Des que el 7 d’octubre els atacs de Hamas van començar aquesta nova guerra entre Israel i els palestins de Gaza, mitjans i xarxes s’han omplert d’opinions de tota mena, la majoria mostrant un suport més o menys fervent per una de les dues parts, tot acusant l’altra de ser l’única responsable del conflicte. També s’han fet tota mena d’anàlisi més o menys acurades dels orígens del conflicte, anant molt enrere en el temps en el cas d’algunes, quedant-se més a prop en d’altres.
Potser per això pot semblar prescindible afegir-n’hi una altra amb aquest article, però és pertinent perquè vol aportar un punt de vista força diferent de la majoria d’opinions i d’anàlisis: en concret aquí es proposa mirar el conflicte com un sistema en el qual israelians i palestins estan immersos en una espiral d’accions i reaccions que cada bàndol viu amb molta intensitat, plenament pendent de què fa l’altra i reaccionant-hi a la mínima ocasió.
Això implica que la identitat de cadascun dels dos grups està determinada pel conflicte que viuen des de fa dècades, és a dir, que viuen en una interdependència mútua i destructiva que ha anat progressivament a pitjor, i en la qual s’han reforçat les tendències més agressives i radicals de cadascun dels dos bàndols, Hamas per part dels palestins, els colons ultranacionalistes per part d’Israel.
EL CONCEPTE DE CISMOGÈNESI
Hi ha una eina metodològica que pot ajudar molt a adoptar i aprofundir en aquest punt de vista: el concepte de cismogènesi, proposat fa gairebé 90 anys per l’antropòleg i pioner del paradigma dels sistemes complexos Gregory Bateson. L’etimologia d’aquest concepte és diàfana: la gènesi del cisma, és a dir, l’origen del conflicte, i permet veure la majoria de conflictes humans greus com a bucles en els quals es genera una escalada progressiva d’acció-reacció.
És un punt de vista que permet remarcar el protagonisme del bucle del qual formen part tots dos grups humans i treure’n als dos grups per separat, perquè de fet són esclaus d’una dinàmica que els supera i els domina. Així, en aquests processos, l’”altre” es converteix en una obsessió, i acaben passant coses i s’acaba arribant a situacions que els afectats en el passat consideraven impossibles i inimaginables.
I les motivacions, per moltes anàlisi que es facin a posteriori, molt sovint no tenen explicació «racional» possible, perquè el que més defineix els processos de cismogènesi és la realimentació que troba cada part en allò que fa i diu l’altre, i que porta a reaccionar-hi, en una cadena d’acció/reacció cada vegada més agressiva i més purament emocional.
DINÀMICA DE CANVIS GRADUALS QUE S’ACUMULEN
El concepte de cismogènesi permet veure que aquests conflictes són graduals i sostinguts en el temps, de manera que arriba un moment en què no està gens clar quan ha començat tot. A més, les parts acostumen a acusar-se mútuament de ser els iniciadors i els únics responsables del conflicte, i ho fan aïllant i magnificant els fets i els detalls que els donen la raó i ignorant o minimitzant la importància dels fets i les argumentacions equivalents que fa servir l’altra part.
Degut a la gradualitat, sol passar que, fins que el procés no està força avançat, les persones que hi estan involucrades no arriben a ser conscients ni de la gravetat a la qual ha arribat ni dels canvis profunds que estan patint com a subjectes a causa d’aquesta escalada en l’agressivitat. Adoptar el punt de vista que crea el concepte permet adonar-se que molts tipus de conflictes individuals i col·lectius greus comencen així, per exemple separacions matrimonials i, també, força guerres, sobretot les civils.
ISRAEL TÉ UNA POSICIÓ DOMINANT SOBRE PALESTINA
És un punt de vista que també permet precisar de manera força objectiva les responsabilitats de cada part. Ho permeten les variants de cismogènesi simètrica i cismogènesi complementària: la primera és idònia per analitzar els conflictes en què les parts tenen una posició i força equivalents, de manera que totes dues poden aspirar a vèncer a l’adversari; la segona serveix per visualitzar les dinàmiques que es generen quan una de les parts té una posició dominant, mentre l’altra queda limitada per aquest domini.
