Al «Polònia» de l’època vam poder veure en Junqueras versió nen plorant i revolcant-se per terra tot reclamant «Jo vull l’altre!», mentre la mama Marta (Rovira) li deia i repetia, esforçant-se per fer-se entendre, que el 9N (versió 2014) era l’únic(a) referèndum(consulta) possible.
Llavors del 9N en van dir «posar les urnes». Tant l’Artur Mas com la Carme Forcadell pre presidenta del Parlament, i també molts altres, es van omplir la boca amb aquestes paraules. I aquesta fórmula, «posar les urnes» encara se sent de vegades en boca de gent aparentment seriosa. Em sap greu i no voldria ofendre ningú, però no puc evitar-ho: quan la sento m’imagino una mena de lloca compulsiva arrambant el cul a terra a cada pas i «posant», amb desfici, urnes com qui pon ous.
No estic dient que el 9N no tingués la seva importància: la va tenir, i ho ha reconegut tothom, fins i tot els que més s’havien esforçat per deslegitimar-lo, vegi’s sinó els càrrecs contra Artur Mas i els seus consellers per organitzar-lo, o l’increment en la guerra bruta aquells dies i que s’ha anat desvelant en els seus detalls més sòrdids i patètics els últims mesos. Però només va ser una mobilització més del sobiranisme català, espectacular, nova, agosarada i significativa, això sí, però lluny de la consulta o referèndum que hi havia la intenció de fer.
Llavors, un cop fet el 9-N versió 2014, que es podria definir com una derrota victoriosa -el referèndum que no es va poder fer, però que es va poder escenificar- l’independentisme, si volia anar a algun lloc, havia d’anar més lluny, i fer-ho ràpid. I la realitat va anar en direcció contrària: van ser mesos i mesos de desconfiances, d’anuncis a bombo i plateret, d’estira i arronsa, d’acusacions i retrets mutus, etc, etc, etc. I només quan s’anava acostant la data del 27S i, sobretot, quan van irrompre els comuns per les municipals, menjant-se bona part del territori simbòlic que l’independentisme havia monopolitzat fins llavors, els seus prohoms van veure clar que havien de fer alguna cosa.
I ho van fer, i aquest procés, «celebrat» el juliol del 2015, va ser força interessant i, en cert sentit, realment «constituent». En Roger Palà, a Crític, en va fer un parell d’articles força exhaustius. En el primer va detallar la proposta més interessant que es va posar sobre la taula de «negociacions»: la «llista sense president». Plantejada primer com una llista sense polítics, va passar a reformular-se com a una llista única independentista, que no escolliria president de la Generalitat si guanyava per majoria absoluta, de manera que el Parlament es dissoldria automàticament i caldria anar a unes noves eleccions.
Aquesta idea revolucionària convertia el 27S, de facto, en un autèntic RUI -recordem què vol dir: Referèndum Unilateral d’Independència-, perquè, sota l’aparença d’unes eleccions autonòmiques més, agrupava en una sola candidatura a tot l’espectre independentista, de manera que llençava un missatge clar i diàfan a la ciutadania i a tothom: voteu aquesta llista, i estareu dient sí a la independència i prou, sense cap possibilitat d’interpretació ni lectura diferent possible. I com que si guanyava per majoria absoluta, no s’escolliria president, es donava pas automàticament a unes noves eleccions parlamentàries, a les quals ja cadascú es podria presentar amb el seu propi programa i que podrien ser, des d’un punt de vista polític, plenament constituents.
I tot això dins del marc jurídico-polític vigent, sense forçar gens ni mica la legalitat, ni haver-se d’inventar organitzacions paral·leles ni improvisar censos ni mandangues de cap tipus. En definitiva, una genialitat de primer ordre, parida a més de manera col·lectiva pels que van participar en aquelles trobades, tant de CDC, ERC i CUP com els impulsors de les anomenades entitats sobiranistes.
Bé, el cert és que allò no va arribar a bon port, no està massa clar perquè, tot i que s’ha atribuït la responsabilitat directament a l’Artur Mas i el seu entorn, en això és imprescindible acudir al segon article d’en Palà, perquè gairebé no se’n va parlar públicament. La resta és ben sabuda: la formació de Junts pel Sí, la victòria pírrica del 27S, el procés de negociacions posterior, amb la CUP de pepit grill, el nou 9N versió 2015, la retirada d’en Mas, l’adveniment d’en Puigdemont, etc, etc, etc.
I han tornat a passar els mesos amb desconfiances, anuncis a bombo i plateret, estira i arronsa, acusacions i retrets mutus, etc, etc, etc. I hores d’ara encara hi som. I el problema segueix sent el mateix: què fer a continuació. Hi ha un govern que afirma, convençut, que està treballant per la cosa i que ho té tot pensat, hi ha una oposició independentista que no se’n refia i va exigint proves d’autenticitat periòdicament i que s’avanci en la ruptura, i hi ha una oposició no ben definida que es veu obligada, a cop de twitter i d’altres armes, a definir-se en algun sentit. A banda, es clar, de l’oposició ben definida que ho rebutja tot sense matisos, lògicament.
