LA FI DEL PROGRÉS – 6 – FILLS DE LA SEGONA EVOLUCIÓ

Siempre me ha desconcertado la desproporción entre el simplismo del lenguaje conceptual y la complejidad refinada del mundo vivo.” Salvador Pániker, Cuaderno Amarillo

Per començar anem a l’arrel de tot: la vida humana està determinada per tres factors. Aquests factors són: la pulsió purament biològica fixada en el nostre codi genètic, que és la que ens dona forma física i mental i totes les capacitats associades a aquesta forma; les condicions materials que ens envolten, totes, tant les purament físiques i naturals com la convivència amb els altres humans, que també conformen el nostre entorn i que, en realitat, formen part fonamental; i els significats que el llenguatge ens permet atorgar-li a tot.

La interacció entre les dues primeres és el que determina l’existència de la resta d’éssers vius i que es concreta en el que anomenem fenotip, que és la definició exacta del resultat d’aquesta interacció. La tercera només afecta l’espècie humana, i és la que ens fa plenament humans, creant com una manera de fenotip extens que s’amplia cada vegada més, molt més enllà del que la genètica per sí sola pot generar.

És a dir, que la interacció dels dos primers elements amb aquest tercer és el que ha creat, crea i pel que sabem ara, continuarà creant sempre la cultura humana tal com la coneixem. Perquè a aquestes alçades ja està clar que característiques com caminar drets, la mida del nostre cervell i les potencials habilitats de les nostres mans permeten diferenciar-nos de la resta del regne animal, però el que ens fa de debò diferents és la capacitat de parlar, el llenguatge simbòlic humà.

I això és així perquè el llenguatge ha permès, gràcies a les seves propietats teleològiques i de cohesió social, aquesta altra evolució, paral·lela a la biològica, que és l’evolució cultural. Aquesta evolució és la base de les nostres condicions de vida «especials», que es concreten en la cultura material, és a dir, els instruments i les tecnologies de tota mena que hem anat creant des de fa mil·lennis i que ens han anat «separant» del mode de vida purament animal.

La segona evolució

Aquesta evolució cultural no es limita a allò material: part essencial d’ella és la vida mental humana, incloses les creences que donen sentit a la nostra existència individual i col·lectiva. El biòleg britànic Richard Dawkins va fer aflorar aquesta segona evolució al seu assaig «El gen egoista», publicat el 1976, i va aconseguir equiparar-la a la biològica amb la invenció d’una paraula que ha fet fortuna: «meme». Aquest neologisme és equivalent a «gen» («gene» en anglès): és a dir, si un gen és la unitat de codificació del codi genètic humà, un meme és la unitat de codificació del codi lingüístic, l’equivalent a la genètica en l’àmbit cultural.

Dawkins va posar exemples del que considerava que podien ser aquests «memes»: «Tonades o sons, idees, consignes, modes de vestir, formes de fabricar vasos o de construir arcs. Iguals que els gens es propaguen en un patrimoni genètic quan salten d’un cos a l’altra amb els espermatozous o els òvuls, així els memes es propaguen en el patrimoni de memes quan salten d’un cervell a un altre mitjançant un procés que, considerat en el seu sentit més ampli, pot anomenar-se d’imitació. Si un científic sent o llegeix una bona idea, la transmet als seus col·legues i estudiants. La menciona en els seus articles i ponències. Si la idea es fa popular, pot dir-se que s’ha propagat, escampant-se de cervell en cervell» (p. 218).

L’analogia entre memes i gens no es pot portar massa lluny, perquè les naturaleses i les característiques de funcionament d’un i un altre codi són molt diferents, però sí que permet (i de fet, és la base del que va proposar Dawkins) és fer conscient que la vida d’aquests memes segueix la principal llei de l’evolució: la selecció natural. És a dir, que per cada meme hi ha un procés de creació o «mutació» i de difusió posterior que determina el seu recorregut i el seu èxit entre els humans.

Potser la diferència més gran entre les dues evolucions és la següent: la genètica és un codi tancat, pràcticament inamovible i d’una enorme estabilitat al llarg del temps, dels segles, dels mil·lennis i dels milions d’anys. En canvi el llenguatge és un codi obert que canvia cada dia i que va incorporant contínuament nous memes que es difonen entre els humans molt fàcilment i molt ràpidament. Així, la genètica seguiria els «dictats» de la teoria evolutiva de Darwin, mentre que el llenguatge obeiria més aviat a les regles de la primera teoria de l’evolució que s’ha esmentat en el capítol anterior, la que en el seu moment la darwiniana va desplaçar.

Aquesta teoria la va formular el 1809, en plena implantació de l’ideal del progrés com a dogma base, el naturalista francès Jean-Baptiste Lamark en la seva obra «Filosofia zoològica», i amb ella va trencar el dogma bíblic de la creació divina del món i de tots els éssers vius al principi dels temps i d’un sol cop. Lamark va deduir que les espècies existents havien d’haver evolucionat a partir d’altres espècies extingides i va formular la teoria de l’herència dels caràcters adquirits: les condicions de vida fan que els organismes s’adaptin, i els canvis que pateixen en aquesta adaptació els transmeten a les seves cries, de manera que estan sempre canviant i adaptant-se en funció d’aquestes condicions.

Aquesta teoria, a la que els recents descobriments en genètica, centrats sobretot en l’epigenètica, han donat nova vida, no va arribar a difondre’s en el seu temps, i va ser cinquanta anys després, quan Darwin i Wallace van donar a conèixer les seves, que es va recuperar. Però va tornar a caure en l’oblit quan l’embriòleg alemany August Weissmann va formular la seva teoria sobre la «barrera» biològica, segons la qual no hi ha comunicació entre el que va anomenar «plasma seminal» (i que posteriorment va acabar anomenant-se ADN o genoma) i el «soma», és a dir, el cos al que dona origen aquest plasma. La qual cosa significava que els canvis i adaptacions que l’organisme pogués patir durant la seva vida mai es transmetrien a la seva descendència.

