REVOLUCIÓ O METAMORFOSI? SORTIDES POSSIBLES A LA CRISI PLANETÀRIA

OMPLIR UN BUIT

La noció política de revolució com a transició rupturista ràpida entre un present percebut com a injust i rebutjable i un futur millor i esplendorós està molt desacreditada després de les experiències negatives a molts llocs del món durant els segles XIX i XX. A hores d’ara només és vigent entre els moviments d’esquerres i de dretes més radicals, que encara la tenen com a referència necessària -o ritual de pas gairebé mític- per aconseguir les transformacions socio-politico-econòmiques desitjades, mentre que és rebutjada per la resta de l’espectre polític.

Malgrat això, no han aparegut nocions de força equivalent, de manera que el panorama de les idees alternatives disponibles és més aviat escàs, per no dir inexistent. Això és un problema, perquè la dinàmica de creixement de la humanitat en els últims segles i dècades i l’augment desenfrenat d’afectació a la biosfera que ha comportat (límits planetaris superats) aconsella un replantejament de l’actual civilització que permeti una ràpida transició per revertir-ho, i calen eines conceptuals per fer això.

Un concepte potencialment alternatiu és el de metamorfosi: utilitzat com a metàfora política, pot permetre concebre el canvi dels patrons de conducta de la manera més radical possible sense trencar les continuïtats necessàries i reduint al màxim les dinàmiques pernicioses. La tesi d’aquest article és que una noció política de metamorfosi pot ser tan potent i atractiva com la de revolució sense la majoria d’inconvenients que té aquesta i, per tant, pot servir per impulsar i guiar els canvis necessaris. Un autor que ha explorat aquest concepte és Edgar Morin, i l’anàlisi del recorregut que l’ha portat a proposar-lo ajuda a bastir una hipòtesi i un programa per donar-li consistència teòrica i pragmàtica.

HI HA UNA CRISI PENDENT DE RESOLDRE

Encara hi ha molt debat i incertesa sobre quines seran les conseqüències del canvi climàtic en el món humà, principalment quan es materialitzaran i quina gravetat tindran, però sí que hi ha força evidència científica que l’acció humana ja ha provocat alteracions considerables al planeta, en forma d’augment de CO₂, metà i altres gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, però també de pèrdua de biodiversitat, destrucció d’ecosistemes i contaminació amb materials sintètics entre altres afectacions importants.

Aquestes evidències les recullen els documents elaborats per les agències i programes de l’ONU, com és el cas de l’IPCC, amb el sisè informe com a resum de síntesi més recent, i des d’un punt de vista més ampli, també ho fan esforços científics com el Model de Postdam, que ha definit 9 límits planetaris, com el canvi climàtic, la biodiversitat, el cicle de l’aigua i els cicles del fòsfor i del nitrogen, i que en l’última actualització del seguiment que en fa, del 2023, va certificar que 6 estaven àmpliament superats, i que el canvi climàtic no és el que està pitjor.

A més, segons una recerca de l’Institut de Ciències Weizmann d’Israel, aquesta acció humana ja ha comportat l’extracció, processament i ús d’1,1 teratones de massa física, una xifra equivalent a la massa de tots els éssers vius del planeta, acció feta per una espècie, la humana, que només representa un 0,01% d’aquesta massa. El més preocupant d’aquesta recerca és que ha calculat que aquesta xifra està creixent exponencialment: en l’últim segle s’ha duplicat cada 20 anys i en les dues últimes dècades s’ha mogut i processat tanta massa com en tota la història de la humanitat. Aquesta i altres recerques han portat a la proposta de considerar que el planeta ha canviat d’època geològica i que estem ja en el que s’ha anomenat antropocè, és a dir, l’era de l’acció humana com a força geològica.

