En el meu imaginari mental s’havia configurat fa força anys que la solució al «problema català» no seria d’encaix a Espanya sinó a Europa. Era una idea gairebé inconscient, poc o mai expressada en veu alta, més aviat una nebulosa poc clara, però alhora força present. Partia de la idea que la integració europea tindria una gradualitat que aniria dissolent els aparells estatals en benefici de la homogeneització normativa de la UE i, paradoxalment, de la progressiva descentralització que comportaria. En aquest món ideal i idíl·lic m’imaginava jo -i crec que també molta més gent- una Catalunya còmoda i força sobirana, fins i tot feliç. La realitat, però, ha anat en sentit contrari, i ens ha portat on som per raons que són difícils d’explicar, aquí intento fer-ne una interpretació: LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ÉS UN PROJECTE ESPANYOL?
Fa no massa temps vaig descobrir que això que jo m’imaginava té un nom, i que és, de fet, un dels principis que articulen tota la política de la Unió Europea, almenys en teoria: EL PRINCIPI DE SUBSIDIARIETAT. És un concepte una mica difícil de precisar, no perquè en sí sigui una idea complicada d’entendre, sinó perquè la paraula base, «subsidiarietat», comparteix camp semàntic amb «subsidi», que és un concepte que no té gaire bona premsa, i també pel prefix «sub», que acostuma a denotar una cosa baixa i de poc valor. En definitiva, que la paraula mateixa arrossega connotacions negatives que amaguen la idea i la desdibuixen.
El principi de subsidiarietat, però, és una idea molt simple: postula que les decisions s’han de prendre en el nivell més pròxim a l’objecte del problema, i que només en el cas que això no sigui possible, llavors el nivell per sobre d’aquest l’ha d’ajudar a resoldre’l, de manera subsidiària, és a dir, secundària. És una idea molt atractiva, i de fet, revolucionària: en últim terme el que planteja aquest principi és que l’organització política més òptima és la que va de baix a dalt. Podríem afegir que la contrària, de dalt a baix, centralitzada i altament jeràrquica, és poc eficient i sol agreujar els problemes que pretén resoldre.
Aquest centralisme de dalt a baix l’encarnen els «governs forts» als que aspiren sempre els grans partits majoritaris, i que gairebé sempre són una mala opció, per una raó molt simple: estiguin a Washington, a Brussel·les, a Madrid o a Barcelona, aquests «governs forts» habitualment volen aplicar solucions úniques i unificadores als problemes que hi ha en territoris més o menys grans, i aplicar-les, per tant, a contextos diferents que, de fet, tenen problemàtiques diferents, de manera que potser a alguns llocs els problemes es solucionen, però a altres sovint empitjoren. I això sense tenir en compte els altres problemes que provoca tenir «governs forts»: per exemple, l’opacitat que permet prendre decisions que afecten a milions i milions de ciutadans entre molt poques persones i en despatxos tancats, facilitant que els interessos privats intervinguin en les decisions, cosa que porta a la corrupció, sigui legal o no. La subsidiarietat segurament no impedeix la corrupció i l’opacitat, però sí que les dificulta molt, i en limita l’abast.
La política municipal és l’àmbit que primer ve al cap quan es planteja el principi de subsidiarietat, perquè és el nivell més pròxim als ciutadans i els seus problemes, però és un nivell administratiu que en aquest país sempre ha estat poc respectat pels nivells superiors, que l’han convertit en un àmbit infrafinançat i supeditat a interessos «superiors», capant així moltes de les seves potencialitats. És un principi que també és aplicable a altres àmbits: per exemple en l’àmbit empresarial, on pot ajudar a donar més paper als treballadors i professionals perquè participin directament en la definició de les estratègies i les rutines productives. Personalment treballo des de fa temps dins de la meva empresa perquè l’incorpori amb el nom de cogestió.
Josep Maria Camps
cròniques subsidiàries 