El projecte de partit llançat per Jordi Graupera i Clara Ponsatí fa pocs mesos, ha arrencat aquest últim cap de setmana de juny formalment amb l’assemblea o congrés constituent que ha celebrat a Sabadell, i ara s’obre la incògnita de quin recorregut pot tenir a curt, mitjà i llarg termini.
Més enllà de què farà el nou partit si el Parlament no aconsegueix investir president i a l’octubre es repeteixen les eleccions, el dubte principal és si aconseguirà fer el que promet ja des del nom, és a dir, fer política autonòmica de qualitat i ALHORA fer-la de manera que faci avançar el projecte independentista de manera efectiva.
No és un dubte que tingui només aquest partit, de fet és la dicotomia bàsica a la qual s’enfronten des de l’1-O els partits independentistes “vells” que, per moltes raons, han acabat centrant-se exclusivament en la primera mentre que s’esforcen per fer veure que estan avançant en la segona, sense massa èxit fins ara, més aviat al contrari.
Precisament l’evidència d’aquest fracàs és el que ha portat a la fundació del nou partit, però no es tracta d’un problema menor, ni tan sols molt gran, sinó que és enorme, gairebé incommensurable, perquè la diferència entre el primer objectiu i el segon no és de matís, ni tan sols de grau: és de naturalesa ontològica.
Direu: ja està un altre cop aquest amb les paraules estranyes i incomprensibles. No patiu, us ho explico ben claret: ontològic vol dir essencial, és a dir, que una cosa és fer polítiques dins dels marcs institucionals existents, els de l’estat espanyol, i una altra diferent en essència és crear-ne de nous, de marcs institucionals, concretament els de la Catalunya independent, que és el que vol fer el projecte independentista.
Ara direu: tant se val, tot és política, i us respondré: no, crear marcs institucionals nous, com ara un estat independent, va mooolt més enllà de la política, de fet, està molt per sobre del que coneixem com a política en un sentit convencional, per això faig servir el terme de metapolítica. Per a una explicació més detallada sobre què vol dir això, podeu llegir aquest altre article: LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ÉS UN PROJECTE METAPOLÍTIC.
Quan es té clara aquesta diferència és quan s’entenen de manera diàfana les dificultats enormes que hi ha per avançar cap a la independència utilitzant les institucions de l’estat espanyol a Catalunya, confonent-les amb les institucions d’una mena d’embrió del futur estat català, això s’explica amb més extensió en aquest altre article: LES INSTITUCIONS AUTONÒMIQUES NO SÓN UN PRE-ESTAT CATALÀ.
Confondre aquestes dues realitats, tan diferents en essència, és el que va portar al fiasco de l’1-O: malgrat que el referèndum va permetre evidenciar la voluntat d’autodeterminació de la majoria de la ciutadania catalana, va suposar un desastre institucional de primer ordre, perquè va ser precisament l’ús diguem-ne “sobirà” de l’autonomia per promoure’l i organitzar-lo el que va convertir-se en l’excusa perfecta per tractar el projecte independentista de delictiu en el seu conjunt. La poca disposició dels lideratges d’aquest projecte a assumir aquest ús “il·legítim” fins a les últimes conseqüències van fer la resta.
Com es pot superar aquest obstacle ontològic, essencial, què és precisament el que pretén fer Alhora? Doncs l’única solució possible sembla que és fer ús de les institucions de representació política actuals fins als límits de la legalitat però sense traspassar-los mai de manera flagrant, i ALHORA utilitzar tots els mecanismes possibles des de fora d’aquestes institucions per fer tot el que no es pot fer des de dins del sistema institucional.
Això segon implica actuar de manera decidida impulsant polítiques cíviques de promoció i de defensa del projecte des de tots els àmbits possibles, ajudant i donant suport a les entitats que ja ho fan o creant-ne de noves, i promovent les relacions entre aquestes entitats per crear xarxa, tot buscant l’articulació d’un moviment el més heterogeni i alhora el més cohesionat possible, i fer-ho tractant amb respecte tothom, sense voler monopolitzar el moviment ni patrimonialitzar-lo.
En aquest sentit, cal dir que mentre Alhora no aconsegueixi representació a les institucions establertes, aquest segon pot ser l’àmbit primordial d’actuació en el qual posar a prova i en pràctica tot allò que es vagi concretant en el treball més teòric i filosòfic d’articulació del discurs polític.
A més d’evitar quedar tancat en debats excessivament abstractes o de futur més o menys remots, això té dos avantatges crucials: el primer és que el farà entrar en contacte directe i constant, i a més, de manera propositiva i pragmàtica, amb aquestes entitats, cosa que generarà dinàmiques molt poderoses; i segon i potser més important, li donarà una visibilitat i una projecció pública que li permetrà anar-se guanyant el respecte i la credibilitat necessàries per convertir-se en un actor de primer ordre en la política catalana.
Ja veieu que he fugit de les paraules estranyes, i també que la proposta es pot resumir en un aforisme simple però molt profund: es predica amb l’exemple, no amb el discurs. Vaja, que les paraules no convencen, convencen els fets.
Josep Maria Camps Collet
cròniques subsidiàries 