Per tant, més enllà de les incerteses, ja hi ha la certesa que la dinàmica humana ha provocat i està provocant enormes canvis i desequilibris al planeta, que aquests desequilibris són molt accelerats i que hi ha moltes probabilitats que més d’hora o més tard això acabi afectant greument la biosfera i, per tant, la vida dels humans. Per això sembla recomanable que aquesta acció humana canviï de la manera més ràpida possible si volem evitar que els desequilibris comprometin la viabilitat tant de la civilització i de l’espècie humana, com de la vida al planeta tal com la coneixem ara. Però la immensa majoria d’actors sociopolítics arreu, tant els hegemònics com els subalterns, no tenen aquesta prioritat al capdamunt de les seves agendes tant estatals com internacionals, sinó que la problemàtica ambiental se supedita a d’altres, principalment econòmiques i monetàries, que acaben passant gairebé sempre per davant i els canvis necessaris o no es fan o són de dimensions massa reduïdes. 

En aquest sentit, cal remarcar que els primers avisos rigorosos i ben publicitats del possible desequilibri mediambiental planetari catastròfic van començar a materialitzar-se ja fa més de 50 anys, amb l’informe “Els límits del creixement” encarregat pel Club de Roma a l’equip de Donella Meadows al MIT i publicat el 1972, com a cas més destacat. Des de llavors -i de fet des de molt abans- han estat molts els científics que s’han dedicat a estudiar molts aspectes d’aquests desequilibris, però tota aquesta feina ingent no ha comportat canvis prou importants en la dinàmica de l’acció humana sobre el medi ambient, ans al contrari: aquesta acció s’ha anat incrementant exponencialment i ha comportat cada vegada més desequilibris. Això ha estat degut a l’augment exponencial de la població mundial, però sobretot a l’augment en els usos intensius d’energia i materials diversos, uns usos intensius dels quals inicialment se’n va beneficiar una minoria privilegiada, però cada vegada més els beneficiaris han estat capes més i més amples de la població mundial.

Aquest article és fruit del convenciment que els canvis en la dinàmica humana arribaran passi el que passi, perquè els límits planetaris acabaran imposant la seva realitat, però també que introduint i promovent canvis en els sistemes de creences es pot transformar força ràpidament l’acció humana perquè sigui menys nociva i agressiva amb la biosfera i s’hi adapti, i evitar així que els canvis siguin massa traumàtics i produeixin massa patiment. També que val la pena explorar quines eines conceptuals poden promoure i facilitar aquests canvis en les creences perquè la transició sigui la més fluida i transitable possible. 

En aquest sentit, l’anàlisi se centrarà en la noció política amb la qual s’han impulsat la majoria de canvis radicals en les societats humanes durant els últims dos segles, la de revolució, tant en les que ha estat central en els discursos hegemònics com en les que ha estat relegada als subalterns. Pot semblar obsolet entretenir-se a analitzar aquesta noció quan està tan desprestigiada en els àmbits més hegemònics actualment, però aquí es considera que ha exercit i exerceix encara una gran influència i fascinació en els àmbits d’esquerra radical -i en les últimes dècades, també en els de la dreta radical-, que la veuen com un pas necessari perquè es produeixin canvis reals, i que això té una influència gens menyspreable en els imaginaris de la resta de l’espectre polític. Les conclusions d’aquesta anàlisi s’aplicaran a la noció política que aquí es proposa com a alternativa, la de metamorfosi, i del resultat d’aquesta aplicació s’extrauran les conclusions que poden ajudar a implantar-la perquè produeixi els efectes desitjats.

QUÈ VOL DIR “REVOLUCIÓ”?

L’origen etimològic de la paraula “REVOLUCIÓ” és el terme llatí “revolutio”, que significa “volta sencera” i el concepte original es va concretar en astronomia. El va popularitzar Nicolaus Copernicus amb el llibre “De revolutionibus orbium coelestium”, publicat el 1543, en el que exposava el seu model heliocèntric del sistema solar, i en el qual el terme descriu els moviments cíclics dels planetes al voltant del Sol.

El primer ús important amb un significat polític va ser al Regne Unit el 1660, quan es va restaurar la monarquia després de la Commonwealth liderada per Cromwell, i va significar, precisament, “restauració”, en el sentit metafòric que la situació política havia donat una volta sencera i havia tornat a un punt d’equilibri anterior, després del període d’inestabilitat viscut des que el 1649 van tallar el cap al rei. 28 anys després va quedar fixat com a concepte polític amb la “Revolució Gloriosa”, que va ser novament una restauració monàrquica al Regne Unit, en aquest cas amb l’expulsió definitiva dels Estuard i les seves tendències absolutistes, i la pujada al tron de la casa d’Orange.

