LA GRETA THUNBERG JA ÉS MAJOR D’EDAT, HO SOM NOSALTRES TAMBÉ?

Mireu aquesta fotografia d’una noia vestida de coloraines i circulant en bicicleta per un carrer en obres del centre d’Estocolm. Sí, és la Greta Thunberg, amb la motxilla a l’esquena i el famós cartell al portaequipatges, un divendres d’aquesta tardor tornant sola a casa després de fer vaga davant del Parlament suec.

Quan li van fer la foto havien passat més de dos anys des de l’agost del 2018, l’inici de la seva activitat pública. Llavors era una adolescent de 15 anys i tenia l’experiència vital normal d’una noia d’aquesta edat. Bé, normal tenint en compte les seves peculiaritats psicològiques, diagnosticada com està de síndrome d’Asperger i de mutisme selectiu. Això i que després d’una crisi personal molt greu a l’edat d’11 anys, va dedicar-se a estudiar a fons el problema del canvi climàtic. Aquest havia estat el seu recorregut fins llavors.

Aquest gener del 2021 ha fet 18 anys, de manera que ha arribat a la majoria d’edat. En aquest temps la seva situació personal ha canviat radicalment: s’ha convertit en la líder i referent planetària d’un moviment ambientalista que, malgrat que ja té força recorregut, tot fa pensar que té més futur que passat. Han estat gairebé dos anys i mig durant els quals ha conegut bona part dels principals líders polítics i socials mundials, de manera que ha pogut posar a prova tant les seves conviccions com la seva capacitat de convicció.

I el resultat no pot ser més impressionant: aquella quasi nena que es va asseure tota sola davant del Parlament de Suècia per iniciar una vaga escolar inèdita, ha estat capaç de confrontar el seu discurs davant de pràcticament tothom i sortir-ne clarament vencedora. A més, no ha cedit ni un mil·límetre en la seva posició, perquè no ha perdut mai el convenciment que en la crisi climàtica no hi ha negociació possible.

I am Greta

La primera part d’aquesta història l’ha explicat magníficament el documental “I am Greta” (“Jo soc la Greta”) del cineasta suec Nathan Grossman, que la va seguir durant una mica més d’un any, des del primer dia de la vaga fins a el seu irat discurs davant l’Assemblea General de l’ONU a Nova York, el setembre del 2019.

El relat que exposa la pel·lícula és una impugnació total de les crítiques que ha rebut la seva família, perquè deixa força clar que tots dos, la mare i el pare, no havien estat mai activistes mediambientals abans que la filla els convencés, i la seva única prioritat ha estat sempre que ella fos feliç, i prou. El pare, Svante Thunberg, ho ha explicat en algunes entrevistes amb orgull: “la Greta ens va canviar, i ara està canviant a molta altra gent”. És ell el que l’ha portada a tot arreu i li ha fet d’assistent durant tot aquest temps, i en aquest sentit és notable com la càmera de Grossman mostra com aquest acompanyament ha estat primordialment emocional.

Perquè en el documental també es veu com la gestió del discurs i de les seves intervencions públiques és gairebé exclusivament responsabilitat d’ella: la seriositat amb la que afronta les trobades amb personatges públics, sabent ser alhora respectuosa i atenta, i fins i tot cordial en alguns moments; la minuciositat amb què prepara els textos, en un anglès més que correcte, amb un perfeccionisme que arriba a exasperar el pare; la claredat i el ritme amb què els llegeix i els exposa en públic, amb unes competències comunicatives de primer ordre, que li permeten captar l’atenció del seu auditori, amb sobrietat i amb intensitat alhora.

En aquest sentit, Grossman ha dit en entrevistes posteriors que el que el va impactar va ser la seva capacitat d’exposar els fets i les dades més importants de l’escalfament planetari i la crisi climàtica en un discurs molt més entenedor i clar que tots els que havia sentit abans, i que això i l’atenció creixent que estava despertant, el van convèncer de canviar la intenció inicial de fer un documental sobre diversos activistes i centrar-se exclusivament en ella.

La piconadora de consciències

La Greta és molt conscient de l’efecte que exerceix sobre els polítics i les persones considerades poderoses. Ho va explicitar en una conversa telemàtica amb la congressista dels Estats Units Alexandria Ocasio-Cortez propiciada pel diari britànic The Guardian: els fa sentir “alguna cosa”, i fa que els costi “mirar la gent directament als ulls”, un poder que afirma que sovint es subestima.

Alguns cronistes han explicat com actua aquest poder sobre els personatges poderosos: és el cas de l’excorresponsal de TV3 a Brussel·les Xavi Coral, que l’ha vista en acció davant dels responsables de la Unió Europea, i que l’ha definida com “una noia d’aspecte fràgil que es converteix en una piconadora de consciències“, perquè ha vist que “quan ella parla, els polítics acoten el cap“.