Weissmann va arribar a la aquesta teoria el 1892 després de fer un experiment força dràstic: es va dedicar a tallar la cua de fins a 20 generacions de ratolins, i va comprovar que els ratolins que anaven naixent, a tots els creixien unes cues idèntiques a les que ell havia tallat als seus pares, avis, besavis, rebesavis, etc. Malgrat que la pèrdua de la cua en aquest cas no es tractava pas exactament d’una adaptació al medi, la seva teoria va ser acceptada, cosa que va reforçar la de Darwin i va fer caure la de Lamark.

En l’evolució «memètica», en canvi, sí que hi ha una comunicació que permet que les adaptacions, els canvis en el codi es difonguin. I no només als descendents, sinó a tots els humans que puguin entrar en contacte amb el que ha generat el canvi, que al seu torn el poden difondre a altres humans, i aquests a altres, i successivament gràcies a la rapidesa de difusió que permet l’ús del llenguatge. Es podria afegir que l’evolució genètica, ja de per sí lenta, en el cas dels humans està molt aturada des de fa mil·lennis i es frena cada dia més, precisament perquè l’evolució cultural ha creat una «bombolla ecològica» que permet que bona part dels individus humans teòricament menys aptes per a la vida purament animal, sobrevisquin i puguin reproduir-se.

Per tot això l’evolució cultural no segueix el ritme relativament lent i segur de l’evolució genètica. A més, a mesura que la tecnologia ha facilitat la conservació i la difusió cada vegada més ràpida i més lluny dels nous memes, primer amb l’escriptura, després amb la impremta, després amb la ràdio, després amb la televisió, ara amb internet, l’evolució cultural s’ha accelerat cada vegada més, amb cada vegada més interaccions i més capacitat de difusió dels memes i, per tant, més capacitat de crear realitats noves, tecnològiques i culturals.

Les «mutacions» lingüístiques

El llenguatge el podem definir com a una eina, però és molt més que això: és en sí mateix una font inesgotable d’eines, com si fos una navalla suïssa màgica de la que surten eines noves pràcticament cada dia. Perquè cada paraula nova, cada concepte nou, cada idea nova fixada en una paraula o una proposició o una frase nova, en definitiva, cada meme, és com una «mutació» equivalent a les mutacions genètiques. És a dir, cada mutació lingüística és una eina nova que, potencialment, ens pot permetre fer coses noves, canviant l’ecosistema conceptual i cultural preexistent.

Les mutacions genètiques es produeixen en els cromosomes, al nucli de les cèl·lules dels éssers vius, mentre que les mutacions «memètiques» ho fan en les ments humanes. Tots tenim aquesta capacitat de crear i recrear el llenguatge generant nous memes, i en realitat l’exercim cada dia de la nostra vida. Ho fem sense adonar-nos-en, simplement fent servir el llenguatge de manera quotidiana, gairebé sempre com un joc. És, de fet, el que va «descobrir» Wittgenstein: el llenguatge es va creant a mida que es fa servir. Però la immensa majoria de les nostres creacions no prosperen, no aconsegueixen sobreviure’ns, perquè no compleixen les condicions necessàries per tenir una vida autònoma, més enllà de nosaltres. El mateix passa amb la immensa majoria de mutacions genètiques que patim els humans i tot el món viu. És a dir, amb els memes també s’aplica la regla daurada de la selecció darwiniana: la norma és l’extinció i l’evolució és l’excepció. Així, pràcticament totes les mutacions lingüístiques, les paraules noves, les noves expressions, el conceptes nous, els girs nous, és a dir, els «memes» nous, igual que la immensa majoria de les mutacions genètiques, estan destinades a desaparèixer amb els seus creadors o usuaris.

Només un petit percentatge d’aquestes mutacions lingüístiques tindrà èxit i passarà a formar part del llenguatge comú del grup humà en el que ha aparegut i encara menys s’estendran a altres grups. En aquesta vida autònoma, al marge de l’ésser humà concret que l’hagi creat, en menor o major mesura modificarà el funcionament del món simbòlic (i per tant, també fàctic i material) del grup humà en el que visqui o hagi viscut aquest individu i també dels altres grups o societats en els que prosperi la «mutació», si és el cas, en una difusió lamarkiana, i per tant (i a diferència de l’evolució genètica), molt contagiosa i «viral». Un bon exemple d’això és la mateixa paraula «meme», que ha tingut èxit i s’ha incorporat al llenguatge actual.

Per tant, presonera de la gran estabilitat de la molècula d’ADN, l’evolució genètica és molt lenta, però la lingüística és molt ràpida, de manera que al llarg de la seva vida una persona nota un canvi molt gran en les paraules i expressions que va sentir en la seva infantesa i les que sent en boca dels seus nets. És el mateix idioma però ha canviat, ha evolucionat, en una evolució que pot comportar canvis notables en la cosmovisió, en la manera de veure el món i interpretar-lo que tinguin els humans d’aquella societat.

Segurament l’evolució lingüística que experimentem en el moment actual és molt més gran, molt més accelerada que les que han viscut la immensa majoria d’humans d’èpoques precedents, i això passa per dues raons: perquè la tecnologia també evoluciona molt més ràpidament i ens canvia la vida quotidiana molt més ràpidament, de manera que necessitem paraules noves, conceptes nous, expressions noves per descriure aquestes realitats quotidianes diferents. I en segon lloc, perquè les oportunitats per a les paraules noves de difondre’s i tenir èxit són molt més grans, gràcies precisament a les tecnologies de comunicació de les que disposem ara.

Però tot això no ens allibera del funcionament bàsic d’aquesta evolució: la diferència amb qualsevol època passada serà només de grau, no d’essència, perquè els mecanismes fàctics i pragmàtics són els mateixos, i nosaltres com a éssers biològics també.

El viatge a l’abstracció

El més probable és que aquesta evolució «memètica» comencés amb la fixació de paraules o substantius que feien referència directa als objectes o subjectes de la realitat sensible que percebien directament els humans de les primeres generacions que van fer servir el llenguatge. Això els va permetre percebre, contemplar i pensar aquests objectes i subjectes d’una manera molt diferent a la que tenen els animals sense llenguatge.