És amb les revolucions americana i francesa que el terme canvia de significat i es converteix en la noció que ens ha arribat fins a l’actualitat, en la qual ja no significa “restauració”, sinó un trencament ràpid i traumàtic del sistema sociopolític vigent per crear-ne un de nou. Però no va ser aquesta la intenció dels líders que les van promoure: van començar amb la idea de fer restauracions similars a la britànica del segle anterior (precisament per això van utilitzar aquest terme des del primer moment), i va ser la dinàmica engegada pels esdeveniments la que va portar al canvi de significat.

A ‘Sobre la revolució’ Hannah Arendt va analitzar de manera notable aquesta transformació semàntica, afirmant que els iniciadors tant de la Revolució Americana que va donar lloc a la creació dels Estats Units com de la Revolució Francesa, en cap cas tenien la intenció de fer el que finalment va acabar passant, és a dir, un procés d’independència i un trencament radical amb l’Antic Règim respectivament. Arendt afirma que “aquells homes van expressar amb tota sinceritat que el que desitjaven era tornar a aquells antics temps en què les coses havien estat com havien de ser”, i remarca que, quan els esdeveniments van precipitar-se i van allunyar-se de la intenció inicial, autors com Thomas Paine van proposar anomenar-les “contrarevolucions”, perquè ja s’interpretaven com a oposades al que es buscava quan es van posar en marxa. 

En el cas de la Revolució Francesa això explica que entre l’assalt a la Bastilla i la decapitació de Lluís XVI passessin gairebé 4 anys, en els quals es va intentar mantenir la monarquia convertint-la en constitucional, intenció que va fracassar. Finalment, el període revolucionari va durar uns 10 anys, en els quals es va instaurar la Primera República, els principals líders van ser guillotinats i es va acabar proclamant l’imperi de Napoleó. Seguint Arendt, el nou significat va portar associades una sèrie de nocions que han acompanyat el concepte des de llavors: “revolució” va passar a voler dir “novetat” i “origen” (d’un nou ordre diferent a tot allò anterior), i també “violència” i “irresistibilitat”.

En les primeres dècades del segle XIX el terme, ja plenament consolidat amb el contingut semàntic identificat per Arendt, va arrelar amb força en els moviments obreristes que qüestionaven l’ordre social que s’anava configurant als països europeus. N’és una mostra evident el Manifest Comunista de Marx i Engels del 1847, en el qual és un concepte omnipresent, sobretot en forma d’adjectiu, i no els cal ni tan sols definir-lo mínimament, el donen per suposat i el consideren implícitament com un fet “irresistible” que passarà tard o d’hora.

Els autors hi exposen la famosa tesi que la burgesia ha estat la primera classe revolucionària de la història i que per poder mantenir-se en el poder ha de sostenir una mena de revolució permanent, amb canvis tecnològics i socioeconòmics constants. També que això ha fet aparèixer una nova classe, el proletariat, que és l’única que també és revolucionària i que està destinada a abolir les classes socials mitjançant una revolució contra l’ordre establert: “el proletariat es veu forçat a organitzar-se com a classe per lluitar contra la burgesia; la revolució el porta al Poder.” Tanquen el text relacionant això explícitament amb la violència: “(Els comunistes) obertament declaren que els seus objectius només es poden assolir derrocant per la violència tot l’ordre social existent”.

Ja al segle XX, Vladímir Ilich Lenin, màxim responsable del fet revolucionari que va marcar tot el segle, el d’octubre del 1917 a Rússia, va dedicar els dos mesos previs en què estava refugiat a Finlàndia per escriure un pamflet, “L’Estat i la revolució”, en el qual va deixar clar que la revolució havia de ser violenta i havia de prendre forma de guerra civil: “No hi ha res més autoritari que una revolució, és un acte durant el qual una part de la població imposa la seva voluntat a l’altra mitjançant els fusells, les baionetes, els canons, és a dir, amb elements extraordinàriament autoritaris.”

