CDC ÉS NEOINDEPENDENTISTA O HA ESTAT SEMPRE CRIPTOINDEPENDENTISTA? (o, té límits l’art de l’ambigüitat política?)

Convergència Democràtica de Catalunya, amb en Mas al capdavant, ha aconseguit gestionar durant els últims tres anys un argumentari i un programa polític independentista forjat sobretot per Esquerra Republicana de Catalunya durant 20 anys -aquí ho argumento: LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ÉS UN PROJECTE D’ESPANYA? i també aquí: ERC, NOVA COMPARSA DE CDC, SUBSTITUTA DE UDC?-. Sembla, doncs, que estem davant d’un cas clar de NEOINDEPENDENTISME força exitós. Això ha estat possible perquè l’equip de Carod Rovira i després el de Puigcercós no van aconseguir que aquest èxit intel·lectual es traduís en un èxit polític. Molt possiblement això sigui degut a la poca habilitat d’aquests equips, però també als contextos en què van treballar, encara amb poca massa social a favor d’apostar per la independència.

El cert és que CDC s’ha mogut durant bona part de la seva història en una relativament còmoda AMBIGÜITAT que li ha permès no arribar a concretar massa el seu programa polític i, sobretot, mantenir-se com a puntal de l’autonomisme català, amb pactes força estables amb els grans partits espanyols, el PP i el PSOE. Aquests partits també s’han mogut sovint en ambigüitats similars, i és una qualitat estratègica que també poseeix el nou aspirant, Ciutadans, i que l’altre nou aspirant, Podemos, està incorporant a marxes forçades a la seva manera de fer. Com a tall d’exemple, tant un com l’altre es resisteixen a autoqualificar-se com a forces de dretes i d’esquerres respectivament. Sembla que l’ambigüitat, doncs, és un requisit recomanable quan es vol arribar al govern, potser perquè permet acontentar àmplies capes de la societat sense comprometre’s massa.

La CDC de Jordi Pujol va ser un partit autonomista però al que molta gent suposava una mena de CRIPTOINDEPENDENTISME, amagat, es clar. Tan amagat que no va haver-hi mai cap mena de declaració en aquest sentit, i encara menys, fets, amb un pragmatisme -el famós «peix al cove»-, gens radical i elogiat sempre com a responsable i raonable pel gruix de la classe política espanyola. Hi havia, potser un doble discurs, un de públic i un altre de privat, aquest segon obertament independentista? Si és el cas, no ha quedat pas registrat. Només la seva organització «juvenil», la Joventut Nacionalista de Catalunya, ha «jugat» obertament a ser independentista, però sense més transcendència.

A favor del pressumpte criptoindependentisme de CDC, almenys en els últims 15 anys, es podria alegar que l’actual nucli dirigent del partit està format per persones relativament joves a moltes de les quals se’ls coneixen accions i declaracions pro-independència en el passat -no és el cas d’en Mas, recomanable llegir-ne aquest perfil-, però un cop han estat en llocs de responsabilitat han continuat la tradicional línia d’acció política pragmàtica del partit. Fins que fa tres anys aquesta ambigüitat es va trencar a favor d’una aposta més o menys clara per l’independentisme. Però el cert és que no s’han pres decisions reals que corroborin que aquesta aposta per la independència és definitiva, de manera que ha continuat una ambigüetat «de facto» en l’acció política, tret potser del cas del pseudoreferèndum del 9N. Per això hi ha qui afirma amb contundència que aquesta «conversió» de CDC no és autèntica, que només ha estat un moviment estratègic per no perdre la centralitat política, i que en el fons no hi ha cap mena d’intenció de passar als fets. Ho diu de manera contundent l’Alfons López Tena en aquesta entrevista, i també en Guillem Martínez en aquest article. Perquè podria ser que tot plegat només busqués afalagar els desitjos i les emocions de la ciutadania però no hi hagués realment intenció de trencar amb la legalitat espanyola i tirar endavant la independència.

Així doncs, fins ara, i seguint el principi de la fúria del convers, en Mas i CDC han emès un discurs força contundent, però la prova que la conversió és real només arribarà quan es comencin a fer passos reals. En aquest sentit, i si deixem de banda el pressumpte xantatge, se suposa que ERC va acceptar el pacte de creació de JuntsXSí perquè CDC s’ha compromès a abandonar l’ambigüitat «de facto», i passar als fets més o menys irreversibles. Això ho contempla el famós «Full de Ruta» dels 18 mesos, i pressumptament també els pactes secrets que l’acompanyen. I la CUP no es cansa de dir que col·laborarà amb JuntsXSí només si es fan passos cap a aquesta irreversibilitat.

La situació política, però, és molt incerta, i no seria gens estrany que CDC no renunciés fàcilment a aquesta ambigüitat i intentés tornar a forçar les coses per mantenir-la, com ja va fer el juliol, quan va rebutjar el que podria haver estat un autèntic referèndum, la famosa «llista sense president» proposada per la CUP, aquí s’explica molt bé: SET DIES DE JULIOL. Està clar que a CDC i a en Mas els interessa que el procés s’allargui el màxim possible, perquè així tindrà més possibilitats de continuar al capdamunt de l’onada, vagi on vagi aquesta, és a dir, continui sent independentista, o amb el cansament es torni federalista o fins i tot retorni a l’autonomisme. De moment, però, el que ens ha re-demostrat tot plegat fins ara és la qualitat de «surfista» polític de Mas, ja la va demostrar en la negociació de l’Estatut, i la va tornar a demostrar fa 3 anys amb la «conversió» a l’independentisme. De moment ha provat amb suficiència que és un ferm «processista», de la mateixa manera que el Pujol era «peixalcovista», està per veure si és de debò independentista. És a dir, l’ambigüitat és el terreny on ha demostrat més habilitat, ara ha de demostrar que és capaç de sortir d’aquesta «zona de confort».

La resposta a la pregunta inicial, si CDC és neoindependentista o si ha estat sempre criptoindependentista, potser no la té ningú, ni tan sols els integrants de CDC. Potser fins i tot és un problema de psicologia profunda, no només de CDC sinó del gruix d’aquesta majoria de catalans que se suposa que vol la independència. I en el mateix sentit, però anant una mica més enllà, no està gens clar si aquest independentisme majoritari és només l’expressió més o menys intensa d’un desig, o si aquesta majoria de catalans està de debò disposada a sortir de la «zona de confort» del «processisme», i passar pel tràngol real d’un procés d’independència autèntic, amb l’estat espanyol en contra de totes totes i, per tant, gairebé segur traumàtic.

Josep Maria Camps