Posem per exemple, la lluna: per a la immensa majoria dels animals segurament només és una taca lluminosa en un panorama visual que perceben de manera holística i del que, per pur pragmatisme (els animals acostumen a ser-ho força, de pragmàtics) els interessen molt més altres coses. Això sempre que la naturalesa de la seva visió (pels que en tenen) els permeti percebre-la, es clar. Per tant, molt possiblement per a l’atenció conscient de la immensa majoria d’ells la lluna no té massa relleu ni importància, malgrat que molts es beneficien substancialment d’ella com el sol nocturn que és i que permet un marge de visió durant les hores de foscor.

Com canvia això en els humans? Es pot formular la hipòtesi que en el paleolític inferior, quan es van anar estenen progressivament per la superfície del planeta i anaven trobant i consolidat nínxols ecològics cada vegada més estables i segurs, aquells humans es van fixar en que, a la nit, la percepció visual variava en funció d’aquesta figura lluminosa que anava creixent i decreixent periòdicament en el seu recorregut diari pel cel. Posar-li nom els va permetre individualitzar-la, separar-la del seu context en l’atenció conscient, i això també els va permetre fixar-se molt més en ella quan la miraven i també parlar sobre ella entre ells i tenir-la present quan no la veien. Perquè posar-li un nom, fent servir les paraules de Bateson, els va permetre classificar-la. De fet, situar-la en un nou mapa mental, el lingüístic.

I encara molt més important i decisiu: la convivència amb altres substantius (altres memes) i amb la resta d’eines lingüístiques (també memes) en les mateixes ments i en la parla, en les converses entre ells, devia facilitar que aquests pensaments sobre la lluna es barregessin i es creuessin, per atzar, per proximitat en el temps, per similituds fonètiques o per proximitat dels camps semàntics, o pel que fos, amb aquests altres memes, creant ocasions perquè a aquests humans se’ls acudissin noves idees (nous memes) sobre ella.

Un exemple possible podria ser el concepte de velocitat. És un substantiu que ja no fa referència a un fenomen percebut directament de la realitat sensible, sinó de la comparació, dins la ment, entre diferents fenòmens d’aquesta realitat, en concret a com es mouen els objectes i els éssers. Per tant, ja és un concepte que afegeix, com a mínim, un grau d’abstracció a la simple observació de la realitat, perquè sorgeix de l’anàlisi mental d’una dimensió concreta d’aquesta realitat.

La noció de velocitat aplicada a la lluna podria haver estat la que va permetre a aquells humans ser plenament conscients que, malgrat que sembli un objecte estàtic, es mou, perquè de manera imperceptible, va canviant constantment de posició al cel. En la progressiva evolució del llenguatge i, per tant, amb l’aparició d’altres conceptes potencialment aplicables a ella, els humans del paleolític van poder concebre i atribuir cada vegada més propietats a la lluna.

Aquest nou mapa lingüístic va anar agafant cada vegada més pes en l’ecosistema mental, fins aquell moment ocupat pels mapes mentals previs, corresponents al processament de les percepcions de l’estat intern del cos i de l’exterior percebut a través dels sentits, i dels estats mentals de gestió de tota aquesta informació, entre els quals el que anomenem emocions. En aquest procés hipotètic, gradual però sense interrupcions, constant, aquells humans, amb l’ànim i la necessitat creixents d’atorgar significació a la realitat que els envoltava, van anar ampliant el mapa lingüístic, associat sempre molt directament amb els mapes preexistents.

El “procés lingüístic”

Es podria anomenar a això el «procés lingüístic», en el qual els nous memes que es van creant van augmentant progressivament el seu grau d’abstracció. És a dir, que gràcies al funcionament dels camps semàntics, es van afegint cada vegada més i més capes d’abstracció als conceptes nous, de manera que s’allunyen cada vegada més de l’experiència sensible i aprofundeixen i amplien més i més els confins de la ment i del llenguatge. L’abstracció és, de fet, el procés de separar, a través d’una «operació intel·lectual», les qualitats dels objectes i els subjectes per considerar-les aïlladament. I això comporta, precisament, deixar de banda la realitat sensible i centrar-se en els objectes mentals lingüístics, és a dir, els memes, les paraules, els conceptes, les idees.

El concepte de meme encunyat per Dawkins és molt suggerent i ha creat moltes expectatives, donant origen a intents de precisar-lo per utilitzar-lo com a base de noves línies de recerca sota el nom genèric de «memètica». Tot això no ha tingut massa èxit i ha rebut moltes crítiques, perquè ha resultat extremadament difícil definir-lo de manera metodològicament útil i eficaç. Al marge d’aquest problema metodològic, l’autor ha optat per, a partir d’aquest punt, usar aquesta paraula com a genèric per a tots els continguts mentals de naturalesa lingüística que poden definir-se de manera ampla com a conceptes, idees, nocions, significats, etc, sense tenir en compte les diferències entre uns i altres i les correspondències amb les diferents categories de paraules utilitzades en lingüística per definir-les: substantius, verbs, adjectius, adverbis, etc, i sense fixar-se en si es concreten en una paraula sola o en una frase o proposició. Això és degut a que precisar totes aquestes categories no és necessari per al desenvolupament argumental que s’està fent aquí, perquè l’única característica que s’està analitzant és el grau d’abstracció.

Per fer-ho el més idoni seria disposar d’una tipologia establerta que classifiqués els memes en categories de més a menys abstracte. L’autor ha buscat en la literatura disponible de lingüística i filosofia del llenguatge i de la ment una tipologia d’aquest tipus, però sense èxit. I les consultes a alguns especialistes l’han convençut que molt possiblement aquesta sigui una de les llacunes del coneixement humà encara inexplorades. Per això ha optat per improvisar una teoria sobre com poden organitzar-se el que aquí s’han anomenat mapes lingüístics.

Un procés històric

En primer lloc, cal tenir molt present que aquest procés lingüístic és, abans que res, un procés històric: faria la seva aparició en plena prehistòria, en el paleolític inferior o en el mitjà, no sabem si d’un sol cop i diferenciant-se després en els diferents idiomes, o en múltiples ocasions independentment unes de les altres.