Abans i després de la Revolució Russa els diferents moviments obreristes van tenir debats teòrics encesos de com havien de ser les revolucions, amb els marxistes advocant per l’enderrocament dels estats “burgesos” per implantar la “dictadura del proletariat” com a transició cap a una societat comunista, on l’estat no seria necessari, i els anarquistes aspirant a eliminar l’estat ja d’entrada, però tots partint de la convicció que hi havia d’haver una revolució més o menys violenta.

Des que es va estendre el seu ús, l’èxit de la paraula ha fet que s’hagi fet servir amb significats al marge de la política, per exemple en historiografia, amb els conceptes de “revolució neolítica” i de “revolució industrial”, potser els principals exemples que han passat al vox populi, i amb molts altres casos similars, com la mateixa noció de “revolucions científiques” (la primera de les quals va ser la “revolució copernicana”, precisament la que va donar origen al concepte modern de revolució). Es pot dir que en aquests usos no polítics el concepte no té una dimensió violenta, però sí de novetat i de irresistibilitat, i també que generen una imatge mental d’un procés molt ràpid, malgrat que en la majoria dels casos es refereix a processos que han durat dècades, segles o fins i tot mil·lennis, com és el cas de la revolució neolítica.

NOCIÓ POLÍTICA DE METAMORFOSI: UNA PROPOSTA D’EDGAR MORIN

L’etimologia del terme “metamorfosi” és ben coneguda, clara i diàfana: l’origen és al grec antic, i està format pel prefix “meta-”, que significa “canvi” i el sufix “morphe”, que significa “forma”, de manera que el significat vindria a ser l’equivalent a “transformació”. La referència històrica més important són “Les metamorfosis” del poeta romà Ovidi (“Metamorphoseon” en llatí), una narració en vers que recull unes 250 metamorfosis o transformacions de la mitologia grega i romana en les quals humans o déus es converteixen en plantes o en animals. La popularitat d’aquesta obra a partir del Renaixement va donar molta difusió a la paraula, que ha estat molt present en la literatura i en la història de l’art des de llavors, però és en l’àmbit científic on ha tingut l’ús que ens interessa més aquí. 

En aquest sentit, en geologia les roques i els minerals que es transformen físicament i químicament per la pressió i les temperatures a les quals estan sotmeses sense arribar a fondre’s se les anomena “metamòrfiques”, però és en biologia on el terme ha tingut un abast més ample. Així “metamorfosi” és el nom que identifica les enormes transformacions que pateixen al llarg del cicle vital moltes espècies animals, principalment insectes, la més coneguda de les quals és el cas de les erugues que acaben convertint-se en papallones. En aquestes transformacions, que també reben el nom d’”holometabolisme”, l’animal jove és completament diferent de l’adult, i en el pas d’un a altre estadi hi ha una reorganització radical i gairebé completa dels seus òrgans que acostuma a implicar l’acció d’enzims digestius que dissolen bona part dels teixits del cos de l’animal jove, i els nutrients resultants són utilitzats per crear els de l’adult.

El sociòleg i filòsof de la complexitat Edgar Morin ha fet una proposta de noció política basada en la paraula “metamorfosi” explícitament alternativa a la de revolució. La va concretar durant la primera dècada del segle XXI, al sisè llibre de la seva obra “El Mètode”, tot aprofitant un terme que ja havia fet servir en els volums anteriors amb altres significats i connotacions. Així, en el primer llibre va utilitzar-lo per significar “la transformació, gràcies al llenguatge, dels homínids en humans” (Morin, 1977, p. 197), mentre al segon volum aprofundeix en aquesta idea afirmant que “l’adveniment de la cultura correspon a una veritable metamorfosi no només en l’animalitat de l’homínid, sinó també en la natura de la societat” (Morin, 1980, p. 288).

En el tercer llibre torna a utilitzar la paraula per destacar l’efecte multiplicador exponencial de possibles canvis que suposa el llenguatge, i com això fa que la identitat humana pugui canviar de manera igualment exponencial: “El pensament mitològic li dona a la possibilitat de metamorfosi una extensió ilimitada i al principi d’identitat una insensibilitat cap als més extraordinaris canvis de forma” (Morin, 1986, p, 186).