En el documental es pot veure com això també li passa factura: durant la travessia de l’Atlàntic en un catamarà l’agost del 2019 per assistir a l’Assemblea General de l’ONU a Nova York, just un any després de començar el seu activisme públic, Grossman la mostra aclaparada per la responsabilitat que sent sobre la seva esquena, i afirmant que es considera com “la protagonista d’una pel·lícula dolenta”, per com d’”irreal” arriba a ser el que li està passant.

El seu capteniment en públic s’ha trencat en poques ocasions: en una, davant dels polítics europeus a la seu de l’Europarlament a Estrasburg, va estar a punt de plorar mentre enumerava les afectacions a la biosfera del model de desenvolupament i creixement econòmic i tecnològic actualment vigent al món; en la més coneguda, davant de l’Assemblea General de l’ONU, va tenir una actitud completament diferent: va mostrar-se enutjada, escopint les paraules i les frases amb un rostre alterat per l’ira, i el resultat va ser una intervenció impactant que va generar molta controvèrsia.

Posteriorment ha explicat que ho va fer a consciència: va considerar que potser seria el discurs més important de la seva vida, davant del gruix de líders polítics mundials i a la seu de l’ONU, que després no volia penedir-se de no haver aprofitat l’ocasió i no haver-se expressat de la manera més incisiva, i que per això va decidir deixar-se endur per les emocions.

Ho va explicar mesos després en un programa de la ràdio pública sueca emès el juny del 2020, el text del qual va publicar poques setmanes després la revista TIME. Aquest programa recull les reflexions sobre el seu any sabàtic, i complementa perfectament el relat del documental, perquè comença precisament amb les impressions que li va provocar l’experiència de ser a Nova York i de parlar davant l’Assemblea General de l’ONU.

La Greta i els polítics

En aquest programa explica amb cruesa i distanciament l’opinió que li mereixen els polítics, que considera que són pràcticament iguals arreu del món, almenys per la impressió que se n’ha endut quan els ha conegut i hi ha parlat: diu que tots comencen elogiant-la, llavors ella els parla de les dades, els fets i les realitats de la crisi climàtica i ells acaben posant-se nerviosos i intentant canviar de tema.

Això li ha permès constatar que gairebé tots els polítics i líders que ha conegut no tenen ni tan sols els coneixements més bàsics per entendre en què consisteix l’emergència climàtica que cada dia tenim més a sobre. La conclusió que en treu és demolidora: és “un fracàs inimaginable” que la responsabilitat de comunicar-ho i divulgar-ho estigui recaient en ella i en els joves que estan seguint el seu exemple.

La llista dels personatges públics amb els que s’ha reunit és impressionant, alguns dels més remarcables són dirigents polítics en actiu com Emmanuel Macron, Angela Merkel o el papa Francesc; expolítics destacats que l’admiren, com Barack Obama o Arnold Schwarzenegger, que li va deixar el cotxe elèctric amb el que es va moure pels Estats Units; activistes i líders d’opinió com Ocasio-Cortez o Malala Yousafzai; famosos com la presentadora estrella de la televisió dels EUA Ellen DeGeneres o l’actor Leonardo DiCaprio; i com a cirereta, la icònica imatge creuant-se amb Donald Trump als passadissos de l’ONU a Nova York.

Malgrat tot, insisteix una vegada i una altra que no reclama atenció per a ella, sinó que demana als responsables polítics i econòmics del món que s’escoltin els científics climàtics i els facin cas. En aquest sentit, la van convocar al Congrés dels Estats Units per testificar, i es va limitar a imprimir l’informe de l’IPCC que advoca per mantenir la pujada de temperatures en 1,5ºC i llegir-ne les conclusions.

Líder climàtica

I malgrat tot, el nivell de coneixements que té és molt notable i li permet fer afirmacions contundents, com ara que els mètodes industrials de captura de carboni, venuts per molts optimistes com la solució imminent, no ho seran durant dècades, perquè estan en fase de prototip i no s’ha provat que puguin servir. I ho rebla dient que ho sap del cert, perquè ha visitat dues de les plantes pilot més importants que hi ha al món, de manera que en té coneixement directe.

També impugna una altra de les presumptes solucions, que és aprofitar la capacitat de la naturalesa per absorbir i emmagatzemar carboni, i que gairebé sempre es concreta en plantar arbres: d’una banda, tot els esforços en marxa per reforestar no aconsegueixen compensar el ritme brutal de desforestació actual, equivalent a la superfície d’un camp de futbol cada segon; de l’altra, per molta superfície que es reforesti, no es podran compensar les immenses quantitats de CO2 que ja hi ha a l’atmosfera.

El bagatge que ha acumulat durant aquests anys li ha permès entendre com funciona el treball científic: és “un debat constant i interminable” entre els investigadors, però també s’ha adonat que els que neguen que hi hagi crisi climàtica aprofiten aquest debat per “sembrar dubtes” sobre els consensos en els fonaments científics que sí que estan ben establerts, i que qualifica d’”abrumadors”.