Abans d’anar més enllà, una precisió: l’autor no entrarà en el debat sobre si el llenguatge humà és una habilitat adquirida possibilitada per la plasticitat del cervell i la ment humans, com defensen els constructivistes; o si, en canvi, és un instint innat, com es desprèn de l’obra de Noam Chomsky i defensen amb passió partidaris d’aquest, com per exemple, el mateix Steven Pinker. És un debat paral·lel, o fins i tot, fill, de l’etern debat sobre qui guanya, si la influència genètica o la de l’entorn, equivalent alhora al de l’ou o la gallina, debat, en definitiva, que no afecta al que aquí s’està analitzant.

Per continuar és molt pertinent una cita que Salvador Pániker fa de les «Investigacions filosòfiques» de Ludwig Wittgenstein, en la que aquest ofereix una perspectiva alhora històrica i gairebé física, topogràfica o, més aviat, topològica, del que és el llenguatge: «Com una ciutat vella, un laberint de petits carrers i places, de cases noves i cases velles, i de cases reconstruïdes en diferents èpoques, tot plegat envoltat d’una xarxa de barris nous amb carrers rectes i cases uniformes».

Aquest arrauxament líric del segon Wittgenstein ajuda a veure el llenguatge des d’un punt de vista inusual i, sobretot, útil pel que aquí s’està intentant explicar. Però no soluciona un problema bàsic: Com s’ha construït aquesta ciutat, com s’ha organitzat? Des d’una perspectiva històrica, cal suposar que, hagin estat moltes o poques, les primeres generacions d’humans que van desenvolupar la primera versió del llenguatge, la que correspon al nucli històric de la ciutat metafòrica de Wittgenstein, van ser les que van fixar la seva estructura bàsica, les que el van dotar d’una sintaxi, d’una gramàtica primigènia i d’un conjunt de camps semàntics que corresponien a les realitats més importants de la seva vida.

Portar la metàfora més lluny no sembla útil per desenvolupar una classificació tipològica dels mems en funció del seu grau d’abstracció. Cal en aquest punt intentar esbossar com podria organitzar-se una classificació d’aquest tipus, no amb la intenció de classificar-los sinó només com a manera de poder pensar-la, imaginar-la. En tot cas, una primera aproximació podria ser imaginar-la com una estructura en tres dimensions sistemàticament organitzada de baix a dalt, amb els memes més directament lligats a la percepció sensible a les capes baixes, tocant el «terra», és a dir, la realitat sensible, i a sobre, apilonats per capes d’abstracció, els memes que es relacionen amb la realitat sensible a través dels primers.

Graus d’abstracció

En aquesta hipotètica classificació en funció del grau d’abstracció el meme inicial de «lluna» pertanyeria als que tenen una relació directa amb la realitat sensible, que podríem situar com la primera categoria, amb un nivell mínim, gairebé nul, d’abstracció. La noció de «velocitat», en canvi, entraria dins d’una de les següents categories, una que agrupés els que són fruit de l’anàlisi mental resultant de la comparació entre diferents fenòmens de la mateixa realitat sensible. És a dir, que la referència dels memes seria la realitat sensible més uns quants graus (pocs) d’abstracció.

Perquè abans del meme de velocitat caldria situar-ne d’altres de menys abstractes, com per exemple, «ràpid» i «lent», que en aquest cas, estarien situats entre el de «lluna» i el de «velocitat». Aquesta escala aniria incorporant més i més categories fins arribar a una categoria que podríem anomenar «n», i que correspondria al tipus de meme més abstracte i, per tant, el més allunyat de la percepció sensible.

En aquesta escala trobaríem en capes molt més elevades, per exemple, el meme que correspondria a les paraules «engany» o «enganyar», que implica tota una sèrie de conceptes previs dels quals depèn. És a dir, és un concepte que es basa en relacions humanes força complexes condensades en memes que podríem anomenar «relació entre humans», i altres més abstractes basats en aquest que podríem anomenar «confiança», «amistat», etc. Combinat amb altres memes permet generar més i més significats que afegeixen matisos i faciliten la definició de les situacions: per exemple «enganyar vilment». I cal tenir en compte que, sovint, entre els múltiples referents que pugui tenir un meme concret es barregen molts altres memes de diferents estrats. Per exemple, el meme «príncep», en el cas que designi a una persona concreta i real, té per això un referent directe en la realitat sensible i perceptible, però alhora implica referències a una organització sociopolítica complexa amb multitud de condicionants, tots amb els seus propis memes que els defineixen.

Evidentment tot això exigeix que les persones que utilitzin aquests memes més abstractes coneguin prèviament, amb més o menys precisió, els memes menys abstractes que hi estan directament relacionats. És a dir, que l’ús d’aquestes escales d’abstracció impliquen un aprenentatge previ que comença pels menys abstractes i va ampliant-se progressivament amb els més abstractes. En realitat, l’aprenentatge del llenguatge per part dels nens funciona així: comencen pels més concrets, els més «enganxats» a la seva realitat sensible: «mama», «gat», «germana», «gos», «llet», televisió», etc. i van assimilant cada vegada conceptes més i més abstractes, els que descriuen les relacions entre aquestes realitats concretes del seu món, per exemple «el gat s’ha begut la llet», o «la germana engega la televisió».

Al llarg de la història, dels anys, dels segles i dels mil·lennis i en cada idioma de cada grup humà, els memes han anat proliferant, augmentant i organitzant-se en capes i estrats de significació, interconnectats entre ells d’acord amb les relacions semàntiques i pragmàtiques més o menys directes i més o menys jeràrquiques entre els memes, en una estructura sistemàtica que ha anat creixent progressivament.

Això ja no té l’aspecte de la ciutat de Wittgenstein, estesa sobre un pla (que correspondria més aviat una representació gràfica de la sintaxi, que aquí no s’analitza més enllà de la seva contribució a l’increment dels nivells d’abstracció semàntica), sinó que suggereix una forma de tipus esfèric, amb capes concèntriques al voltant d’un nucli central, que serien els estats mentals prelingüístics, és a dir, el món mental purament «animal» que tenim els humans. En el procés d’abstracció a sobre d’aquest nucli s’ha anat inflant un globus, cada vegada més enorme, cada vegada més complex, amb cada vegada més capes amb més jerarquia o dependència entre els memes, amb cada vegada més memes més abstractes, més allunyats de la percepció sensible.