És en el cinquè llibre que significa la necessitat que té l’espècie humana de fer un canvi dràstic per frenar la seva incidència en la biosfera: “El procés en feed-back positiu de creixement accelerat no pot conduir sinó a un desencadenament destructor o a una metamorfosi”. I es pregunta: “Anem cap a aquesta metamorfosi, o cap a la catàstrofe?” (Morin, 2001, p. 272). I en el sisè, ja amb una significació netament política, i equiparant-la amb nocions anàlogues (“gran reforma”, “gran regeneració”), confronta la de metamorfosi amb la noció de revolució: “La gran reforma és alhora completament realista i completament utòpica” … “Hem d’esperar que la gran regeneració pugui desenvolupar-se i conduir al que seria més i millor que una revolució, una metamorfosi.” (Morin, 2004, p. 197).

Aquest autor tanca l’últim volum de la seva obra magna amb un capítol eloqüentment titulat: “L’esperança ètica: la metamorfosi”, en el qual fa conscient el procés que l’ha dut a la noció política de metamorfosi, i fent servir el que aparentment és un bucle autoreferencial notable -segurament inconscient-, afirma: “Sens dubte la metamorfosi possible que es prepara serà en gran part producte de processos inconscients, però només es podrà realitzar de debò amb el concurs i l’ajuda de la consciència humana i la regeneració ètica”. Abans ha sentenciat: “Tota metamorfosi sembla impossible abans que passi. Aquesta constatació comporta un principi d’esperança.” (Morin, 2004, pp. 199-203)

Morin no ha centrat el seu discurs en el concepte de metamorfosi, sinó en el de “la Via” desitjable perquè el canvi radical que necessita la humanitat es produeixi (La Via per al futur de la humanitat, 2011). Però en un article d’opinió publicat el 2010 a diversos diaris amb el títol “Elogi de la metamorfosi”, sí que va desenvolupar com concebia una noció política d’aquest concepte, tot donant-li molta rellevància i dipositant-hi moltes esperances. En aquest article parteix de la premisa que “el més probable és la desintegració” i que “allò improbable, encara que possible, (és) la metamorfosi”, i després de posar l’exemple de l’eruga que es converteix en papallona i de suggerir que la mateixa aparició de la vida a la Terra pot ser vista com “la metamorfosi d’una organització físico-química que, arribada a un punt de saturació, crea una metaorganització vivent”, confronta directament aquest concepte amb el de revolució: “La idea de metamorfosi, més rica que la de revolució, conté la radicalitat transformadora d’aquesta, però vinculada a la conservació (de la vida o de l’herència de les cultures). Com canviar de via per anar cap a la metamorfosi?” Acaba l’article afirmant que “la metamorfosi seria, efectivament, un nou origen”. 

METAMORFOSI COM A MACROCONCEPTE POLÍTIC 

Per a l’anàlisi que es vol fer aquí s’utilitzarà una altra noció proposada per Edgar Morin: la de “macroconcepte”, que defineix els conceptes que abasten camps semàntics molt grans, tan grans que condensen teories senceres de tipus filosòfic, polític o científic, per exemple. Seguint aquesta idea, la noció política de “revolució” és un macroconcepte, perquè crea per si sola una representació mental inconscient que resumeix i sintetitza una teoria política d’abast total, la que descriu com societats senceres canvien de manera dràstica i traumàtica per superar situacions que es viuen com a crítiques i insostenibles.

El que es proposa aquí és promoure la conversió del terme “metamorfosi” en un macroconcepte equivalent al de revolució, amb l’objectiu d’aprofitar les diferències entre els respectius camps semàntics per aconseguir una representació mental de la mateixa força i potència, però que sigui una alternativa més viable i transitable. La motivació parteix de la constatació que el macroconcepte “revolució” porta associada, de manera molt íntima i “incrustada”, la idea d’un trencament violent amb el passat, tots els elements del qual passen a ser considerats obsolets. A més, en l’imaginari que genera aquesta noció, aquest trencament comporta necessàriament un enfrontament entre sectors sociopolítics que es perceben mútuament com a enemics, cosa que alimenta i promou un conflicte extrem, que es dona per fet que és un requisit necessari per aconseguir els canvis radicals desitjats.

