6 – COM SERIA LA LLISTA SENSE PRESIDENT EN LA PRÀCTICA? UN RELAT POSSIBLE (I PROBABLE)

La cosa podria anar més o menys així:

UNA APARENT DERROTA

Després de mesos de polèmiques, pressions, escàndols, queixes, advertiments i accions judicials constants i amb o sense polítics independentistes inhabilitats o a la presó, l’abril, el juny, el setembre o quan sigui del 2017, Carles Puigdemont convoca noves eleccions autonòmiques.

L’endemà, quan les portades dels diaris van plenes del fracàs històric de l’independentisme i l’unionisme està celebrant una victòria aparentment aplastant, Joan Ignasi Elena, o qui estigui al capdavant de l’organització unitària, fa una roda de premsa per anunciar que a les eleccions s’hi presentarà una llista que agruparà tot l’independentisme, inclosos partits i entitats.

Això vol dir que els partits independentistes renunciaran a presentar les seves pròpies llistes, i que tant ells com les entitats sobiranistes uniran forces per donar suport a la llista unitària. A més, explica que serà una llista en la que no hi haurà cap polític de cap partit, sinó que estarà composada únicament per persones significades de la societat civil.

Aquest anunci s’interpreta per part de l’unionisme com una estratègia de consolació de l’independentisme, i bona part de les mateixes files independentistes accepten aquest punt de vista com a vàlid.

EL MITJÓ ES VA GIRANT

Però van passant els dies i a mida que s’acosten les eleccions i van caient notícies sobre aquesta llista unitària, el clima general va mutant gairebé imperceptiblement però sense pausa.

I això passa perquè tothom, unionistes i independentistes, ciutadans i experts, del país i de fora, es va fent conscient de l’efecte que provocarà aquesta llista, és a dir, es va estenent el convenciment que els vots que rebi tindran una única interpretació possible: el suport a la independència.

A més, les notícies que va generant la incorporació paulatina de persones a la llista, escollides per l’organització unitària amb criteris rigorosos i transparents, està donant cada vegada més protagonisme als futurs diputats independentistes i a la societat civil de la que provenen, mentre els professionals de la política van passant a un segon terme més discret.

Mentrestant els partits unionistes s’estan preparant per a unes eleccions convencionals, els sectors de la CUP més reticents a la llista valoren si es presenten amb llista pròpia, els sectors també reticents de Junts pel Sí guarden un silenci expectant i els anomenats comuns estan en un debat intens sobre què han de fer.

S’acaba el termini de presentació de candidatures i, efectivament, la candidatura unitària es presenta a les quatre circumscripcions amb tot un llistat de persones més o menys conegudes però totes amplament respectades, alhora que tampoc cap altre força independentista formalitza candidatura, de manera que es visualitza clarament l’estratègia radicalment unitària de l’independentisme.

La llista s’enfrontarà als partits anomenats unionistes, i el sobiranisme d’esquerres, després d’intensos debats, també presenta candidatura però amb molta dissidència interna que demana als ciutadans que no votin en clau autonòmica sinó en clau de referèndum.

COMENÇA EL PÀNIC

Quan falta poc per la campanya electoral augmenten exponencialment les veus unionistes que alerten que la llista independentista pot guanyar les eleccions per majoria de vots i convertir-les així en l’equivalent a un referèndum d’autodeterminació exitós. Estan esparverats perquè hi ha moltes enquestes que ho vaticinen i, a més a més, els alarma molt veure que l’efecte balsàmic de la llista i de les expectatives que ha aixecat està fent desaparèixer els debats acarnissats entre independentistes i que, molt al contrari, s’està imposant-se una sensació de sòlida unitat que ha fet revifar l’eufòria dins del sobiranisme.

La majoria d’aquestes veus reclamen accions contra l’independentisme, però l’única acció possible és la il.legalització de la llista, i el govern Rajoy, conscient del que això pot suposar per la seva imatge i fidel al seu estil de limitar-se a guardar la roba, opta per no actuar, tot i que per fer-ho ha d’admetre que l’independentisme només és una opció política més que en democràcia cal respectar tant com les altres, i insisteix que una cosa és l’acció de les institucions controlades per independentistes i una altra molt diferent una candidatura en unes eleccions. Però alerta els votants catalans: optar per la llista unitària és optar per la ruptura i per l’abisme.