Fractals mentals

Hi ha un concepte dins el paradigma dels sistemes complexos que permet concebre això d’una manera visual: els fractals. Un fractal és un objecte matemàtic creat mitjançant la repetició de patrons força simples, no necessàriament irregulars, que adquireix formes irregulars i molt complexes, moltes d’elles sorprenentment semblats a objectes reals naturals, siguin minerals o éssers vius. Formulats el 1975 pel matemàtic d’origen polonès i nacionalitzat francès i nord-americà Benoît Mandelbrot, són un dels conceptes que més han contribuït a la popularització dels sistemes complexos, per ser molt gràfics i fàcils d’entendre.

Els fractals tenen aparença física, però com que són objectes matemàtics, en realitat les seves dimensions es despleguen en l’espai topològic on s’expressen els resultats de les fórmules i algoritmes matemàtics. Les formes complexes de molts fractals semblen molt menys complexes quan se n’examinen atentament els detalls: llavors apareixen en la seva relativa simplicitat, amb estructures que es repeteixen moltes vegades amb regularitat i, gairebé sempre, en diferents nivells.

El descobriment de Mandelbrot va permetre analitzar matemàticament moltes de les formes de la natura que, fins aquell moment, eren inabordables, perquè la geometria convencional era incapaç de concebre-les. A l’assaig que li va donar fama mundial, «Els objectes fractals, forma, atzar i dimensió», publicat el 1975, ho va expressar amb orgull: «Entre el domini del caos incontrolat i l’ordre excessiu d’Euclides, hi ha a partir d’ara una nova zona d’ordre fractal». Mandelbrot va començar per un cas relativament senzill, el càlcul de la longitud total de la costa de Gran Bretanya, però ràpidament va aplicar-ho a tota mena d’objectes naturals.

I per fer-ho va aprofitar instruments matemàtics molt abstractes que no havien estat creats, ni de lluny, per a aquesta finalitat. A la seva segona obra, «La geometria fractal de la naturalesa», publicada el mateix any que Pániker publicava el seu assaig, el 1982, assenyala irònicament la paradoxa que això va suposar: «Mentre creien fugir de la natura, dos famosos matemàtics purs preparaven sense saber-ho els útils precisos que jo i altres necessitàvem per comprendre la geometria de… la carn!». La referència era al francès Henri Léon Lebesgue i al nord-americà William Fogg Osgood, que amb els seus treballs de principis de segle XX li van permetre calcular la geometria de les artèries i les venes del cos humà, només explicable des de la teoria dels fractals. Perquè aquest era un problema impossible per a la geometria euclidiana: tots els punts del cos humà han de ser molt a prop del final d’una artèria i del principi d’una vena, i alhora el sistema circulatori ha de ser el més curt possible i ocupar el mínim volum possible.

Mandelbrot estava convençut que «els mètodes fractals serveixen per analitzar qualsevol sistema, tant natural com artificial, que estigui compost per «parts articulades en forma autosemblant i i de manera que les propietats de les parts siguin menys rellevants que les regles d’articulació». El que aquí es pretén és aprofitar aquesta convicció i treure el concepte de fractals fora del seu àmbit «natural» (és a dir, l’anàlisi de realitats físiques i biològiques), amb la intenció d’utilitzar-lo, no com a metodologia per crear models matemàtics que intentin reproduir el funcionament del món mental humà (que ja es veurà en el futur si és o no possible), sinó com a simple metàfora per poder pensar-lo, per poder imaginar-lo.

Segons aquesta proposta, la ment humana lingüística s’organitzaria com un sistema fractal en un espai topològic similar al de la matemàtica, en el que els significats/memes lingüístics es solaparien, es barrejarien, es relacionarien entre sí per proximitat lògica de camps semàntics i d’altre naturalesa, com fonètics, pragmàtics, etc, amb branques de connexió entre els significats d’aquests memes que podrien ser molt similars als que interconnecten les neurones. Aquest sistema fractal estaria al seu torn interconnectat amb el que conformen les percepcions rebudes a través dels sentits externs i interns i els estats mentals (emocions, etc), que formarien un altre sistema fractal analitzable independentment. Evidentment, però, també es podria analitzar la suma dels dos com un conjunt fractal, caòtic i ordenat alhora. Això podria rebre el nom de sistema fractal mental, o més simplement, fractals mentals. Concebut així permet fer-se una idea de l’enorme complexitat que comporta l’organització interna del món mental i, alhora, de la relativa simplicitat dels elements que conformen aquesta complexitat.

Evidentment tot això funciona sobre la base física del cervell, de les seves estructures neuronals i la seva enorme escorça (plegada, per cert, amb una complexitat tal que només es pot analitzar geomètricament des de la teoria dels fractals), que permeten processar i emmagatzemar les percepcions, els estats mentals i els memes en la memòria, tot plegat més o menys organitzat per la consciència, aquest estat especial del sistema mental que permet a l’organisme en conjunt estar atent al què passa al seu voltant per reaccionar, prendre decisions i adaptar-s’hi.

Arribats a aquest punt, amb els exemples, metàfores i conceptes utilitzats, al lector potser no li sigui massa difícil imaginar les enormes diferències entre els ecosistemes mentals del mamífer prelingüístic i l’animal humà actual. El primer, amb un sistema relativament petit, format només per percepcions i estats mentals no lingüístics, viu molt pendent del món «exterior», el de la percepció sensible, en el que sempre hi ha perills potencials; el segon, amb un sistema mental molt més gran, molt més vast, amb les percepcions i estats mentals no lingüístics interactuant contínuament amb els memes, molts d’ells molt abstractes i allunyats de la percepció sensible, viu molt més dins del seu propi món mental, fixant-se molt menys en el món físic que l’envolta, especialment en les societats actuals, amb vides quotidianes rutinàries i segures en les que la major part del temps hi ha pocs perills.