En canvi, en la representació mental que crearà el macroconcepte “metamorfosi” no hi haurà un trencament traumàtic, sinó una transició més o menys ràpida de tota la societat, una transició en la qual, com a base per bastir el sistema social nou, es poden aprofitar els patrons i elements precedents (o fins i tot d’antics que estiguin en desús) que siguin útils per afrontar la nova situació, tot incorporant els patrons nous que calgui perquè es produeixin els canvis necessaris. És a dir, no es rebutja el passat en bloc, sinó només aquells elements que es tingui constància que són els que han dut als desequilibris que han fet necessaris els canvis, i a més genera la percepció que aquesta transició és un projecte comú de tota la societat, no pas el fruit de l’enfrontament entre faccions socials amb interessos oposats.

A més en el cas del macroconcepte “revolució” la necessitat de trencar amb el passat fa que els canvis que es posen en marxa es basin en en ideals i teories que no s’han portat a la pràctica anteriorment, ideals que són promoguts per la novetat que suposen i per les promeses que comporten, promeses que acostumen a ser força abstractes. Per tot això, massa sovint les transformacions revolucionàries es converteixen en un salt al buit que, a causa de les dinàmiques socials que s’activen en aquestes situacions extremes, tenen moltes possibilitats d’acabar reproduint esquemes i patrons del passat considerats nefastos pels mateixos impulsors. Un exemple clàssic és, precisament, la mateixa Revolució Francesa, que va partir del rebuig radical de la monarquia absoluta, i va acabar reinstaurant-la en un format superlatiu: l’imperi encapçalat per Napoleó. 

Anant més enllà, la noció de metamorfosi es pot relacionar directament amb el camp semàntic d’un concepte clau de l’àmbit de la física, el de “transició de fase”, que descriu i analitza els canvis dràstics que experimenta la matèria en determinades condicions. L’exemple més conegut és el de l’aigua, que es transforma en un sòlid per sota dels zero graus i en un gas per sobre dels 100, transformacions que no es poden deduir del que se sap sobre la seva estructura molecular i que, per tant, són inesperades i sorprenents si no s’han experimentat anteriorment. L’aparició de la vida també es pot considerar una transició de fase a cavall de la física i de la química: molècules complexes van aconseguir ajuntar-se, reproduir-se i perpetuar-se en el temps en forma d’éssers biològics més o menys complexos, durant milers de milions d’anys unicel·lulars, i pluricel·lulars des de l’explosió càmbrica, fa uns 600 milions d’anys.

La noció de transició de fase entronca directament amb la d’”emergència” o de “propietats emergents”, que pertany al paradigma dels sistemes complexos: són les propietats o comportaments que apareixen en les entitats complexes quan les seves parts interactuen com un tot, i que no existeixen quan les parts estan separades o no interactuen. També poden “emergir” quan en una entitat complexa s’apliquen canvis organitzatius que alteren la dinàmica relacional entre les seves parts, sense necessitat d’afegir-n’hi de noves. Un exemple és el que ha fet Internet a les societats humanes: ens ha permès noves maneres de fer circular la informació i de relacionar-nos, i el resultat són dinàmiques noves “emergents” que passen a ser propietats dels sistemes socials, propietats que no existien abans. El camp semàntic de la noció de metamorfosi és molt pròxim als d’aquestes dues nocions: tots tres descriuen transformacions que són radicals i inesperades. És a dir, que amb el que se sap sobre els sistemes i els éssers abans de la transformació no es pot saber que hi haurà una transformació, ni de quin tipus serà ni quin abast tindrà, i la ciència actual l’únic que pot fer és limitar-se a descriure-les i intentar bastir teories de perquè passen. 

La transició de fase, l’emergència i la metamorfosi comparteixen una altra característica important: totes tres nocions descriuen transformacions radicals que, malgrat que són ràpides, són processos que tenen una dimensió temporal que pot ser més o menys llarga. En canvi, la noció de revolució pràcticament no en té, de dimensió temporal: mentalment genera una imatge molt curta, gairebé puntual, un trencament que pot passar en unes hores o uns dies i després del qual se suposa que ja ha canviat tot. En aquest sentit, es pot afirmar que és una noció que ignora la dinàmica dels processos naturals i que, per tant, genera imatges mentals allunyades del funcionament del món real.