I en aquest «debat» s’ha donat vida a un concepte: el RUI. I se n’ha parlat molt, del dret i del revés, i n’han parlat uns i altres, a favor, en contra, amb mitges tintes, amb tots els matisos possibles. Però, sorprenentment, tot això s’ha fet sense fer pràcticament cap esforç per definir-lo ni analitzar com es pot fer, ni quines possibilitats reals d’èxit pot tenir, ni quins mecanismes o «astúcies» es poden posar en pràctica per fer-lo i per evitar que una intenció tan lloable es torni a convertir en una consulta tipus 9N versió 2.0, donats els múltiples obstacles jurídics i fàctics existents. O almenys, ignorant de mi, no he sabut trobar això en el debat públic, que em corregeixi qui pugui.
Mentrestant, tothom hi va dient la seva, i va traient idees noves i no tant noves dels respectius barrets, com ara ha fet en Jaume Asens, proposant dues urnes el mateix dia i a la mateixa taula, una pel referèndum i l’altra per les eleccions constituents. I tothom sense donar massa detalls, en molts casos, cap ni un. I l’oposició oposició, rient i rient de l’espectacle. I els que estem al mig, sense tenir partit pres de manera clara -aquí el meu posicionament político-filosòfic al respecte, per si a algú li interessa o té curiositat-, intentant situar-nos per veure si quan es parla del RUI es parla de debò o es parla per parlar, és a dir, si només són expressions pures del tipus «eh! que estic aquí!».
Jo, ho confesso, en els termes que se’n parla, el RUI em torna a recordar la gallina lloca que pon ous amb desfici. I molt al contrari, la proposta de la llista sense president la continuo considerant una molt bona idea, a pesar que es descartés en el seu moment. I no crec que m’agradi només per pura estètica -que també-, sinó sobretot per la capacitat que li veig de forçar que es passi pàgina -o pantalla, que se n’hi diu ara- de debò i d’una vegada, i sortir d’aquest cercle viciós en què estem tots plegats ara a Catalunya -i a Espanya, perquè aquesta qüestió no deixa de ser un dels principals motius, sinó el principal, del bloqueig polític actual, aquí el meu parer sobre això-. En tot cas em sembla que és una idea que pertany al tipus de les que fan canviar les coses de debò.
Per qui no s’ho imagini, i amb el risc de reiterar-me excessivament, exposo el què em suggereix a mi: una llista única que agrupi els partits declarament independentistes i que estigui composada, de debò, per persones sense connexió directa amb la política actual, forçaria que la campanya es centrés, únicament, en el sí o el no a la independència, sense cap mena de matís afegit. Això ho reforçaria el fet que tingui previst, ja d’entrada, no escollir president si aconsegueix la majoria absoluta, que és el punt clau que convertiria unes eleccions autonòmiques en un RUI, però un RUI plenament legal -amb la legalitat vigent, s’entén- i, per tant, factible de debò.
I això perquè? Doncs perquè jurídicament les eleccions serien unes autonòmiques absolutament normals, no hi hauria cap argument, ni el més remot, per actuar-hi en contra. L’únic punt atacable seria la candidatura en sí, en la qual no hi haurien polítics de partit, només representants de la ‘societat civil’ amb prestigi i projecció pública, però que comptaria amb el suport dels partits independentistes. En definitiva, i manllevant l’expressió d’en Jaume Asens a l’entrevista que li ha fet el mateix Roger Palà a Crític, un autèntic cop de puny de l’independentisme català a sobre de la taula d’Espanya.
Previsiblement, l’alarma que això provocaria a tots els nivells de l’aparell institucional de l’estat espanyol posaria en marxa una recerca a la desesperada de fórmules jurídiques per anul·lar, sinó les eleccions, sí la candidatura en sí. I no és descartable que les trobessin o fabriquessin, que ve a ser el mateix: a algun text legal com la llei de partits o potser fins i tot a la mateixa Constitució, segur que hi trobarien algun paràgraf o frase o expressió aplicable, però portar-ho endavant des d’un punt de vista jurídico-polític obligaria a forçar el dret d’una manera tan evident que totes les costures començarien a saltar: les jurídiques, però sobretot les polítiques, i també les socials.
A partir d’aquí es poden fer moltes especulacions de per on podria anar la cosa: si es podrien celebrar efectivament aquelles eleccions amb la candidatura unitària presentant-s’hi, de si la guanyaria per una majoria absoluta prou contundent, de si seria una majoria absoluta justeta, o si només per majoria simple, i quines conseqüències podria tenir cadascun d’aquests supòsits. O si, al contrari, la llista fos il·legalitzada i s’acabessin fent les eleccions però amb l’independentisme promovent l’abstenció i valorant-la després com a vots efectius propis, mentre es mantindria una batalla jurídico-mediàtica per denunciar-ho. O si, amb una mobilització prou contundent al carrer i a tot arreu provocant una mena de rebel·lió, l’administració central intervingués anul·lant les eleccions i l’autonomia, i entrant en un nou nivell possiblement més perillós… aquí, la imaginació al poder.
En tot cas, tant si les institucions de l’administració central decidissin intervenir com si no, les coses haurien canviat, i força. No entraré a valorar si tot això podria haver passat fa un any, i ara ja hi hauria un Parlament «constituent» i s’estaria negociant de debò un nou «encaix» de Catalunya a Espanya i a Europa, amb la independència o amb algun federalisme més o menys simètric i assimètric com a base teòrica, o qualsevol altre tipus d’estatut especial o el què sigui, però el que sí que és cert és que hauríem abandonat aquesta fase del procés, el «processisme», i estaríem en una etapa més real, amb canvis i evolució política de debò.
Josep Maria Camps
jmcampsc@gmail.com – @jmcampsc
2 de setembre de 2016
cròniques subsidiàries 