En el cas que ens ocupa està clar que estem davant d’una cismogènesi complementària en la qual l’estat d’Israel té una posició dominant degut al suport material i econòmic que ha rebut de l’estranger durant dècades, principalment des dels Estats Units, que li ha permès controlar militarment i econòmicament cada vegada més territori en detriment dels palestins i establir un aparell institucional, econòmic i social de patró occidental forca exitós, malgrat els condicionants que l’envolten.
Per la seva banda els palestins, disgregats en territoris sense connexió directa i amb un suport limitat que es pot qualificar d’assistencial, han quedat a mercè de la voluntat de l’estat d’Israel, sense un projecte de futur equivalent al d’un adversari que, sempre que pot, imposa el seu en detriment dels drets del palestins, sense que la «comunitat internacional» hagi sabut frenar-ho.
IDENTIFICAR ELS PUNTS FEBLES DEL CONFLICTE
Però al marge de definir les responsabilitats, el concepte de cismogènesi és un punt de partida idoni per analitzar els processos dinàmics del conflicte i identificar els punts i els moments en què la realimentació positiva s’accelera, per evitar-los o mitigar-ne l’abast i, també, els altres en els quals es poden introduir elements que la frenin i fins i tot la reverteixin.
Això ha de permetre bastir metodologies alternatives a les que les organitzacions internacionals han utilitzat fins ara, que ja han demostrat abastament les seves limitacions, i concentrar els esforços en els punts clau, amb l’objectiu d’anar traient protagonisme a les faccions més radicals de cada bàndol i anar-ne donant a les menys radicals, sempre aprofitant estratègicament les conjuntures que es vagin donant per aconseguir-ho.
En tot cas, el concepte també crea un punt de vista que facilita percebre el bucle que alimenta el conflicte i entendre que la seva dinàmica té un recorregut de molt llarga durada que li confereix molta inèrcia, cosa que evidencia que és molt difícil i costós de revertir. És a dir, que és com una troca molt embolicada que, si es vol desfer, exigeix una paciència gairebé infinita.
Especialment perquè el conflicte que ens ocupa és un dels més endimoniats que hi ha ara mateix al planeta humà, agreujat per la dimensió de guerra de religió que té, amb dues confessions cadascuna amb dimensions que depassen de llarg els dos grups humans enfrontats i que depenen totes dues d’un únic Déu omnipotent i absolut que els atorga a tots dos uns drets sagrats irrenunciables i que, a més, se suposa que els defensa de manera màgica dels enemics.
CISMOGÈNESI O FEEDBACK POSITIU?
Ja per acabar, cal dir que Bateson va encunyar el concepte de cismogènesi abans que els teòrics de la cibernètica i dels sistemes complexos centressin aquest paradigma en el concepte de feedback, o retroalimentació, i quan aquest es va consolidar, ell mateix va deixar-lo força de banda, tot substituint-lo pel de feedback positiu, és a dir, la retroalimentació que té tendència a desfrenar-se i que augmenta la bel·ligerància i l’agressivitat entre les parts.
Però el feedback positiu és un concepte útil per analitzar qualsevol tipus de procés dinàmic, sigui en l’escala física o química de la matèria, sigui en el funcionament dels ecosistemes vius, o sigui en les societats animals, entre les quals, evidentment, les humanes. Tenir a l’abast un concepte específic per analitzar els conflictes humans greus amb l’objectiu de poder desenvolupar-lo teòricament per aplicar-lo en els processos de resolució de conflictes és més que desitjable.
Des d’aquest blog fa temps que es proposa recuperar-lo amb aquest objectiu, i s’ha fet aplicant-lo al conflicte polític entre les entitats Espanya i Catalunya en diversos articles, i més recentment a la guerra generada per la invasió russa a Ucraïna, podeu llegir-los en els següents enllaços:
SAPS QUÈ ÉS UNA CISMOGÈNESI? N’ESTÀS VIVINT UNA DE GROSSA
RÚSSIA I UCRAÏNA ESTAN VIVINT UNA ENORME CISMOGÈNESI
Josep Maria Camps Collet
cròniques subsidiàries 