Dos exemples poden donar una idea sobre això: el 14 de juliol de 1789 ha quedat com la referència primera de la Revolució Francesa, una referència que per a la majoria de gent no especialitzada deixa en un segon terme força remot tot el que va passar la dècada posterior; i el mateix passa amb la Revolució Russa, en la qual l’anomenada “Revolució d’Octubre” del 1917 desdibuixa enormement tot el procés previ, sobretot des de la primera revolució del 1905, i també les guerres i conflictes posteriors.

A més el macroconcepte de revolució implica centrar el debat en què els bens materials són limitats, amb l’objectiu que les classes privilegiades que n’han acumulat en excés en cedeixin la major part a les classes més desfavorides, és a dir, fer una redistribució dels bens disponibles. En canvi la noció de metamorfosi, associada a la de propietats emergents, té altres dimensions a banda de la més purament material, i suggereix que, en els canvis que s’han de fer per reorganitzar la societat, no hi haurà perdedors i tothom hi sortirà guanyant, perquè malgrat que els bens materials disponibles possiblement seran més escassos, les dinàmiques socials resultants seran beneficioses de manera generalitzada i tothom notarà una millora en la seva vida, també els que hagin perdut els privilegis dels quals gaudien abans. 

Aquesta anàlisi dels camps semàntics permet concloure que el macroconcepte de revolució és, d’una banda, excessivament abstracte, i de l’altra, força equivalent al mite cristià del “dia del judici final”, un hipotètic ritual de pas en el qual cada persona s’ha d’enfrontar al seu destí a cara o creu (cosa que, a més, comporta que hi ha guanyadors i perdedors), mentre que la noció de metamorfosi està basada en processos naturals, sobretot biològics. És a dir, és un concepte manllevat del llenguatge de la biologia, i està directament relacionat amb conceptes centrals de la ciència més actual i, per tant, les imatges mentals que crea són molt més pròximes a la realitat del món tal com la concebem científicament en aquest moment històric.

EFECTES PSICOLÒGICS I SOCIOLÒGICS DELS DOS MACROCONCEPTES

Aquest article parteix d’una hipòtesi secundària: el macroconcepte “revolució” està actuant com un fre als canvis socioeconòmics que caldria fer. Això passa perquè hi ha la percepció inconscient que l’única possibilitat real de canviar les dinàmiques actuals amb la rapidesa necessària és que en un futur més o menys llunyà hi hagi una mena de revolució, però alhora el conflicte i la violència que porta associada aquesta idea fan por a molta gent, sobretot a la majoria social que no la té com un ideal a assolir, sinó com a un fet a evitar de totes totes.

Així, tot i que es pugui afirmar que el gruix dels membres de les societats humanes actuals no “creuen” en la revolució, per la percepció que és una noció antiga i superada que porta a situacions traumàtiques i desenfrenades, inconscientment una part molt significativa sí que “creu” que en el futur hi haurà un canvi socioeconòmic radical més o menys espontani o provocat, per què percep que la situació actual no és sostenible si continuen les dinàmiques actuals. Aquesta idea es podria formular així: el macroconcepte “revolució” té ara mateix una “hegemonia limitada” o “restringida”, perquè el gruix de població no la veu com un objectiu positiu a assolir, però sí com a un fet inevitable que arribarà tard o d’hora.

Això es pot detectar en l’auge d’un altre aspirant a macroconcepte hegemònic, el “col·lapse”, que es pot relacionar amb l’èxit espectacular que tenen actualment les narracions distòpiques en la literatura, el cinema i els videojocs, en les quals es descriuen situacions apocalíptiques després d’un hipotètic “col·lapse”, i en les quals els pocs humans que han sobreviscut s’enfronten entre si en una lluita ferotge per la supervivència. Significativament en el món intel·lectual francès ha cristal·litzat una línia de pensament i de recerca transdisciplinària entorn del neologisme “col·lapsologia”, amb tot de pensadors, personatges públics i acadèmics dedicant-s’hi, molts dels quals partidaris d’un altre aspirant a macroconcepte, el de “decreixement”, i fins i tot s’ha creat una entitat, l’Institut Momentum, per impulsar-la.