Raïms i focus

Els memes, com més abstractes, més memes pengen d’ells, perquè tenen més referències i la seva «connexió» amb el món sensible queda a més distància «topològica» d’aquest. Metafòricament parlant, si poguéssim agafar amb la mà i estirar cap amunt un d’aquests memes situats en nivells alts d’abstracció, posem per cas, el d’«engany» citat anteriorment, el seguirien al darrere, en la seva «estela semàntica», els memes menys abstractes que en pengen, que al seu torn n’arrossegarien d’altres de menys abstractes, fins arribar als que estan situats en els nivells més baixos d’abstracció. Cada meme «intermedi» estaria connectat amb (i envoltat de) altres memes, que serien els seus referents més o menys directes. El que tindríem a la mà seria una forma similar a una branca de raïm més o menys gran. Els raïms, per cert, són una de les formes naturals abordades per Mandelbrot amb els fractals.

Si haguéssim estirat el meme d’«ajuntament», hauríem aconseguit un raïm força considerable, que constaria de tots els conceptes que articulen l’estructura política de les entitats territorials més bàsiques en què està organitzat el món humà. I si hagués estat el de «propietat», seria un raïm d’una grandària també molt considerable i segurament més abstracte, amb tot el corpus conceptual de les teories i la praxi econòmica associada. I aconseguiríem raïms encara molt més grans, en realitat enormes, si haguéssim estirat de memes com «comunisme» o «capitalisme», que són conceptes que resumeixen grans teories sobre com és el món humà o, més aviat, sobre com hauria de ser. En realitat aquests raïms enormes són relats més o menys mitificats que condensen autèntics mapes del futur.

Com podem els humans gestionar la informació continguda en aquests raïms a la velocitat i la destresa amb la que fem servir el llenguatge? Com és possible fer-ho? El mecanisme mental mitjançant el qual els memes són capaços d’organitzar i gestionar el món mental el va identificar l’etnòleg i científic cognitiu francès Dan Sperber amb la seva definició de símbol: no és un objecte amb un significat que calgui analitzar per aconseguir descobrir la seva essència, que és el que proposava erròniament la semiòtica, sinó que és un condensador de significats.

Sperber va fer servir una metàfora amb molta força visual per explicar això: un símbol és com un focus de llum que, si el mires directament, si vols esbrinar en què consisteix, no veus res, sinó que t’encega; però com a focus, emet llum i il·lumina tot allò que té al voltant, que és on està el significat. És a dir, el símbol situa tot allò que té com a referent i concentra en ell mateix totes aquestes referències, de manera que té la capacitat d’evocar-les en conjunt, pràcticament com un relat unitari, perceptible com un tot coherent. Molt possiblement actua a nivell mental com les olors i els gustos, que poden portar-nos a la ment present tota una època passada, amb un poder d’evocació equivalent.

Aplicant això a la tipologia de memes ordenada de menys a més abstracta, els més abstractes, com símbols amb referents directes tots ells també molt abstractes, evoquen el seu «raïm» sencer de manera automàtica, immediata i inconscient. La ment processa tots els memes de la mateixa manera, però com més abstractes són, més impressiona el funcionament, per la magnitud amb la que opera. I ho fa sense que la consciència hi tingui cap paper, la simple invocació de la paraula o expressió concreta activa tot el «raïm» de significats associats i/o encén el focus per il·luminar-los.

Raïms que són mapes

Aquesta gestió mental dels símbols és el que converteix l’abstracció lingüística en un mecanisme tan eficaç per analitzar el món, per crear, per construir amb els memes els mapes del territori i del futur. Però el poder de l’abstracció és immens, i el contingut semàntic dels memes, dels fractals lingüístics, s’estén i arriba a ser quasi infinit, inabastable, com un abisme, un pou sense fons que produeix molt de vertigen. En el cas del mamífer prelingüístic, pràcticament no hi ha consciència de passat ni perspectiva de futur, i viu en el present de manera plena. En el cas de l’humà històric, el món mental lingüístic el situa en el temps, el carrega amb el pes del passat i li fa sentir l’abisme del futur.

L’ús del concepte «vertigen» aquí podria ser que no fos exactament una metàfora: la tesi d’aquest assaig comporta assumir que la ment processa els fractals lingüístics aprofitant els mecanismes de funcionament dels fractals no lingüístics, entre els quals, l’orientació en l’espai físic. En aquest sentit, seria com una adaptació dels processos que permeten la construcció interna de representació dels espais exteriors per moure’s pel món, per exemple, per caminar, per posar a cada passa el peu en el lloc adequat per no caure, per evitar els obstacles, etc, que es fa en base a la informació aportada per les percepcions visual i auditiva i, en menor mesura, també l’olfactiva i la tàctil. Segons aquesta hipòtesi, la capacitat de representació mental de l’espai físic s’utilitzaria per organitzar l’espai topològic en el qual es construeixen els camps semàntics dels fractals lingüístics.

I aquests fractals es relacionarien amb els no lingüístics a través de la «superfície de contacte» entre els dos mons interiors, el no lingüístic i el lingüístic, que no tindria característiques de superfície plana precisament, sinó més aviat conceptual, perquè es connectarien per infinitud de punts i en infinitud de nivells. I els punts de contacte dels fractals lingüístics serien els memes amb els nivells mínims d’abstracció. El resultat podria ser la base de la «gramàtica profunda» teoritzada per Chomsky que, a través del «dispositiu simbòlic» teoritzat per Sperber, es connectaria amb el llenguatge pròpiament dit, amb les paraules, que s’organitzarien gràcies a la gramàtica de cada idioma.

Aquestes «connexions» entre els fractals lingüístics (és a dir, els creats per l’ús del llenguatge) i la llengua pròpiament dita, amb les paraules concretes, serien d’una certa amplitud, relativament laxes, i això explicaria que, a l’hora de construir els discursos, de muntar les frases concretes, hi hagi una productivitat lingüística tant gran, tant marge per escollir opcions diferents. És a dir, no seria una connexió directa entre significat i significant, sinó més aviat una nebulosa de significats que s’articulen i es relacionen amb un núvol de significants possibles. Això explicaria les dificultats amb les que es troben els redactors de diccionaris i enciclopèdies que, de fet, són un intent de (re)creació dels fractals lingüístics.

