Diuen, diuen, diuen que la democràcia és el govern del poble. Però com que és més aviat difícil i farragós fer assemblees amb més de 100 persones -per dir una xifra-, els ciutadans escollim representants que fan aquesta feina en nom nostre. I per poder escollir-los, els aspirants s’organitzen en grups que fan propostes més o menys concretes -els programes polítics- per aconseguir l’aval del màxim de ciutadans. A aquests grups els anomenem «partits polítics«.
Tots aquests partits polítics volen aparèixer als ulls dels ciutadans com a moviments, és a dir, grups humans de dimensions considerables, els integrants dels quals són persones actives i positives que treballen amb entusiasme pel bé comú, però potser degut a la condició humana en general o al sistema jurídico-polític en què vivim en particular, la realitat és que la immensa majoria dels que tenen èxit a Espanya funcionen internament més aviat com empreses o marques comercials, amb una jerarquia clara i definida i amb una militància que es limita a fer de claca. Només els més motivats i/o ambiciosos es dediquen a mostrar-se als cercles més interns, a procurar conèixer les persones adequades i a esperar que «caigui» algún (en)càrrec.
Per aconseguir l’aparença desitjada, aquests partits polítics organitzen un aparador, que és l’espai més o menys virtual on posen a la vista de tothom allò que ha de convèncer als ciutadans que les seves propostes són desitjables i les seves intencions bones. Darrere aquest aparador hi ha la botiga, és a dir, els espais en els quals aquesta organització fa les feines per aconseguir els seus objectius, i més enrere, la rebotiga, l’àmbit a recer de les mirades públiques on els els pocs que manen i decideixen de debò prenen les decisions importants.
En aquests partits els mecanismes de democràcia interna -consells nacionals, congressos, fins i tot primàries, etc- formen part primordialment de l’aparador i tenen funcions més aviat formals i decoratives. De fet, està mal vist que aquests mecanismes actuin com a àmbits de decisió real, i quan això passa en la immensa majoria dels casos s’analitza i s’interpreta com a mostra de debilitat de l’organització, més que no pas al contrari, cosa que evidencia fins a quin punt està distorsionada la percepció que tenim tots plegats de la política.
Tots coneixem exemples d’aquesta manera de funcionar: CDC, per exemple, va néixer els anys 70 com un moviment promogut i liderat pràcticament per una sola persona, en Jordi Pujol, que va aconseguir arrossegar un número considerable de militants, però que sempre ha estat un partit molt jeràrquic, amb un líder carismàtic que l’ha gestionat gairebé com un feu personal. Com a resultat, en els seus 40 anys d’història ha tingut només dos líders, tots dos han estat indiscutits i indiscutibles i, a més, el segon d’ells -l’Artur Mas, el «noi dels encàrrecs», tal com el defineix l’Anna Punsoda en aquest article– va ser escollit única i exclusivament pel fundador.
Un altre cas és el partit de moda a Espanya, Ciutadans/Ciudadanos, que va néixer a Catalunya com a moviment promogut per una sèrie d’intel·lectuals molt incòmodes precisament amb l’hegemonia de CDC -i paradoxalment en un moment en què aquest partit no tenia el poder executiu-, però que després d’uns inicis incerts, marcats per les profundes diferències entre diversos grups de dirigents i de militants de tendències molt diverses, va acabar controlat amb mà fèrria pel nucli dirigent organitzat al voltant d’un líder que també ha sabut convertir-se en indiscutible i indiscutit.
Cal dir que hi ha partits polítics que no amaguen massa aquest funcionament tan jerarquitzat. El PP i CDC, per exemple, es mostren obertament -i més o menys sense complexos- com a organitzacions en les que les decisions importants les prèn una sola persona, el líder de l’organització que també lidera el govern quan el partit aconsegueix la majoria suficient. Es faria llarg intentar explicar i explicar-nos com ha arribat la política espanyola a consolidar aquest tipus de model, i perquè fins i tot partits d’esquerres com ICV, que no han deixat mai d’insistir explícitament en el discurs de la participació i de l’obertura democràtica, també hi han caigut, implícitament i massa sovint, de quatre grapes.
En els casos en què l’organització política gira gairebé exclusivament al voltant d’un lider totpoderós, el partit es converteix, de fet, en una marca personal. Són el tipus d’organitzacions en les que el programa polític ha passat ja definitivament a ser un simple accessori que només apareix en període d’eleccions. És l’anomenat «programa electoral», i cal tenir-lo per qüestions estètiques -una altra vegada, l’aparador- però no caldrà fer-ne cas, perquè és simplement decoratiu. I les declaracions públiques del partit, sobretot les del gran líder, seran sempre prou ambigües –sempre l’ambigüitat…– com perquè després es puguin prendre «les decisions que calgui», decisions que molt sovint entraran directament en contradicció amb el programa, que haurà quedat arraconat fins a les pròximes eleccions.
