EL DIA DESPRÉS DE LA VICTÒRIA DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT

(segona part de «L’efecte referèndum de la Llista Sense President»)

Després que la Llista Sense President hagi guanyat les eleccions autonòmiques de manera clara per majoria absoluta (57%, 62%,…) i que la ciutadania que vol la independència de Catalunya ho hagi celebrat amb un ritual improvisat de matinada, els dies següents ve la ressaca.

Els resultats demostren que, malgrat que durant anys els partits polítics sobiranistes no han sabut gestionar el suport majoritari a la independència, el gruix de la ciutadania continua pensant que el millor per al país és constituir un estat nou.

Però a més, són resultats políticament homologables a un referèndum d’autodeterminació exitós, i tot i que els contraris a la independència de Catalunya insisteixen en què no ha estat un referèndum de debò i intenten treure-li legitimitat, els nous líders polítics i cívics independentistes comencen a parlar i a actuar com si ho hagués estat. Ho deixen clar en les declaracions públiques i expliquen que el que volen fer és posar en marxa un període d’interinitat en què s’hauran de negociar els termes de la secessió.

Mentrestant es cenyiran als procediments institucionals autonòmics, segons els quals s’ha de constituir el Parlament que, com que ha guanyat la LLSP per majoria absoluta, ja està clar que no escollirà president i, per tant, no hi haurà nou govern autonòmic i caldrà repetir eleccions.

Molt al contrari, la intenció és que els diputats electes de la LLSP, que no són polítics professionals sinó gent de la societat civil escollida pel seu prestigi, comencin a treballar en una declaració d’independència i que, en paral·lel, els representants polítics proposin a l’administració central de l’Estat Espanyol una negociació de caràcter metapolític per pactar els termes de la “desconnexió”.

NERVIOSISME EXTREM DELS ESPANYOLISTES

Mentrestant, a l’altra banda partits polítics, grups mediàtics, món judicial i altres àmbits del no-nacionalisme espanyol emeten missatges apocalíptics en base a l’habitual “los catalanes rompen España” tot reclamant l’activació d’un nou 155 molt més rigorós i profund que el de Rajoy i, evidentment, la intervenció dels cossos policials i de l’exèrcit a Catalunya per aturar la secessió.

Per la seva banda el govern espanyol de torn també clama contra les intencions dels independentistes catalans, però manté un to relativament moderat, centrant-se en advertir que haurà d’actuar amb contundència si les intencions es converteixen en fets, i exigeix a l’independentisme que reculi i renunciï a portar a terme el programa secessionista.

Tot això no posa nerviosos als nous lideratges indepes ni els fa dubtar, ans al contrari: els esperona a apujar el to, tot insistint en la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya i la legitimitat democràtica dels resultats de les eleccions, que defensen en tot moment com a plebiscitàries de debò, és a dir, que el consideren sense matisos un referèndum en el que ha guanyat molt clarament el sí a la independència. 

Els ajuda el format “legal” d’aquest referèndum, que ha respectat de manera escrupulosa la legalitat vigent, de manera que no hi ha cap element que sigui jurídicament atacable. 

VICTÒRIA TAMBÉ EN EL RELAT INTERNACIONAL

També els ajuda el clima mediàtic que s’ha creat a nivell internacional, en el qual i gràcies a les peculiaritats de la LLSP i al seu èxit, el projecte secessionista català s’ha convertit en tema diari de portada als principals mitjans d’arreu del món, que segueixen tots els moviments i declaracions de les parts amb la màxima atenció, donant-los molta rellevància, i també aprofundint cada vegada més en les arrels del conflicte, tot dedicant-hi extensos reportatges elaborats no només des de Madrid sinó principalment sobre el terreny a Catalunya i amb entrevistes i anàlisi que donen veu als personatges més destacats del bàndol indepe.

En aquest sentit, gràcies a una gestió intel·ligent del relat i de l’argumentari secessionista, s’ha despertat una simpatia generalitzada pels catalans arreu del món, i la història dels últims 300 anys es divulga de manera detallada, amb principal atenció a la guerra dels segadors, el 1714, la imposició del model borbònic centralista a Catalunya des de llavors i el punt d’inflexió del cop d’estat de Franco, la guerra civil i la dictadura repressiva i opressora posterior.

Tot això dóna coherència i substància als greuges que han portat a l’auge de l’independentisme en les últimes dècades, principalment el dèficit fiscal però també la negació de la nació catalana en les seves versions reduïda i extensa, el tutelatge minuciós de la societat catalana des de l’administració central de Madrid i l’estigmatització i arraconament progressiu i agressiu de la llengua catalana a l’espai públic, també en plena democràcia.

L’ESPANYOLISME, SOTA MÍNIMS A CATALUNYA

Tot plegat ha tingut un efecte secundari notable: la presumpta “meitat espanyolista” de Catalunya s’ha reduït a la mínima expressió, d’una banda perquè la polarització de la política espanyola (amb el PSOE i el PP cada dia més enfrontats i Vox atiant el conflicte en tots els fronts) ha arribat a nivells extrems, però també perquè l’èxit de la LLSP i la gestió pragmàtica i eficient que n’estan fent els nous lideratges independentistes, lluny de la retòrica abrandada i buida del anteriors, convenç cada vegada més ciutadans que la secessió és la millor opció de futur.

Però els que continuen apostant per la permanència dins d’Espanya com a regió autonòmica augmenten la bel·ligerància contra l’independentisme amb el suport mediàtic, polític i judicial unànime dels poders de l’Estat, i una minoria enceta tota una sèrie d’accions i sabotatges que busquen incrementar l’alarma social i forçar la intervenció dels cossos policials i militars a Catalunya.

També hi ha membres i col·lectius d’aquests cossos que s’expressen públicament reclamant accions contundents contra l’independentisme, i n’hi ha alguns que fins i tot prenen les armes i intenten fer-ho pel seu compte en incidents que obliguen el govern espanyol a actuar en contra i que, a més, tenen molta repercussió mediàtica internacional, cosa que reforça l’argumentari de l’independentisme.

DE LES PARAULES ALS FETS

Amb tot aquest panorama, es constitueix el Parlament i s’evidencia que la legislatura ha nascut morta: tal com estava previst, els diputats de la LLSP proclamen que no escolliran president i anuncien que s’estan preparant per convertir la cambra autonòmica en l’embrió del Parlament de la Catalunya independent.  

La sessió de constitució es celebra amb molta tensió i molts nervis a dins, amb els diputats no independentistes intentant aprofitar els protocols parlamentaris per frenar als independentistes, i encara amb molta més tensió i nervis a fora, on una gran multitud s’ha congregat amb la intenció d’impedir que els cossos policials mobilitzats detinguin els membres de la LLSP quan es consideri que han vulnerat els límits constitucionals.

Continuarà…

Aquesta és la continuació del relat L’EFECTE REFERÈNDUM DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT.

L’EFECTE REFERÈNDUM DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT

Un relat de política ficció? És exactament això.

És un relat creïble? Segurament és difícil que, arribat el dia, les coses passin d’una manera tan lineal i ideal, però el cert és que és tan factible que passin així com que passin de qualsevol altra manera.

És desitjable que passi? Després de dècades i segles d’intents frustrats de trobar una estructura estatal de debò satisfactòria per a tothom i arribats al punt que estem, sembla la millor solució per al futur a mitjà i llarg termini.