Aquesta hipòtesi secundària apunta que el macroconcepte “col·lapse” és un derivat del de “revolució”, i defineix una mena de procés similar però encara més negatiu, perquè no hi ha una intenció política al darrere, sinó que és simplement el mateix sistema social enfonsant-se i desintegrant-se. Així, degut a la por generalitzada a la “revolució” i al seu derivat, el “col·lapse”, el gruix de gent que no hi “creu” fa tots els esforços possibles per apartar de la seva ment la possibilitat que arribi a produir-se, i inconscientment es prohibeix ni tan sols pensar-hi. 

La hipòtesi principal d’aquesta anàlisi sosté que tenir disponible i actiu en l’imaginari col·lectiu un macroconcepte polític basat en la noció de metamorfosi permetrà que els processos de canvi i transformació que cada vegada més persones consideren inevitables, apareguin mentalment amb connotacions més benignes i menys traumàtiques que si només hi ha disponible i actiu el de revolució i que, per tant, d’una banda, facin menys por, i de l’altra que es percebin com a un projecte comú de l’espècie humana, i no com un enfrontament entre faccions socials.

En tot cas, el macroconcepte no estalviarà per si sol les característiques -tant les negatives com les positives- de les situacions revolucionàries, que són fruit de dinàmiques socials reals i, de fet, són el motiu que la paraula “revolució” canviés de significat al tombant del segle XVIII al XIX. És a dir, que encara que vulguem evitar-ho, hi haurà situacions que l’apel·latiu més precís que podran rebre és “revolucions”, perquè són moments en els quals les dinàmiques i els equilibris socials que hi ha hagut fins aquell moment es trenquen i això porta a transicions que no són ordenades, sinó caòtiques, en les quals la societat es reorganitza buscant un nou equilibri, que pot trigar a assolir-se.

Però el macroconcepte “revolució” que ens ha arribat, i que va ser creat i desenvolupat pels teòrics d’esquerra radical durant el segle XIX, no és purament descriptiu, sinó que hi van afegir connotacions que reforçaven a propòsit les dinàmiques violentes i traumàtiques com un objectiu polític a assolir, tot justificant-ho de manera teòrica, i convertint-lo així en un mite o un sagrament. El propòsit és mitigar la potència d’aquest mite per evitar-ne la influència negativa en l’imaginari col·lectiu.

En tot cas, és previsible que hi hagi resistència al canvi per part del que es poden considerar classes socials privilegiades, però l’auge d’una noció política de metamorfosi farà aparèixer de manera més diàfana la naturalesa egoista i insolidària dels seus interessos, degut precisament a que implicarà una aposta clara per un projecte social que els inclogui també a ells. 

La tesi principal d’aquest article es fonamenta en la convicció que els imaginaris col·lectius i els sistemes de creences en els quals es basen aquests poden canviar sensiblement si canvien els macroconceptes que articulen i donen consistència semàntica a aquests sistemes, i que això modificarà sensiblement l’acció humana que se’n derivi. 

En el cas analitzat aquí, la tesi que es formula és aquesta: 

En el futur una societat en la qual sigui hegemònic el macroconcepte “metamorfosi” tindrà molta més capacitat per fer canvis ràpids i profunds de manera eficient i moltes menys possibilitats de generar conflictes sagnants i traumàtics que no pas una dominada pel macroconcepte “revolució”, sigui aquest un domini actiu o sigui passiu.

Josep Maria Camps Collet

jmcampsc@gmail.com

Bibliografia principal:

• Arendt, Hannah: “Sobre la revolución”
• Lenin, Vladímir Ilich: “El estado y la revolución”
• Marx, Karl i Engels, Friedrich: “Manifiesto comunista”
• Morin, Edgar: “El método” (6 volums 1977/2004)
• Morin, Edgar: “Elogi de la metamorfosi” (article a El País, 17-01-2010)