LA QUEIXA COM A ACCEPTACIÓ DE LA DERROTA

Anàlisi pragmàtico-filosòfica dels discursos de l’independentisme català

“La queixa és un acte comunicacional que tendeix a perpetuar el sistema amenaçat. És una forma de no canviar. Superar la queixa, molt al contrari, és assajar el canvi de marc de referència: agafar-li gust a allò problemàtic, al caos d’antagonismes que l’atzar ha posat a disposició nostra perquè el treballem com un escultor treballa la matèria bruta.”

Això que va escriure Salvador Pániker el 1982 al seu assaig de referència, “Aproximación al origen“, és una definició relativament sorprenent del que suposa queixar-se, una definició bàsicament negativa, que li nega a aquesta estratègia comunicativa humana bona part del valor que pugui tenir.

Missatge dual

Pániker va fer-ne una anàlisi sobretot filosòfica, i aquí em centraré en la dimensió més pragmàtica: quan et queixes, estàs emetent un missatge, estàs fent “un acte comunicacional”, en paraules de Pániker. La interpretació convencional d’aquest missatge és semàntica: suposa que estem exposant als altres la nostra disconformitat amb un fet o situació concreta, de manera que aparentment els estem reclamant atenció i ajuda per revertir-la.

La paradoxa és que el missatge conté també un contingut pragmàtic oposat: l’acceptació implícita de la derrota, l’evidència que ja ho estem donant per perdut, perquè informa als altres que no ens veiem en cor de canviar-ho. En resum, que estem comunicant al nostre entorn que renunciem a la lluita, perquè encara que creiem que continuem lluitant, el cert és que això no és així. I aquest segon contingut sol tenir més pes que el primer.

Les queixes independentistes

No crec que sigui massa agosarat afirmar que des de l’octubre del 2017 els lideratges de l’independentisme català s’han dedicat sobretot a queixar-se: de l’agressivitat de l’administració central de l’estat espanyol envers el seu projecte polític, i de les formes que ha pres aquesta agressivitat, sobretot l’acció judicial i la bel·ligerància política i mediàtica.

És una queixa constant, cosa que suposa, segons la interpretació de Pániker recollida aquí, una admissió continuada de derrota, reiterada una i una altra vegada. Evidentment, cadascuna de les queixes emeses suposa una alegria més per als adversaris de l’independentisme, que veuen confirmada la seva victòria també reiteradament dia sí dia també. Des d’aquest punt de vista, per tant, és una estratègia nefasta.

Què pesa més, les propostes o les queixes?

Evidentment els discursos independentistes no es limiten a emetre queixes: també hi ha propostes més o menys viables i més o menys convincents, però el simple fet que els diferents sectors siguin incapaços de posar-se d’acord en una estratègia mínima (tret del qui dia passa any empeny), és una mostra que, en el fons, aquestes propostes són sobretot per cobrir l’expedient, perquè no sigui dit, amb dubtes constants de si els mateixos líders que les emeten se les creuen de debò.

El cert és que les queixes ja venien d’abans, el moviment independentista s’ha fonamentat històricament en queixar-se del paper molt subsidiari que l’arquitectura institucional d’Espanya ha atorgat tradicionalment al fet nacional català, però també és cert que tot va canviar després de la sentència de l’Estatut del 2010, quan aquest mateix moviment va saber articular-se en entitats com Òmnium i l’ANC i amb els discursos polítics dels partits declaradament independentistes, basats no en queixes sinó en un projecte més o menys clar.

Aparentment però, malgrat aquest missatge d’acceptació de la derrota no comporta cap penalització, perquè aquests lideratges que s’han instal·lat en la queixa no perden suport electoral, cosa que pot evidenciar que el problema no el tenen els líders només, sinó tota la població que ha donat suport a l’independentisme els últims anys. Es podria arribar a llançar la hipòtesi que les queixes són fonamentalment missatges destinats a aquesta població, que les metabolitza com a anestèsia per admetre implícitament i col·lectivament la derrota de manera relativament poc dolorosa.

El més curiós és que hi ha una unanimitat gairebé total en les queixes, sovint les d’uns i altres són pràcticament calcades, però en canvi les propostes divergeixen molt, d’acord amb els diferents interessos de grup i també, i això és el més cridaner, d’acord amb les rivalitats entre les diferents faccions i forces polítiques. Rivalitats a les que, gràcies a la rutina còmoda, plàcida i poc exigent que suposa la queixa, dediquen molts més esforços que a fer front comú a l’enemic centralista.

El dubte és què passaria si ara l’independentisme canviés d’estratègia, disminuís el nivell de queixa i donés més pes a les propostes, per exemple, treballant de debò en una estratègia unitària que deixés aparcades les diferències i les rivalitats, almenys temporalment. Una estratègia basada, per exemple, en una eina descartada en el seu moment, però que encara està disponible, malgrat tot el que ha passat els últims 5 anys: la Llista Sense President.

Treballar per convertir-la en realitat suposaria posar en pràctica el que va suggerir Pániker en el seu moment, allò d’”assajar el canvi del marc de referència” tot prenent-li “el gust a allò problemàtic”.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s