L’estrena imminent de la segona part de l’adaptació de Dune, de l’escriptor Frank Herbert, m’ha portat a llegir el llibre per primera vegada, i també el segon, El Messies de Dune, després que el director Denis Villeneuve anunciés que faria una tercera pel·lícula basada en aquest, i tot plegat m’ha suggerit tot de coses que passo a exposar.
Herbert va publicar el primer llibre de la saga el 1965 i hi ha uns quants elements que són molt reconeixibles d’aquella època: Arrakis és un planeta presidit per un desert immens del qual s’extreu l’espècie o melange, que se’ns diu que és la matèria més valuosa de l’univers, i en aquell moment un dels llocs del planeta Terra del qual s’extreia la matèria més valuosa, el petroli, era el desert d’Aràbia. La relació que Herbert vol establir entre la seva història i el món real d’Aràbia és diàfana si es tenen en compte els noms i fins i tot l’idioma que s’inventa per a Arrakis i el poble que hi viu, els fremen, clarament inspirats en l’àrab.
En aquest sentit, s’han fet lectures ecologistes de Dune, pel projecte que hi apareix de fer el desert més habitable gràcies a una bona gestió de la poca aigua que hi ha, i fins i tot de convertir-lo en un paradís verd, però jo veig molt més clar un altre paral·lelisme: el que hi ha amb la història d’empoderament dels àrabs que va protagonitzar dècades abans el britànic Thomas Edward Lawrence, conegut precisament com a Lawrence d’Aràbia. Així, Dune explica l’arribada a Arrakis d’un messies, Paul Atreides, que és anomenat Muad’Dib o Lisan Al Gaib pels fremen, que està predestinat a liderar-los perquè s’empoderin davant l’explotació que l’imperi fa del planeta. En aquest sentit, l’obra de Herbert es podria interpretar com un toc d’alerta sobre la relació feudal i subalterna que se li donava en aquell moment al món àrab des d’Occident, i que el que ha passat des de llavors li donaria la raó.
LA JIHAD DE DUNE
Un element clau per a aquesta interpretació és la forma que pren l’empoderament dels fremen: una guerra que Herbert anomena sense embuts jihad. Ara el 2024 tothom té clar un dels significats principals d’aquesta paraula, la noció de guerra santa per defensar l’islam i els musulmans de les maldats d’Occident, i en aquest sentit l’autor sembla que es va avançar al que ha passat les següents dècades. És una noció que enllaça directament amb el fundador de l’islam, Mahoma, que va posar en marxa una maquinària bèl·lica que en poques dècades i segles va expandir la cultura i la religió musulmanes des d’Europa fins a l’Extrem Orient.
La història que explica Dune no apareix relacionada amb la història de la Terra de manera explícita al primer llibre, però al segon, cap a la meitat i de sobte, hi ha un breu diàleg en què es fa referència a un passat remot, fa milers i milers d’anys, del qual es dedueix que l’origen de l’imperi és el nostre planeta. En aquest diàleg, Paul Atreides es compara amb Gengis Khan i amb Hitler, dels quals se sap que van provocar cadascun la mort de milions de persones, i afirma que la seva guerra n’ha causat molts més: en concret, es fa responsable directa o indirectament de la mort de 61.000 milions d’éssers humans en els centenars de planetes de l’imperi pels quals s’ha estès la seva jihad.
En el primer llibre Paul Atreides, gràcies a la seva capacitat de veure el futur, o almenys les tendències del futur, té visions sobre la jihad que encapçalarà, i això l’inquieta perquè no es veu com a un ésser sanguinari, ans al contrari, com l’alliberador del poble fremen, però és conscient que la forma que prendrà aquest alliberament segurament serà una guerra santa que s’estendrà per l’imperi i hi sembrarà la mort arreu. Herbert centra el diàleg interior del seu protagonista en intentar escollir les opcions que té per evitar-ho, però finalment no pot, i les pitjors visions es converteixen en realitat.
