Fa tres anys, quan encara no es parlava de «casta», vaig escriure aquest text. Les eleccions del 20D poden ser l’inici del final del domini abassegador que té aquesta tribu en la política espanyola, però també poden refermar-lo. En aquest cas, serà gairebé segura l’anomenada «desconnexió» de Catalunya, perquè facin el què facin els representants polítics catalans, els catalans en general aniran aprofundint en aquesta «desconnexió» i l’única solució possible serà la independència. En cas contrari, potser el projecte independentista té els dies comptats, que és el que temen alguns dels més destacats independentistes, aquí el meu anàlisi concret sobre això: LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ÉS UN PROJECTE ESPANYOL? http://bit.ly/1ilroGH
LA TRIBU
Els màxims dirigents d’Espanya –és a dir, principalment càrrecs polítics i membres de consells d’administració de grans empreses i bancs- conformen un grup social relativament compacte i establert bàsicament a Madrid, tinguin l’orígen a Madrid mateix o a altres llocs d’Espanya. Aquest grup té un codi de comportaments, valors, rituals i hàbits prou definit i un gruix de relacions entre els seus membres d’una naturalesa tal com per poder ser considerat un grup homogeni, una mena de tribu, en el sentit que dóna la sociologia comparada a aquest terme, és a dir, un grup d’humans relacionats entre ells en molts nivells –territorials, econòmics, de parentiu, d’amistat, etc- i cohesionats al voltant d’una cosmovisió i uns interessos comuns.
No són un grup de famílies, no són un grup excessivament definit, és possible que ni tan sols els seus membres siguin plenament conscients de la seva pertenença a aquest grup, ni tan sols de l’existència mateixa del grup –molts dels elements del codi són implícits, inconscients-, però la dinàmica diària i continuada de les relacions entre els seus membres, els procediments de selecció dels integrants i els seus interessos acumulats, han portat a la conformació d’aquest grup social.
Les vies d’accés són diverses, però les principals són –combinades o per separat-: aconseguir una plaça d’alt funcionari de l’estat; formar part dels cercles de relació de membres del grup –familiars, d’amistat, etc-; i/o fer-se militant d’un dels dos grans partits polítics espanyols –o, en el seu defecte, i com a estratègia alternativa, tenir relacions estretes amb membres destacats d’aquests-. A partir d’aquí s’escullen entre ells, es relacionen entre ells, es casen entre ells, fan negocis entre ells, etc, amb una solució de continuitat que barreja i confon els diferents àmbits –social, laboral, econòmic, personal, emocional, etc-. Al llarg dels anys el grup s’ha anat cohesionant cada vegada més entorn d’ell mateix, i ha anat creant un caldo de cultiu que centrifuga les actituds percebudes com a alienes, mentre promociona les percebudes com a pròpies, de manera que la seva diversitat i pluralitat s’ha anat empobrint.
Així, els membres d’aquesta tribu ocupen i es reparteixen de manera fluïda i continuada els principals llocs de decisió de l’administració pública de l’estat i de les principals empreses d’àmbit espanyol, moltes d’elles procedents d’antics monopolis estatals. És destacable la fluidesa amb què passen del sector públic al privat, dels llocs de gestió política dels ministeris i les empreses públiques als consells d’administració de les grans empreses privades o privatitzades i de les entitats financeres.
S’ha dit que si s’aconseguís dificultar que els alts funcionaris de l’estat facin servir la seva plaça com a plataforma segura des de la qual fer carrera política i/o empresarial –i evitar que els sigui fàcil tornar-hi en qualsevol moment, com a refugi en els “mals moments” en què no tenen cap càrrec públic o privat-, es podrien solucionar bona part dels problemes que provoca aquesta endogàmia entre els sectors públic i privat: formació deficient i perfil baix dels membres de la tribu, degut a que el bon nivell de formació, l’excel·lència, l’actitud emprenedora i innovadora, els mèrits personals o professionals, no estan entre els criteris principals de selecció ni de promoció; la coincidència d’interessos i punts de vista –degut als lligams personals i emocionals que hi ha entre ells- dels responsables de institucions que, sobre el paper, han de tenir interessos i funcions contraposades i complementàries –sector públic i sector privat, per exemple-; el bloqueig de la promoció dins l’administració pública i el desinterès consegüent per part de la resta de funcionaris per fer-hi carrera; etc.