Màxima abstracció per mitigar el vertigen

La tesi base d’aquest assaig es completa assumint que els humans evitem (o almenys mitiguem) el vertigen provocat per l’abisme interior que tenim tots, amb la creació i l’adopció de memes prou abstractes com per explicar el món sencer, de «comprendre’l» en la seva totalitat. De fet, tal i com han descobert els arqueòlegs, els historiadors i els antropòlegs, totes les societats humanes ho han fet sistemàticament construint relats mitològics sobre l’origen i el sentit últim del món. Històricament ho van fer primer atribuint propietats sagrades i capacitats sobrenaturals a entitats naturals, fossin aquestes animals, plantes, objectes o llocs. És el que ha rebut el nom de totemisme, i serien divinitats d’un nivell d’abstracció relativament baix, amb els referents molt a mà. O molt llunyans, però també molt visibles, perquè entre aquestes entitats naturals, i en un lloc destacat en moltes societats, hi ha la lluna, en forma d’un meme força diferent del que s’ha fet servir d’exemple en aquest assaig fa unes quantes pàgines: llunes mitològiques que ja no tenien un nivell mínim d’abstracció, en contacte directe amb l’experiència sensible, sinó un gran raïm d’abstracció penjant d’elles.

L’evolució lingüístico-cultural al llarg dels mil·lennis (amb el corresponent creixement del món interior dels fractals lingüístics) va portar a l’aparició d’entitats sagrades cada vegada més sofisticades i més abstractes. En el cas d’Egipte, molts d’aquests déus encara eren representacions d’animals, en continuïtat amb el totemisme més «primitiu», però a Mesopotàmia, a Grècia i a Roma, per exemple, molts ja eren antropomòrfics, amb formes i comportaments humans però amb poders sobrenaturals. Tots ells eren protagonistes de l’explicació de perquè el món era com era, en uns sistemes simbòlics que aportaven significat a totes les experiències quotidianes i no tan quotidianes.

Un pas cabdal va ser l’aparició de l’escriptura: a banda dels motius pragmàtics de la seva invenció, que sembla que va ser deguda a la necessitat de gestionar les organitzacions socials cada vegada més complexes que va comportar la sedentarització i l’agricultura intensiva de les civilitzacions anomenades hidràuliques, va permetre un aprofundiment de les possibilitats d’abstracció que ja permetia l’ús del llenguatge parlat. Com afirma l’autor J. Peter Denny a l’obra col·lectiva «Cultura escrita y oralidad», l’ús de l’escriptura afavoreix la descontextualització de la informació que tracta el llenguatge, descontextualització tant respecte d’altra informació com també de la realitat sensible, dels objectes i les realitats que percebem directament a través dels sentits.

No sembla casual, doncs, que després d’uns quants mil·lennis d’ús sistemàtic de l’escriptura aparegués un dels memes més exitosos de la història humana, sinó el més exitós: Déu, el déu omnipotent monoteista. Sembla que aquest primer déu únic, en l’inici de la seva existència, era molt diferent a com el conceben els humans que hi creuen actualment. Molt possiblement se l’imaginaven com un ésser molt similar a ells, equivalent als déus egipcis o grecs, però molt més poderós, ja que era un de sol. Aquest ésser únic era en potència il·limitadament poderós. El resultat d’això no va ser un perfeccionament d’allò que ja existia, sinó que va significar un salt dràstic en el procés d’abstracció lingüística.

Perquè les potencialitats del llenguatge per crear realitats noves, i amb l’ajuda de l’ampliació d’aquesta capacitat que havia aportat l’escriptura, va oferir a aquelles societats la possibilitat de convertir-lo en omnipotent. És a dir, la simple frase «Déu és omnipotent», un meme en sí mateixa, genera multitud de possibilitats d’interpretar tota la realitat sensible en base a aquesta afirmació expressada com si fos una llei científica. I en aquest procés, mental (individual) i social (col·lectiu) alhora, aquest ésser suprem es va anar fent cada vegada més abstracte, amb cada vegada més atributs no humans, i es va convertir molt possiblement en el primer meme que va arribar al nivell «n» d’abstracció, el màxim possible. El meme que, «estirant-lo cap amunt», es pot arrossegar sencer el món mental humà com un sol raïm, sense deixar, per tant, cap racó per explicar, el focus amb una potència tan enorme que cap part del món quedés a les fosques.

Hi ha múltiples indicis que aquest ésser absolut no va ser només un salt en el procés d’abstracció del llenguatge, sinó que també va donar un avantatge evolutiu als humans que el van adoptar com a base de les seves creences. El cert és que al llarg dels últims mil·lennis s’ha anat convertint en el centre dels sistemes de creences de les societats i civilitzacions que han dominat l’evolució tecnològico-cultural del món humà.

El progrés, senyor de l’Olimp racional

L’aparició de l’escriptura va dotar els humans de més capacitat de descontextualització i, per tant, d’abstracció, i la invenció i la generalització de la impremta a Europa fa ara més de 500 anys va donar-li un nou impuls, impuls que va ajudar decisivament als canvis que van portar a la substitució del meme «Déu» pel del «progrés». Hem vist, seguint John Bury i Robert Nisbet, com això es va produir amb una readaptació pas a pas de l’ecosistema o «raïm memètic» que servia de base a aquests dos memes suprems i que va facilitar la transició del primer al segon, al del progrés, que es va anar construint a poc a poc.

Al llarg de les dècades el «raïm memètic» del progrés ha anat també readaptant-se, amb l’encimbellament de memes secundaris que han reforçat la seva base i que han conformat (i conformen encara) el que podríem anomenar el seu Olimp. Un d’aquests memes és el de «desenvolupament», un concepte que van consolidar, durant les dècades del 1940 i el 1950, els discursos de l’ONU i de les institucions econòmiques planetàries sortides dels acords de Breton Woods: l’FMI i el Banc Mundial. És un meme que condensa bona part del significat profund de l’ideal del progrés, i que fa dècades que apareix en la gran majoria de discursos públics per justificar el gruix de decisions macropolítiques que es prenen, més o menys explícitament, en nom del progrés.