PAUL ATREIDES, UN ANTIHEROI
En aquest sentit el segon llibre comença 12 anys després del final del primer i tot això ja ha passat, la jihad s’ha estès i ha provocat les massacres que temia en Paul Atreides, i hi ha en marxa una conspiració per matar-lo, de la qual ell n’és del tot conscient. De fet, gràcies a les seves capacitats mentals és capaç de preveure totes les maquinacions de la conspiració, i la preocupació que el mou està centrada en evitar que el resultat final provoqui més massacres.
Segons ha dit ara Villeneuve, l’interès en fer la tercera pel·lícula és remarcar aquesta contradicció que pateix el protagonista de Dune, al qual veu molt més com un antiheroi que no pas com un heroi, i la intenció d’estendre l’adaptació al segon llibre és precisament remarcar aquesta diferència. Així, Paul Atreides veu la missió a la qual està predestinat més com una condemna que no pas una benedicció, cosa que dona una dimensió força complexa al personatge, que té dues feines contradictòries: assumir el lideratge dels fremen i alhora lluitar contra el destí que l’ha predestinat a assumir-lo i a provocar les massacres. Cosa que suggereix l’altra interpretació clàssica del terme “jihad”: la lluita interior que afronten els musulmans per viure una vida moral i virtuosa d’acord amb els preceptes de l’Alcorà.
Amb les tres pel·lícules Villeneuve diu que vol combatre la interpretació esbiaixada que considera que es va fer del primer llibre en el seu moment i que ha perdurat després, i que ha comportat el reforçament de la dimensió d’heroi de Paul Atreides, tot menystenint la complexitat del personatge i la seva vida interior.
La referència a Gengis Khan, per cert, és potser la més directament relacionada amb el protagonista de Herbert, perquè tenen històries similars: d’origen noble tots dos, les dinàmiques sanguinàries del seus entorns acaben amb pràcticament tota la seva família i tots dos aconsegueixen, des de la resistència per sobreviure, bastir lideratges fanàtics al seu voltant i en conseqüència crear imperis enormes, el més gran del segon mil·lenni en el cas de Gengis Khan.
Evidentment, aquests i altres elements que coincideixen amb el món contemporani de Herbert quan va escriure el llibre són relativament limitats, i tota la resta és fruit de la seva imaginació, tot i que també amb algunes referències indirectes a la història de la humanitat, com l’imperi que estructura centenars de planetes amb un sistema feudal, en el qual l’emperador ho decideix tot, i en el que s’ha vist un precedent directe de la saga de ciència ficció més exitosa de la història del cinema, La Guerra de les Galàxies, que s’hi hauria inspirat.
Aquestes són algunes de les reflexions que m’ha despertat la lectura dels dos llibres, a la qual he arribat per la qualitat espectacular i hipnòtica de la versió cinematogràfica de Villeneuve i en la que la música de Hans Zimmer té un paper més que destacat. En aquest sentit, la versió de David Lynch del 1984 no em va impulsar a llegir aquest clàssic de la ciència ficció i, en canvi, el to de l’adaptació d’ara m’ha fet entrar en el món i la poètica de Frank Herbert que, un cop llegit, crec que la primera pel·lícula recrea i transmet molt bé.
Podria afegir altres elements, com el paper de les bene gesserit, que creen mites i llegendes i els difonen en els pobles de l’imperi per guiar-ne la història; o els cucs gegants utilitzats pels fremen com a arma de guerra, que suggereixen que els jihadistes no han tingut una arma equivalent, però que n’han adoptat una de força poderosa, l’autoimmolació; o sobretot la prohibició de la intel·ligència artificial en l’imperi, fruit de l’anomenada Jihad Butleriana, cadascun dels quals donaria per un article molt més extens que aquest.
Josep Maria Camps Collet
cròniques subsidiàries 