Però el cert és que aquest s’ha convertit en un problema secundari, un problema, per cert, provocat, precisament, pel que ja és el problema principal: la forta implantació d’aquesta tribu en la centralitat de la vida sociopolítica del país, de manera que actua com una mena de partit únic. El monopoli que tenen de l’alt funcionariat i la regulació que el permet i facilita és, precisament, la prova que els membres de la tribu han aconseguit fer coincidir els seus interessos -col·lectius, de grup, però també individuals- amb els de les institucions de l’estat i, per extensió, del país mateix.
Tot això fa extremadament difícil canviar les dinàmiques perverses que genera la seva preeminència, i intentar desactivar-la a través de mesures que combatin el monopoli abans esmentat s’ha convertit en un impossible, perquè són els membres de la tribu els que haurien de decidir i implementar els canvis necessaris. És a dir, haurien d’actuar contra els seus propis interessos. És aquesta tribu la que ens ha dut a l’actual crisi del deute, la que en el seu moment es va entusiasmar, es va emborratxar de diners, de crèdit i de projectes de futur faraònics, la que va embarcar la societat espanyola en una aventura impossible, i la que després no va saber veure a temps on ens estava portant l’aventura, ni tampoc no ha sabut ni reaccionar a temps, ni tampoc fer-se responsable de la catàstrofe.
Aparentment, doncs, no hi ha sortida possible a aquesta situació. O almenys, no sembla que n’hi pugui haver en situació normal, i que caldrà una situació excepcional, històrica, perquè perdi el seu lloc privilegiat. Potser aquesta situació ja ha arribat, i l’actual crisi econòmica, que està evidenciant que la tribu no sap trobar-hi solucions, serà la que la desplaçara de la seva centralitat. Però és molt possible que, per aquest camí, no sigui un procés ràpid ni fàcil, que la seva resistència al canvi agreugi molt la situació, i el desplaçament es faci a base de molt més patiment dels ciutadans.
El problema principal, però, no és l’existència de la tribu en sí, sinó la força amb què està situada en la centralitat del país, força que impedeix la participació en igualtat de condicions de la resta de participants de la vida sociopolítica: el gruix d’empresaris i polítics que no són dins la tribu, l’anomenada “societat civil” en la seva definició més ampla, etc… És a dir, les institucions i actors que, de manera diària posen en funcionament interessos i valors propis, i que amb aquesta aportació produeixen l’enriquiment i la diversificació de punts de vista sobre els problemes socio-polítics. Aquesta participació, compartint la centralitat, reforçaria la separació –el funcionament per separat, amb agendes, interessos i valors propis i clarament diferenciats- dels diferents àmbits de decisió que ara controla i unifica la tribu, separació necessària per garantir un funcionament obert del sistema i amb capacitat d’adaptació als canvis socio-econòmics.
Es pot plantejar una hipòtesi de possible solució no traumàtica: la simple conceptualització pública d’aquesta tribu i del poder que té, amb una definició el més clara i acurada possible, i el debat públic posterior que es generi, ha de ser la primera pedra per a la solució del problema. Perquè, com deia abans, ara mateix ni els mateixos integrants de la tribu són conscients de l’abast del seu poder. És a dir, creuen que la tribu no són ells, sinó que és tot Espanya, i creuen estar lluitant pels interessos de tots els espanyols. Com que el grup no està formalment constituït ni conceptualitzat, cada membre només té consciència del seu entorn immediat de relacions, i difícilment és conscient de l’abast de la seva extensió i poder. L’exposició pública de la seva condició, feta de manera respectuosa i constructiva ha d’obrir els ulls tant d’ells mateixos com de la resta de la societat, i aquesta ha de pressionar perquè el seu poder es redueixi. Per aquesta via la solució seria menys traumàtica que les altres possibles, que de fet es redueixen a una: el trencament dramàtic i violent de la cohesió social que encara hi ha al país.
Octubre 2012
Josep Maria Camps
jmcampsc@gmail.com
cròniques subsidiàries 