És un concepte tant o més problemàtic que el seu senyor, perquè en realitat és una metàfora extreta de la biologia: fa referència al procés de conversió d’un embrió en un individu adult. La seva aplicació als països i societats humanes ha comportat que, implícitament, s’hagi considerat que l’equivalent a l’individu adult són les societats qualificades durant el període de la seva consolidació com a desenvolupades, és a dir, les occidentals, mentre que les que no estan al seu nivell són com entitats menors d’edat. Per tant, són irresponsables i cal ajudar-les a arribar a l’estadi adult, que ha de ser, necessàriament, idèntic al de les societats occidentals, que és el model a seguir.

Un altre concepte que ha acompanyat des de fa molt de temps al de progrés és el de «creixement econòmic». En realitat, és com una conseqüència lògica de l’acció del desenvolupament traslladat a l’àmbit estrictament econòmic, i té un potencial teleològic molt poderós, perquè implica que fins i tot les societats desenvolupades no ho estan encara prou i que, per tant, s’han de desenvolupar, és a dir, «créixer» més. Per cert: «créixer», una altra metàfora extreta de la biologia.

Amb l’agreujant que el creixement es quantifica de manera matemàtica i serveix d’índex primordial d’anàlisi socioeconòmic, de manera que quan baixa i s’acosta a zero, totes les alarmes es disparen, i si arriba a números vermells, encara pitjor. Dècades de teorització en la seva contra amb arguments primordialment ecològics i d’equilibri planetari no han aconseguit mitigar la seva influència en les decisions importants.

Al seu assaig «L’idée de progrès: Une approche historique et philosophique» («La idea de progrés: una aproximació històrica i filosòfica») el filòsof i politòleg francès Pierre-André Taguieff llista alguns altres conceptes que són companys de viatge del progrés: «modernització», «reforma», «evolució», «globalització», etc, tots memes molt utilitzats en els discursos públics durant els segles XIX i XX, tots d’una força tan enorme que no han patit gairebé els efectes de les evidències de tot tipus que s’han anat acumulant en les últimes dècades que els desautoritzen. I en el debat públic molts filibusterismes argumentatius els continuen utilitzant per defensar els interessos dels camps socials i econòmics que hi perdrien molt amb els possibles canvis.


Tots som progressistes

Però el punt de vista que crea l’ideal de progrés no el sustenten només les grans institucions planetàries, estatals i empresarials ni els filibusterismes argumentatius més o menys malintencionats que el fan servir: és plenament hegemònic i el portem incorporat de sèrie pràcticament tots els humans occidentals i occidentalitzats, fins i tot els que pretenen haver-lo superat, i per això precisament té la força que té. Això s’evidencia en detalls que poden semblar irrellevants, però que són molt significatius. Per exemple, quan ens topem amb algun aspecte social o polític que creiem que no funciona com hauria de funcionar, gairebé no podem evitar queixar-nos amb exclamacions del tipus: «I això està passant en ple segle XXI, és intolerable!»

Una expressió tan quotidiana i tan banal és fruit del potencial del concepte de progrés, és a dir, de la capacitat de projectar cap al futur promeses de millora humana en tots els sentits. És un potencial que, com ja hem vist, es pot qualificar d’escatològic. Evidentment el progrés no és escatològic en un sentit sobrenatural, de prometre una vida millor més enllà de la mort, però si que el futur cap al qual es projecta és un tipus de «més enllà» que mai s’arriba a complir perquè, precisament, està situat sempre en el futur.

Podem detectar que, en alguns casos, la distància a aquest futur sembla que s’escurça. Un exemple: quan s’acostava l’any 1.000 va aparèixer el que després s’ha anomenat «mil·lenarisme». Es va originar en relació a l’últim llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi, on s’anunciava l’arribada del dia del judici final, i va haver-hi gent que va interpretar que l’arribada d’aquell any amb números rodons era aquest dia. El resultat van ser moviments religiosos que es van preparar per a aquest «final dels temps» que, com ja sabem, no va arribar.

Aquest patró del mil·lenarisme es va reproduir els segles següents a Europa, i els antropòlegs han identificat fenòmens equivalents en societats no europees. Doncs bé, el segle XX a Occident ha viscut un fenomen anàleg, però invers: la proximitat de l’any 2.000 combinada amb la potència de l’ideal del progrés, va portar a l’aparició de multitud d’obres literàries, especulatives, de ficció més o menys científiques que van augurar, amb aquest any com a referència, o com a molt, projectat uns quants anys més enllà, un futur que es presentava com un paradís tecnològic en el que les màquines i els robots ho resoldrien tot i la vida humana seria fàcil i plena de plaers. I això va generar unes enormes expectatives, la majoria molt optimistes.

Un cop passat l’any 2.000 tot això s’ha oblidat força, però sembla que ens ha quedat la profunda convicció inconscient que, més enllà d’aquesta xifra màgica, les coses ja haurien de ser perfectes, ja hauríem d’haver arribar a una mena de nirvana social, una situació en què «coses com aquestes» (les que siguin) no passessin. O en una versió més suau, però no menys exigent, perquè és plenament rousseauniana, equivaldria a donar per fet que, amb els anys que fa que estem progressant, aquestes coses ja no haurien de passar.

Potser el malestar social que se sent ara mateix en les societats occidentals (i en les occidentalitzades també) prové, en bona part, d’aquesta decepció. Potser per això el gruix de relats de ciència ficció que triomfen actualment són distòpies, futurs en els que el progrés s’ha frenat i el planeta humà viu en recessió. Perquè ja comencem a sospitar que potser les coses no aniran sempre a millor. I ja experimentem que, de fet, poden anar a pitjor. Al marge que tot això depèn sempre de les apreciacions subjectives de cadascú, perquè la mesura absoluta, racional i objectiva de si estem avançant o retrocedint no la pot oferir ningú. I qui ho fa, qui pretén que té aquest punt de vista objectiu, pot ser que s’estigui enganyant a sí mateix, però el que és segur és que està enganyant als altres.

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

LA FI DEL PROGRÉS

0 – Introducció

1 – El progrés és un procés

2 – El retroprogrés

3 – El desordre místic d’Occident

4 – El complex de Tirèsies

5 – Els mapes del futur

7 – El gran sagrament

8 – El substitut

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s