Des de l’estiu del 2015 l’independentisme català disposa d’una eina revolucionària que, quan ho desitgi, li permetrà celebrar un referèndum d’autodeterminació inatacable.
Aquesta eina no s’ha fet servir fins ara per diverses raons, però principalment perquè exigeix una sèrie de condicionants que els lideratges de l’independentisme no han estat capaços d’assumir i de complir.
Aquests condicionants resumits són: aconseguir una unitat radical d’acció; i que els líders polítics s’apartin temporalment en bloc.
La Llista Sense President
Alguns ja haureu endevinat de quina eina es tracta: és l’anomenada «Llista Sense President». Pels que encara no la conegueu: és una llista unitària independentista que es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya composada no per polítics en actiu, sinó per persones de la societat civil respectades i amb prestigi.
En cas d’aconseguir més del 50% dels vots convertirà les eleccions en l’equivalent exacte d’un referèndum d’autodeterminació exitós i els diputats elegits en aquesta llista, que tindran la majoria absoluta, no escolliran president, de manera que es convocaran de manera automàtica unes segones eleccions.
Perquè serà l’equivalent a un referèndum? Doncs perquè haurà servit per comptar de manera fiable, rigorosa i políticament vàlida el suport a la independència.
Fiable i rigorosa, perquè es farà amb els mecanismes i les garanties habituals dels processos electorals normals, i políticament vàlida perquè ningú podrà dir que els resultats no són els que són.
I s’haurà pogut fer aprofitant el marc jurídico-polític espanyol actual, sense necessitat de bastir legislacions i organitzacions electorals que el desafiïn.
En definitiva, que els efectes polítics que produirà aquesta llista, tant si guanya com si perd, seran, com a mínim, els mateixos que els d’un referèndum, perquè haurà permès als ciutadans de Catalunya expressar la seva voluntat sobre l’autodeterminació i ho haurà fet saber a tot arreu de manera alta i clara.
El referèndum, assignatura pendent
Aquesta llista es va idear per presentar-la a les eleccions del 27S, i el fracàs -relatiu- de l’independentisme llavors va portar posteriorment a recuperar el referèndum com a assignatura pendent, cosa que va desembocar en l’1-O, amb els resultats que tots coneixem prou bé i que vam reviure durant judici contra els líders independentistes.
Aconseguir fer un referèndum políticament vàlid és l’assignatura pendent de l’independentisme, com a mínim, des del desembre del 2012. En els més de 6 anys que han passat des de llavors s’ha intentat en 3 ocasions, el 9N del 2014, el 27S del 2015 i l’1-O del 2017, però cap d’elles no ha tingut les característiques necessàries perquè sigui considerada per tothom, a Catalunya, a Espanya i al món, plenament i de manera clara com un referèndum de debò.
Un referèndum acordat amb l’administració central hores d’ara ja ha quedat clar que és una pura quimera. L’alternativa que representa la Llista Sense President és, de moment, l’única possibilitat de fer-lo.
De fet, és una eina que, en forma LLISTA NINA RUSSA -és dir, amagada dins d’una convocatòria electoral per tot Espanya- es pot utilitzar en altres ocasions en què estigui convocada tota la ciutadania catalana en bloc, com les generals espanyoles o les europees. El 28A, per cert, hagués estat una bona ocasió.
La dinàmica de la cismogènesi
En aquests anys hem viscut l’agreujament d’un conflicte polític que es pot analitzar amb l’ajuda d’un concepte poc conegut, el de cismogènesi. Aquest concepte defineix els conflictes en els quals hi ha un augment de bel·ligerància progressiva i sostinguda en el temps entre dues parts, una mena d’escalada que va portant el conflicte a etapes cada vegada més agudes.
Aquest augment és prou lent com perquè sovint sigui difícil apreciar-ne els efectes a curt termini, però prou sistemàtic i acumulatiu com perquè a mig i llarg termini els canvis acabin sent profunds. Un exemple per adonar-se d’això pot ser fixar-se en la beligerància dels discursos anticatalanistes presents a la campanya del 28A, impensables fa només uns quants anys.
Pel davant tenim, doncs, un previsible agreujament de la cismogènesi, en la qual els líders independentistes vagin assumint un paper cada vegada més subaltern, progressivament arraconats per la potència i l’agressivitat dels discursos espanyolistes que estan questionant tot el títol vuitè de la constitució, tret de l’article 155.
Això passarà tret que siguin capaços de fer un moviment estratègic de profunditat que els permeti recuperar la inciativa i deixar d’anar a remolc de l’acció jurídico-política de la maquinària estatal. Però aquest moviment té cada vegada menys marge: degut a l’aprofundiment de la cismogènesi, potser fins i tot és massa tard.
Però malgrat això, una eina com la Llista Sense President continuarà disponible en el futur, esperant que els lideratges independentistes entenguin el seu potencial revolucionari.
Cal recordar que tenen a les seves mans la possibilitat d’activar-la quan vulguin, convocant eleccions al Parlament de Catalunya. La ironia ara mateix és que la persona que ho faria, l’actual president de la Generalitat, va tenir un paper cabdal en la gènesi de la Llista Sense President.
Trobareu les argumentacions detallades sobre tot això als articles dels següents enllaços:
1- La Llista Sense President com a expressió d’unitat http://bit.ly/2cNkoRk
2 – La Llista Sense President com a gest de generositat:http://bit.ly/2dhwAIR
4 – la Llista Sense President com a garantia de transició http://bit.ly/2dV2izr
5 – La Llista Sense President com a contrafoc http://bit.ly/2fovSuu
I en forma de relat, com hauria pogut ser en la pràctica la LLISTA SENSE PRESIDENT durant el 2017:
DE LA DERROTA APARENT A LA VICTÒRIA CONTUNDENT http://bit.ly/2m9q23j
cròniques subsidiàries 
Totalment d’acord, jo sempre he dit que les Eleccións al Parlament ens donaven la oportunitat de fer el Referèndum que l’Estat ens negava. Però al mateix temps veia que una llista mixta única de fusió de partits mai aconseguiria els mateixos resultats que per separat per els diferents plantejaments ideològics oposats que produïen abstencions de independentistes intransigents, desviament de vots a les CUP, per exemple.
És una opció la de la llista sense president molt plausible, no hi havia pensat i realment no sembla que així Espanya pugui tancar-se tossudament, el simple plantejament els crearia un atac de nervis preciós.
Me gustaMe gusta