EL 10N, AUTODETERMINACIÓ

Fent servir la filosofia de la #LlistaSensePresident: que els ciutadans que volen l’autodeterminació de Catalunya votin aquell dia en CLAU REFERÈNDUM, optant per alguna de les tres llistes sobiranistes que s’hi presentaran, ERC, JxCat i CUP.

És a dir, que no sigui un vot a un partit, sinó UTILITZAR les llistes d’aquests partits per fer una altra cosa: COMPTAR ELS PARTIDARIS DE L’AUTODETERMINACIÓ.

Com que el 10N és un procés electoral ‘normal’, aquest ‘recompte’ tindrà totes les garanties de fiabilitat i rigor electoral, de manera que, malgrat que no tindrà validesa jurídica, tindrà TOTA LA VALIDESA POLÍTICA.

En efecte: en cas que la suma dels 3 partits aconsegueixin més del 50% dels vots, els promotors podran esbombar arreu el valor polític del resultat, i proclamar i insistir en la seva EQUIVALÈNCIA EXACTA amb un referèndum d’autodeterminació exitós.

És cert: en cada cita electoral, a posteriori es recompta quin percentatge de vot ha anat a llistes de partits independentistes, però sempre A POSTERIORI.

Aquí es proposa que A PRIORI es digui als ciutadans que, si desitgen l’autodeterminació, vagin a les urnes no pensant en el partit al que voten -cosa que inclou molts més factors i molts més condicionants-, sinó única i exclusivament en l’autodeterminació.

Això implica demanar als ciutadans. que deixin de banda totes les picabaralles, enfrontaments, retrets i altres elements negatius -mentides incloses– que aquests partits han emès i s’han dedicat entre ells. I també els immensos dubtes que han generat els seus posicionaments respecte a la política espanyola en general.

L’objectiu és deixar tot això de banda per provocar un TERRABASTALL POLÍTIC DE GRANS DIMENSIONS, un sotrac que mogui el tauler espanyol en la seva totalitat i obligui a tots els actors polítics a reaccionar-hi, a anar a remolc. De pas, això també obligarà als partits sobiranistes a replantejar-se les seves estratègies.

Precisament, amb l’actual conjuntura política no és gens fàcil convèncer els ciutadans partidaris de l’autodeterminació perquè vagin a votar en unes eleccions generals amb aquesta proposta al cap.

Per això hagués calgut que qui ho proposi tingui la màxima credibilitat i ho expressi amb la màxima convicció i el sentit més unitari possible. Això ho podien fer conjuntament les dues grans entitats sobiranistes, ANC i Òmnium, amb el suport de les persones que s’han convertit en els principals referents del sobiranisme.

Això no ha passat, però malgrat tot, si aquest missatge circula amb força abans del dia 10, a les xarxes socials, a les converses informals, a tot arreu, es crearà un estat d’opinió que acabarà provocant l’efecte referèndum.

Aquesta proposta cal fer-la al marge dels partits polítics: no se’ls ha de demanar parer ni consentiment, perquè en aquests moments estan en una situació de desconcert que els impossibilita actuar en funció d’una estratègia unitària d’aquest calibre.

La seva contribució ideal hagués estat que haguessin renunciat a fer campanya electoral el 10N, creant així una situació inèdita que reforçaria el caràcter excepcional de la proposta i ajudaria la ciutadania a fer-se’n conscient.

Aquesta proposta parteix de la següent reflexió: el projecte sobiranista i/o independentista no és un objectiu polític, sinó metapolític. És a dir, pretén crear un marc metapolític nou (un nou estat), no pas canviar les dinàmiques polítiques dins d’un marc metapolític existent (en aquest cas, l’estat espanyol).

Per tant, les eines per portar a terme aquest projecte no poden ser les habituals en la política -partits, eleccions, programes electorals, etc-, sinó que han de ser tan excepcionals com l’objectiu fixat. És a dir, han de ser eines metapolítiques. La confusió entre política i metapolítica és un dels problemes que més ha contribuït al bloqueig actual.

L’ús d’unes eleccions ‘normals’ amb la Llista Sense President o, en el seu defecte, amb la proposta aquí exposada, per convertir-les en l’equivalent a un referèndum, crearà una situació excepcional equivalent a l’excepcionalitat de l’objectiu.

Per anar acabant, el concepte que ha de centrar la proposta és el d’autodeterminació, no pas el d’independència. Això no implica pas que les persones que hi aspirin hi hagin de renunciar, a la independència, sinó més aviat que no es pot obviar que, abans d’aconseguir-la, cal superar l’estadi previ, és a dir, l’autodeterminació que, mal els pesi a alguns, encara no s’ha aconseguit, perquè els tres cops en què s’ha intentat -9N, 27S i 1-O- han estat fallits, mal que els pesi a molts, sobretot pel que referència a l’1-O.

A més, és el concepte que agrupa a més gent a Catalunya, més que no pas la independència pròpiament dita. Per això, per aconseguir el màxim abast possible, la proposta ha de ser convocar els ciutadans amb la pregunta (explícita o implícita): ‘Vols que Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació?’, i no pas ‘Vols que Catalunya sigui un estat independent?’.

En definitiva, aquesta proposta permet al sobiranisme abandonar les dinàmiques que ha patit des de l’1-O, en les que la major part del temps s’ha vist obligat a anar a remolc d’allò que han anat fent els seus enemics, cosa que l’ha forçat a dedicar el gruix de l’energia a reaccionar-hi.

En aquest sentit, la sentència del Tribunal Suprem ha creat una situació d’aquest tipus, en què el sobiranisme s’ha vist obligat a reaccionar. I ho ha fet amb una energia enorme que encara pot generar situacions contraproduents. Una proposta com l’exposada aquí canalitza tota aquesta energia en una direcció per produir efectes positius profunds i de llarga durada.

Podeu trobar més arguments a favor d’aquesta proposta, en els seus diferents formats, sobretot la Llista Sense President, als textos que trobareu en aquest mateix blog: www.croniquessubsidiaries.wordpress.com