SSAT
Primer de tot: què és la #LlistaSensePresident? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.
A diferència de Junts pel Sí, aquesta llista no la composarien polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.
En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals. Tot això en el marc de la legislació vigent.
1 – UNITAT
2 – GENEROSITAT
L’aspecte més problemàtic de la llista sense president és, evidentment, el risc que perdi, és a dir, que no aconsegueixi la majoria absoluta de diputats i, sobretot, de vots i que, per tant, no es pugui aplicar l’esquema revolucionari i transgressor que la motiva. Això, implicaria, per tant, que la legislatura que es generaria seria «normal», és a dir, autonòmica, d’acord amb l’esquema polític i institucional actualment establert.
Evidentment el ‘referèndum Puigdemont’ també pot perdre, però en el cas de la llista sense president l’escenari que en sortiria seria diferent i força incert, sobretot si les forces ni clarament unionistes ni independentistes s’haguessin presentat i tinguessin un paper clau a l’hora d’establir majories al Parlament. A més, els diputats de la llista no serien polítics en actiu, i per tant, es podria pensar que no tindrien prou experiència ni prou bagatge com per assumir el repte d’una hipotètica legislatura «normal» de quatre anys.
A pesar de tot, i fins i tot en el pitjor dels casos, el què passaria és que hi hauria un Parlament escollit pels ciutadans i amb un encàrrec clar: la gestió de la cosa pública a Catalunya. Per tant, no seria una catàstrofe, sinó simplement la constatació que no hi ha una majoria de ciutadans que aposti de debò per la independència política de Catalunya, i això sol ja seria un resultat bo, perquè hauria estat clarament democràtic i autènticament plebiscitari.
Evidentment no és un risc menor, però és i ha de ser assumible, perquè en això precisament consisteix la democràcia: les decisions que afecten a tothom les prenen la majoria dels ciutadans que voten. Però també cal assumir aquest risc per una altra raó gairebé tant important com aquesta: perquè el propòsit de la llista, que és el propòsit de la gran majoria de ciutadans catalans, els que desitgen exercir el dret d’autodeterminació, és fer una cosa d’una transcendència enorme, autènticament històrica: decidir el futur polític del país. És una quimera i una frivolitat pensar que es pot fer un pas com aquest sense prendre riscos, i si cal fer la llista sense president voldrà dir que els obstacles hauran impossibilitat el «referèndum Puigdemont».
Però a més de riscos, la llista sense president comporta també sacrificis, perquè exigeix un «pas al costat» dels partits polítics independentistes i de tots els polítics en actiu que hi treballen. A més, seria desitjable que aquest pas al costat també el fessin les forces sobiranistes no independentistes, per les raons exposades en el primer article d’aquesta sèrie: http://bit.ly/2cNkoRk. És cert que és un pas al costat temporal, i que, a més, en cas de victòria tots els càrrecs polítics del govern seguiran als seus llocs en funcions fins després de les segones eleccions. Però no deixa de ser un sacrifici, perquè se’ls demana que deixin, durant sis mesos, i potser fins i tot durant 4 anys si la llista perd, el protagonisme institucional i social que habitualment tenen, per cedir-lo a una llista unitària i, en últim terme, a la ciutadania.
I perquè és necessari aquest ‘pas al costat’ col·lectiu i massiu? Doncs perquè la gran protagonista d’una ocasió tan excepcional com aquesta és la ciutadania i això ha de quedar més que clar. Una llista amb participació de polítics sempre generaria dubtes i debilitats argumentals que posarien en qüestió tot l’esforç fet. De fet, aquest va ser el principal problema de Junts pel Sí i molt probablement per això fa un any, el 27S, no va rebre el suport esperat pels seus impulsors.
És a dir, els partits polítics són imprescindibles en una situació política normal, perquè són els instruments que permeten fer efectiu el concepte de democràcia. Però davant d’una situació excepcional com la que planteja l’anhel d’autodeterminació de la majoria de ciutadans catalans i els obstacles que està posant l’administració central perquè es porti a terme aquest anhel, el 27S les dinàmiques dialèctiques del joc polític convencional entre els partits per aconseguir el suport dels ciutadans en tant que votants van amagar l’excepcionalitat de la situació i va diluir la intenció plebiscitària de Junts pel Sí.
L’absència dels partits polítics i dels seus representants reforçarà aquesta excepcionalitat i donarà a la llista la significació de la transcendència que l’ocasió reclama. I reforçarà el paper dels ciutadans en tant que ciutadans, perquè mitigarà el tractament merament com a votants que tenen els processos electorals convencionals. Això reduirà el pes de les dinàmiques de màrqueting que té aquest joc polític convencional, en el qual els partits semblen apropiar-se dels ciutadans que els voten com si fossin seus. Els ciutadans mai no són de cap partit polític, però encara ho seran menys davant de l’escenari creat per la llista sense president, que els preguntarà únicament si volen que Catalunya sigui un país políticament independent.
Per tot això, per aquests riscos i aquests sacrificis que comporta, la llista sense president exigeix molta generositat. Generositat dels polítics per fer aquest sacrifici cedint el protagonisme de manera clara a la ciutadania, representada en les persones que formaran part de la llista. I generositat de tothom per entendre que es tracta d’un repte col·lectiu que implica a a la immensa majoria de la ciutadania catalana i que per afrontar-lo cal deixar de banda tots els conflictes secundaris que amaguen i ofeguen la intenció última d’aquest repte.
Un cop assumits els riscos i els sacrificis, concretada la generositat que exigeix i aconseguida la unitat, la llista sense president només comporta avantatges. El primer d’aquests avantatges, i un dels més importants, és que permetrà llençar un missatge, un senyal clar i diàfan arreu. Un missatge que, per la intensitat de l’aposta que implica, provocarà una commoció política a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món sencer.
Josep Maria Camps
3 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A MISSATGE AL MÓN
4 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GARANTIA DE TRANSICIÓ
cròniques subsidiàries 