I també que, malgrat els consensos, aquest científics no poden predir quan passaran les coses que tot fa augurar que passaran més tard o més d’hora, és a dir, és impossible avançar «una data màgica» a partir de la qual tot ja estarà perdut, i que això dificulta molt comunicar i explicar la crisi climàtica de manera que la gent es faci càrrec de a què s’enfronta.

El problema de la superpoblació

També impugna un altre dels arguments que bloquegen el canvi: que el problema de debò és la superpoblació humana, que és la que està esgotant els recursos. El rebat amb xifres contundents, que demostren que la majoria de la gent dels països pobres ja viu d’acord amb els límits del planeta, gastant pocs recursos.

I que aquest argument només és una excusa dels occidentals “per seguir vivint la vida insostenible que considerem el nostre dret”. En aquest sentit, és especialment dura amb el seu país, Suècia, que s’autoproclama ambientalista i preocupat pel medi ambient, però que en canvi té una de les rendes per càpita de despesa en recursos més altes del món, de manera que caldrien 4 planetes si tothom visqués com els suecs.

I impugna la mirada de superioritat i condescendència cap als països del tercer món, als quals els països occidentals han exportat bona part de la producció industrial més contaminant, cosa que els permet dir que estan reduint les emissions, alhora que es beneficien dels fruits d’aquestes emissions ara llunyanes, a més dels sous baixos i altres avantatges de la deslocalització industrial.

I, potser més important encara, aprofita per denunciar que per al 2030 ja hi ha planificada i contractada la producció d’un 120% més de combustibles fòssils que els que es van comprometre els governs d’arreu del món a l’Acord de París contra el canvi climàtic, contractació que molt difícilment no s’executarà, i que si no s’acabés portant a terme podria generar enormes indemnitzacions per a les empreses afectades.

La festa nudista

Això la porta a una altra de les conclusions contundents, tot i que en aquest cas, gens original: el gran problema és que la sostenibilitat del món humà a llarg termini no és viable amb les dinàmiques econòmiques actuals. Però en aquest punt la Greta fa una cosa notable, molt lògica però gens habitual: conscient que el seu rol és fer d’altaveu per difondre tota aquesta informació però no d’aportar solucions al problema, no es decanta per cap opció o tendència política.

Ans al contrari: es limita a denunciar a tots els governants actuals, els acusa de no tenir el coratge de fer el que s’ha de fer i de ser presoners de les inèrcies polítiques, i s’atribueix merescudament el paper protagonista del conte del vestit nou de l’emperador, el del nen que crida que aquest està despullat. En el programa de ràdio diu textualment: “Els emperadors estan despullats. Tots. Resulta que tota la nostra societat només és una gran festa nudista.”

Perquè en el fons la Greta només és això, ella és la que, envoltada de la «festa nudista», s’ha aturat, ha mirat a la cara als emperadors, a tots, i els ha dit el que ningú havia gosat dir-los fins ara. I per això és el símbol que concentra la necessitat d’un canvi profund en la manera de mirar el món i, en el fons, un canvi en la manera de ser humà.

Ja no és una nena

Ho ha fet com a adolescent, de fet pràcticament com a nena, degut al seu aspecte infantil, i ara que ja és major d’edat segurament els polítics i els poderosos començaran a tractar-la amb menys miraments. Però molt possiblement això no li importarà massa a una persona a la qual les seves conviccions van portar molt a prop de la mort, en la «vaga de fam» casolana que va fer a casa seva durant mesos quan tenia 11 anys.

L’any sabàtic que s’havia agafat durant el curs 2019-2020 el va interrompre la pandèmia abans de poder anar a la Xina, a una reunió del Fòrum de Davos a la qual estava convidada, si els dirigents xinesos no li haguessin impedit es clar, i també al Japó i a Corea del Sud entre altres llocs. Una autèntica gira mundial amb una repercussió mediàtica enorme feta, a més, pràcticament sense pressupost, només amb els mitjans de la família.

Per cert: la pandèmia li ha servit per constatar que quan les societats humanes perceben una crisi important, no es queden de braços creuats sinó que reaccionen i canvien les prioritats i el comportament. I, amb un lideratge que no és massa agosarat afirmar que és un dels més sòlids en actiu ara mateix al planeta, ella reclama que es faci el mateix amb la crisi climàtica.

En resum: Greta Thunberg ja és major d’edat, i ha demostrat abastament les seves capacitats, la seva maduresa i el seu lideratge. Ara estaria bé que els adults que fa temps que som adults demostrem que també som madurs i sabem encarar els grans problemes, en comptes d’amagar-los sota la catifa o mirar cap a una altra banda si no podem amagar-los.

Josep Maria Camps Collet

@jmcampsc

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s