la maduresa i l’abast real del projecte independentista, en el sentit que l’anomenat “problema català” no és una dèria d’un personatge carismàtic concret o d’una o diverses forces polítiques concretes, sinó que és un anhel ciutadà majoritari de debò. Els responsables polítics comunitaris potser no correran a fer el primer pas per a posicionar-se a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya, però previsiblement alguns països petits trencaran la neutralitat per donar suport a les aspiracions catalanes de manera explícita i acabaran obrint el meló del debat en el món comunitari.
El món en general
En el sisè nivell queda la resta del món. Tant en el nivell anterior com en aquest l’acció exterior feta per la Generalitat i per l’activitat individual i col·lectiva de tots els catalans repartits pel món haurà preparat el terreny, però no serà fins que es concreti la posada en marxa de la llista sense president que tots aquests àmbits rebran el missatge definitiu: ha arribat el dia que Catalunya com a entitat política vol decidir què vol ser quan sigui gran.
Perquè el missatge no l’emetran només els resultats de les eleccions si guanya: és un missatge que s’anirà difonent en el mateix moment en què sigui públic que hi haurà una llista unitària amb les característiques que té la llista sense president, perquè serà una manera inèdita de dir a tothom, a tothom sense excepció, que alguna cosa s’ha posat en marxa de debò, a pesar de tots els obstacles i totes les dificultats.
Un símbol
La llista sense president, en definitiva, serà un símbol que, per la seva pròpia existència, concentrarà tots els significats explícits i implícits de la situació excepcional que es viu a Catalunya, un símbol que llençarà un missatge polític clar: s’han acabat els discursos i les paraules i ha arribat l’hora de l’acció. En aquell moment els símbols i missatges anteriors llençats al món per l’independentisme, sobretot les mobilitzacions de l’11 de setembre des del 2012 i la consulta del 9-N i, en menor mesura, les eleccions del 27-S, quedaran com a simples avisos previs que el que està passant a Catalunya és autènticament excepcional.
En definitiva, el que emetrà la llista sense president serà un missatge amb ambició ‘universal’ real. Aquesta qualitat del missatge el diferenciarà de la immensa majoria de missatges polítics que s’emeten habitualment, que en últim terme estan pensats i es dirigeixen només a l’electorat d’un partit en concret o a la part de la ciutadania a la que s’aspira a convèncer perquè voti en un sentit o un altre. O a la ciutadania de tot un país, però negligint la lectura que se’n pot fer des de fora. Per això ha de ser tan nítid, per això cal dificultar al màxim les males interpretacions, que n’hi haurà en qualsevol cas, però que, si el missatge és prou clar, tindran molt poc marge.
Un símbol més potent que un referèndum “normal”
Evidentment bona part d’aquests efectes també es produiran si el que es celebra és un referèndum d’autodeterminació legalment organitzat, sigui perquè hi ha acord amb l’administració central de l’estat, sigui perquè s’ha aconseguit bastir una organització pròpia sense que l’administració central gosi intervenir, que també podria arribar a passar. Però en qualsevol d’aquests dos casos el missatge no tindria la intensitat i la nitidesa que aconseguiria la llista sense president, per l’excepcionalitat que representa.
Perquè l’ús d’una llista com aquesta seria una manera inèdita d’arribar a la independència, una via, a més, a mig camí de les tres identificades com a úniques possibles fins ara, que són el referèndum pactat, la dissolució de l’estat o la guerra civil. Això sol ja atrauria l’atenció del món sencer, perquè seria un fet molt noticiable.
Així doncs en cas de victòria, la repercussió en tots els àmbits del missatge llençat per la llista sense president tindria un efecte polític directe com a mínim equivalent al d’un autèntic referèndum d’autodeterminació, efecte que crearia una situació excepcional que permetria una transició realment constituent.
Una transició que, gràcies a les característiques jurídiques de la fórmula, protegirà els drets i els interessos de tots els implicats directament i indirectament en l’organització de les eleccions convertides en autènticament plebiscitàries per la llista sense president, una protecció que no existirà en cas que es faci un referèndum unilateral en base a les noves lleis del Parlament de Catalunya.
Garantirà, en definitiva, que es pugui fer una transició el més ordenada i incruenta possible, concentrant la tensió en un únic punt, i evitant la dispersió d’aquesta tensió arreu, amb els riscos de conflictivitat que això comportaria. I aquí el terme «conflictivitat» és, es clar, un eufemisme.
Josep Maria Camps
cròniques subsidiàries 