EL MOMENT CRÍTIC

La campanya electoral confirma els temors dels unionistes més pessimistes: l’independentisme ha assumit que, a pesar que formalment no ho és, està davant de l’equivalent a un autèntic referèndum d’autodeterminació amb prou garanties com perquè tingui efectes polítics reals, l’objectiu anhelat durant tant de temps. Per això els actes de la llista unitària es converteixen en festes multitudinàries mai vistes, que gairebé deixen les manifestacions dels 11 de setembre en simples assajos. A mida que passen els dies l’alarma unionista va pujant de to, amb intervencions apocalíptiques acompanyades d’anàlisi jurídico-polítics en favor de la il.legalització de la llista unitària, fins que la pressió obliga Rajoy a fer el pas i reclama al Tribunal Constitucional que ho faci.

Aquest, a pocs dies de les eleccions, viu la sessió més convulsa i intensa de la seva història, una sessió que s’eternitza perquè són conscients que la decisió que prenguin, sigui quina sigui, tindrà efectes transcendentals. La pressió els arriba per totes bandes: de l’independentisme, que en plena eufòria sembla de debò disposat a ocupar els carrers indefinidament si la decisió és negativa, i de l’unionisme i de les institucions espanyoles en general, que els reclamen que frenin definitivament les aspiracions de l’independentisme.

A més, a aquestes alçades el món sencer està pendent del que passa a Espanya, i les notícies sobre aquestes eleccions autonòmiques catalanes tan peculiars rivalitzen a les portades dels diaris internacionals amb l’última atzagaiada de Donald Trump, si és que llavors encara és president.

Finalment, i només dos dies abans de les eleccions, el TC no gosa prendre una decisió dràstica i acaba dictaminant que no és procedent il.legalitzar la llista unitària, amb l’argument que, a pesar que els seus objectius no caben en la Constitució, pesa més l’article 16 i altres que defensen la llibertat ideològica.

LA VICTÒRIA

La jornada electoral comença amb unes expectatives màximes i amb les emocions de tothom a flor de pell. La pràctica totalitat dels ciutadans cridats a les urnes senten, ara sí, que el d’avui serà el vot de la seva vida, i aquesta sensació de transcendència amara tothom. L’unionisme en pes, amb els nervis destrossats, literalment resa perquè la llista unitària no aconsegueixi més del 50% dels vots i això ajuda que, a pesar de la tensió, no hi hagi cap incident remarcable.

El recompte de vots és més vigilat i fiscalitzat que mai per garantir la fiabilitat dels resultats, amb observadors internacionals cridats per les parts per validar la netedat del procés electoral. Els resultats són concloents: la llista unitària guanya amb una majoria absoluta de vots més o menys rotunda, 52%, 56%, 63%, el que sigui, però guanya clarament, mentre que, evidentment, la suma dels vots obtinguts per totes les altres candidatures no arriba al 50%.

L’eufòria que això provoca és històrica, històrica de debò, i omple els carrers de manera molt i molt massiva. A pesar que alguns unionistes amb mal perdre intenten provocar incidents, la nit és eminentment festiva i la immensa majoria de la gent que la celebra es queda desperta i omple places, platges i miradors per veure sortir el sol, una mena de ritual simbòlic improvisadament proposat i difos per les xarxes socials.

Un relat de política ficció? Exactament, això és el que és.

Un relat possible? Definitivament sí.

Un relat que podria convertir-se en realitat? Potser difícilment, però és el més plausible que em puc imaginar.

Repto qui vulgui a exposar-ne un de més realista i plausible.

Aquest relat el baso en les reflexions i argumentacions exposades als textos que trobareu als enllaços d’aquí a sota.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

 

 

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – MISSATGE

4 – TRANSICIÓ

5 – CONTRAFOC