Enfront aquest model han quallat últimament algunes forces polítiques que pretenen trencar amb aquest esquema i funcionar de debò com a agrupacions de ciutadans mobilitzats pel bé comú, i sempre centrades en un programa polític sempre ben explícit i sempre ben present. El cas més clar potser és Barcelona en Comú, que a més té la peculiaritat d’haver incorporat una sèrie de partits polítics preexistents més o menys convencionals -un d’ells, precisament, ICV-, a més d’un gruix considerable de ciutadans sense afiliació prèvia. També és el cas dels clons que, arreu d’Espanya, han copiat, molts amb considerable èxit, aquest model municipalista creat per BCN en Comú. Una altra força que aparentment persegueix un objectiu similar amb metodologia similar és Podemos/Podem.
Però per tenir èxit en el «mercat electoral» aquestes forces han necessitat també un aparador molt lluent, i l’han aconseguit posant al capdavant a persones amb una projecció mediàtica molt notable. És el cas de l’Ada Colau, una activista d’èxit, que va tenir una participació decisiva en la posada en marxa i el creixement de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, i que va aconseguir precisament la projecció mediàtica amb participacions estelars a les tertúlies polítiques televisives. Manuela Carmena a Madrid i altres activistes en altres ciutats, d’una manera més improvisada, han fet un paper similar.
El líder de Ciutadans també ha aconseguit la seva projecció mediàtica amb una exposició intensiva als programes polítics de les cadenes d’àmbit espanyol. De fet, l’Albert Rivera porta gairebé una dècada dedicat bàsicament a això. Un altre exemple clar és en Pablo Iglesias, que va començar fent tertúlies a una televisió alternativa per internet, «La Tuerka», i que es va guanyar tanta fama de polemista que el van cridar les televisions convencionals, àvides d’oferir noves cares i augmentar l’audiència.
Entorn aquest lideratge mediàtic d’Iglesias es va muntar Podemos, una força política que pretenia donar veu i representació política al 15M, però que amb el temps s’ha acabat veient que és només un «dispositiu político-electoral» -definició de precisió gairebé quirúrgica, obra del David Fernández-, que volia aprofitar l’energia d’aquest moviment social com a combustible per aixecar-se en poc temps. Dispositiu que, per cert, cada vegada està més clar que funciona copiant bastant el model clàssic d’organització jeràrquica descrit més amunt.
El cert és que la necessitat de muntar aquest aparador per arribar als ciutadans genera dinàmiques que són, hores d’ara, pràcticament impossibles d’eludir. Fins i tot una força tan alternativa com la CUP no va dubtar a utilitzar estratègies de màrqueting polític un cop va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament, i va escollir els caps de llista amb criteris de potencialitat mediàtica: fa tres anys va ser en David Fernández, un periodista no militant però amb gran capacitat comunicativa, i ara ho ha tornat a fer amb l’Antonio Baños, també un periodista no militant que ha sabut oferir un estil nou i fresc que ha estat la novetat més sorprenent de la campanya.
És cert que, aparentment, aquests líders tenen clar que només són els portaveus d’una organització col·lectiva, i que no poden fer passar les seves opinions personals com a les comunes al gruix d’integrants d’aquesta organització, i encara menys prendre decisions sense consultar a l’organització. Però també és cert que aquesta dinàmica ha acabat introduint elements de màrqueting electoral en el discurs polític de la CUP: les últimes setmanes hem sentit com el mateix Baños o l’Anna Gabriel parlen sovint dels «votants» i de les «bosses de vots», deixant de banda el concepte de «ciutadans», que pressuposa més capacitats polítiques als subjectes als quals representen a banda de l’acte d’introduir una papereta dins d’una urna.
El cert és que la dinàmica del dia a dia fa difícil eludir aquesta realitat: que un partit polític no deixa mai de ser una màquina de màrqueting, una marca a la recerca de vots, i segurament cal molta ètica col·lectiva i individual per resistir-se a ser enduts per aquest corrent i acabar tractant els ciutadans única i exclusivament com a votants. Perquè potser és cert que alguns partits parteixen directament d’una postura cínica i juguen amb doble moral des d’un primer moment, però també pot ser que en la immensa majoria de casos hi caiguin poc a poc i de manera inconscient. En definitiva, que encara s’ha de veure si aquestes forces polítiques més o menys noves aconseguiran no perdre de vista que el màrqueting és una eina política molt útil, però que ho perverteix tot quan l’acció política acaba centrant-s’hi en exclusiva. Llavors passa de ser una eina a convertir-se en un objectiu en sí mateix.
Josep Maria Camps
jmcampsc@gmail.com
cròniques subsidiàries 